Fragment d'una escena trencada.

-Però saps què passa? - digué Liz sense obtenir resposta - que, al cap i a la fi, mira'ns: som aquí, els dos, fets merda i ofegant les penes en l'alcohol. - va declarar ella amb una veu pesarosa i, alhora, lleugerament divertida mentre alçava la copa recent servida de Gintonic i en feia un bon glop.

-Sí..., semblem trets d'una pel·lícula americana. Que trist. Ben mirat, quina història, eh? Seria bon material per a un melodrama. - va deixar anar Joseph, mig rient, mig decebut.

-I tot, tot això, per a què? - va preguntar retòricament Liz - Per evitar un casament inevitable. Patètic.

Va haver-hi un silenci, mentre ell s'aixecava per anar a buscar una ampolla de Whisky escocès que feia estona que el cridava des de darrera la barra.

-Ja ho pots ben dir, ja. - va respondre, mentre tornava al seu tamboret i olorava amb delació l'aroma que desprenia aquella ampolla de whisky recent destapada, amb la intenció de servir-se'n una ració ben generosa - Però, saps què és el pitjor de tot, Liz? - va dir ell aixecant la mirada del got i fitant-la directament als ulls.

-És que hi ha res pitjor que intentar arruïnar la boda de la meva germana bessona, faltar al respecte a la família del nuvi i donar-li un espant com aquest a la meva pròpia família? - va acabar la frase amb certa espurna d'auto-repugnància però, tot i així, dins el seu cap s'hi amagava una idea ben diferent, un secret del tot confidencial.

-Sí - Joseph va fer una pausa incòmoda i va deixar de fitar-la als ulls - i és molt pitjor que això.

-Doncs va, tu diràs, no em deixaràs ara amb la intriga. - va dir Liz, mentre abaixava la mirada i resseguia el contorn de la copa amb els dits.

-Que me n'acabo d'adonar... - va dir ell pensatiu, mentre es bevia el whisky d'un sol glop. Seguidament, va clavar la mirada en algun punt llunyà d'aquell hall desèrtic. Liz va mirar-lo amb cara interrogant, esperant a que posés fi a aquell maleït silenci. Joseph va tornar a servir-se beguda i, altra vegada, tota cap a dins d'un sol glop, va assecar-se els llavis amb la màniga de la camisa, ara ja arrugada i, per fi, va parlar. - Que m'estimes, Liz.

Aleshores sí, va dirigir la seva mirada d'ulls maragda, amb tota la seva força, cap a Liz, que va desviar-ne la seva d'immediat i mentre s'aixecava del tamboret, va beures fins a l'última gota del gintonic que tenia al seu davant. Va estirar-se la faldilla de tub amb tota la dignitat que va ser capaç de reunir, sense mirar-se'l i, finalment, va atrevir-se a parlar.

-I quina importància té això ara? - Liz no volia però no va poder evitar caure en els seus ulls.

-Que jo volia aturar el casament perquè pensava que estimava a la teva germana i, fins ara, estava convençut que tu ho havies fet perquè no t'agradava el nuvi. - va declarar Joseph, adonant-se per fi de la mentida en la que havia caigut pres.

-És que no m'agrada. Gens ni mica. És un imbècil. -

-Però digues que m'equivoco si dic que, ni de ben lluny, aquest era el teu objectiu principal. Digues que m'equivoco, Liz. - va dir, amb cert to de súplica o pot ser, més aviat, de desesperació.

-T'ho repeteixo un cop més, per l'amor de Déu, Joseph, això ja no té cap importància arribats a aquest punt. - va contestar, prement els llavis i desitjant tornar a cinc minuts enrere per a canviar el rumb de la conversa.

-I tant, es clar que en té! Ho vulguis admetre o no, tot ho has fet per a que m'adonés que estaven enamorats i que no hi havia res a fer... Sabies perfectament el que passaria. - es va dur les mans al cap, indignat- Com has pogut...? - la rèplica haguès continuat però ella el va tallar en sec. No estava disposada a suportar una altra reprimenda en el que quedava d'aquell maleït dia.

-D'acord, ja n'he tingut prou. Para el carro, Joseph! En primer lloc, em sap greu però encara no tinc la capacitat de predir el futur, no coneixia el transcorregut dels esdeveniments del dia d'avui i tampoc crec que ningú els hagués pogués arribat a imaginar. Segon, en Louis és imbècil i, pel que fa a mi, tan de bo no s'haguessin arribat a conèixer mai. Fossis tu o no, en qualsevol altra situació també hagués intentat dissuadir-la de casar-s'hi. Tercer i últim, si ara t'adones de fins a quin punt tu l'has cagat - va dir Liz posant èmfasi en el tu mentre notava com la veu començava a tremolar-li - no me'n fotis a mi les culpes. Ets tu sol qui s'ha posat en tot aquest merder i, per si no ho recordes, sóc jo qui s'ha ficat en tot aquest embolic només per tu. És la meva família, recordes? I ho fet per tu, maleït siguis... - va acabar, amb la mà al pit, mentre l'esguardava amb un parell de llàgrimes de retret que lluitaven per escapar-se-li dels ulls.

Joseph va aixecar-se i va llençar el tamboret al terra amb ràbia, va despentinar-se els cabells engominats i va obrir-se el coll de la camisa blanca, buscant l'aire que li faltava.

-Merda! Merda, Liz. Què hem fet? - va dir amb una deixadesa impròpia d'ell, amb una veu trencada i profundament cansada.

-Prou. Jo no en tinc la culpa. No tinc la culpa que ella se n'adonés abans que jo de que ets un fracassat - va dir-li ella, encarant-lo de ben a prop. Ell va empassar saliva i una ombra el va començar a recórrer de cap a peus però, aleshores, va veure en la mirada de Liz un bri d'inseguretat, el rastre d'una mentida i va notar com tensava els llavis, evitant que la veritat li escapés de la llengua.

-Això penses de mi? - va preguntar-li, fent una passa endavant.

-No. No ho sé. Ja no sé què penso de tu...ni de res. - Liz va girar-se i es disposava a agafar la jaqueta, per abandonar i deixar enrere tot el que tenia a veure amb aquell dia tan desafortunat. Començava a sentir el riu de llàgrimes acumular-se-li als ulls i volia ser lluny d'aquell lloc quan decidís desbordar.

-Espera! No te'n vagis. - va dir-li ell, estirant-la dolçament del braç. - Tenim tot un bar i un "buffet" per a nosaltres sols. Seria una pena desaprofitar-lo. - va dir mostrant el seu somriure més càlid i trapella.

Alessia Garnet

Jamás se regresa

"No te enamores de una mujer que lee, 

de una mujer que siente demasiado, 

de una mujer que escribe.

No te enamores de una mujer culta, maga, delirante, loca. 

No te enamores de una mujer que piensa, 

que sabe lo que sabe y además sabe volar; 

una mujer segura de sí misma.

No te enamores de una mujer que se ríe o llora haciendo el amor, 

que sabe convertir en espíritu su carne; 

y mucho menos de una que ame la poesía, 

o que se quede media hora contemplando una pintura 

y que no sepa vivir sin la música.

No te enamores de una mujer a la que le interese la política 

y que sea rebelde y sienta un inmenso horror por las injusticias. 

Una que no le guste para nada ver la televisión. 

Ni de una mujer que es bella

sin importar las características de su cara y de su cuerpo.

No te enamores de una mujer intensa, lúdica, lúcida e irreverente. 

No quieras enamorarte de una mujer así. 

Porque cuando te enamoras de una mujer como esa, 

se quede ella contigo o no, 

te ame ella o no, 

de ella, 

de una mujer así, 

jamás se regresa..."

Martha Rivera Garrido, poeta dominicana.

Llegar para partir.

Puede que, al fin y al cabo, yo sea esa clase de chica. La que siempre está y, a la vez y con todo su sinsentido, no está. Esa que siempre tiene un hueco guardado en algún lugar del mundo, o a la que siempre esperan en alguna parte pero que, del mismo modo, nunca asegura que vaya a durar mucho o no vaya a abandonarlo en algún momento dado. Ese tipo de chica que aparece un día de la nada y te muestra su más sincera sonrisa: "¡Hola, esta soy yo!", esa chica a la que cuesta pillar el truquillo y es un tanto difícil de entender pero a la que, pasado un poco tiempo, no quieres dejar ir. Puede que sea el estilo de chica que sabe robar un corazón pero, con gran pesar, se que también soy esa clase de chica a la que acaba siendo fácil decir adiós. Supongo que el principal motivo es mi salvaje y despreocupado modo de ser: siempre arriba y abajo, a izquierda o derecha indiferentemente, haciendo y deshaciendo sin inquietarme mucho por las consecuencias. Soy esa peculiaridad de persona que se preocupa más por vivir que no por equivocarse y, aunque no lo quiera, se nota. Se nota en mis palabras, en mis idas y venidas y en el rastro de mis ideas. Quizás haya nacido para ser una nómada del siglo XXI, para seguir al viento y acechar la luna. Puede que mi lugar esté en ninguna parte y, a la vez, en todas partes. Que el mundo entero sea mi hogar. Cada ciudad, cada calle, cada paraje y cada océano sean un pequeñito trozo para mi de lo que todos llamamos casa. Es verdad, tengo esa inquietud en el hondo de mi estómago que me grita a toda voz que ya es hora de partir. Partir y decir adiós para luego descubrir y encontrar, sentar y reposar y luego, cuando esas ansias me lo vuelvan a pedir, volver a recoger y marcharme otra vez.

Alessia Garnet

Un Peter Pan perdut al Segle XXI: Cinquè capítol

Cinquè capítol

Estimats lectors del meu cor, permeteu-me, en primer lloc, disculpar-me per la tardança en l'entrega d'aquesta darrera part del meu relat.
En segon lloc, us prego que prengueu per vàlida la següent justificació del retard.
Imagineu, fil per randa, cada paraula de la descripció que us ofereixo a continuació i poseu-vos, un per un, al lloc de la protagonista d'aquesta.
Havent dit això, eus aquí...
El sol cansat del capvespre es deixa veure, tímidament, per entremig de les cortines de color granat que amaguen la petita habitació del món que es mostra a la intempèrie. La temperatura és caldejada i l'ambient és dens. Fa hores que el sol ha anat escalfant l'essència existent dins aquelles quatre parets. Una noia entra atrafegada i amb presses a l'interior. Es coneix aquell espai millor que el palmell de la seva pròpia mà. Cada cantonada, cada moble, cada ombra i cada petit detall que el constitueix. Entra pràcticament a ulls cecs, cercant, des de fa estona aquella maleïda carpeta amb les fotos de carnet. Està nerviosa, el temps corre i la paciència s'esgota. Comença a rebuscar entre la paperassa que ocupa el centre de la seva taula, desprès busca desesperadament entre els separadors de carpetes i desprès en els calaixos que s'amaguen de manera misteriosa sota la teula i els armaris, va rebufant i deixa anar comentaris poc elegants mentre el nerviosisme va bullint per cada una de les venes que la recorren. Res. No hi ha manera. Comença a regirar les estanteries amb un neguit incansable. Comencen a caure llibres i records portats des d'altres racons del món quan, de sobte, cau un objecte amb el que feia temps que no pensava. Cau aquell diari oblidat de mesos enrere, aquell bloc de fulls confidencials al que de tant en tant dedica una estoneta, un sospir, un instant d'enyorança, records, somnis i remordiments. Aquell diari que va començar a escriure tant temps enrere, quan tenia el cap ple de somnis i buit de decepcions. Se'l mira. N'aparta la vista ràpidament i, en una segona pensada, el torna a guaitar. De cop i volta s'oblida del propòsit que l'havia dut a regirar la seva habitació sencera i el pren amb força, amb totes dues mans, i se'l porta al pit, prement-lo contra el seu ser més profundament oblidat. De cop, la recerca del tresor pren un altre rumb. Les claus del diari. On són? Li porta pocs segons de passejar la mirada per les estanteries per reconèixer l'amagatall d'aquell petit secret tan ben guardat. Atansa la caixeta daurada, aquella petita antigalla de color or que va adquirir quan no era més que una nena innocent, i recupera aquella petita clau que obre la porta de les paraules que des de ben petita ha decidit amagar. Amb mans tremoloses i molta cura, com sempre fa, obre la petita ferradura del diari i deixa que les pàgines llisquin suaument entre els seus dits mentre l'olor a llar i confidencialitat l'impregnen de cap a peus. El gust a paraules prohibides, a tinta mai pronunciada la fa somriure. Una sensació de dolça reconeixença envaeix tots els seus sentits i, per uns instants, ella torna a ser la nena que va escollir aquell diari d'entre un munt d'altres llibretes i blocs de notes amb dissenys i formes elegants. De cop i volta, les pàgines deixen de lliscar entre els seus dits i es troba plantada, amb la mirada perduda, en la darrera pàgina entintada de tota la llibreta. Obre els ulls i fixa la vista. Un bri d'emoció li recorre l'espina mentre es disposa a llegir aquelles lletres escrites alguns mesos enrere, escrites amb pressa i secretisme de més segur.

"(...) Per últim i, per res del món, menys important voldria dir que he conegut un noi. Què dic? El noi. És increïble. Amb totes les seves lletres i en tota la seva plenitud. Ara mateix no tinc temps per explicar-ho tot, estimat diari, però prometo que tinc intenció de fer-ho en un futur. Només vull que quedi en constància que, per primera vegada a la vida, puc respondre la següent pregunta: PER A QUI? i no em fa por. Que quedi per a la posteritat: Si el deixo perdre, seré la noia més estúpida que existeix sobre la faç de la terra.  Firmat: (...)"

Ja ho has llegit. He decidit seguir amb el relat però espero entenguis el perquè cada dia costa més. Tant se val les estacions que madurin i es podreixin al seu torn, els dies i minuts que passin i les persones que se'm creuen per davant. El que tingui a veure amb aquest petit Peter Pan, no deixa mai de ser dolorós.

Tormentas de Verano

"Into the Wild"

En realidad ni buscaba ni quería nada. Se servia de su propia esencia para contemplar, a través de esos cifrados ojos marrones, el mundo que ante ella cobraba forma. Le daba su sentido y, a través del viento, hablaba; a través del sol, observaba; a través del mar, cantaba. Así mismo, sin ni siquiera saberlo, le daba sin cesar sus respuestas al destino y, cual pluma de tinta y hoja en blanco, iba trazando sus rectas directrices.

Alessia Garnet

No hay manera de saber por qué pasan unas cosas y otras no. Lo que nos lleva a un lugar, lo que destruye algo, lo que hace florecer algo, o que muera, o que tome otro rumbo, ... pero si pudiera volver atrás no haría nada diferente, ¿y si todas las cosas que he hecho son las que me han traído aquí? Al fin y al cabo, hay un amanecer y un atardecer todos los días, tú decides si estás ahí para ellos.

(Alma Salvaje)

Si éste es el momento.

Decidí enamorarme de los momentos. Sí, pero espérate, no saques conclusiones precipitadas. Lo que quiero decir es que decidí dejar de enamorarme de las personas. Decidí dejar de confiar en mí, en que podría soportar que me fallaran. En que podría soportar que me decepcionaran. Siempre lo he pensado, creo que cuando decido confiar en alguien, abrir mi mundo a otra persona, de algún curioso modo, desato todas las ataduras que mantienen mi armadura bien cuerda e, inconscientemente, las abro de palmo a palmo para que mis fantasmas puedan tomar un poco el aire y así pueda recostar también, durante un rato, a los fantasmas de estas otras personitas. Lo hago porqué me sale de los adentros y porque no puedo evitarlo. Porque, a veces, creo que soy capaz de salir de mi cuerpo y, cual pececito, adentrarme, saltando de cabeza en los ojos de las almas de cuyas personas me rodeo aunque, si lo pienso bien, creo que me engaño a mi misma porque al final siempre termino por perderme en mares muy profundos donde las algas me encarcelan y las oscuridades de la mar me envuelven cual mantos de negro mate. Puede que no llegues a comprenderlo, de hecho, una parte recóndita de mi ser desea que no lo hayas hecho. A la otra le da igual, creo que tiró la toalla hace ya un tiempo.

Volvamos a empezar, creo que decidí enamorarme de los momentos en lugar de las personas porque conozco, sin error posible, sus limitaciones y sus alcances. Sé que son efímeros, sé que puedo controlarlos y se que van a acabar en cuanto me lo proponga. Me enamoro de los momentos porque son enormes, te llenan los pulmones y te inundan las nociones. Porque son reales y porque en ese preciso instante, existen como nada más podría llegar a existir en el universo. Porque en los momentos, nada más importa, sólo el tempus fugit de ese preciso segundo. Sólo las ansias de aprovecharlo al máximo, sólo la hambruna de vivirlo y consumirlo sin dejar  desperdicio alguno. Los momentos son eso: simples y meros momentos que se definen por si solos y, aún así, me enamoran como lo que más. Sin  pensar en el luego, sin cuestionarte un sólo "y si..", sin amargarte por unas estúpidas consecuencias que yacen en manos de Diós sabe quien (o ni Dios, si es que existe uno, sabe).

Decidí decir sí más a menudo, sí a apropiarme de más y más momentos. Sí a hacerme mía mi vida y menos de los planes, y menos de los remordimientos. A hacer porque me apetece y no porque debería. A saltar de un tren por aburrimiento o colarme en otro por osadía. A decidir por mí por lujuria y a comerme el mundo por diversión.

Decidí no agarrarme a ellos y, aún así a no dejarlos ir nunca. Decidí que uno viene tras otro y que no puedo perder el tiempo.

Decidí coser,
tramo a tramo.
Decidí amar,
segundo a segundo.
Pues quiero más,
mucho más.
Voy a amar,
rozar sin piedad,
tu dulce respirar
y el calor
de tu verdad.
Te voy a desnudar
si mis ojos,
si mis manos,
si mis suspiros
lo deciden.
Te voy a acercar,
y mis labios
tiernos,
candentes
verás fantasear.
Hoy vas a gozar,
no lo dudes más,
junto al susurro
de tu cuello,
de tu cuerpo
y al temblor
de mis caderas

y al fluir,

de las sonrisas.

Al frenesí

y al carmesí  

estás por sucumbir.

No bromeo.
Lo digo en serio.
Si éste es el momento,
devorar(te) voy a hacer.
Más, aún si lo parece,
no hablo de tí. -o quizás sí-
Carpe diem.





Alessia Garnet