Quart capítol
"Avui fa un dia massa lleig. És com si algú hagués agafat un pinzell esfilagarsat i amb pintura grisa hagués sumit el cel en una cortina de grisos persistents i impenetrables, en una capa sòlida i opaca del color de la buidor. Avui tan sols tinc ganes de fondre'm sota els llençols i llevar-me l'endemà, només quan els raigs de sol m'acaronin la pell i m'enrojolin les galtes. O potser, potser només voldria tenir-te aquí per fer un cafè i escoltar les teves fantàstiques històries mundanes carregades de boniques paraules transcendents.
La veritat és que no sé ni com, ni perquè ni el moment precís en què ha succeït però sé, amb total fermesa, el què ha passat. He caigut del núvol i et juro, pel cel i tots els seus àngels, que ha sigut com relliscar i caure a terra un dia de pluja. Tot ha passat ràpid, molt ràpid. Ni me n'he adonat que ja era allà, mig trencada, sobre el terra gèlid d'aquesta Barcelona, he sentit la coïssor a la galta i la fredor dins el cos i ho he entès tot de cop. M'he permès desitjar-te, m'he fet vulnerable. Un altre cop. Tinc tanta por que m'he quedat paralitzada."
Els dies passen, les setmanes i al final els quaranta-cinc dies transcorren en un obrir i tancar d'ulls. Pensava que trobar a faltar a algú a qui havies conegut durant tan poc temps era impossible, deixa’m advertir-te: no ho és. Ni jo m’ho creia.
L’últim Skype, te’l pots imaginar: impacient, nerviós, tímid, “tinc ganes de veure’t”, “ets de les primeres coses que vull fer en quan posi els peus sobre Barcelona”, “estaré nerviosa”, “jo no, en tinc masses ganes”, “fins d’aquí unes hores”, “promet-me que mai tornarem a fer skype”, “ens veiem aviat”. Els pip-pip de la trucada que n’anuncien el final. Vam penjar i, efectivament, va ser l’últim cop que vam parlar per videotrucada.
Bé, està clar que el meu Peter Pan ja estava de tornada. Cada fibra i petita cèl·lula del meu cos n’era conscient. Recordo el neguit, les pors, les inseguretats, els desitjos, les ganes, les ànsies, els nervis. Uns nervis terribles que se m’havien posat dins el cos i no tenia ni la més remota idea de com fer-los fora. En poques hores el seu avió aterraria a Barcelona i tota la fantasia que havíem forjat gràcies a la distància s’hauria esfumat i tocaria ensenyar-li a la realitat allò que havíem creat. Calia posar cares, noms, paraules, sons, matisos i sensacions a allò que havíem estat esperant durant quaranta-cinc dies. Ho aconseguiríem? Seria tan perfecte com ho havíem imaginat? Les nostres idees encaixarien dins la realitat imminent? Com pots veure, massa preguntes, massa incerteses, massa tot però, tot i així, estava tan contenta que ni el més petit esdeveniment me’n podria haver distret!
No cal que descrigui el salt que em va fer el cor quan em va dir que ja era a Barcelona i que es moria de ganes de veure’m. Només quedaven unes poques hores per a que allò se succeís, per a que arribés aquell moment tant esperat i desitjat. Costava de creure que, per fi, tots dos tornéssim a trepitjar el mateix sòl, a respirar el mateix aire, a contemplar el mateix horitzó. Era estrany pensar en com de diferent seria tot a partir d’aquell moment.
A vegades, quan desitgem molt, molt alguna cosa no ens adonem que l’estrenyem, la idealitzem i l’exprimim tan de pressa que ni ens en adonem. Això, en certa manera, és el que ens va passar a nosaltres: la fam que teníem l’un de l’altre ens va impedir entreveure la tempesta que s’acostava. Sempre he pensat que l’amor és bo, és tranquil i suau, en canvi, la passió és forta, immoral, capaç de tot, sense límits. D’acord, és obvi que si no hi ha una mica de passió, les coses no valen la pena però quan n’hi ha un excés, la passió pot ser pitjor que una bomba nuclear: només cal el mínim detonant per a que tot salti en l’aire i quedi resumit a un munt de brases coents i cendres punyents. Sí, amic meu, nosaltres desbordàvem passió per tot arreu i, tal i com pertoca a tot Nen Perdut, de res va servir tot allò que haguéssim pogut originar, quan es tracta de Nens Perduts no hi ha res a fer un cop la metxa ja s’ha encès i, creu-me, aquesta feia ja un temps que començava a cremar.
Perdona, com hauràs pogut comprovar tinc una forta tendència a divagar, és el que té gaudir d’una ment dispersa i peculiar com la meva però l’últim que voldria és avorrir-te així que mans a l’obra, que encara queda molt per teixir d’aquesta història.
Què em poso? I el cabell? Però a ell li agrado tal com sóc. Ja m’ha vist amb ulleres, adormida, cansada i de totes les maneres. (Potser massa skypes i tot) Si m’arreglo massa ho notarà i sinó potser no li acabo d’agradar, etz, etz, etz. Tots ens coneixem aquests dilemes mentals al moment abans de sortir de casa. D’acord, manca de tota importància possible però em fa gràcia poder recordar-ho. Pantalons “straw fit” negres, botes marrons casual amb una mica de tacó per dins per no ser gaire més baixeta que ell, samarreta de tirants i jersei gris a sobre, jaqueta “militar” beix, bufanda granat, cabell llis i maquillatge discret, llavis lleugerament acirerats (m’agrada tenir sempre una mica de color als llavis), colònia Cacharel “Forbidden Kiss” i un somriure permanent. No ens oblidem dels nervis que es claven com agulles a la pell, no em van abandonar ni un sol segon.
“Perdona, la meva mare m'havia segrestat i volia comprar-me roba però ara ja he arribat a casa. Ja puc quedar. On ets?”
“Per aquí a prop. A casa un amic, estava fent temps. Vinc?”
“Sí, vine. Quedem dalt de Rogent en deu minuts?”
“Perfecte. Estic nerviosa.”
“No ho estiguis, jo tinc ganes de veure’t”
“I jo. Fins ara.”
Txan-txan! Recordo el que em va dir feia un parell de dies:
“
Quan torni i et vegi el primer que faré serà donar-te un petó. Sí, sí, no intentis convèncer-me del contrari perquè no ho aconseguiràs. El faré un petó sí o sí.”
Ja t’he comentat que és un noi molt despistat, veritat? Bé, és això o el nerviosisme el va trair.
A mesura que m’acostava al punt de trobada els batecs del meu cor anaven in crescendo i les galtes anaven enrojolant-se de mica en mica. El vaig veure, allà palplantat, segur que estava mort de vergonya, per molt que ell no m’ho hagi volgut confessar mai, n’estic completament segura. Em va mirar, crec que vaig apartar la mirada, vaig esperar a que la distància entre ambdós fos tan curta que no hi hagués altra opció que mirar-lo directament als ulls.
Sempre he tingut un problema amb les mirades. M’intimiden. Els ulls de les altres persones clavats en mi m’empetiteixen, em fan sentir menuda i indefensa, sempre m’ha passat i no sé ben bé perquè però sóc incapaç d’aguantar la mirada directa d’algú durant gaire més de pocs segons. Tinc la sensació que potser és perquè, al cap i a la fi, sóc força transparent i temo que em puguin llegir, seguir, desencriptar i despullar a través de la mirada. Potser és per això que no m’agrada que gent en la que no confio m’esguardi directament als ulls, perquè tinc por que descobreixin les coses que passen pel meu cap. Podria ser això, podria ser per un altre motiu..., però bé, més val que continuem.
Què fa? Perquè es fa el distret? S’acosta com d’amagat, com si no em conegués i em diu per sota el nas: “Perdona, vens molt sovint per aquí?” Em guinya un ull, somriu. Estic massa nerviosa com per seguir-li el joc, vull aquell petó directe que m’havia promès. L’hi robo directament, no m’agrada esperar, gens ni mica. Si una cosa no sóc és pacient. I encara més desprès de quaranta-cinc dies. I ara, si t’he de ser sincera, he de confessar que va ser un petó estrany, descoordinat en certa manera. No se l’esperava i jo no esperava la dilació d’aquell petó. Ens somriem. Que estrany i curiós! El pla era baixar a veure el mar, el mar que tant havia trobat a faltar mentre havia estat al Nord. Així doncs, comencem a baixar per Rogent: un carrer familiar, un carrer de barri, un carrer típic de poble, un carrer que sense dur-te enlloc desemboca a tot arreu, on hi veus cares conegudes, fanals que amaguen records i racons secrets que guarden històries passades. M’agrada aquest carrer, tinc intenció de forjar-hi moltes memòries, pocs no són mai suficients. Al principi una conversa tímida, amb moltes rialletes i bromes fàcils per alleugerir el pes de la pressió que sosteníem sobre els nostres caps. Seguidament, converses una mica més series, un xic més profundes, més del nostre estil. Desprès mirades dissimulades i expectants, somriures inevitables que s’escapaven enmig d’un silenci, que admetien vàries coses: alleugeriment, felicitat, agraïment, il·lusió, volença.
A cada semàfor ens quedem encarats, fitant-nos nerviosament. Tots dos tenim ganes de fer-nos algun petó però som desertors dels tòpics (tots dos) i rebutgem la idea de ser una parella més deambulant acaramel·lats i malgastant petons en cada petita ocasió que ens brinda el camí. No, nosaltres som diferents, n’estic segura. Perdona, n’estava segura.
No va ser fins que no vam arribar a baix de tot, havent passat per la Rambla del Poblenou i plantant-nos davant el mar. El cel ja havia enfosquit. Era desembre i les hores del sol ja eren curtes, mandroses i llunyanes de nou, així que una suau i freda brisa marina acariciava l’escena: tots dos recolzats sobre la barana de metall que separava l’aigua i la sorra del passeig marítim barceloní. Tots dos contemplant com les onades anaven i venien banyant la nostra terra. Per fi, la mateixa. Veig com absorbeix l’escena, com la degusta, com deixa que es desfaci al seu paladar. “M’encanta”. És com jo, no ho pot evitar. Quan ja ha empassat aquell instant em mira, em somriu i em porta cap a ell. Se’m queda mirant i el més curiós de tot: la seva mirada no em preocupa, no em fa sentir petita; m’omple. Ens mirem, parlant sense dir res, ens recordem totes les converses que hem mantingut mentre ell era fora sense pronunciar una sola paraula, ens assegurem que per fi estem junts, que potser el moment és l’esperat, el correcte, que potser no caldrà buscar més i deixem que les distàncies entre els nostres llavis deixin d’existir per complert. Ens fonem en un petó que feia temps que exigia sortir a la llum i deixem, per un moment, que el món sigui conscient de la nostra existència. Ens permetem un minut d’egocentrisme, un instant d’inexcusable justificació. Ens permetem oblidar cada ferida que la vida ens ha fet i, per un moment, decidim fruir en el moment, l’adelitem i l’exprimim fins a quedar-nos saciats. Oh Barcelona, espero que en fossis plenament conscient perquè aquell, estimada, va ser un gran petó i és l’únic que em nego a oblidar.
