Quan les paraules cremen.

Feia temps que volia escriure alguna cosa. Quelcom que despertés un bri de dolor dins meu, que despertés la bestia autodestructiva que porto dins. Sembla mentida que recorri a llegir-te per tal d'aconseguir-ho, que recorri a buscar-me en les teves paraules, a trobar-me amagada cautelosament entre un parell de comes, un punt i a part o una majúscula fora de lloc. Fa tant temps que em sento buida que no recordo la sensació d'emplenar-me de tu. Li vaig agafar tanta por que ni me'n vull recordar. I ara, ara que per fi he acceptat que potser no eres la persona que pensava, ara que entenc que, a vegades i sense voler-ho, definim coses malgrat la seva aparença real, fent-ho amb el cor enlloc de la raó. Ara que ho veig tot des d'una altra perspectiva, sembla com si tot hagués estat un somni, una fantasia d'aquestes que ambdós escrivim en els moments de solitud. Es possible que tan sols juguéssim a ser els personatges de les nostres històries. Al cap i a la fi, així és com som els escriptors, veritat? Tenim dificultats per discernir entre allò que vivim i allò que relatem dins el caos dels nostres pensaments. Quina pena, de veritat, podria haver sigut tan i tan bonic. De totes maneres, com ja he mencionat, no és com si res del que vam viure gaudís d'un gran transcendentalisme, m'equivoco? En realitat, tot plegat no va ser altra cosa que un esbós més d'una narració abandonada a mig camí. Sí, d'aquestes que comences amb ganes i il·lusió però que es perden pel camí mentre t'omples d'altres distraccions. De fet, millor així, millor que tot es reduís a un final tràgic abans que pogués arribar a descobrir el fantasma o, més ben dit, el rostre insuls que s'amagava sota la teva careta, sota la teva escriptura digna de cels i inferns. No et trobo a faltar, no et vull recuperar però no puc evitar enyorar aquells petits moments de complicitat, que ningú podria entendre, que tots dos junts vam compartir. Per alguna estranya raó, el record d'aquests, encara em remou lleugerament la panxa i em revifa un somriure trapella de mil crims.

Alessia Garnet

Carta al cel.

Estimat Iaio,
He de confessar que de primeres, no m'ho creia. El teu pas a la inexistència semblava massa irreal. Aquests darrers mesos la teva presència havia esdevingut tan opaca que a penes sabia que sentir al respecte. Però aleshores he recordat els teus riures muts i infinits que treien un somriure a qualsevol; les teves bromes innocents acompanyades d'un copet de mà a l'espatlla, d'aquells tan afectuosos; la teva manera d'obsequiar-nos amb dolços com a ofrena del teu amor, tan pur i honest. 
Recordo quan era petitona i ens venies a buscar, al vespre, a l'acadèmia d'anglès: sempre esperava amb tantes ganes que s'acabés la classe per veure't, esperant-nos a la porta, amb les llaminadures, ben embolicades en paper de cuina dins la butxaca de l'abric, i el teu posat tan entendridor. 
Qui tornés enrere per poder gaudir de la teva companyia de nou! 
És cert el que diu la Iaia, t'has anat apagant com una flameta, sense oscil·lacions empipadores ni males espurnes, simplement t'has anat consumint. 
Has estat una espelma preciosa, des dels inicis fins a la fi. Ens has il·luminat a tots amb la teva llum, tan plena de bondat i saviesa. Ens has escalfat quan ho hem necessitat i ens has aclarit la realitat quan tot semblava massa fosc. I ara que la teva llum s'ha extingit, ens queda el fum, que oneja cel amunt; però una part d'aquest, el guardem als nostres cors, per sempre més.
Sé que ara des d'on sigui, tornes a somriure, i has recuperat aquella vivor teva tan característica. Per aquest motiu no ploraré, i us demano que no ho feu vosaltres tampoc. Guardeu els records més bonics sota pany i clau i viviu com ell ho desitjaria.
Descansa en Pau, iaiete.

D.E.P.

Tant se val el temps que passi, no importa quant plogui ni quantes fulles facin tardor.
No importa la distància, no existeixen les fronteres que ens allunyin de tu ni del teu somriure trapella que sempre portava aroma d'alegria. 
Segueixes aquí, en els nostres pensaments i en els nostres dies. 
Mil roses per a tu, que mai seran suficients.
Descansa en pau, tieta Teresina.
Tant de bo hi fossis i poguéssim gaudir del teu riure de nou.