About me

La meva foto
Todos empezamos a escribir por la misma razón: para liberar los pensamientos más profundos que tememos pronunciar en alto; para ahogar nuestras ansias de llorar y de gritar; para libar el sabor de vaciarnos un poco por dentro y llenar, de arriba abajo, una hoja en blanco que sin nuestros pedacitos de alma en vela, seguro seria del todo insustancial. Ésta es la versión más pura de mi alma. Más bien dicho: esta es mi alma en carne viva. Descubre mis palabras, saborea mis ideas insumisas, absorve un poco de mi eséncia. Dicho esto, soy Alessia Garnet: un futuro, joven y prometedor proyecto de escritora. Una pequeña alma blanca, viva, caótica y valiente.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris momentos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris momentos. Mostrar tots els missatges

dimecres, 1 de juny del 2016

Mil veces sí


Voy a reclamarte ese beso
(cuando te vea al regreso),

regalarte mis palabras
(de promesas y mañanas),

sacarte esa pestaña
(llorada de nostalgia)

  y miraré por la ventana
(hacia tu cara más cercana).

Voy a cruzarte las distancias
(a impulsos de quemarlas),

quedémonos juntos, en silencio
(aunque alto sea el precio),

consumamos el minuto, el segundo
(haciendo el amor o el desayuno),

que mañana ya nos vamos
(y el mar se pone en medio).

Que no lo entiendan me da igual, 
(aquí y ahora),

no quiero nada más 
(si sé que tú estás).

Respondo sí.
Mil veces sí.


Garnet A

dimarts, 3 de maig del 2016

Every bone screaming (...)

Y que, al fin y al cabo, todo se reduce a perspectivas (...)

A dangerous plan, just this time

A stranger's hand clutched in mine

I'll take this chance, so call me blind

I've been waiting all my life

Please don't scar this young heart

Just take my hand

I was made for loving you

Even though we may be hopeless hearts

just passing through

every bone screaming

what we should do

all I know is, darling,

I was made for loving you

Hold me close through the night

Don't let me go, we'll be alright

Touch my soul and hold it tight

I've been waiting all my life

I won't scar your young heart

Just take my hand

'Cause I was made for loving you

Even though we may be hopeless hearts

just passing through

Every bone screaming

I don't know what we should do

All I know is, darling,

I was made for loving you

Please don't go,

I've been waiting so long

Oh, you don't even know me at all

but I was made for loving you.

I was made for loving you

Even though we may be hopeless hearts

just passing through.

Alessia Garnet

(Fotografías propias tomadas en London, UK, durante la semana del 23 al 27 de abril)

dimarts, 22 de març del 2016

Aunque ya sea tarde.

Pregúntame por qué estoy rota,
que no lo sé aunque bien lo sepa.
Arráncame del sueño absorta,
que no estoy viva sino ausente.
Aráñame mi piel idiota,
que ya no sano y todo llora.
Pídeme pasión devota
si ya no sé de donde brota.

No me llores
si te quemas
que ya te he dicho
que soy desdicha
No te quejes
cuando ardas
que ya conoces
mi infiel constancia.

Y luego al rato,
cuando marchites,
y te me vayas.
Cuando amanezcas
ya bien al alba,
márchate,
más sin mirarme
y bésame
aunque ya sea tarde.


Alessia Garnet

divendres, 15 de gener del 2016

Rebel in your own lonesomeness.

It might be that, after all, all we want is to be alone so we can feel the emptiness, so we can breath the freedom, so we can accept our loneliness and so we can rebel in it, in the silence of our soul, in the calm of the sea of our thoughts, in the peace of our own controversial emotions. We need these people that tie us strong to let loose, to let us go, to force us to leave before it becomes too late, so we can get lost, found, save and sound at the same time. And despite everything we might believe there is only one way we can achieve such a thing: alone. Alone for that is  how we are born and that is how we will leave this world after all. Yet is nothing but beautiful, when you find peace in this kind of lonesomeness which only you decide who to share with. I've read many times in books that for every and each one of us there is just and only one true love. Well, dear life, call me naive, call me ignorant but I must strongly disapprove such an assumption for I want to love as much as I can, unconditionally and passionately, and against the wind if necessary but I refuse to ever get stuck in something that is supposed to be forever for there are many things that last forever and, at the same time, don't.



Alessia Garnet (in a much better mood)

dilluns, 11 de gener del 2016

Random

Cobardes. Si, así es como son. Unos estúpidos y jodidos cobardes, no pueden remediarlo. De acuerdo, puede que no todos, puede que sólo un 99'99 por ciento. Gusanitos que entran todos en la manzana, madura y deliciosa, jodidamemte deseable. No pueden evitarlo. Cada milésima parte de su piel les grita que se adentren en ella, que muerdan el anzuelo y caigan en la tentación. Y ahí están, abriéndose paso lentamente hacia el corazón, atravesando cada milímetro de sus adentros y, cuanto más cerca están, a la que se encuentran con el mínimo obstáculo, una semillita, un granito, ahí dan marcha atrás, 180 grados de giro puro y duro para darse la vuelta y volver por donde han venido. Dejando un agujero feo y triste allí por donde han pasado. Y así, obligando a la manzana a darse la vuelta, a esconder la parte mordida, a esconder la cobardía de aquellos que la han deseado. Malditos gusanos, siempre puteando las manzanas más brillantes. Putas manzanas dejándose, a si mismas, vulnerables e inocentes, expuestas a seres tan indeseablemente detestables. Qué mierdas le pasa a la naturaleza, joder. No tiene puto sentido y aún así, venga, dejemos que nos rompan otra vez más, que nos rompan, di que si hostias, como si nos sobraran caras o ilusiones. Qué maldita estupidez.

Alessia Garnet (hasta los ovarios)

________________________________________________

Ahora sabe donde ir.
Sabe dónde esconderse, resguardarse del odio.
¿Puede confesasrse a sí misma que se siente artista?
Artista.
Repite esa palabra.
Sin ser realmente capaz de definirla.
Da lo mismo.
Las palabras no siempre necesitan un destino.
Se les permite detenerse en las fronteras de las sensaciones.
Vagando sin cabeza por el ámbito de lo impreciso.
Y tal es, en efecto, el privilegio de los artistas: vivir en la confusión.

"Charlotte", David Foenkinos.

divendres, 25 de desembre del 2015

Extraño // Missing

Es curioso, infinitamente curioso el modo en el que el mundo se ha contraído y expandido simultáneamente en mi cabeza, en mi corazón. Llevo casi cuatro meses viviendo fuera de mi ciudad natal, una increíble Barcelona resplandeciente y parece que fuera ayer cuando me subía en ese coche destinado a viajar 14 horas por autopistas europeas, cruzando casi cuatro países enteros, destino a Deventer, Holanda, los países bajos por excelencia. Qué genial y qué aterrador a la vez. Parece que aun ni me lo crea. Y ahora que me encuentro aquí, de nuevo en casa, en mi querida Barcelona, rodeada de la gente con la que he vivido desde tiempos inmemorables (o no tan inmemorables), es como si me faltara el oxigeno. Como si el aire me faltase en los pulmones y esa anoxia se contagiara por todas las arterias y venas de mi cuerpo, sin dejar una pizca de esencia intacta. Creo que extraño el sentirme extraña. Extraño el ser distinta. El preguntar ¿Cuál es tu historia?. El amanecer en una ciudad cuyas pupilas nunca he vislumbrado antes. El coger un tren sin estar segura de su destino debido a la falta de incomprensión del idioma. El esforzarme en entender una lengua que suena a sonidos inteligibles, de gente borracha, a mis oídos. Extraño que me vean y digan: "¡Spanish!". Extraño probar cervezas de países en los que nunca he vivido. Extraño conocer hostels y hablar con sus peculiares recepcionistas, cada uno de una nacionalidad diferente. Extraño empezar una noche del todo normal y acabar en la situación más surrealista posible. Despertarme en Alemania y acostarme en Suiza. Respirar aires que huelen a Hipster. Oler recuerdos que huelen a lejano. Discutir sobre culturas y religiones. Impregnarme de palabras en lenguas de las que ni siquiera había oído hablar. Besar labios que saben a miles de quilómetros de distáncia, cuyos pasaportes llevan letras, colores y banderas distintas a las mías. Probar recetas y comidas tradicionales de países o ciudades que cruzan mares y océanos y donde mi vista nunca alcanzaría desde Barcelona. Cometer locuras en países ajenos donde nadie me va a juzgar. Robar recuerdos, besos y sonrisas a extrangeros viajeros. Extraño ser esa chica que nadie conocía y apareció de la nada, robando suspiros y latidos de diferentes colores, etnias y religiones. Echo de menos tener que explicar a todo el mundo que por delante de española me siento catalana. Extraño tener que discutir con la gente sobre por qué mi país quiere ser independiente. Describir a la gente mis sueños de viajar sin destino, sin rumbo ni fin. Informar sobre mis estudios y definir que lo que caracteriza la gente de mi carrera es esa extraña y fuerte pasión para salvar lo que pueda quedar de nuestra Madre Tierra. Extraño a mis compañeras de piso, encontrármelas en  la cocina a altas horas de la noche porque no pueden dormir y terminar compartiendo nuestras pesadillas y secretos. Extraño secarle las lágrimas a una extraña que me ha robado el corazón en menos de 4 meses. Extraño organizar fiestas en mi apartamento con gente de más de 10 nacionalidades diferentes. Extraño haberme desenamorado y vuelto a enamorar a la vez gracias a una persona con la que probablemente no volveré a cruzarme jamás. Extraño ser libre, libre de hacer, decir, gritar lo que sea. Coger mi bici y pedalear. Planear viajes imposibles, ver tres ciudades en un mismo día, buscar el B&B más barato y alquilar un coche para cruzar 4 fronteras. Extraño extrañar mi hogar. Irme, decir adiós, llegar, conocer, crear, indagar, experimentar, vivir. No sé si pedir gracias o perdón. Si arrepentirme o ponerme a gritar de alegría. ¡Qué grande! Oh, por dios, ¡Qué grande y bonito! ¡Qué espectáculo, joder! Éste mundo, estas personas, estas ciudades, ... ¡No tienen desperdicio alguno! Si, es probable que me haya vuelto adicta a todas estas cosas que he mencionado anteriormente. Si, ¿qué pasa? Al fin y al cabo, todos somos adictos a algo, quién más quien menos. Gracias, a quien sea. Por brindarme tal oportunidad, por abrirme los ojos, por plantarme este camino bajo mis pies. Gracias.

Deventer, Zwolle, Giethorn, Den Haag, Nijmegen, Maastricht, Amsterdam, Antwerpen, Gent, Brugge, Brussels, Munich, Nuremberg, Schwangau (Neuschwanstein), Zurich, Stuttgart, Winterthur, Utrecht, Rotterdam.
- 19 cities - 4 countries - ∞ experiences, moments, souls & memories -

(Más lo que aún me queda...)


Don't stop. Don't ever fucking do that. Just don't.

Alessia Garnet


______________________________English version________________________________

It appears to be curious, infinitely curious the way in which the world has simultaneously contracted and expanded itself to my eyes, to my heart. I’ve been almost four months living out of home, out of my natal city, an incredible shiny Barcelona and, in spite, it seems as if it was just yesterday that I was hopping on that car destined to travel 14 hours through European highways crossing almost four entire countries, destiny: Deventer, Holland, the Netherlands or the low lands per excellence. How amazing and how frightening at the same time. It still seems unbelievable to me. And now that I’m back here, back home, in my dear Barcelona, surrounded by the people I’ve known and lived with since immemorial times (or not so immemorial), it feels as if I lacked oxygen. As if the air couldn’t make it to my lungs and, meanwhile, this anoxia spreads all through my arteries and veins, not leaving a piece of essence untouched. I think I miss feeling like a stranger. I miss feeling different. Asking “What’s your story?”. Rising in a city whose pupils I’ve never glimpsed before. Taking a train without being sure of its destination due to the lack of understanding of the language. Making an effort to comprehend a language that sounds intelligible, as if spoken by drunk people, to my ears. I miss the funny immediate reaction of people when they meet me for first time saying “Spanish!”. I miss trying beers made in countries where I’ve never lived. I miss meeting new hostels and talking to its peculiar receptionists, all originals from other lands. I miss starting a normal night and ending up in the most surrealist situation possible. Waking up in Germany and going to bed in Switzerland. Breathing airs that smell like Hipster. Inhaling memories that smell to remoteness. Discussing about cultures, beliefs and religions. Impregnating myself of foreign words spoken in languages of which I had never heard before. Kissing lips that taste to thousands of kilometres of distance, whose passports wear letters, colours and flags utterly different to mine. Tasting traditional meals and recipes from countries or towns that are found somewhere across continents, seas and oceans, places where my sight could never reach up from Barcelona. Committing follies in foreign countries where nobody will judge me. Stealing memories, kisses and smiles from outlandish, adventurous, freesoul travellers. I miss being that girl who nobody knew but came out of the blue, stealing sighs and heartbeats of different colours, ethnicities and religions. I miss having to explain the whole world that before Spanish I deeply feel myself Catalan. I miss having to discuss hundreds of times with people why my country wants to be independent. Describing folks my dreams and my aims of travelling without destination, direction or end. Informing about my studies and defining that what characterises the people of my university course is that weird but strong passion for saving what might still be left of our old Mother Earth. I miss my flatmates, coming across them at late hours of the night because they can’t manage to fall asleep and ending up sharing our nightmares and our best kept secrets. I miss drying up the teardrops of a stranger that has gained my heart in less than four months. I miss organising parties in my flat with people of more than 10 different nationalities. I miss having fallen out of love and fallen in love again thanks to a person I might never come across again after all of this is finished. I miss being free, free of doing, saying, shouting whatever I feel like. Planning impossible trips, sightseeing 3 cities in one day, searching for the cheapest B&B and hiring a car to cross 4 frontiers. I miss missing my home. Leaving, saying good-bye, arriving, meeting, creating, inquiring, experimenting, living. Taking my bike and riding it wherever I want. I don’t know whether to be grateful or to ask for forgiveness. Whether to regret or to start jumping and shouting in glory. How amazing! Oh my God. How incredibly amazing and beautiful! What a spectacle, Jesus! This world, these people, these cities, … . They couldn’t be more worthy! Yes, probably, I may have become addicted to all of these things I previously mentioned. Yes, what’s wrong with that? After all, everyone is addicted to something, some more and others less. Thanks to whoever it might correspond. For gifting me with this opportunity, for opening my eyes, for placing this path under my shoes. Thank you.

Deventer, Zwolle, Giethorn, Den Haag, Nijmegen, Maastricht, Amsterdam, Antwerpen, Gent, Brugge, Brussels, Munich, Nuremberg, Schwangau (Neuschwanstein), Zurich, Stuttgart, Winterthur, Utrecht, Rotterdam.

- 19 cities - 4 countries - ∞ experiences, moments, souls & memories -

(Plus what's still left...)


Don't stop. Don't ever fucking do that. Just don't.

Alessia Garnet

dimarts, 24 de novembre del 2015

Tot continua. Everything goes on.

Em pregunto si em llegeixes. Si els teus pensaments et porten al meu blog de tant en tant. Si enyores la meva dramàtica manera de ser i les meves idees bohèmies. Em pregunto si tens ganes de veure'm i alliberar tota l'angoixa, ràbia i pena que ens hem causat l'un a l'altre en una d'aquelles abraçades que semblen no tenir fronteres. I aleshores em venen un milió de preguntes que et faria. El pitjor de tot és que gaire bé totes començarien amb un terrible i pesarós perquè. Justament el perquè que vols oblidar. I en aquests moments obro la finestra o m'escapo corrents fora d'allà on sigui i deixo que el fred em consumeixi per uns instants, deixo que el vent em bufetegi amb tota la gelor del Nord. Tanco els ulls i m'obligo a mi mateixa a tancar les ferides. Torno a dins, com si res hagués passat i tot continua.

Alessia Garnet

Newschanstein Castle, Germany.
9Nov2015

I wonder if you read me. If your thoughts bring you back to my blog once in a while. If you miss my dramatic way of being or my bohemian soul. I wonder if you are looking forward to see me someday, if you are looking forward to let go all the anger, the pain and the pity that we caused to each other throughout one of those hugs that seem to hold no frontiers. And then, a million questions arouse in my mind. Worst of all, they would probably all start with a terrible and relentless why. Precisely the exact why you so bad want to forget. And at those moments I open the windows or escape in a rush from wherever I'm found and allow the coldness to consume myself for a while, I allow the wind to slap me on my face with all the iciness of the North. I close my eyes and force myself to close my wounds as well. Go back inside, as if nothing was wrong at all, and everything goes on.

Alessia Garnet

diumenge, 22 de novembre del 2015

Estendre els llençols

Vaig pensar que, potser, si estenia els llençols i canviava les cortines, si deixava que la llum d'un nou dia m'escalfés les galtes i les esperances, aleshores i només a partir d'aquell moment, podria veure nous cims a l'horitzó i deixaria de recordar-te a base de núvols grisos i mig esborrats. Sembla que, de mica en mica, vaig obrint-les; les ales, les finestres, les forces, les ganes. I així, poc a poc, estenc els lligams del nou pont que he decidit teixir i, d'alguna curiosa manera, m'acomiado de tu en la distància mentre el vent gèlid d'aquest país se t'endu, junt amb les fulles que arranca dels arbres, tenyint-ho tot dels colors de la tardor.

Garnet.
________ in english (and probably much poorer version):

I thought that, maybe, if I cleared those sheets and changed the courtines, if I allowed the sunshine of a brand new day to warm my cheeks and hopes then, and only from that moment on, I would be able to discern new peaks in the far horizon and would I stop remembering you between those blurry grey clouds. As it seems, slowly but firmly, I'm opening them; the wings, the windows, the aims, the strenghts. And this way, little by little, I spread the bonds of this new bridge I decided to build and, somehow, I withdraw myself from you through the distance while the icy air of this country pulls you away from me, altogether with the falling leaves that have been teared apart from the trees, staining everything with the Autumn colours.

Garnet

Erasmus Bridge - Rotterdam - NL
22Nov2015


dimarts, 21 de juliol del 2015

Llegar para partir.

Puede que, al fin y al cabo, yo sea esa clase de chica. La que siempre está y, a la vez y con todo su sinsentido, no está. Esa que siempre tiene un hueco guardado en algún lugar del mundo, o a la que siempre esperan en alguna parte pero que, del mismo modo, nunca asegura que vaya a durar mucho o no vaya a abandonarlo en algún momento dado. Ese tipo de chica que aparece un día de la nada y te muestra su más sincera sonrisa: "¡Hola, esta soy yo!", esa chica a la que cuesta pillar el truquillo y es un tanto difícil de entender pero a la que, pasado un poco tiempo, no quieres dejar ir. Puede que sea el estilo de chica que sabe robar un corazón pero, con gran pesar, se que también soy esa clase de chica a la que acaba siendo fácil decir adiós. Supongo que el principal motivo es mi salvaje y despreocupado modo de ser: siempre arriba y abajo, a izquierda o derecha indiferentemente, haciendo y deshaciendo sin inquietarme mucho por las consecuencias. Soy esa peculiaridad de persona que se preocupa más por vivir que no por equivocarse y, aunque no lo quiera, se nota. Se nota en mis palabras, en mis idas y venidas y en el rastro de mis ideas. Quizás haya nacido para ser una nómada del siglo XXI, para seguir al viento y acechar la luna. Puede que mi lugar esté en ninguna parte y, a la vez, en todas partes. Que el mundo entero sea mi hogar. Cada ciudad, cada calle, cada paraje y cada océano sean un pequeñito trozo para mi de lo que todos llamamos casa. Es verdad, tengo esa inquietud en el hondo de mi estómago que me grita a toda voz que ya es hora de partir. Partir y decir adiós para luego descubrir y encontrar, sentar y reposar y luego, cuando esas ansias me lo vuelvan a pedir, volver a recoger y marcharme otra vez.

Alessia Garnet


dimecres, 17 de juny del 2015

"Into the Wild"

En realidad ni buscaba ni quería nada. Se servia de su propia esencia para contemplar, a través de esos cifrados ojos marrones, el mundo que ante ella cobraba forma. Le daba su sentido y, a través del viento, hablaba; a través del sol, observaba; a través del mar, cantaba. Así mismo, sin ni siquiera saberlo, le daba sin cesar sus respuestas al destino y, cual pluma de tinta y hoja en blanco, iba trazando sus rectas directrices.
Alessia Garnet


No hay manera de saber por qué pasan unas cosas y otras no. Lo que nos lleva a un lugar, lo que destruye algo, lo que hace florecer algo, o que muera, o que tome otro rumbo, ... pero si pudiera volver atrás no haría nada diferente, ¿y si todas las cosas que he hecho son las que me han traído aquí? Al fin y al cabo, hay un amanecer y un atardecer todos los días, tú decides si estás ahí para ellos.
(Alma Salvaje)

dimarts, 31 de març del 2015

La Rochelle de mes Yeux

Ciao Bloggers, 

Como ya os conté ayer hoy actualizo el blog desde La Rochelle, esta pequeñita ciudad costanera de la que os hablé: perdida en la bañada costa Oeste al Átlantico, escondida en la Francia Occidental a cuestas del mar. 

He tenido tiempo de tomar algunas fotografías que espero os gusten y os hagan sentir un poquito lo que se respira desde aquí: aire con sabor a sal, viento con olor a altamar y gente hecha al más puramente estilo francés.

Café que no sabe a nada, crèpes que saben a delito y jardines siempre verdes resguardados de miradas ignorantes, estupefacientes a aquellos que los sepan valorar.

Imágenes hipnotizantes a ojos cuyas pupilas sepan derretirse al vislumbrar un poco de agua verde e immensa y tierna tranquilidad.

Parajes invisibles a almas cuyas ideas no sepan romper los espejos de la realidad y entrar por completo en el mundo de la subrealidad.

Ça c'est La Rochelle de mes Yeux, ce que je regard, ce que mes yeux voyent.
Ésta es La Rochelle de mis Ojos, lo que observo, lo que mis ojos ven.

Alessia Garnet






diumenge, 8 de febrer del 2015

Stop imagining and start living.

Si emociona pensarlo imagínate hacerlo. -Nada más que añadir -
If the idea is exciting, imagine doing it. -Nothing else to add -
Alessia Garnet

diumenge, 25 de gener del 2015

Random thoughts.

My dear,
Find what you love and let it kill you.
Let it drain you of your all.
Let it cling onto your back and weigh you down into eventual nothingness.
Let it kill you and let it devour your remains.
For all things will kill you, both slowly and fastly, but it's much better to be killed by a lover.
Charles Bukowsky.

I tend to expect the worst from things so when the worst happens, it doesn't disappoint me.
(So I can bear the living)
Alessia Garnet

Life could haver never wrongen us so much. We expected so much from her and, instead, she had saved so little for us. -Bitch! - I thought. But there was no possible winning when it came down to the point for life is way more severe than any judge you might ever have to face.
Alessia Garnet

Sei l'errore più bello della mia vitta.
You're the most beautiful mistake of my life.
Fedez

Y como hacía calor puso a secar todas sus lágrimas bajo el sol.
And as the day felt hot she dried all of her teardrops under the sun.
Alessia Garnet

Bésame el ama, la piel la besa qualquiera.
Kiss my soul, anyone can kiss my skin.
anónimo

Te voy a pedir un favor: besayuname en cada despertar.
Alessia Garnet

Eres mi pequeño pedazo de cielo en el infierno de mis pensamientos.
You are my little piece of heaven inside the hell of my thoughts.
Alessia Garnet

dissabte, 17 de gener del 2015

Alcoholizarme de ti

Hola!
Hace tiempo encontré este poema y me dejó sin palabras, sentí cada palabra de sus versos como si fuera un suspiro de mis labios, espero que os guste. En mi opinión, aunque la rima no sea una maravilla ni el vocabulario deslumbrante, posee una fuerza y una veracidad digna de leerlo, como poco, un par de veces, sin mencionar el fervor que, sin duda alguna, sabe y alcanza a avivar en el interior del buen lector.

Os aconsejo también que acompañeis su lectura con la canción (debajo) versionada de Crazy in Love.

Disfrutad,
Alessia Garnet   

                                             


Ahora nena
verdad pura
descripción efímera de tu figura
bajo, creo palabra por palabra
cada retazo de sombra que deja tu espalda
y centro 
mi movimiento a tu bajo vientre
y sigo
contigo, fluido y fatuo momento
no dejo pasar ahora ni un suspiro
atento a cada latido
a cada espasmo de tu muslo frio
y rio, con cada convulso salto 
de tu vientre después de cada lamido
no piensas no pienso
todo es puro
atento al grito
formato gemido
disfruto del vicio de tu cuerpo hervido
al sol de este verano
de este tiempo impuro
de ser nosotros mismos.
Alcoholizarme de ti
aquí, ahora
sexo seguro
seguro de tenerte
del placer de probarte
y otras locuras afines.

anónimo
(piel de gallina, latido estremecido)
(foto que acompañe el momento;)

dimecres, 24 de desembre del 2014

És Nadal.

És Nadal, sí; sembla mentida que els dies passin a una velocitat tan exageradament vertiginosa que fa por perquè, si hi penso, fa dos dies encara era estiu i pensàvem en tot el que encara ens quedava de sol i bogeries, de nits de festa i dies de ressaca, d'amors efímers i platges paradisíaques i, sobretot, en el munt de dies que mancaven per començar la universitat de nou i, així perquè sí i sense previ avís, ja estem de vacances de Nadal, amb no més que deu tristos dies contats per estudiar tots els tediosos exàmens que ens esperen al tornar de vacances (o si més no, almenys a mi). Si hi penso més enllà, es tracten de deu dies que vull compartir amb molta gent i deu dies que sé, del cert, que ni de ben lluny donen per tant com voldria perquè, en realitat, les hores i els minuts, quan els comparteixes amb gent que t'importa passen volant i ni te n'adones que en qüestió del que trigues en obrir i tancar els ulls ja han passat i el carrer que fa tan sols un moment era il·luminat per les llums de Nadal i omplert amb la olor d'una xurreria ara està il·luminat per la tímida i lleugera llum de l'alba i la olor de la matinada, acompanyada d'un fred malaltís, ple de mar, que et cala els ossos. I és que em fa gràcia pensar que et passes hores i dies pensant en els regals que compraràs a la gent, et preguntes què serà el millor, quina utilitat tindrà i si li agradarà a la persona en qüestió, trencant-te el cap un i un altre cop i tot perquè desprès, en poc més de cinc segons, tot quedi reduït a un esclat de riures al descobrir algun regal trapella; a un somriure sincer al descobrir un marc amb aquella foto especial o un àlbum d'aquell viatge que et va enamorar; a un sospir al desembolicar un llibre que feia temps que et volies llegir o a una abraçada en descobrir una manualitat feta amb tot el cor. Però, malgrat la historia dels regals, els àpats nadalencs i els finals/començaments d'anys, val a dir que el millor són els petits moments de complicitat que comparteixes amb la gent que t'envolta: un missatge fortuït de mòbil, per sota la taula, d'aquella persona especial just abans de les dotze de la nit del 31 de desembre; una mirada tendre dels teus avis que recorden el pas dels anys; un gra de raïm que s'atrapa a la boca i et fa escopir-ho tot mentre convulsiones dins un atac de riure; el record d'alguna persona que el Nadal passat compartia taula amb tu i que ara ja no hi és; el pensament d'algú que brinda amb tu des de ben a munt, a quilòmetres de distància per sobre els núvols; una cançó que sona i un pèl que s'eriça recordant un ball o un petó; un petit familiar que llegeix un poema a dalt de la cadira i et fa pensar quan eres tu qui s'alçava, del tot enrojolat, per recitar-ne algun; un arbre de Nadal que fa pampallugues incansable i un munt de garlandes que encenen el fulgor d'una llar. I és que crec que mai arribaré a entendre la gent a la que no li agrada el Nadal perquè, malgrat pugui estar d'acord en que és una festa que involucra consumisme i hipocresia familiar, també crec que és una festa que ens recorda a tots qui som, d'on venim i on volem anar, i que, a més a més, no només regala objectes materials sinó que ens regala coses immaterials, desitjos i il·lusions que valen més que qualsevol objecte ben embolicat i agraciadament guarnit que ens pugui caure sobre les mans. No em mal interpreteu, no sóc una d'aquestes obsessionades del Nadal que enfolleixen decorant la casa, emmalalteixen comprant regals i s'emocionen amb qualsevol banalitat d'aquestes festes però és que, quan veig els rostres il·luminats de la gent a la que estimo, ja sigui per un fanal, una llum de Nadal o un somriure, se m'afluixen les cames i m'enamoro d'aquestes petites guspires de felicitat Nadalenca.

Pd; Bon Nadal.


Alessia Garnet o, en aquest cas, Alba Serna F

Barcelona.

diumenge, 21 de desembre del 2014

Inside the night

Recordo quan em vas dir que, a vegades, el cel et feia sentir minúscul i insignificant, que l'univers, amb la seva immensitat, era capaç de reduir-te al tamany d'una formiga. A tu, sí, a tu. En el seu moment ho vaig entendre i, d'alguna manera, hi vaig estar d'acord. Tot i així, pensar en la indiferència que la meva vida ocasiona al tempus fugit és quelcom que sempre m'ha fet venir nàusees enlloc de meravella. Avui, mentre mirava bocabadada el firmament i les petites però precioses estrelles que el constituïen m'he sentit una persona privilegiada, una ànima que, en una nit que potser no gaudia de res especial, s'ha sentit aclaparada i hipnotitzada per alguna cosa bonica, per un besllum de transcendentalisme i, per uns instants, m'he sentit com si, en el destí, aquell moment sempre hagués existit, com si realment el cel m'estigués mirant i somrient únicament a mi en aquell precís moment. I m'ha arrencat un pensament alegre, ha despertat una petita il·lusió dins l'alè que respirava i ha accelerat certs batecs del meu cor que de tant en tant oblido que existeixen. Perquè crec que a vegades les coses no són o grans o petites, o blanques o negres, o bones o dolentes... Simplement, i en això resideix la seva bellesa, són coses que ens atrapen i ens fan sentir-nos únics.

Alessia Garnet