Diari d'una cambrera frustrada.

Diari d'una cambrera frustrada. I

Un altre dia de merda. Un altre dia de merda al Cafe Avenue du Paris. Em pregunto en quin moment vaig tenir la meravellosa idea de marxar de casa i anar a Paris. M'agradava tant pintar! Creia que Paris m'oferiria un pinzell de plata i un lenç de marbre només arribar. Què estupida! No podria haver estat més equivocada. Estic farta de cada dia la mateixa història. De la cafetera a les taules, de la cuina a les taules, de la terrassa a la barra i així consecutivament sense parar fins les 18heures. Vaig prometre'm una vida de somnis complerts i enlloc d'això tinc una vida d'horaris plens d'amargura i frustració. Realment, mirant cap en rere, a "mon passé", distingeixo exactament la meva pitjor decisió i, sent del tot sincera, no és sinó ella. Sí, ella, aquí asseguda cada matí. Recordo la primera vegada que la vaig veure. Seient a la terrassa d'aquest mateix cafè. La preciosa Mademoiselle Amandine. Qui m'ho hagués dit que es destrossaria la vida a ella mateixa i, de passada, a mi també.

És ben curiós. Jo, que sempre havia estat una noia normaleta, alegre, de poble. Sempre m'havien agradat els nois, de fet, em segueixen agradant. Tot plegat, és estrany de mena, la manera com em vaig enamorar bojament de l'Amandine. Sense saber el seu nom ni conèixer el món d'on venia. Va ser veure-la amb aquella cara seriosa que sempre du posada i els llavis ben vermells i el món es va aturar. Sempre olora a flors silvestres tot i que, últimament, les flors semblen estar una mica més pansides. Pobre Amandine, sembla que la vida li hagi pres tantes coses... . 

Començaré des d'un principi, ja que d'aquesta manera tot sembla massa rebuscat. He decidit escriure aquestes memòries inspirada per un client de la cafeteria. En jove Monsieur Jean Pierre. Crec que és un home com n'he vist pocs. Al final, la relació que hi mantinc, s'ha convertit en una mena de joc per mi. Ell ve, cada matí, puntual com un rellotge i jo, puntual també com un rellotge, a les 8 i 5 minuts del matí, li serveixo una taça de cafè i un plat amb 7 xurros ben ensucrats, ni més, ni menys. Normalment s'hi està, allà assegut a la taula de la cantonada, sense fer més que escriure com un possés sobre una llibreta esfilagarsada, fins les 11 i 45 minuts del matí, desprès marxa, deixant-me sempre una, tot i que trista, dolça propina. Sempre el veig absort en els seus pensaments i m'agrada acostar-m'hi, de tant en tant, perquè em resulta graciós veure com el pertorben les meves petites interrupcions. És sempre tan cordial i educat amb mi que em desperta certa dolçor. Crec que és un pèl més jove que jo i em recorda a mi, quan vaig posar els peus sobre París per primera vegada, suposo que és per això, que em desperta aquesta mena d'afecte. L'altre dia li vaig donar el meu número de telèfon, tinc curiositat per saber que en farà. 

És tard, i malgrat estigui animada escrivint aquest relat, la son em pot i els ulls se'm tanquen. Demà un altre dia de feina au Cafe Avenue du Paris.

Diari d'un escriptor enamorat.

Diari d'un escriptor enamorat. I

Podia ser que tot allò que l'envoltava la fes aparentar una dona seriosa, amargada, una dona que ja no tenia més suc que treure-li a la vida. Semblava que aquelles robes grises i tristes la vestissin no només a ella, físicament, sinó a l'univers de les seves idees i pensaments. I és que les paraules que sortien de la seva boca, els actes que emanaven de la seva persona i les mirades que fugien dels seus ulls no feien sinó que empitjorar l'essència d'allò que ella insistia en despendre per tots els porus del seu ésser. Pot ser que la vida no hagués estat justa amb ella, al cap i a la fi, amb qui ho és? Segur que sempre havia sentit a parlar del "karma", sobre alguna força superpoderosa que equilibra la balança de les proeses i les malifetes per a donar a cadascú allò que es mereix. Tot i així, arribat el punt, no ho troba més que faules d'aquelles que s'expliquen per a justificar actes egoistes que comet l'ésser humà. El cinisme, per no dir el dimoni, s'havia apoderat del cor d'aquella dona que, en un bonic passat, havia cregut en tantes i tantes coses. Potser no creia en Déus, ni en llegendes ni en creences populars però, si més no, creia en la bondat de les persones, en que si es treballava per alguna cosa, les probabilitats d'obtenir resultats, d'esdevenir feliç, augmentaven proporcionalment a l'esforç esmerat en particular. En certa manera, havia cregut en aquelles idees agradables que la televisió li havia venut tantes vegades. Que Disney Channel l'hagués traït d'aquella manera, pensava ella, era quelcom indignant i imperdonable. Semblava mentida que, en menys de deu anys, la seva vida hagués esdevingut aquestes paraules tan desesperants. 

La cambrera m'ha tingut entretingut una bona estona i me n'ha distret. M'ha escrit el seu número sobre una estovalla de paper i me l'ha enxufat dissimuladament sota la tassa de cafè que m'acaba de servir. És bufona. Tot i així, massa Sol als seus ulls, pot ser que massa claror i tot. Ella, en canvi, segueix allà asseguda, mirant el rellotge mentre fulleja el diari amb total desinterès, sense ser conscient de la meva existència. La cambrera fa estona que me la té oblidada i la seva taça ja no fumeja. Du el mateix color de sempre als llavis (granat-cirera-roent) i malgrat això, els manté premuts i enfadats com si en qualsevol moment algú li pogués tirar el cafè per damunt i així tindria la oportunitat de cridar-li i deixar anar tota aquesta ràbia que l'embolcalla. Sols si sabés dels ulls amb els que tant jo com el senyor de 65 anys que seu al seu costat ens la mirem. Tan sols si sabés que porto temps observant-la... . Bé, des de ben petit que ja ho sabia, que ser escriptor no em faria ric, que no em faria gastar "tratges" de 21 botons ni rellotges que equivalen a tot allò del que disposo. Almenys, em consolo a vegades, ser escriptor em proporciona l'art d'observar i indagar a través de les paraules allò que els meus ulls capten i, des de fa un temps, la capten a ella: trista i de cristall.

La cambrera ha tornat a interrompre. M'ha preguntat sobre què escrivia i ha tornat a emplenar la taça, malgrat que seguís intacta des de la darrera vegada que ha vingut a omplir-la. Crec que se m'està fent tard però necessito saber amb quina mena d'home ha quedat avui. Em sembla mentida que malgasti el seu temps amb homes d'aquesta talla, que els preocupa més la brillantor de les seves sabates que el somriure de la dona que tenen davant. Imbècils. I jo també, per perdre el temps d'aquesta manera, suposo. Si enlloc d'escriptor fos valent, ja hauria trobat una manera de parlar-hi. Però bé, suposo que tan sols sóc un escriptor de poca traça, enamorat d'una dona trista sense nom ni il·lusions. 

És veritat, cada dia me'n vaig a dormir prometent-me a mi mateix que l'endemà tancaré la llibreta i guardaré el bolígraf, que em calçaré de valor i hi parlaré. Tinc cent i una frases preparades:

"Què fa una dona tan bonica amb una mirada tan trista?"

"Crec que la teva vida podria ser més interessant que aquestes pàgines que fulleges"

"Fa un dia massa trist per a beure cafè en solitud. Em dic Jean Pierre"

"Porto dies observant-te i tens els llavis tristos més bonics de tot el món"

"Encara que plogui sobre París, avui els teus ulls cremen com el foc"

"Avui creia que el món anava en dansa fins que t'he vist aquí, sola i tan bonica"

"Si la vida fes justícia, series la dona més feliç de tot París"
"Veus aquesta cambrera? L'altra dia em va donar el seu número, a mi, que només m'interessa saber el teu nom"

( ... )

Demà hi parlaré. No passarà ni un sol dia més sense arrancar-li un somriure a aquesta dona.

Avui plou sobre París. Aquest matí no està sola. Al seu costat hi seu un home. "Tratge" de números més llargs que el meu compte corrent i d'estalvis junts. Una dentadura de pel·lícula. Les mateixes sabates negres i brillants que la resta i un rellotge en-diamantat. Li acaricia l'esquena. El dit petit comença a baixar més al sud del que les corrents polars ho fan sobre el globus terraqui. No puc veure-ho més. La cambrera ja ve cap aquí. I la història de cada dia comença a repetir-se. Fujo.

Un Peter Pan perdut al Segle XXI: Sisè capítol

Sisè capítol

A vegades les coses en les que creiem deixen d'existir o bé, potser som nosaltres que deixem d'existir d'aquella manera determinada. Canviem, creixem, aprenem i aconseguim visualitzar els esdeveniments passats de maneres distintes, maneres que ens permeten desfer-nos del vel que ens cobreix els ulls i no ens deixa veure més enllà dels nostres somnis i esperances.

Doncs bé, em disposo a fer una confessió. Vull que entengueu per què aquest relat rep el nom d'Un Peter Pan perdut al Segle XXI i no qualsevol altre. Veureu, estimats lectors, quan era petita i, (si he de ser sincera, encara ara) la meva pel·lícula preferida era Peter Pan i la Gran Aventura, no sé si l'haureu vista però és aquella en que els personatges són actors de carn i óssos i no dibuixos animats, on el famós Peter Pan se n'adona que no pot estimar perquè es veu incapaç de créixer i que, alhora, l'invencible poder d'estimar és allò que el fa reviure quan tot sembla perdut. És una antilogia que posa al personatge entre l'espasa i la paret. Deixar enrere les seves fantàstiques aventures per esdevenir un individu capaç d'estimar i tocar de peus a terra. Deixar enrere la màgia que envolta la infància per a ser al costat de la seva estimada Wendy. Tots sabem el desenllaç de la història. Ell ho entén, rep el petó màgic i venç al seu temut antagonista gràcies a la força de l'"amor". És bonic, és tendre i sembla versemblant però, al cap i a la fi, quan ja ha obert els ulls i veu tot allò que haurà de deixar enrere per deixar de ser en Peter Pan, decideix quedar-se, fer una passa enrere i quedar-se estancat a la illa de Mai Més, on tot és possible i les pors són purament surrealistes. Així doncs, en Peter Pan, per molt valent que pugui semblar, és un covard. Un covard de cap a peus que deixa marxar la propietària d'aquell petó màgic, que li dóna la vida quan tot és fosc, per seguir sent un nen. Un nen. I res més. I aquesta és la gran similitud que sempre he vist en aquesta història. Tot ha quedat resumit a una sèrie d'actes totalment guiats per la covardia. I no dic que tot fos perfecte ni fàcil ni bonic. No dic que la protagonista no s'equivoqués i clavés la primera estaca dins el relat. És cert, la por la va vèncer i, per una nit, va permetre que la seva flama s'encengués i cremés ponts que tant curosament havia construït. Però tot i així, va voler lluitar per reconstruir-los i per reforçar-los. Ningú podria dir que no ho va intentar perquè s'hi va deixar el cor i l'ànima i mai li van ser retornats. I per això va marxar sola, perquè ell no va ser capaç de lluitar, perquè la por a enfrontar-se a noves pors, nous sentiments i nous riscs el van acovardir massa. I va deixar que tot es trenqués. Tant se val les promeses que hagués fet, les paraules que hagués pronunciat des del més profund del seu ser. Al final, per al meu Peter Pan, tot va ser tant fàcil com fer un parell de passes enrere i enviar-ho tot a prendre pel cul. I deixar que ella es consumís dins el seu lament i la seva infundada culpabilitat. Malgrat això, ella ho recorda tot: cada petó; cada adéu; cada carícia; cada sopar; cada pel·lícula que van veure junts; cada moment de complicitat; cada sorpresa i cada repte. Ho recorda tot amb massa amor i, alhora, amb massa recel i, per això, voldria oblidar-ho. Per això ha decidit posar fi a aquest relat. Ha decidit que no val la pena explicar una història si un dels protagonistes ni tan sols hi creu. Si un dels personatges ho considera una mentida. Una estúpida i irrellevant mentida.

Així doncs, jo, Alessia Garnet, poso fi a aquest relat i entrego el sisè i darrer capítol del que havia de ser un bonic drama. Perdoneu la decepció, perdoneu la tardança i perdoneu les il·lusions frustrades però és el que té haver-se enamorat d'un Peter Pan perdut al Segle XXI i no hi ha més a dir o fer. Només desitjo que algun dia, decideixi créixer, decideixi ensenyar al món el munt de coses bones i precioses que té a oferir i que es tregui, d'una maleïda vegada, aquest trist complexe de Peter Pan.

Alessia Garnet.

Fragment d'una escena trencada.

-Però saps què passa? - digué Liz sense obtenir resposta - que, al cap i a la fi, mira'ns: som aquí, els dos, fets merda i ofegant les penes en l'alcohol. - va declarar ella amb una veu pesarosa i, alhora, lleugerament divertida mentre alçava la copa recent servida de Gintonic i en feia un bon glop.

-Sí..., semblem trets d'una pel·lícula americana. Que trist. Ben mirat, quina història, eh? Seria bon material per a un melodrama. - va deixar anar Joseph, mig rient, mig decebut.

-I tot, tot això, per a què? - va preguntar retòricament Liz - Per evitar un casament inevitable. Patètic.

Va haver-hi un silenci, mentre ell s'aixecava per anar a buscar una ampolla de Whisky escocès que feia estona que el cridava des de darrera la barra.

-Ja ho pots ben dir, ja. - va respondre, mentre tornava al seu tamboret i olorava amb delació l'aroma que desprenia aquella ampolla de whisky recent destapada, amb la intenció de servir-se'n una ració ben generosa - Però, saps què és el pitjor de tot, Liz? - va dir ell aixecant la mirada del got i fitant-la directament als ulls.

-És que hi ha res pitjor que intentar arruïnar la boda de la meva germana bessona, faltar al respecte a la família del nuvi i donar-li un espant com aquest a la meva pròpia família? - va acabar la frase amb certa espurna d'auto-repugnància però, tot i així, dins el seu cap s'hi amagava una idea ben diferent, un secret del tot confidencial.

-Sí - Joseph va fer una pausa incòmoda i va deixar de fitar-la als ulls - i és molt pitjor que això.

-Doncs va, tu diràs, no em deixaràs ara amb la intriga. - va dir Liz, mentre abaixava la mirada i resseguia el contorn de la copa amb els dits.

-Que me n'acabo d'adonar... - va dir ell pensatiu, mentre es bevia el whisky d'un sol glop. Seguidament, va clavar la mirada en algun punt llunyà d'aquell hall desèrtic. Liz va mirar-lo amb cara interrogant, esperant a que posés fi a aquell maleït silenci. Joseph va tornar a servir-se beguda i, altra vegada, tota cap a dins d'un sol glop, va assecar-se els llavis amb la màniga de la camisa, ara ja arrugada i, per fi, va parlar. - Que m'estimes, Liz.

Aleshores sí, va dirigir la seva mirada d'ulls maragda, amb tota la seva força, cap a Liz, que va desviar-ne la seva d'immediat i mentre s'aixecava del tamboret, va beures fins a l'última gota del gintonic que tenia al seu davant. Va estirar-se la faldilla de tub amb tota la dignitat que va ser capaç de reunir, sense mirar-se'l i, finalment, va atrevir-se a parlar.

-I quina importància té això ara? - Liz no volia però no va poder evitar caure en els seus ulls.

-Que jo volia aturar el casament perquè pensava que estimava a la teva germana i, fins ara, estava convençut que tu ho havies fet perquè no t'agradava el nuvi. - va declarar Joseph, adonant-se per fi de la mentida en la que havia caigut pres.

-És que no m'agrada. Gens ni mica. És un imbècil. -

-Però digues que m'equivoco si dic que, ni de ben lluny, aquest era el teu objectiu principal. Digues que m'equivoco, Liz. - va dir, amb cert to de súplica o pot ser, més aviat, de desesperació.

-T'ho repeteixo un cop més, per l'amor de Déu, Joseph, això ja no té cap importància arribats a aquest punt. - va contestar, prement els llavis i desitjant tornar a cinc minuts enrere per a canviar el rumb de la conversa.

-I tant, es clar que en té! Ho vulguis admetre o no, tot ho has fet per a que m'adonés que estaven enamorats i que no hi havia res a fer... Sabies perfectament el que passaria. - es va dur les mans al cap, indignat- Com has pogut...? - la rèplica haguès continuat però ella el va tallar en sec. No estava disposada a suportar una altra reprimenda en el que quedava d'aquell maleït dia.

-D'acord, ja n'he tingut prou. Para el carro, Joseph! En primer lloc, em sap greu però encara no tinc la capacitat de predir el futur, no coneixia el transcorregut dels esdeveniments del dia d'avui i tampoc crec que ningú els hagués pogués arribat a imaginar. Segon, en Louis és imbècil i, pel que fa a mi, tan de bo no s'haguessin arribat a conèixer mai. Fossis tu o no, en qualsevol altra situació també hagués intentat dissuadir-la de casar-s'hi. Tercer i últim, si ara t'adones de fins a quin punt tu l'has cagat - va dir Liz posant èmfasi en el tu mentre notava com la veu començava a tremolar-li - no me'n fotis a mi les culpes. Ets tu sol qui s'ha posat en tot aquest merder i, per si no ho recordes, sóc jo qui s'ha ficat en tot aquest embolic només per tu. És la meva família, recordes? I ho fet per tu, maleït siguis... - va acabar, amb la mà al pit, mentre l'esguardava amb un parell de llàgrimes de retret que lluitaven per escapar-se-li dels ulls.

Joseph va aixecar-se i va llençar el tamboret al terra amb ràbia, va despentinar-se els cabells engominats i va obrir-se el coll de la camisa blanca, buscant l'aire que li faltava.

-Merda! Merda, Liz. Què hem fet? - va dir amb una deixadesa impròpia d'ell, amb una veu trencada i profundament cansada.

-Prou. Jo no en tinc la culpa. No tinc la culpa que ella se n'adonés abans que jo de que ets un fracassat - va dir-li ella, encarant-lo de ben a prop. Ell va empassar saliva i una ombra el va començar a recórrer de cap a peus però, aleshores, va veure en la mirada de Liz un bri d'inseguretat, el rastre d'una mentida i va notar com tensava els llavis, evitant que la veritat li escapés de la llengua.

-Això penses de mi? - va preguntar-li, fent una passa endavant.

-No. No ho sé. Ja no sé què penso de tu...ni de res. - Liz va girar-se i es disposava a agafar la jaqueta, per abandonar i deixar enrere tot el que tenia a veure amb aquell dia tan desafortunat. Començava a sentir el riu de llàgrimes acumular-se-li als ulls i volia ser lluny d'aquell lloc quan decidís desbordar.

-Espera! No te'n vagis. - va dir-li ell, estirant-la dolçament del braç. - Tenim tot un bar i un "buffet" per a nosaltres sols. Seria una pena desaprofitar-lo. - va dir mostrant el seu somriure més càlid i trapella.

Alessia Garnet

Un Peter Pan perdut al Segle XXI: Cinquè capítol

Cinquè capítol

Estimats lectors del meu cor, permeteu-me, en primer lloc, disculpar-me per la tardança en l'entrega d'aquesta darrera part del meu relat.
En segon lloc, us prego que prengueu per vàlida la següent justificació del retard.
Imagineu, fil per randa, cada paraula de la descripció que us ofereixo a continuació i poseu-vos, un per un, al lloc de la protagonista d'aquesta.
Havent dit això, eus aquí...
El sol cansat del capvespre es deixa veure, tímidament, per entremig de les cortines de color granat que amaguen la petita habitació del món que es mostra a la intempèrie. La temperatura és caldejada i l'ambient és dens. Fa hores que el sol ha anat escalfant l'essència existent dins aquelles quatre parets. Una noia entra atrafegada i amb presses a l'interior. Es coneix aquell espai millor que el palmell de la seva pròpia mà. Cada cantonada, cada moble, cada ombra i cada petit detall que el constitueix. Entra pràcticament a ulls cecs, cercant, des de fa estona aquella maleïda carpeta amb les fotos de carnet. Està nerviosa, el temps corre i la paciència s'esgota. Comença a rebuscar entre la paperassa que ocupa el centre de la seva taula, desprès busca desesperadament entre els separadors de carpetes i desprès en els calaixos que s'amaguen de manera misteriosa sota la teula i els armaris, va rebufant i deixa anar comentaris poc elegants mentre el nerviosisme va bullint per cada una de les venes que la recorren. Res. No hi ha manera. Comença a regirar les estanteries amb un neguit incansable. Comencen a caure llibres i records portats des d'altres racons del món quan, de sobte, cau un objecte amb el que feia temps que no pensava. Cau aquell diari oblidat de mesos enrere, aquell bloc de fulls confidencials al que de tant en tant dedica una estoneta, un sospir, un instant d'enyorança, records, somnis i remordiments. Aquell diari que va començar a escriure tant temps enrere, quan tenia el cap ple de somnis i buit de decepcions. Se'l mira. N'aparta la vista ràpidament i, en una segona pensada, el torna a guaitar. De cop i volta s'oblida del propòsit que l'havia dut a regirar la seva habitació sencera i el pren amb força, amb totes dues mans, i se'l porta al pit, prement-lo contra el seu ser més profundament oblidat. De cop, la recerca del tresor pren un altre rumb. Les claus del diari. On són? Li porta pocs segons de passejar la mirada per les estanteries per reconèixer l'amagatall d'aquell petit secret tan ben guardat. Atansa la caixeta daurada, aquella petita antigalla de color or que va adquirir quan no era més que una nena innocent, i recupera aquella petita clau que obre la porta de les paraules que des de ben petita ha decidit amagar. Amb mans tremoloses i molta cura, com sempre fa, obre la petita ferradura del diari i deixa que les pàgines llisquin suaument entre els seus dits mentre l'olor a llar i confidencialitat l'impregnen de cap a peus. El gust a paraules prohibides, a tinta mai pronunciada la fa somriure. Una sensació de dolça reconeixença envaeix tots els seus sentits i, per uns instants, ella torna a ser la nena que va escollir aquell diari d'entre un munt d'altres llibretes i blocs de notes amb dissenys i formes elegants. De cop i volta, les pàgines deixen de lliscar entre els seus dits i es troba plantada, amb la mirada perduda, en la darrera pàgina entintada de tota la llibreta. Obre els ulls i fixa la vista. Un bri d'emoció li recorre l'espina mentre es disposa a llegir aquelles lletres escrites alguns mesos enrere, escrites amb pressa i secretisme de més segur.

"(...) Per últim i, per res del món, menys important voldria dir que he conegut un noi. Què dic? El noi. És increïble. Amb totes les seves lletres i en tota la seva plenitud. Ara mateix no tinc temps per explicar-ho tot, estimat diari, però prometo que tinc intenció de fer-ho en un futur. Només vull que quedi en constància que, per primera vegada a la vida, puc respondre la següent pregunta: PER A QUI? i no em fa por. Que quedi per a la posteritat: Si el deixo perdre, seré la noia més estúpida que existeix sobre la faç de la terra.  Firmat: (...)"

Ja ho has llegit. He decidit seguir amb el relat però espero entenguis el perquè cada dia costa més. Tant se val les estacions que madurin i es podreixin al seu torn, els dies i minuts que passin i les persones que se'm creuen per davant. El que tingui a veure amb aquest petit Peter Pan, no deixa mai de ser dolorós.

Fragmento de un bonito drama.

Pensamos que la vida se olvidaría de nosotros. Que la fuerza incalculable del deber y de las obligaciones haría una excepción con nosotros. Creímos con todo nuestro ser y toda nuestra ilusión que, a pesar de todo, existiría un abismo en el que podríamos vivir exentos de todo ese dolor que la vida conlleva. Pero no podríamos habernos equivocada más. No podríamos haber metido la pata más al fondo pues la vida es tan rastrera como nosotros mismos y allá donde vayamos siempre nos perseguirán nuestros pasos pasados, nuestros demonios y nuestros mas temidos fantasmas. Fuimos estúpidos al pensar que podríamos construirnos un universo paralelo. Un oasis de riquezas en medio de un desierto de tormentas de arena. Aun así, no fue culpa nuestra, no fue nuestra culpa pensar que podíamos soñar sin pagar facturas o intereses a la banca del corazón. Sin embargo, ahí estábamos, delante de lo que antaño habíamos llamado hogar y ahora no eran más que pedazos de un sueño roto, fragmentos de una idea a medio construir. Aquello por lo que nuestras vidas acabaron corrompidas. Aquello por lo que el agua de nuestros cuerpos terminó por correr como el barro por en medio de sucias callejuelas. La verdad es que, si debo ser sincero, fuimos advertidos sobre los peligros que aquello que anhelábamos nos iba a proporcionar pero, como ya se sabe, la juventud da sordera y el amor da ceguera. Así que, sin darnos ni siquiera cuenta, cuando abrimos los ojos descubrimos con asombro que ya habíamos cavado nuestras propias tumbas y que todo era tarde para poner solución a ese montón de inocentes y estúpidas elecciones. Y finalmente llegó ese momento en que, tras todo aquel dolor, ni el mismo AMOR en mayúsculas pudo acallar los gritos, las lágrimas y el terrible chillido de la desesperación. (...)

Alessia Garnet

"como si de una tragédia griega se tratara..." El Laberint d'Horta, own picture.

The 3-Nerved Nut

Hi bloggers, here I leave you with an essay I recently wrote for my English academy. I guess that day I was really inspired as not only is the story true but also is it beautiful. Hope you like it!
Alessia Garnet.

The 3-Nerved Nut
  My grandfather, in peace he may rest, was definitely a peculiar one. On the overall I would say he was a serious and humble man who carried on a whole family during harsh social and politic times though still, this is not at all who I see when I recall his image in my mind. It is, instead, an endearing "grandpa" who had a terribly amazing contagious laugh, someone who would never leave without first giving you a sweet and meaningful kiss. That, precisely that one, is the man who my grandfather was and who gave me which is probably one of my most lovely-kept possessions: my 3-Nerved Nut.

   Just so you know, nuts do usually have only two nerves, joined as a circle, around the nut shell. Nevertheless, this one hides an incredible aberration: it holds three nerves on its surface, unalike any you might have ever seen. That day, in which it was inherited by me, he confessed in a mild voice that he had been trying to find more of them several times but had ended up being unsuccessful in all his attempts: for sake of the destiny this oddity resulted to be the only and singular one he got to ever possess. I soaked up every single word he said and when he was done with his story I handled the nut back to him but, much for my surprise, he grinned and refused: "It is yours now to keep" and he enclosed his fist around mines, gently smiling.

  In all, this nut owns no economic value, is far from being flawless and might probably wilt some day and yet, by now, it is my legacy in the sense that it is a priceless memory I will always keep and that I would surely like to pass to my descendants so one day, while holding this nut, they'll realize what my grandfather meant to tell me with it a few years ago: some things, like the 3-Nerved Nut or life itself, for instance, are preciously unique and irreplaceable, so it is of crucial and great importance you acknowledge its significance and share it with those who are worth it.
Honestly, to me this is the most beautiful bequest I could have ever been given as words and goods can easily get lost but lessons and stories do last forever.

Alessia Garnet

Contes de Realitats Subjectives

EL SO DEL DEURE

El sol començava a amagar-se rere la muntanya del Tibidabo i uns núvols tristos i grisos amenaçaven de pluja aquella nit primaverenca. Eros, Déu de l'Amor, sota l'aparença d'un noi qualsevol, entrà dins la parada de metro d'Horta un cop finida la seva ronda diària. Esgotat de regalar amor i felicitat se sentia solitari dins aquell rebombori d'hormones, abraçades i petons que es bullia dins el vagó. Envejà, per un moment, a totes les parelles que el rodejaven. Envejà aquells somriures, aquelles carícies, aquelles mirades de complicitat, ... . Per què Déu  no l'havia fet víctima del seu propi do? Per què, justament ell, havia quedat isolat d'aquell tipus de felicitat? Perquè havia quedat exempt d'allò capaç de donar lloc a incomptables guerres i, alhora, a llargues i boniques treves? Perquè, precisament ell, era l'únic exclòs d'aquell tipus de joia que no coneix ni límits ni fronteres? Malauradament, mai trobava resposta alguna a les seves preguntes desesperades i, malgrat això complia, sense excepció, les seves obligacions amb una perfecció digna de Déus.

Fou aleshores, per primer cop, que caigué en la seva pròpia trampa. La veié entrar al mateix vagó, freda i càlida alhora, tan perfecta i preciosa com una gemma: ulls de maragda, pell de diamant i llavis de robí; era l'harmonia en persona, la flor més perfecta del roser que Eros hagués mai vist. Se li il·luminaren els ulls i un somriure creuà, per primer cop en molt de temps, el seu rostre habitualment inexpressiu. Se li ennuvolà la ment per uns instants mentre que les imatges s'aturaven, les olors es congelaven i el temps s'alentia. Per unes mil·lèsimes de segon només existia el rostre d'aquella noia dins el món d'Eros, un món on es trobava tancat i sumit en un desesperat anhel de canvis i nous bris d'emocions.

Tot semblava idíl·lic i fantàstic fins que el plor d'una noia ressonà dins la seva ment. El plor d'una jove en dificultats sentimentals. El bram d'aquell qui busca amor entre una visió plena de negror. El tipus de plor que Eros havia estat destinat a sentir des que no era més que un nadó de quatre pams i, sense poder evitar-ho, el deure de proporcionar amor als desafortunats el despertà de la seva fantasia. Ell no havia nascut per a estimar. Potser en una altra vida en tindria la oportunitat, potser no, però abandonà els seus somnis fugaços i fugí del vagó, com si l'hi anés la vida, abans que aquella terrible temptació esdevingués massa insuportable. De nou, el cartell d'Horta es mostrà davant seu i una capa fina de pluja el banyà de cap a peus.

CRÈIXER

Les perles de diamant vessaven lentament sobre el vidre, traçant nous recorreguts cadascuna com si de rius es tractessin. Humitejaven suaument la finestra i el fred s'escolava subtilment a través del gèlid material transparent, no trigaria a arribar a ella, en poc temps aconseguiria penetrar dins la seva ànima i tot. No obstant, res semblava preocupar-la, la seva mirada restava tan buida i distant que podria haver-se estat morint per dins i ningú se n'hauria adonat.

Observava sense veure-hi la Barcelona que s'empetitia sota aquell enorme núvol grisenc. Les imatges de la ciutat passaven pel seu cap com si d'una pel·lícula antiga, en blanc i negre, es tractés. Malgrat que coneixia i recordava perfectament cada petita cantonada i carreró d'aquell paradís d'edificis moderns i contrastants la seva boca restava amb un sabor indiferent, depriment. Sabia que es tractava de la seva vida però només se sentia com una simple i irrellevant observadora de tots aquells successos; com una tercera persona en comptes de la veritable protagonista.

Aquell hivern traïdor amenaçava Barcelona i així ho feien també les seves pors i els seus temors més ocults mentre el cotxe avançava per la entristida ciutat, traient fum sense cap mena de treva. Res tornaria a ser igual, si acceptava aquell anell, per molts quirats de pur diamant que portés. Si accedia a lluir aquella preciositat a la mà mai tornaria a ser aquella noia tan il·lusa i incrèdula, infantil, somiadora i fantasiosa de dies més joves i més dolços. Es veuria terriblement obligada a tancar aquella finestra, amb clau si era degut. No tornaria a somiar amb aquell noi que venia a buscar-la per les nits i que s'esmunyia d'amagat per la finestra. Mai tornaria a mirar dins aquells ulls de mel tan desitjables per jugar a ser nens, per jugar a ser feliços. Si acceptava aquella gràcil joia mai tornaria a volar al país de les fantasies on tot, tot el que et puguis imaginar, formava part d'alguna realitat. Altra vegada, la idea de tancar aquella finestra per sempre més l'aterrava profundament i, aleshores, sense ni tan sols voler-ho, va recordar aquelles paraules...

"Vine amb mi, vine amb mi al país de Mai Més . "

"Però mai més és molt de temps... "

I les imatges del seu somriure infantil, tan real com el plor d'un infant, es manifestaren al rerefons dels seus pensaments i és que créixer mai li va semblar ni tan dur ni tan amarg ni tan cruel. Va tancar els ulls mentre una llàgrima lliscava per la seva galta .

"He de créixer." I les portes a aquella il·lusió, tan fictícia com real, es clogueren per a l'eternitat mentre una nova vida plena de flamants tonalitats s'obria i es dignificava al seu encontre.

 LA BELLESA A LA VELLESA

Anys i panys feia que la Quimeta havia deixat de ser jove. Les arrugues s'havien congregat una rere l'altra sota els seus ulls, cansats de tant mirar i observar; als laterals dels llavis, cansats de tant parlar i somriure; al front, cansat de tant pensar i rumiar; al cos, tot cansat de tant vagar. La Quimeta vivia a l'habitació 215 de la segona planta de la residència d'ancians Gira-sol. Feia ja tants anys que hi vivia que havia arribat a oblidar què era no ser dins la residència. Els seus dies i les seves rutines es limitaven als àpats, a dormir, llegir i poca cosa més a part de l'eventualitat d'algunes visites dels seus nebots, qui venien més per obligació que per sentiment.

 Al cap i a la fi, i ella ho sabia, la seva vida mai havia estat una vida de massa plenitud, ni tan sols quan era jove. S'havia casat per conveniència amb un jove del poble. Les famílies eren amigues i ja se sap com eren les coses en aquells temps. El noi no li havia semblat mai ni lleig ni guapo, ni prim ni gras, simplement no li havia semblat de cap manera. Sempre l'havia vist avorrit, com si hi hagués alguna cosa que li faltava en ell, algun detall, quelcom especial...fos com fos, el temps no trigà en apartar-lo de la seva vida i quan la dura guerra se l'emportà, a ell entre tants altres, tornà a quedar sola, sense fills, i sense expectatives de tornar-se a casar. La vida passà per davant dels seus nassos a grans gambades sense mostrar cap mena de senyal ni marcar cap mena de diferència en la Quimeta a excepció d'aquell inevitable desgast físic. I sense remei, allà era ella, sense més que dos nebots poc eixerits i una residència pagada per la seva assegurança de vida de viuda. De totes maneres, ella no se'n compadia mai. De fet, no odiava ni una mica la seva vida. Li agradava seure davant la finestra i observar el pas de les hores, la gent passar pel carrer, els ocellets saltant de branca en branca, els petits familiars de residents que jugaven al pati de baix i el moviment del sol que arribava per un costat i marxava per l'altre dia rere dia. Amés, cada matí veia passar a una dona que tindria la seva mateix edat pel carrer, malgrat que al contrari que ella, gaudia d'una envejable agilitat i agudesa. Se la veia inclús maca. Cada matí, passava per davant i li dedicava un somriure a la Quimeta, que tímidament se sentia humiliada per la seva situació i no trigava en fer córrer les cortines. I així era que cada matí la Quimeta esperava veure-la passar i rebre el seu encantador somrís, fins que un dia la saludà i la seva veu la sorprengué: a diferència del que pensava, la veu d'aquella dona sonava tan cansada i trista com la seva pròpia, però la vivor amb la que l'emprava la feia sentir ben petita.

Des d'ençà, que cada matí es repetia aquella nova rutina. La Quimeta es llevava i l'esperava fins que la senyora apareixia, se saludaven i xerraven una estona. Un altre matí la Quimeta va voler veure-la més de prop per comprovar si realment es conservava tan bé. "Pugi, Senyora Rosa, pugi!" li cridava. Però ella sempre deia que no, que no la deixaven els cuidadors i que amés no disposava de temps, fins quan la Quimeta tingué una idea: es deixaria anar la seva  llarga cabellera per a que la Senyora Rosa pogués pujar, i així pujava, per la porta del darrera i entrant pel balcó de la finestra. Xerraven durant llargues hores, xerraven i xerraven i mai en tenien suficient, les dues àvies, ja que els anys que sumaven eren llargs i desbordants de vivències i creences. I cada matí la Quimeta es deixava anar la cabellera per a gaudir durant unes poques hores de la companyia de la Senyora Rosa fins al moment en que un ensopit dia aquelles visites fortuïtes s'aturaren i la Senyora Rosa deixà d'aparèixer cada matí per aquell carrer de passes vacil·lants. Els dies de la Quimeta esdevingueren buits de nou, irrellevants i fatigosos. De cop, se li escaparen les ganes de viure, se li escapà aquella simplicitat amb la que observava la seva vida i aquella desesperació de la gent gran començà a prendre control dels seus pensaments. Un bon dia però, sense previ avís, les infermeres li digueren que hauria de començar a compartir habitació i a despit de les seves queixes instal·laren un altre llit i li portaren a la nova companya. Per la porta entrà una vella eixerida i riallera. -He esperat una vida per trobar-te, no podia perdre un sol dia més.- I allò que sempre li havia mancat en la seva vida fou obtingut pel raig de sol més inesperat que mai s'hagués pogut imaginar.

Alessia Garnet

Érase una vez.. Aigua i Terra (Conte)

Hi havia una vegada, fa anys i panys, quan tot era harmoniós i bonic, Aigua i Terra. Aigua era àgil, forta, intel·ligent, bonica i a vegades, inestable com el foc. Al seu torn, Terra era fort com un roure, sincer, acostumat i tossut com un ase. Aigua i Terra, des de sempre acostumats a viure ben a prop l'un de l'altre, un dia descobriren als ulls de l'altre quelcom invisible per ells fins al moment. De mica en mica començaren a sentir, recíprocament, un sentiment tant fort que era capaç d'unir mars i oceans amb continents i muntanyes. Aquella força els uní i entre ambdós creixé un amor com no se n'havia vist mai cap. Terra adorava a Aigua així com nosaltres adorem als nostres Déus i Aigua s'apreciava a Terra igual que Eva adorava a Adan. L'un era part i res sense l'altre. Com foc i oxigen, com arbre i aigua. Tot semblava perfecte, com un conte de fades d'aquells tan dolços, fins que les diferències començaren a créixer entre ambdós. La tossuderia de l'un xocava sovint amb la fluïdesa de l'altra i aquelles arrels tan fortes i gruixudes s'oposaven al pas d'aquella aigua tan invisible i difusa. Els problemes començaren i tot allò que junts havien creat començà a podrir-se de mica en mica. Tan Aigua com Terra ho veieren i, resignats, malgrat aquell amor que se sentien, van decidir que no podien seguir junts, prolongant aquella relació tan dependent i closa. Decidiren separar-se parcialment sense desaparèixer l'un de l'altre però sense estar units com aquella passió els ho manava. Aleshores, una mena de pau, una mica més harmoniosa que la d'antany però no tant com la d'un inici tornà a regnar sobre el planeta. I així fins un bon dia en que Aigua, enyoradissa i impulsiva, volgué fer-li un present al seu antic amant Terra. Li envià cinc-centes de les seves perles més precioses i dues nimfes de mar, per a enriquir-lo i recordar-li la seva bondat i bonança. Quan Terra ho veié la seva primera impressió fou bona i d'honorat, però ràpidament un gest de disgust rentà el seu rostre i aquell somriure fou reemplaçat per una ganyota d'odi. És que Aigua pretenia fer-lo sentir miserable per allò que no podia tenir? Es que se'n reia a base de regals carregats de sarcasme? Aquells pensaments l'enfurismaren tant que llençà totes i cada una d'aquelles perles precioses al fons del volcà més gran i violent del seu regne i a les dues nimfes, un cop castigades, per Terra i els seus súbdits, sense haver comès cap pecat real, les envià de tornada amb Aigua, portadores d'un clar missatge: "aquell que ofengués a Terra seria tractat amb igual despreci o pitjor." Així, l'amor que algun dia Terra havia sentit per Aigua semblava haver-se esvaït del tot. Si més no, no en quedava cap senyal visible... Aigua, en veure les terribles atrocitats comeses per Terra se sentí tan insultada i maltractada, sota tanta injustícia, que retirà de sobre Terra la seva entranyable abraçada i la substituí per la seva gran còlera, transformada en aigua traïdora que, de tant en tant, era capaç d'ocasionar terribles catàstrofes quan els seus dies es tornaven negres i insuportables. Així Terra quedà castigada per un temps, qui sap si infinit, i ni tan sols quan s'adonà del seu error pogué posar-hi remei. Aigua se n'havia anat, per sempre més. I és per aquesta raó, desprès de segles i mil·lennis, que la terra escup foc i es remou de tant en tant. Les guspires no són més que les seves llàgrimes castigades i els tremolors, els seus terribles mal de caps. De la mateixa manera que el mar ens porta onades gegants, crits ofegats d'Aigua i pluges torrencials com a resultat de les seves llargues nits en vela, plorant per aquell amor que la traí tant temps ha.

Alessia Garnet & Fitch.

Getting to know L.A.

El pasado viernes (17.5.2013) fuí, así de modo improvisado, por primera vez a un concierto del grupo llamado L.A., integrado por cuatro músicos mallorquinos que tocan orgásmicamente, con la voz de Lluís Albert Segura, que te deja con la boca abierta y su mirada, arrebatadora y encantadora, clavada en la cabeza. Os dejo su myspace por si os interesa:
< http://www.myspace.com/laoficial > .

Me resultó curioso y fascinante descubrir como aún existen nuevas propuestas musicales y alternativas al rollo que ahora en dia se vende tan indiscretamente. 
Es musica propia, exprimida de la mente de éste joven mallorquino de ojos marrones y mirada misteriosa. Una musica totalmente marcada por sus compases, nada comercial ni robada- genial.
Además, añadir que su LIVE o directo es aún mucho mejor de lo que se puedo oir y experimentar a través del internet. Se notaba a quilómetros de distancia su pasión por la música que tocaban.
Se trata de un estilo indie en un inglés immaculado que no te decepciona en ningún momento. Perfecto para días grises, paseando bajo la lluvia con un paraguas y los cascos a volumen máximo.

Os dejo también el link de una de las canciones que más me gustó, espero que la disfrutéis, y unas fotos que nos hicimos yo y mi amiga (Gekey, cantante) después de una charla encantadora con Lluís Albert Segura.

Elizabeth - L.A.
http://www.youtube.com/watch?v=EtDb02_uKg8

.                                                                                                                                                              .


Last Friday (17/05/2013) I went, on the rush of an improvised plan, for the first time to a concert of the group called L.A., composed of four Majorcan musicians who play music orgasmically, voiced by Lluís Albert Segura, who surely leaves you with your mouths wide open and his gaze, captivating and charming, nailed in your head. I leave here their myspace in case you are interested:
< http://www.myspace.com/laoficial > .

I found curious and fascinating finding there are still new music groups and alternative proposals to be discovered rather than the nowadays comercial music all-sold-never-mind-what.
Their music itself, squeezed from the mind of this young Majorcan brown eyed and mysterious look guy is totally marked for being of their only and unique style and own, nothing commercial or stolen-great.
Also, I'd like to add that their LIVE is still much better than you'll be able to hear and experience through the internet. It was visible from kilometers of distance his passion for the music they played was enormous.

The style would be Indie, sang in an immaculated English, not disappoining at any time. Perfect for gray days, walking under the rain with an umbrella and your headphones at the maximum volume.

I'll also leave the link of one of the songs that I liked the most, I hope you enjoy it, and some pictures that me and my friend (Gekey, singer) took, after a lovely chat, with Lluís Albert Segura.


Elizabeth - L.A.
http://www.youtube.com/watch?v=EtDb02_uKg8

A. Garnet & Fitch.

Sentiments engabiats i ferides obertes.

Feia hores que es regirava entre els llençols del llit buscant la postura perfecta que li permetés agafar el son d'un maleït cop, però no hi havia manera. Al seu costat, en Jordi dormia com un roure, sense immutar-se ni adonar-se de res del que se succeïa al seu voltant.  L'Aniara se'l va mirar i un somriure va creuar els seus llavis, però va ser tant fugaç i tan ràpidament reemplaçat per un parpelleig desaprovant, que gairebé fou inexistent. Cansada ja de la lluita contra la son decidí llevar-se i, nua, es posà de peu. Va trobar la roba interior al terra i se la va posar en un moment. Per la finestra de l'habitació es filtrava la brisa marinera que portava ja aromes de l'alba. L'Aniara es posà una samarreta ben ampla a sobre i fent un últim cop d'ull al desordre d'habitació, s'esmunyí per la porta i abandonà a en Jordi sol en un llit fet per a dues persones desitjoses de donar-se amor. Al menjador del petit piset de Pallars de Mar hi regnava el silenci i el terra era fred com la nit. Un munt de calfreds la feren tremolar però es va recuperar ràpid i va anar a la cuina a buscar un got d'aigua amb l'esperança de que això l'asserenés. Ja no esperava gaires resultats i l'aurora s'acostava a grans gambades, ja havia donat per perduda aquella nit. Res de dormir o somniar, ja s'havia vençut a ella mateixa així que decidí anar a donar un passeig a veure si l'aire carregat d'humitat era capaç de netejar tot aquell munt de pensament empipadors que enterbolien el capet de l'Aniara, tan jove i desmoblat. Cada moviment el feia el més acuradament possible per tal de no despertar a la resta d'amics que dormien dins el pis. No volia molestar-los amb la seva tonteria de somnolència. No fou fins que ja gairebé havia tancat la porta d'entrada al piset que una mà s'interposà entre la porta i la paret.

-Es pot saber on vas? Són les quatre de la matinada... - va dir la veu melosa i adormida de l'Arnau.

-Enlloc, no puc dormir. Vaig a donar un tomb. No et preocupis. - va contestar l'Aniara acariciant els cabells desarreglats de l'Arnau, però aquest ja estava sortint per la porta amb ella, fent cas omís dels seus consells.

-Com vulguis. - digué l'Aniara, tancant a porta rere seu i somrient com una nena petita.

El cel era d'uns colors difusos que anaven del blau marí al blau cel metamorfitzant en una mena de rosa i ajuntant-se per l'horitzó amb un gris ataronjat que tacava el paisatge com una pinzellada maldestre en un quadre de Monet. L'aire que els acompanyava els convidava a volar en aquella matinada tan preciosa. Se sentia el rumor dels arbres cada cop que el vent feia ballar les seves fulles i flors. El mar venia i anava a un ritme constant, perfecte i harmoniós. Plegats i en silenci, vaguejant pels carrerons d'aquell poblet costaner anaren a parar a la platja on l'espectacle era encara més bonic i impressionant. Tot en un perfecte contrast i idíl·licament compensat. L'Arnau anava distret, mirant quelcom al telèfon mòbil, cosa que emprenyà a l'Aniara. Aquesta, juganera i desafiant, l'hi prengué.

-Merda de vici! Viu la vida i oblida't de la resta! Què més vols? Tot això és preciós! Deixa estar el mòbil aquest dels ous!  - va dir rient-se ben alt mentre s'allunyava de l'Arnau corrent com una boja per la platja, fent saltirons i saltant. Els seus cabells castanys semblava que volessin a l'aire i adquirien una tonalitat molt més daurada del normal, fent-la brillar sota un cel confós de si mateix. El seu cos formava part del paisatge, fent-lo encara més bonic. A cada saltironell que feia la samarreta se li apujava deixant gairebé al descobert tot el seu cos, només amagat sota unes calcetes morades i uns sostenidors blancs. Quan l'Arnau aconseguí despertar d'aquella visió tan angelical un somriure li acaronà la cara i es posà a córrer rere la seva millor amiga.

-Aniara no corris que vaig molt cec! Aniara, que estava parlant amb la Mariona, Anii no corris! Vine aquí! Ja veuràs quan t'enxampi. - Cridava mentre la perseguia i reia també, desitjant tenir-la entre els seus braços.

-Al ritme que vas no m'atraparàs mai burro! Au, corre iaiet! - burxava ella, com sempre, desitjant que ell no tardés gaire en atansar-la.

Al cap de pocs segons l'Aniara ensopegà amb una banc de sorra mal ficat alhora que l'Arnau l'atansava per fi, de manera que caigueren junts. L'Arnau a sota en un intent de sostenir-la i ella a sobre d'ell. Els ulls d'un clavats als de l'altre. El cos d'ella totalment a sobre el d'ell. Es podien sentir les respiracions agitadíssimes de l'un i de l'altra i l'escalfor que desprenien les seves galtones. Els cabells de l'Aniara fregaven el coll de l'Arnau i li feien pessigolles.  Els llavis carnosos d'ell a poc més de deu centímetres dels de l'Aniara. Les mans de l'Arnau sobre l'esquena d'ella, gairebé tocant-li les natges, tan perfectes i desitjables. Només el soroll del mar, del vent i de les fulles. Una gavina. Un xapolleig. Un sospir. El pas d'un avió. Una persiana obrint-se. Dos respiracions agitades a l'unisó. El parpellejar d'ella. L'empassar saliva d'ell. El tacte de les mans de l'Aniara acariciant la sorra. El somriure sincer de l'Arnau, traidor com Judas dels seus sentiments més amagats sota pany i clau.

L'Aniara s'aixecà de cop, sense dir res i mirà el mar, pensativa. Tot era tan confós i estrany. Ell se la quedà mirant.

-Sempre m'he volgut banyar despullada al mar. Diuen que no hi ha res millor. - Segons desprès,  les poques peces de roba que duia posades descansaven sobre la sorra de la platja. Enseguida ho feren també les de l'Arnau. Ara l'horitzó també el tacaven dues figures més apart del sol, que ja començava a despertar-se, i les gavines empipadores i lliures de les normes racionals. Els perfils perfectament dibuixats sobre un paradís ataronjat i enfosquit d'un gris turquesa. Una figura separada a cinc metres de l'altre. Fitant-se amb les mirades. L'Arnau es mogué el primer, l'esquitxà en tota la cara i ella s'hi tornà. Durant una estona es prolongà aquella excusa per a trencar el silenci fins que de nou els sentiments amagats tornaren a brotar, com una flor de cirerer a les darreries de març. Tan sols es miraren, sense dir res, sense paraules, parlant-se per les ninetes i assaborint-se a distància. Allò els matava, els consumia, preferirien morir abans que haver de suportar allò, però eren amics i la vida els havia fet així. No hi havia cap solució fàcil, per més suau que fos. Al cap i a la fi era quelcom que ja havien acceptat. No hi podien fer res. L'Aniara va ser la primera a rendir-se. Apartà la mirada i sortí corrents de l'aigua. Es vestí més ràpid que un llamp i llançà una última mirada cap a l'aigua, on encara podia veure al seu amic, observant-la com un guardià. Desitjant-la infinitament. Tancà els ulls i marxà corrents cap al pis, de nou. Faria veure que no havia passat res. Que tot anava sobre rodes. Que el noi que jeia al seu llit era el noi a qui estimava i que el noi al que anomenava amic era només un amic. Seguirien amb la mateixa farsa de sempre. Era la via fàcil i covarda, però a la que s'havien avesat.

Comprar el cel

T’has preguntat mai que passaria si morissis? Qui ploraria, què dirien, què farien? Jo sí, i he fet una llista, sembla irònic però és una mena de juguesca, a veure si ho encerto.  I ara què observo la preciosa ciutat de Nova York, sota els meus peus, no la trobo pas tan gran, i penso que segurament la caiguda no serà pas tan dolorosa. Serà com volar sobre un mar ple d’edificis i peixos de negocis. Serà bonic, de ben segur que se’n parlarà.

Sempre m’ha atret la idea de morir jove, dolça i bonica. Així és com em recordaran, i que millor que fer-ho en els meus brillants vint-i-cinc anys? No vull fer-me gran i adonar-me de que estic sola o altrament acabar plena d’arrugues al costat d’un home amb panxa de cervesa i dentadura postissa. No, no és pas això el que vull. M’agradaria ser recordada com un ideal, diguem que com Audrey Hepburn: guapa, jove, afamada i amb potencial. Així vull morir jo.

No et sabria resumir la sèrie de fets que m’han portat aquí, a la torre del pont de Brooklyn, lluint un preciós vestit de seda vermella de la més cara que el vent fa onejar sense parar. Però se’n podria escriure un llibre, i podria posar la mà al foc de que tindria molt d’èxit, seria espectacular.

És curiós com la vida ens posa a cada un al seu lloc, podem creure que és injust, però tot passa per alguna raó, rebem el que donem i a vegades donem el que no rebem, no sabem per què. És una llei matemàtica, tot té una demostració, tota demostració un procediment, i per a cada procediment una sèrie d’excepcions i factors que intervenen.

Però tot comença algun dia i crec que soc capaç de distingir quin de tots va ser...

Era als lavabos de l’escola, mirant-me al mirall i retocant-me el maquillatge, afegint una mica més de pintallavis i una mica més d’ombra a les parpelles quan vaig veure aquella noia poc agraciada, grassoneta i amb els cabells descabellats, observant-me des de la porta. Posava uns ulls com unes taronges, com si em desitgés, però no és que em desitgés a mi, sinó que desitjava el que jo tenia, aquella bellesa: aquells ulls blaus, els meus cabells rossos com el sol i llargs i brillants, aquell nas tan recte i alineat i aquells llavis tan saborosos. Aquell dia em vaig sentir tan poderosa que em va marcar per la resta dels meus actes. Cada dia, quan m’aixecava perdia més i més temps contemplant-me al mirall , tant que arribava tard a classe, em passava hores buscant el conjunt que més guapa em faria semblar i com més m’esforçava més es notava el resultat i millor em sentia. Més em miraven els nois, més m’envejaven les noies i millor em sortia tot. I cada cop era més un maniquí que no pas una persona, cada cop menys viva i les meves il·lusions de ser feliç s’escolaven entre les pestanyes dels meus ulls, plenes de màscara ultra-potent. Animada per tots vaig començar a fer-me fotos i el resultat era cada cop millor i preocupada per la meva imatge ni dormia, ni menjava ni vivia, tan sols em preocupava d’ésser simplement perfecte, de tenir el millor novio, les millors amigues i la reputació més implacable de l’institut. I tot perquè? Per acabar aquí, desesperada i cansada de tot i de tothom.

No van trigar a trucar-me companyies de models, per sortir a revistes, per fer reportatges, per ser la cara d’algun producte de bellesa, per passejar per llarguíssimes passarel·les com un titella, per somriure al costat d’alguna persona important, etcètera. Però el pitjor de tot això es que no tan sols me’n donava compte, que, alhora, em destruïa i m’allunyava d’aquella noia que mai havia estat. Havia perdut 15 quilos, que mai m’havien fet nosa, havia perdut la meva brillantor natural, havia perdut els meus amics, aquells que se suposa que sempre hi són, i ara ja només tenia un munt de gent que m’envejava i d’altres que em veien com un objecte sexual i res més. Ho havia perdut tot i no tenia més que una cara bonica i uns pares interessats a guanyar un dineral a costa d’una “Barbie” com a filla.

I la cosa podia durar i durar fins que no em xoqués contra cap paret, cosa que no era difícil sinó fos perquè encara em quedava un bri d’il·lusió d’adolescent dins el meu cor.

Hi havia un noi, el meu veí, que era tres anys major que jo,  i vivia a la casa del costat. Sempre que estava a ciutat em passava llargues estones mirant per la finestra mentre ell intentava arreglar la vella carcassa del seu pare, que un dia heredaria. Mai m’havia fet cas, ni la meva sobtada fama internacional l’havia fet fixar-se en mi així que un dia vaig decidir-me de, per un cop a la vida, fer alguna cosa per mi, sense que ningú m’ho regalés per la meva cara bonica ni el meu cos d’escàndol, volia sentir-me com qualsevol altre per un cop a la vida.

Vaig passar-me hores escollint el que em posaria, volia estar perfecte, un cop més, i vaig ficar-me el maquillatge més professional que tenia i amb el cor a la mà em vaig plantar a la porta del garatge amb un somriure d’orella a orella, com m’havien ensenyat a somriure sempre davant les càmeres “que sembli real” em deien. I així ho vaig fer, vaig fer tot el possible per a que semblés real ja que feia tant de temps que no somreia de veritat, que me n’havia oblidat.

El vaig saludar i em va saludar de tornada, pràcticament no em va mirar, tenia el cap amagat sota el capot del cotxe però aleshores es va sentir un soroll fort i metàl·lic i va abaixar el capó de cop, mirant-me directament a la cara. Es va acostar i em va donar un petó a la galta.

-M’alegro de veure’t per aquí, ja m’havia acostumat a veure’t només per la tel·levisió, o revistes, ja saps. – i em va guinyar l’ullet. Estava tan acostumada a sentir aquest tipus de comentaris que vaig simular la mateixa rialla de sempre, simple i curta. No sabia que dir, normalment la gent parlava per mi, així que nerviosa em vaig afanyar a anar al gra.

-Escolta, ara que estic per aquí... em preguntava si voldries que féssim alguna cosa junts, quedar, sopar... – vaig dir amb una veu massa segura per lo indefensa que em sentia sense càmeres al voltant o managers o qualsevol d’aquestes persones que tant habitualment m’envoltaven.

Va somriure i vam quedar per la nit del dia següent, per anar al cinema del centre. Em sentia tan contenta, tan genial, tan perfecte. Per variar, em sentia perfecte.

Tot podria haver estat perfecte, com tota la meva vida, però el que no t’ensenyen, és que si no has perdut mai res, quan ho perds, de cop tot es cau i tot perd el seu sentit. I jo, acostumada a tenir-ho tot, i quan dic tot, em refereixo a absolutament tot, mai em van ensenyar que se sent quan et donen un no per resposta. I és ben curiós, perquè només es tracta de dues lletres, però quan les sents per primer cop, són pitjor que una bufetada.

L’endemà pel matí, mentre comprovava els meus seguidors de Twitter i els missatges enviats vaig sentir riures des de la finestra, ràpidament vaig pensar en ell, em vaig acostar a la finestra i el vaig veure envoltat d’una sèrie d’amics, feien gresca i reien per tot l’alt, un d’ells, desafortunadament per mi, va mirar cap a la finestra i va cometre el terrible error de riure i ensenyar-los a tots el que veia i si això no fos suficient va cridar-me unes dolces paraules.

-Tan perfecte, tant perfecte però la nena no té ni amics! – i tots van riure com porcs.

Una hora desprès vaig rebre un missatge de text del meu príncep blau.

“No crec que sigui bona idea lo d’aquesta nit. Ja ens veurem.”

I diuen que a vegades les paraules sobren, tan de bo aquestes no haguessin existit mai, i jo, que pensava que podia comprar el cel, estúpida.
_____________________________________________________________________________
Notícia al diari el dia 6 de gener del 2012:

Una model adolescent va anunciar el seu suïcidi per Facebook

“Gabrielle Joseph feia els primers passos en el món del modelatge i no va suportar la idea de sentir-se rebutjada per un noi.”

Un noia gal·lesa de només 16 anys va avisar per Facebook del seu suïcidi després que un noi cancel·lés una sortida al cinema. Es tracta de Gabrielle Joseph, una jove que feia els primers passos en el món del modelatge i no va suportar la idea de sentir-se rebutjada.

Segons publica Daily Mirror i Yahoo, un vespre d'abril havia quedat per anar al cinema amb un noi. Va rebre un missatge cancel·lant la cita i, sentint-se poc desitjada, va decidir tirar-se davant d'un tren.Minuts abans de suïcidar-se la jove va escriure un missatge al Facebook que ocupava tres pàgines. Explicava que estava tan dolguda per la plantada que havia decidit matar-se.
I, efectivament, una hora després de la publicació, va morir.

 RIP Gabrielle Joseph.

______________________________________________________________________________

I el que ens queda, és tan efímer...
"I had a dream I could buy my way to heaven"

A. Garnet & Fitch. 

Pd; Basat en fets reals.

Mary Anne

MARY ANNE (relat inacabat)

Mary Anne. Per tu. 

Hola estimats lectors, us advertiré abans d’hora que aquesta història que us disposeu a llegir mai sabreu si és certa o no però us arribarà al cor. Amb molt d’amor, la persona que l’ha escrit amb tota la dolçor.

La gent es queixa constantment. Ens queixem una mitjana de 25 cops al dia i això només una sola persona, imagineu quantes queixes es fan al món sencer durant un dia. Però si bé, les queixes són més o menys com els diners: estan repartides uniformement. Mai ho havíeu vist així, oi?

A l’Àfrica un nen que té el VIH es queixa 5 vegades menys que un nen ric mal criat que viu en una mansió dins els estats units. Perquè? Si mai trobes la resposta, la llegiria molt agraïda estimat/da lector/a.

Però la verdadera història i el que vinc a explicar comença aquí...

Mary Anne vivia a Kindy Grows, a l’estat de Grinder. Tenia molts i moltes germanes, de diferents edats, colors i ètnies, però se’ls estimava a tots igual. Mary Anne tenia 12 anys tan sols però per tots els seus germans, la majoria més petits, era com la mare. No tenien ni pare ni mare, tan sols, en la casa on vivien hi havia la cuinera i la directora del centre, que cada cop que es passejava per la sala de jocs, de les quals les parets eren més grogues que blanques a causa de la humitat del lloc, deixava anar un profund sospir quan veia algun nen mirar per les finestres entelades. Si encara no te n’has donat conta, t’estic parlant d’un petit orfenat, pobre i ronyós, on els nens ja no tenen gaires esperances ficades en un futur millor, més gloriós o digne. De tant en tant arriben nens nous i sempre es repeteix el mateix cicle. Durant tot el primer dia el desafortunat plora i s’amaga sota les descosides mantes del llit que li és assignat. El segon dia tots els nens es reuneixen a la seva habitació i es presenten, oferint-li algun obsequi que han fet a mà, a vegades un collar fet a base de fulles, o un dibuix, o algun dolç que la vella cuinera a aconseguit d’arreplegar. Normalment el tercer dia, el nouvingut ja ha acceptat la situació i comença a adaptar-se, però tot i que sembli un procés fàcil cada un dels nens de l’orfenat ho viu d’una manera pitjor.

Et preguntaràs quin és el motiu de que Mary Anne, amb dotze anys, sigui la més gran de tots, i la resposta apareix com una fuetada dolorosa a l’esquena. És un país dur, en temps difícil i situacions extremes i les maneres d’aconseguir els diners són escasses i menyspreables. Crec que no fa falta esmentar els possibles oficis que se’ls ofereixen als pobres desafortunats.

Un calorós dia de Juliol, tres mesos abans que Mary Anne complís tretze anys, l’orfenat va rebre una estranya i ben curiosa visita. El president Heins Arfstrong es va presentar davant la directora, conegut per aquells temps per tenir molt poc cor, i li va oferir molts diners a aquesta a canvi de l’adopció de Mary Anne. De fet, la seva adopció no valia pas tants diners, li haurien estat suficients uns cinquanta Minets, que era la moneda de Grinder del moment, però enlloc d’això, el senyor president li’n va oferir 500, dient que era un acte de bona fe i que alhora ho feia per alegrar a la seva dona, que havia quedat estèril a causa d’una caiguda durant la seva adolescència. La directora, davant d’uns quants funcionaris d’aquest i alguns periodistes, davant d’una oferta tan bona no va tenir temps ni de pensar- ho dos cops, que no havia acabat de parlar el senyor president, que ja s’havia vist obligada a donar un sí rotund com a resposta. El tràmit dels papers i el pagament no va durar pas més que mitja hora. Mentrestant, la cuinera, que havia estat present en la conversa fins a l’hora de començar a fer els tràmits, va anar a avisar a Mary Anne de la notícia i la va ajudar a recollir les seves escasses pertinences.

Pobre Mary Anne, ella que no entenia gaire cosa i tot el que havia sentit a dir del president eren rumors sucosos i lletjos de sentir, no sabia si alegrar-se’n a posar-se trista. Els 500 Minets que havien pagat per ella ajudarien moltíssim a l’orfenat i ajudaria a millorar la qualitat de vida dels seus germanets, però per l’altra banda, que se’n faria d’ells ara que ella ja no hi seria? Quin esdevenidor li esperava al costat del president? Com sobreviuria en un món que li era tan llunyà, fora d’aquelles quatre parets a punt de caure i aquell munt de nens que tan d’amor li donaven? Semblava que s’hi donés lloc un terratrèmol al cap de Mary Anne.

-Maanne. – va sentir que deia una veu dolça entre obrint les portes de l’habitació. Mary Anne es va girar i va descobrir a la petita Giselle posant el nassarró per la porta. Va entrar i es va llençar contra la seva faldilla esparracada, tot abraçant-la. – No te’n vagis Maanne, no te’n vagis!-

Així és com li deien tots a l’orfenat: Maanne. I a ella li agradava, va donar-se conta que mai més ningú no li diria així i es va posar a plorar mentre que aixecava la petita Giselle i l’abraçava fort. La va deixar al terra. La va besar al front i es va acomiadar.

-Cuida de tots i cada un d’ells petita Giselle, necessito que siguis forta. – Amb això dit, va agafar el sac i va sortir de l’habitació deixant Giselle sola a l’habitació i mirant com se n’anava.

Va travessar el corredor i al rebedor es va trobar amb tots els nens i nenes reunits amb dibuixos o polseretes fetes artesanalment a les mans. Un d’ells, en Philippe, un noi rosset i pigat un any menor que ella, va arreplegar tots els detalls i els va donar a Mary Anne, que no s’aguantava les llàgrimes.

-Et trobarem a faltar Maanne. – va dir, i tots els nens i nenes la van abraçar alhora fins que va sortir la directora, una dona seriosa i estirada amb un nas punxegut i uns ulls enfonsats.

-És l’hora Mary Anne. Ah, i arregla’t una mica els cabells, volen fer una fotografia pel diari.

Mary Anne es va separar de tots els nens intentant no mirar-los i va seguir la directora pels corredors fins trobar-se amb un munt de gent que no coneixia a la ronyosa entrada de l’orfenat.  Hi havia sis o set càmeres, vuit periodistes i uns quants curiosos que s’havien aturat davant de tant rebombori. MA va veure un home alt i fort, amb cabells grisos i canosos pentinats cap enrere, uns ulls daurats i un somriure implacable vestit amb un conjunt de camisa, americana i pantalons de color blau marí a ratlles, al seu costat hi havia una dona també d’avançada edat, amb els cabells rossos i recollits en un bonic monyo cap a dalt, prou maca, i al costat d’aquesta, un home baixet i grassonet no gaire agraciat que MA va suposar que devia de ser el president. En aparèixer, va captar l’atenció de tots i la directora va intentar de pentinar-la una mica tot i que no amb gaire èxit. Feia molt que el cabell de MA no havia estat pentinat ni netejat amb xampú del bo i havia perdut gaire bé tota la seva brillantor. Els durs anys pels que havia passat havien emblanquit la seva pell i enfosquit la llum dels seus ulls. Ja no era aquella noia pèl-roja d’ulls mel i cabells llargs i llisos que havia arribat un dia a l’orfenat. I de la carn que havia donat forma a aquell cos ara en quedava poca i els óssos se li marcaven a la pell. MA va pensar que en veure-la ja no la voldrien adoptar però no va ser així, tot al contrari: la dona rossa va anar a abraçar-la i li va caure una llagrimeta de l’ull, MA no sabia si era de les de veritat o només fingida, però aquella dona havia plorat per ella, i això la va fer sentir important, més del que mai s’havia pensat. El següent va passar tot tan ràpid que no ho recordo gaire bé. Enseguida tots es van mobilitzar i col·locar per la foto. MA posada entremig de l’home alt i la dona, l’home grassonet al costat de l’alt i la directora de l’orfenat rere MA, com si fos algú important per la petita. Molts flaixos els van cegar i desprès riures i elogis, mirades cap a MA i somriures falsos. No van passar més de vint minuts que MA ja era dins un cotxe negre, molt luxós, asseguda al seient de darrera al costat de la dona rossa, amb l’home grassonet conduint i l’home alt al seient de copilot. Va fer una última mirada cap a l’orfenat i va tancar els ulls, resant per a que tots tinguessin sort.

2 anys més tard... (Mary Anne té 15 anys)

Va resultar que l’home grassonet no era pas el president si no el ministre, “l’ajudant/secretari del president”, en Jash i era un home molt rondinaire que a MA mai li va acabar de caure bé. L’home ben plantat era el senyor president, Heins, del qual MA havia sentit tantes xafarderies meloses, però a mesura que l’anava coneixent, més veia que eren totes falses. La dona era Katilin, la dona de Heins. Ella era tres anys més gran que Heins però s’havien enamorat bojament de joves i sempre havien estat junts. Katilin era estèril i en adoptar-la, un raconet del seu cor es va omplir. Des del primer moment que va posar els peus sobre el luxós terra de la mansió de Heins i la seva dona, MA es va convertir en la nena més mimada del veïnat. Podia tenir tot el que volgués, costés el que costés. Katilin es passava el dia amb ella, li feia de tutora i l’ensenyava sobre matèries com economia, història, matemàtiques, biologia, ... etc. I ho feia prou bé, Katilin era una dona molt culta, cosa estranya pels temps en els que ens trobàvem i s’ha de dir que tenia molta paciència amb MA, que era una mica sapastre per aquestes coses. Heins la portava a passejar sovint per llocs molt bonics i li explicava històries i contes que la fascinaven. Tots li havien donat tant que no gosava demanar mai res, però ella només podia pensar en una cosa: en Giselle, Philippe i tots els nens de l’orfenat. Al principi hi enviava cartes cada dia i en rebia dos cops per setmana però a mesura que passava el temps les cartes que rebia trigaven més i més a arribar fins que en va parar de rebre i no en va saber res més, ni de l’orfenat ni d’aquells que antany havia anomenat germans. No gosava preguntar a ningú sobre que s’hi esdevenia a l’orfenat; seria una gosaria i no volia que pensessin que el seu cap encara rondava per allà i que preferiria ser allà, però la veritat és que no aconseguia treure-se’ls del cap i Katilin un dia ho va notar, mentre eren a l’”aula”.

No és que hi hagués pas una aula enmig de la gegant mansió però era el saló de l’ala oest, que disposava d’una gran taula de fusta de roure centenari amb molts finestrals que donaven al lluminós jardí. Les parets estaven gairebé totes ocupades amb sofàs, quadres amunt, llums elegants i algunes pissarres que Katilin havia fet penjar en denominar aquella la sala de l’aprenentatge de MA. També hi havia fet posar una gran vola del món que girava i estava impremta en relleu, a MA li encantava jugar-hi, s’hi podia passar hores. Adorava cloure els ulls i, portada per l’emoció, deixar caure el seu dit índex sobre alguna zona, que seria un país o altre, on ella s’hi imaginaria vivint, i amb una llista de l’1 al 10 votaria amb quina il·lusió li faria viure-hi. Pel moment, Gerninia, una regió del continent més allunyat de Birnia, tenia la puntuació més alta, degut a llibres que n’havia llegit sobre els seus immensos i altíssims boscos on la llum es filtrava verda i la llum de la lluna il·luminava per les nits, es parlava de fantàstiques i meravelloses llegendes que solcaven entremig de les seves fulles i arrels.

-Estimada Mary Anne, últimament et vaig preocupada, ofuscada. No et concentres a classe, ni en les matèries que abans t’agradaven. Digues-me, bonica, si hem fet alguna cosa malament, o si t’amoïna quelcom. – va dir la dona amb cara de preocupació.

-I es clar que no Katilin! Des de que vaig arribar vostè i Heins no han parat de donar-me amor i regals i tot el que em fes falta, de debò, ningú sap la sort que tinc de ser aquí, però... no li ho volia dir, però sí que hi ha un assumpte que em té inquieta.

-Tu diràs, Mary Anne, sóc tota orelles.

-Farà cosa d’un mes vaig parar de rebre les cartes que rebia abans tant sovint dels meus companys de l’orfenat i no se a què és degut, em pregunto si els hauré ofès d’alguna manera...

-I ara, estimada, tu no has fet res de dolent! Però ara mateix no ens podem permetre de viatjar fins allà, a Kindy Grows, hi ha masses lladres pels camins boscosos que ens condueixen cap allà i la por ens té tancats aquí a la capital de Grinder, espero que ho entenguis, però si vols, puc enviar a algú a revisar que tot va bé.

-Li ho agrairia de tot cor, Katilin, em deixaria bastant tranquil·la, de veritat. Però es que no gosava de molestar-los ni a vostè ni a Heins amb els meus assumptes tan poc rellevant, ara que sé que les coses estan difícils a Grinder.

-No et preocupis reina, ja veuràs com tot se soluciona aviat.

Grinder era un dels 5 estats del continent Birnès, Birnia, també anomenat el Continent del Sol, ja que tot ell era un continent assolellat i conegut pel seu temps temperat i els seus rics rius d’aigua cristal·lina. Grinder era un dels estats mitjans, no tan important com Grassen o Mirland però sí conegut. La capital de Grinder era Silverhall, anomenat així per les nombroses mines de plata que hi havia. Era una ciutat poderosa i rica amb bastant influència sobre Birnia i en aquest moment passava per una crisi social on els més pobres es revelaven en contra dels rics que vivien a les ciutats i gaudien de tots luxes. Heins, el president de Grinder, tenia la situació tan descontrolada que les afores de Silverhall havien esdevingut impenetrables degut a l’alt nivell de vandalisme que s’hi donava lloc. A casa no paràvem de rebre visites de generals, consellers, missatgers, senadors, presidents veïns, ...etc que es passaven llargues hores enraonant amb Heins al seu despatx privat, que es trobava a la part principal de la mansió, quan entraves al rebedor a mà dreta i recte fins a una porta llarga i gran amb el seu nom escrit sobre una xapa de plata enganxada al llarg de la porta. MA temia per ell, ja que tot el trasbalsament el feia emmalaltir per les nits i el sentia caminar amunt i avall de l’enorme casa, ensopegant amb coses i parlant sol, buscant alguna solució. Cap ciutat de Grinder no s’havia trobat mai amb una cosa així i en general la situació era bastant caòtica. Amb tot això MA patia massa per l’orfenat de Kindy Grows però, com Katilin ja havia dit, ara mateix no hi havia res a les seves mans que pogués fer per ells.

3 anys més tard (Mary Anne té 17 anys)

La revolta no va minvar i tot i així, a Silverhall, tots seguien fent una vida normal, anaven de compres, al teatre, assitien a reunions del té, a exposicions, festes i res pertorbava la seva diversió, ja que totes les entrades a Silverhall estaven controlades per la guàrdia de la ciutat i el vandalisme encara no hi havia passat. Mary Anne, amb el temps es va anar oblidant de la gent de l’orfenat, submergint-se de mica en mica en un món més luxós i sofisticat on la seva única preocupació era si aconseguiria un bon xicot amb qui casar-se o portaria un vestit més maco que l’altre. Cada dia que passava a la mansió de Heins, les arrels de Mary Anne cada cop eren més translúcides fins al punt que es van tornar pràcticament invisibles i imperceptibles, ningú no hauria dit mai que un temps enrere, Mary Anne, havia format part d’una família d’uns 30 germans i germanes, pobres i orfes. Ara era una més dins la societat, i encara més, era la filla del president de Silverhall i era una de les jovenetes més cotitzades de Grinder.

Un dia, sortint de veure una tragèdia del teatre Victoria, al bell centre de Silverhall, agafada del bracet de Lord Mindivit, un jovenet un any més gran que ella, de 18 anys, va sentir un grup de persones de baixa classe reunits a la cantonada del teatre discutint en veu alta i cridant.

-Us dic que encara que Armfstrong hagi aconseguit parar les revoltes no aconseguirà mai acallar el poble.

-Però què dius, marrec! – va dir un home d’avançada edat. – Silverhall sempre ha estat així, els rics viuen bé, amb tots els luxes del món i amb les seves vides perfectes, nosaltres treballem com a burros per viure a les últimes i els de fora què? Els de les afores els envien a les mines i a fer feines brutes a canvi de 2 minets si s’hi escau i viuen del que cacen! Així va la cosa noi, així va!

-Doncs no hi estic d’acord, vell! – L’home que acabava de parlar li va fúmer un clatellot al sentir-lo però el jovenet seguí parlant. – No som pas titelles, sap? Potser aquest cop ha aconseguit manllevar-nos però aviat serem més forts.

-Ah sí? I com? Adquirirem poders màgics? – va riure-se’n un altre.

-No, però he sentit que s’està creant una mena de resistència a les afores, concentracions de gent als boscos... – va dir amb veu molt fluixa, que Mary Anne va haver d’esforçar-se per sentir.. – He sentit que hi ha un cap, algú que ho està movent tot, es veu que s’hi està unint gent d’altres estats de Grinder i ...

-Bajanades! – va dir el vell escopint al terra – No et creguis tot el que diuen xiquet, no t’ho creguis que de rumors n’hi ha molts i ni la meitat s’escauen un centímetre a la realitat! Há –va dir i se’n va riure, ridiculitzant al pobre noi.

-Doncs saps què et dic, vell remugaire? Que me n’aniré personalment a comprovar-ho, si és cert o no, i quan torni t’estendré la mà i et donaré una oportunitat per excusar-te de les teves impertinències del dia d’avui, o d’altra manera, cauràs, igual que tots els rics d’aquesta maleïda ciutat...! Es clar, a tu ja t’està bé, covard traïdor, tu treballes als estables de la mansió de Heins, tu et treus uns bons minets a costa seva, no m’estranyà que diguis això! – El jove escopí a terra, dirigí una última mirada assassina al vell i se n’anà feroçment, gairebé corrents, pel carrer on Mary Anne es trobava, perduda en aquella conversa, fregant-li l’espatlla. Aquesta al sentir l’estrebada a l’espatlla es va despertar i s’adonà que Lord Mindivit la mirava amb cara perplexa, esperant que pugés al cotxe negre que els esperava. Mary Anne es disculpà cordialment i s’excusà dient que acabava de recordar una cosa i s’havia quedat aturada per moments, el noi ben vestit, li dedicà un somriure i bromejà.

-Tots els nois de la ciutat bojos per tu, i la bella Mary Anne no fa més que tenir el cap a la lluna. – Mary Anne respongué amb un somriure fingit i pujà al vehicle, estirant la faldilla del vestit per darrera, per a que la tela cara no quedés arrugada desprès del viatge fins a casa, o més d’un pensaria que els dos nois haurien fet coses imprudents dins el vehicle.

Lord Mindivit era el fill d’un empresari important de Silverhall bastant amic del seu pare, Heins, i feia que es veien un mes o per l’estil. Tant l’un com l’altre semblaven interessats en la relació, però la veritat es que a Mary Anne, els nois encara li cridaven poc l’atenció i de moment ho feia més per entreteniment que no pas per sentiments ja que tot això la divertia bastant. Lord Mindivit, o també, més habitualment anomenat Trebor, tenia clares intencions de convertir a Mary Anne en la seva esposa algun dia, ja que era una persona molt influent a Silverhall i tenia uns trets exòtics que la majoria d’habitants de Silverhall no tenien, cosa que la feia atractiva als ulls de molts. Mary Anne, enlloc de ser rossa com la majoria de gent de la ciutat, tenia uns cabells pèl-rojos llisos i llargs com la seda, que queien en una melena que li descendia fins al cul. La pell ben clara i un grup de pigues a cantó i cantó del nassarró, acabat en una rodoneta arromangada. Els seus ulls eren del color del cuir i quan el sol els il·luminava es tornaven verds com el jade. Alguns la trobaven ben estranya, fins a lletja havien arribat a dir, però per la majoria, Mary Anne era com una mena de misteri. La gent ja havia oblidat que un dia havia arribat del no res a Silverhall i s’havia convertit en la filla de Heins perquè sí, havien oblidat que no compartia la sang Grinderiana ni els seus gens. I així com els altres se n’havien oblidat, ella també. I vivia en el seu món de roses.

Mentrestant, a l’altra banda de Grinder, a la punta tocant al mar, en una zona pobre i boscosa anomenada Kindy Grows, les coses anaven d’una manera ben diferent...

Philippe va aixecar el cap i mirà al seu voltant, vigilant en la penombra de la nit entre les formes estirades dels pins i d’alguns animals nocturns que s’hi passejaven a desgrat seu. Va abaixar la mirada i va fer un glop de cervesa de la tassa de ceràmica que tenia a les mans, mig trencada. Mentrestant, al voltant del tronc tallat de roure que els feia de taula, la resta dels seus companys estaven sumits en una gresca estúpida que els feia riure. Un grup de noies, vestides amb faldilles curtes pels genolls i corsé passà pel seu costat, deixant anar rialletes entre elles. Philippe va divisar a Giselle, una noia menudeta, rossa i amb els llavis pintats d’un color ben vermell, com la sang, una expressió endurida i llunyana vagà pels seus ulls mentre el mirava de reüll i s’afanyava a seguir els passos de les altres noies. Allò va distreure els seus companys de la gresca i un d’ells les va cridar.

-Maques, nenes! – va dir amb veu de porc i un to despectiu. Elles es van girar i van acostar-se una mica al tronc de roure, per no mancar al respecte, ja que aquell noi era el fill del cap del poble.

-I ara, Bermund, mira com vas! D’aquí poc el cap et donarà tantes voltes que no sabràs ni com et dius, beneit! – va dir una de les noies més altes, amb els cabells marrons recollits en un monyo al cap i un tirabuixó que li queia ben avall, fins al pit, on lluïa un escot ben generós.

-De fet, tinc una idea millor, perquè no me’l treus tu, el mal de cap, saps com m’agrada quan... – va dir amb una veu encara més degradant Bermund, mentre es llepava els llavis amb la llengua, com si no fos més que un gos. Philippe li va dirigir una mirada que expressava tot el fàstic que sentia envers d’ell. La pobre noia es va ruboritzar i va semblar que de cop se li omplien els ulls de llàgrimes.

-Ets un porc! – escopí i el mirà amb menyspreu, es va començar a girar i donar-li l’esquena quan de sobte Bermund obrí la bocassa de gos que tenia i parlà de nou:

-Ai, preciosa, això no m’ho deies pas l’altre dia, quan cobraves, i mira que com m’ho vas fer bé, et vaig donar una propina extra – va riure entre les dents – espero que almenys et servís per fer quelcom de bo... – se la mirà amb menyspreu i ell i els altres es posaren a riure, menys Philippe que se’l mirà com si a la següent de canvi se li anés a llençar al coll, com un llop famolenc. Bermund l’interceptà i apartà la mirada, dissimulant feu un glop de cervesa. Philippe es va relaxar una mica però aleshores, un altre noi, Gregon, un que normalment es quedava callat i només que obria la boca per donar la raó o bé riure’s de les bromes de Bermund, obrí la boca i digué allò que mai hauria d’haver pronunciat.

-Ep, puteta, sí, tu, no t’amaguis, - però veient que ninguna d’elles responia, prosseguí – au va, no et facis la burra, Gisselle, que no et faci vergonya, pensa que ja ets una dona! – va exclamar amb una veu de boig i animal que ningú no hagués dit mai que qui parlava era un noi de només que setze anys, mentre que Gisselle només en tenia 13. Aquesta, instantàniament cridà alguna cosa intel·ligible i trencà en uns plors tant extremadament tristos que totes les noies que l’acompanyaven se l’enduren i l’abraçaren fortament, intentant calmar-la. Amb aquestes, Philippe ja li havia partit el llavi inferior i trencat el nas al porc de Gregon, que plorava i feia força per treure-se’l del damunt. Philippe se li havia abraonat a sobre tant bon punt l’última rialla havia sortit de la seva bocassa, com si fos un os ferotge que fa mesos que no menja i Gregon fos l’única presa disponible. Els altres nois s’afanyaren a separar-los. Giselle, la noia morena alta i la resta de noies ja eren fora de la seva visió quan van aconseguir retenir a Philippe.

Philippe va respirar a fons, intentant recobrar l’alè, mentre a uns quants metres d’ell, Gregon intentava recobrar-se de l’ensurt i es queixava, maleint tots els ossos de Philippe, però aquest tan sols podia pensar en Gisselle.

-Maleït siguis! El pròxim cop que em posis les mans a sobre m’ocuparé personalment d’enfonsar-te la meva pròpia daga a la panxa, Philippe, fill de ningú, maleït siguis! – li cridà Gregon com pogué degut a la inflamació del seu llavi inferior que s’havia inflat com un flotador i el tenia més vermell que de costum.

-Escolta’m bé, el pròxim cop que t’acostis més de cinc metres a Gisselle o simplement li parlis, et juro que no tindràs vida per apunyalar-me amb cap daga! – Philippe va abaixar la mirada i per uns moments semblava que no diria res més, però va deixar anar una última amenaça- que no es repeteixi, Gregon, fill de Klang, que no es repeteixi.- li dirigí una mirada d’odi i se n’anà sense dir res més. Tres dels nois, que seien al voltant del roure, s’aixecaren i el seguiren com gossets obedients que segueixen el seu amo.

Gisselle seia sobre un llit de fusta amb un matalàs primet bastant simple, dins la “casa dels riures”. La casa havia adquirit aquest nom al cap del temps però aquella no era cap casa bonica ni alegre, era la casa de les prostitutes de Kindy Grows, lamentablement.

Gissele plorava sense parlar ni mussitar cap mot, i li venien fugaçment imatges al cap, que intentava oblidar...

Les primeres foren les pitjors: Gregon era assegut al seu costat i la besava carinyosament, sense una mica de brusquedat, seguidament tot anava bastant ràpid i les imatges es precipitaven en un remolí infinit de sensacions que Giselle va aconseguir foragitar instantàniament tot i que per dins, el cor li cremava, la turmentava el record de tot el que havia succeït amb Gregon, no entenia perquè l’havia tractat tant bé aquella nit i tan sols minuts abans l’havia arribat a menysprear d’aquella manera tan bruta. Havia arribat a pensar que Gregon l’estimava, s’insultà i premé els punys.

Seguidament li va passar pel cap la imatge d’aquella mirada tant sobre protectora, venint d’aquells ulls blaus que sempre la tenien vigilada en un silenci impertorbable. Pensà en Philippe i tot el que girava al seu voltant. Feia quatre anys eren tan inseparables com carn i ungla i ara, ara ni es parlaven, ell tan sols l’esguardava i ella, ella es deixava esguardar. El va enyorar i va deixar que una de les llàgrimes que regalimaven per les seves galtes fos per ell, el germà que tant trobava a faltar. Odiava l’orfenat, odiava Kindy Grows, odiava a Gregon i també a Philippe.

Aleshores li vingué al cap la imatge d’aquella noia pèl-roja, pigada i amb aquells ulls de color indefinit. Va recordar com li agradava descobrir cada nova tonalitat en que es podien convertir els seus iris. Va odiar-la a ella també, per haver marxat i per haver-la abandonat a la seva invisible sort, que l’havia dut aquí, a una casa de prostitutes amb només que tretze anys. Per sort, no va trigar gaire estona més a caure inconscient al món dels somnis, on podria ser una nena de 13 anys normal i corrent.

Charlotte i Evelyn van envoltar a Mary Anna en una tovallola blanca com la llum i suau com la seda mentre ella treia cuidadosament els peus de la banyera, on encara fumejava l’aigua. Els va dir que es podien retirar i quan ja es notà el cos sec, deixà caure la tovallola al terra i passejà, del tot nua, per l’habitació. S’assegué a la coixinera de la finestra i va observar els jardins de la mansió i a la llunyania, amb una lluminositat tènue, el centre de Silverhall, li va semblar arribar a sentir les rialles dels borratxos que cantaven i feien gresca dins dels bars. Cansada de la visió, va desviar la mirada cap a les afores de Silverhall, i va veure un munt de massa verdosa, a les fosques, il·luminada tan sols per la llum de la lluna, que es trobava en fase minvant. Va recordar aquell viatge en cotxe tan etern des de Kindy Grows fins a Silverhall, va recordar totes i cada una de les llàgrimes que va vessar d’amagat i un sentiment de culpabilitat i remordiment li va recórrer l’espina. Va fer fugir aquelles imatges de la seva ment i es va centrar en Silverhall i el que hi tenia a veure, no volia pensar en res més. Va pensar en Trebor i una rialleta se li va escapar per sota el nas, li encantava sentir-se estimada i encara més per un jovenet tan rellevant com Lord Mindivit. Tothom ja s’havia fet a la idea de que en un parell d’anys ja s’haurien casat i que en poc temps ella donaria a llum a un fill preciós, amb pell rosada i mig daurada i uns cabells entre pèl rojos i rossos. Ella ja havia planejat la boda, tot seria perfecte, com als contes de fades i viurien perfectament, feliços per sempre més.

A més a més, les revoltes havien minvat i semblava que les coses anaven millor a Grinder. Tot havia estat gràcies a un consell que el cosí del president Armfstrong li havia donat a aquest: “Veuràs, la gent no es vol sentir inferior, és obvi que saben que viuen en pobresa si es comparen amb la gent de les ciutats, com nosaltres... els has de complaure. Veuràs, estimat cosí, recordes els nostres anys mossos, quan l’àvia em donava 50 minets, perquè era més gran, i a tu només te’n donava 25? Aleshores, perquè no t’enfadessis, et donava un dolç de gerds i et feia un petó, per acontentar-te, i tu et quedaves satisfet, oi? Doncs bé aquí el que has de fer: dóna’ls un dolç de gerds a canvi dels 25 minets de més que volen i si raones com un president, acabaràs amb les revoltes. Fes-me cas cosí i tot anirà bé.” I així va fer el president, els va cedir terres perquè se les administressin entre ells i hi poguessin tenir els seus “gerds” i els digué que aquell obsequi era regal del president, a canvi de la confiança que els tenia i els bons serveis prestats, així com els va prometre rebaixes en serveis de la presidència de Grinder com protecció davant d’enemics, i aquest fou el seu “petó”.

D’aquesta manera, igual que el mateix president a la seva joventut, els inconformistes es van satisfer i s’ompliren la panxa de cervesa i pa per celebrar la seva suposada “victòria” sobre la presidència de Grinder.

(11 mesos més tard, a punt de complir les 18 primaveres)

La cançó es va acabar i els músics van fer una pausa de cinc minuts per descansar les esgotades mans que no havien parat de teclejar tecles, pinçar cordes i llegir partitures durant tota la nit. Mary Anne va aprofitar també per separar-se un moment de Trebor, que la tenia controlada a cada segon, sempre mirant-la amb aquells ulls d’os famolenc d’amor, i es dirigí al rebedor de la mansió. Estaven celebrant les 18 primaveres de Mary Anne tot i que encara li quedaven dos mesos per complir-les de veritat. Les celebraven abans perquè Trebor ja havia demanat la mà de Mary Anne als seus pares, que li havia estat concedida de bon grat per part del president i de Katilin. Els celebraven abans perquè el president sempre havia volgut que Mary Anne es casés només desprès d’haver complert els 18 i ser considerada una adulta més de Silverhall. A Mary Anne no li molestava pas però encara no s’havia plantejat del tot si s’hi volia casar o no, simplement, ningú li ho havia preguntat. Ella i Trebor tot just s’havien donat el primer petó i no havia estat pas com Mary Anne sempre havia imaginat; màgic, únic, inoblidable, dolç, estremidor, ... vaja, com als contes.

Escapolint-se entre la gentada va aconseguir arribar al rebedor sense la mirada de Trebor clavada a les seves espatlles i va afanyar-se a agafar una jaqueta, de pell, del penjador que hi havia a la rere cambra del rebedor. Va sortir al jardí. Era gener i feia un fred esgarrifós, a fora nevava i els copets de neu queien furiosos sobre el terra de pedra. La foscor i el silenci regnaven al jardí i com cada nit, els arbres, l’estany, i el petit laberint eren únicament il·luminats per la llum de la lluna i un trist fanal a la paret de la porta, just on es trobava ella. Va agrair el contacte amb l’aire fred i humit, fora d’aquell ambient tan calorós i sorollós, embogit de la festa i va inflar els pulmons al màxim. Va intentar ordenar les idees del cap, ja que al celebrar els seus divuit anys havia begut “champaigne” del bo i car i alguna copa de licor irlandès del refinat.  Les llums de Silverhall a la llunyania semblaven més difuminades de l’habitual i els sons i imatges que percebia, molt més lents que de costum. Va atribuir aquests efectes a l’acció de l’alcohol que corria per les seves venes i una rialleta estúpida es va escapar dels seus llavis, maquillats amb pintallavis de color cirera. Amb tot, ni tan sols es va adonar de com una figura es movia entre les ombres, es col·locava al seu darrere silenciosament i l’agafava, tapant-li la boca amb força. L’aixecava del terra i se l’emportava lluny d’on la poguessin sentir cridar.

Gregon va pensar que seria bona idea agafar una d’aquelles noies adinerades i malcriades, que assitien a aquesta classe de festes, per fer veure a Silverhall que no els podien fer callar com si fossin nens petits que es satisfan amb una piruleta. Se la va endur fora de la gran mansió i es va endinsar pel bosc amb ella sobre les espatlles, que li donava petades i intentava desfer-se del tel de roba que li havia lligat a la boca per emmordassar-la Gregon. Va fer drecera pel nord-oest i estant baixa com estava la guàrdia, va travessar la frontera, aprofitant que la mansió estava molt a prop dels límits de Silverhall amb les afores. No va trigar més que 10 minuts.

Al cap de cinc minuts, Mary Anne ja s’havia cansat d’intentar cridar i desfer-se de les mans que la subjectaven i l’alcohol no la deixava pensar correctament, així que va haver de desistir pel moment i va pensar que planejaria un contraatac més tard, quan es trobés més èbria. Per la força, la manera de caminar i el cos del seu assetjador, Mary Anne va deduir que es tractava d’un adolescent com ella, enrabiat i enfurismat per ves a saber què.

Quan per fi Gregon va arribar a la clariana, un munt de pistoles es van preparar per disparar i ell va parlar.

-Que sóc jo, idiotes, abaixeu les armes! Us porto un regalet ben embolicat! – va dir rient-se. Aleshores la va deixar caure al terra brutament i Mary Anne es va fer mal al turmell i al costat dret. Va veure com de darrere els arbres en sortien personetes que encenien unes torxes i s’acostaven a ella, observant-la, divertits i amb rialles.

-Traieu-li la mordassa, a veure que diu! – se li va acudir a un, i això van fer els altres.

-Mal parits! Us en penedireu molt d’això! Veniu aquí, sigueu homes! – va cridar Mary Anne, però pel to de veu que va emprar i els galls que va fer, es va notar molt que anava borratxa i tots els nois van començar a riure alt i fort i a fer-li bromes. Ella no sabia que fer, així que va callar i com va veure que agafaven ampolles i es posaven a beure, va pensar que aviat es quedarien adormits i ella es podria escapar. Un noi es va posar a tocar l’harmònica i tots es posaren a ballar, deixant les torxes sobre escletxes dels arbres i fent un foc al centre. Ballaven fent l’idiota i Gregon, el noi que l’havia segrestat la va agafar i va començar a ballar amb ella. Mary Anne intentava resistir-se, però era inútil, aquell noi tenia massa força i estava decidit a fer-la ballar amb ell, així que s’hi va haver de resignar.

-Porc... – va dir entre les dents.  I ell la va prémer més fort i li va besar la mà.

-Així m’agrada, bonica, així m’agrada.- va dir somrient mentre li guinyava l’ull.

Per sort la “tortura” del ball no va durar gaire i enseguida la va deixar anar i la va deixar a terra, recolzada sobre un arbre amb les mans lligades a l’esquena.

-Beu, maca, beu! –li va dir Gregon, i li va abocar una beguda alcohòlica molt forta a la boca que Mary Anne es va veure obligada a empassar. Tot era tan difús: les llums del foc, les torxes, la gent ballant, els crits, la música, ... Mary Anne va tancar els ulls i quan els va obrir de nou, es va despertar en un lloc totalment diferent al que es trobava abans de quedar-se dormida. Era en una habitació de fusta amb un llit prou gran per dues persones i dues portes, es veia clarament quina donava a l’exterior, pel pany i la finestra al costat, així que, sentint-se encara marejada i amb nàusees va fer l’esforç per aixecar-se del terra i dirigir-se a la porta per escapar-se. Recordava poc, però sabia que havia d’aconseguir escapar. Un mareig la va recórrer de dalt a baix i va estar a punt de caure però, enlloc d’això, es va recolzar sobre algun objecte que no recordava haver vist a l’habitació al despertar-se. Segons més tard es va adonar que no era pas un objecte sinó unes mans fortes que la subjectaven per la cintura.

-Vaja, vaja, així que avui m’han portat un regalet ben car. – Va dir una beu juganera però jove rere seu, acostant els seus llavis a l’orella de Mary Anne per convertir aquella situació en un joc una mica més sensual. – Que m’ofereixes, maca? – va dir, mentre amb la mà dreta passava de la cintura a la panxa de Mary Anne, pujant lentament pel costat. Mary Anne, espantada, es va girar de cop i va apartar aquell home del seu davant amb una empenta als pectorals però aquest va ser més ràpid i, agafant-la pel canell esquerre, la va apropar contra el seu pit nu, encarant-la així, ulls contra ulls.

De sobte Mary Anne va patir un xoc, recordava aquells ulls, blaus com el riu. El nas respingó envoltat de pigues del color de l’avellana i aquelles galtes que temps enrere havien resultat tant elàstiques i amassades. Va posar la mà al seu coll.

-No pot ser... – va tartamudejar. Ell va quedar-se pàl·lid de cop, quiet, mort.

-Merda, que inútil que arriba a ser, collons! – va cridar mentre s’apartava de Mary Anne. La va agafar pel canell, de nou, amb brusquedat, i se la va endur fora de la caseta, caminant ràpid i sense mirar-la un sol cop. Amb la mirada freda al front.

-Greeeeeeeeeeeegooooooon! – va cridar alt i fort. El crit va ressonar per tot el campament. Ràpidament, el noi va aparèixer, borratxo, d’entre uns matolls, duia una ampolla de vidre a la mà, mig buida.

-Es que no saps fer res bé, tros d’imbècil? Emporta-te-la, torna-la a casa seva ara mateix, però escolta’m bé, ni la toquis ni li diguis una paraula, em sents? – dit això va empentar a Mary Anne i la va deixar als braços de Gregon. Ell va marxar a grans gambades i es va endinsar a la foscor del bosc. Mary Anne encara no podia reaccionar, el va intentar seguir amb la mirada però enseguida va tornar a descentrar-se i en poca estona va tornar a ser al jardí. S’havia adormit a les espatlles de Gregon i aquest l’havia hagut de carregar un altre cop, però aquest cop de tornada i contra la seva voluntat. Havia decidit que tindria una bona discussió amb el seu cap tan bon punt tornés a posar els peus al campament.

Mary Anne tenia ganes d’estirar-se al seu llit i oblidar-se de tot, però tant bon punt va posar els peus sobre les rajoles del rebedor de la mansió, es va trobar amb un rebombori de persones que anaven a munt i avall amb cares preocupades. Quan la porta es va tancar rere seu i va fer un soroll estrèpit, la gent de dins es va girar de cop i van sospirar d’alleujament al veure-la. D’entre la gent va sortir Trebor disparat i corrent, va anar a abraçar-la.

-On coi t’havies ficat Mary Anne? Portem dues hores buscant-te desesperadament! – va dir aquest, sense deixar-la anar encara. Mary Anne no s’havia donat conta de la quantitat de temps que havia passat fora de la festa i havia tornat més borratxa de com n’havia sortit així que no estava com per donar explicacions ni aguantar cap discussió.

-Perdona, estimat, he anat a donar una volta i, mira que beneita sóc que, m’he perdut i he estat donant voltes sense parar! – va riure estúpidament. – Sento haver-te espantat. – va dir separant-se de l’abraçada i acariciant-li la galta. – Però si no et fa res, estic massa cansada com per seguir d’en peus. Necessito reposar, si no et molesta. Trobem-nos demà, com sempre i ja parlarem. – Va dir-li, i tot seguit li va besar la galta dreta i, passant per entremig la gent, que la mirava, va arribar fins les escales i va desaparèixer al pis de dalt, on va anar corrents fins la seva habitació i es va llançar contra el llit, quedant-se inconscient en menys de deu segons.

A l’endemà, tot era tan difús, tan rar i confús. Recordava diversos moments amb intensitat i altres de molt borrosos. El cap li donava voltes i no s’aguantava dreta. Pel que li havia dit Evelyn, la van perdre de vista a la una i mitja de la matinada i no va tornar a ser a casa fins les 4, quan els primers rajos de sol ja apuntaven per sobre les muntanyes.

-Oh, senyoreta, els seus pares estan tan amoïnats i enfadats alhora! Es van espantar tant quan no la trobàvem! Gràcies a Déu que esteu bé, senyoreta Mary Anne! Però es pot saber on redimonis us vàreu ficar? – va dir-li Evelyn, la noia que l’havia cuidat des que havia posat els peus en aquella casa.

-Evelyn, veuràs, no tinc ganes de parlar i sembla que s’hi doni lloc un terratrèmol al meu cap, així que si no et fa res, t’agrairia que em duguessis quelcom pel mal de cap i cancel·lessis les meves cites, si et plau.

-Es clar, ara mateix, senyoreta. Quedi’s aquí, ara vinc.

El silenci li feia bé, pel mal de cap, però alhora la matava per dins. Era ell, n’estava segura, havia de ser ell. Aquells ulls... Volia pensar que s’equivocava, que s’havia confós, però en el fons sabia que era ell i alguna cosa no la deixava pensar, ni dormir ni fer res a part de recordar aquells moments que en realitat no sabia ni si realment havien succeït.

Gisselle va córrer enfurismada pel campament, dirigint-se a una de les poques casetes de fusta que hi havien. Va pujar els esglaons saltant-los de  cop i va obrir la porta ronyosa d’una estrebada.

-Era ella? – va dir secament, encarant el cap dels rebels, que s’estava vestint i només duia uns calçotets de llana.

-Ves-te’n. – va dir ell secament. – No se ni per què has vingut. És perillós.

-M’han dit que et van veure sortir de la caseta amb una noia pèl-roja i ben vestida. Era ella sí o no? – va insistir Gisselle sense preocupar-se per la nuesa de Philippe, que la mirava amb autoritat.

-A qui li importa si era ella?! Fos qui fos ja no hi és. No hi ha més. Ves-te’n. – va dir ell renyant-la. Va donar per acabada la conversa i li va donar l’esquena, disposant-se a posar-se la camisa. Però ella no es va satisfer i, enfadada i enrabiada, com una nena petita, es va llençar a la seva esquena i va començar a pegar-lo amb suaus cops de puny.

-A mi m’importa, tros d’imbècil! Es clar que m’importa! Perquè la vas deixar marxar? T’odio, Philippe, em sents? T’odio! – va cridar-lo mentre el pegava i plorava. Philippe es va desfer d’ella molt fàcilment, com ho fa un gos d’una mosca emprenyadora, la va agafar fort i sense mirar-la als ulls va parlar-li.

-Prou, ja n’hi ha prou. És hora de que creixis d’un maleït cop, Gisselle. – va dir-li i va portar-la fins la porta, fent-la fora del seu espai.

Gisselle se’n va anar corrent a plorar sola, mentre seguia odiant a tothom que la rodejava, però per sobre de tothom, a Philippe, aquell germà que tan enyorava.

Philippe va haver de reprimir l’impuls de pegar algú o trencar algun objecte i va asseure’s al llit, prement els punys amb força, mentre una única llàgrima relliscava per la seva galta.

Es preguntava per què la vida era així, per què a un noi de 17 anys com ell li tocava passar per tota aquella gran merda i per què les coses li sortien tan malament, i sobre tot, es preguntava per què no era capaç d’ignorar els seus sentiments: d’odi, d’amor, d’enveja, d’egoisme i de culpabilitat.

-Hola reina. Ja et trobes millor? – Va dir la veu amable i dolça de Katilin mentre Mary Anne es rebregava i embolicava amb el llençol sota les mantes. Va emetre un so mandrós, més aviat era un gruny. El mal de cap encara no se li havia passat del tot però almenys ja no se sentia feta pols, com si l’haguessin estomacat durant hores.

-Sí, Katilin. Crec que ja estic millor. – va dir Mary Anne traient el nas per sobre els llençols. – Quantes hores fa què dormo? Vull dir, quina hora és? – va dir fent una ganyota contra la llum del sol que entrava pel finestral.

-Són les tres del migdia, has estat dormint tot el dia. Tens gana? – va dir Katilin apartant els llençols del tot i descobrint a Mary Anne.

-La veritat és que sí.. – Katilin ja s’aixecava del llit per anar-se’n però Mary Anna va interrompre – em sap molt de greu, de veritat, no se que em va passar. Perdona, Katilin.

Katilin es va girar, amb una mirada dolça i li va dir que no es preocupés, que eren coses que passaven i que si tenia gana que anés a la cuina, que li prepararien quelcom per menjar. Mary Anne li ho va agrair de tot cor. Encara que Katilin no fos la seva mare de veritat, se l’estimava molt.

Mentre Mary Anne es donava un bany ràpid al seu bany personal, a fora, a la sala d’estar hi seien Trebor o Lord Mindivit i Heinz. Mantenien una conversa molt suau, per matar el silenci però sense dir res important. Trebor feia tremolar la cama dreta sense parar, com un tic nerviós i la mirada de Heinz anava del peu de Trèbor al got de conyac que hi havia sobre la taula. De tant en tant en feia un glop, més aviat s’humitejava els llavis i s’acontentava amb el gust i la olor que se li quedava impregnada al llavi superior. De tant en tant mirava per la finestra i observava el dia; feia un dia preciós. El sol brillava sobre la neu que havia caigut la nit anterior i se sentien alguns ocells cantar i piular i voletejar per les branques pelades dels arbres. Heinz va observar a dos ocellets flirtejant, saltant de branca en branca i un mig somriure se li va escapar per la comissura. Va pensar en la seva filla adoptiva, Mary Anne, i el jove que seia, nerviós i impacient, al sofà del davant. No li agradava pensar en que Mary Anne aviat es casaria i els abandonaria a ell i Katilin sols en aquella enorme mansió. A penes feia 6 anys des que Mary Anne havia arribat i ja no volia deixar-la marxar. Es va dir que tindria una conversa amb Mary Anne, abans de la boda i totes les històries, que li faria de pare, de pare de veritat. Mentre estava distret pensant en tot això, Mary Anne va entrar silenciosament a la sala, lluint un vestit verd clar fins als genolls i una jaqueteta de color beix a sobre. Trèbor de seguida es va aixecar i se li acostà, demanant-li permís primer amb la mirada a ella. Ella va somriure i va abraçar-lo, però més per sentiment de culpabilitat que no per que realment desitgés trobar-se entre els seus braços. Ell la va besar a la galta i va acaronar-la. No va trigar a separar-se’n, els dos sentien la mirada de Heinz clavada sobre ells dos i el tossir expressament de Heinz va donar fi a la situació amorosa dels joves.

-M’alegra veure’t llevada, Mary Anne. Com et trobes, estimada? – va dir-li amb una veu autoritària però tendre a l’hora.

-Bé, ja estic millor. Sobre ahir, - va dirigir una mirada tant a Heinz com a Trebor. – em sap molt de greu. No sé que em devia passar. No es repetirà. – va dir, avergonyida, amb el cap cot i els ulls clavats al terra.

-Està bé, petita. Tots ens emborratxem un primer cop. No pateixis. Ja parlarem més tard. – va dir Heinz. Se li va acostar i la va besar al front. Es va retirar de la sala, deixant els dos adolescents sols, al gran saló.

Ella es va asseure al sofà i es va acomodar, estirant les cames al llarg d’aquest. Va deixar anar un sospir i va entretancar els ulls. Trebor va anar a seure’s ràpidament el seu costat, aixecant-li les cames i recolzant-les a sobre les seves cuixes posteriorment. La va mirar intensament, clavant-li els ulls.

-No saps com de preocupat que em tenies. Vaig patir molt mentre no et trobàvem.

-Perdona, ni jo sé on vaig anar a parar. Però el que compta és que sóc aquí, no? Doncs ja està, alegra aquesta cara. – va dir Mary Anne dissimulant el seu embolic mental.

-Està bé.- va dir Trebor, dedicant-li un somriure i va acostar-se-li, per besar-la tendrament. Ella no li va voler fer un lleig, així que va correspondre-li el petó tot i les poques ganes que en tenia.

Tot havia esdevingut tan complicat i fràgil de cop. El casament, la seva família, Grinder, la revolució, les seves arrels... tot penjava d'un fil, tot era a punt d'ensorrar-se. Només calia una petita ventada per a que tot s'anés al no res.  A pocs quilòmetres de casa seva, s'estava coent una revolució inevitable i imminent que tenia com a objectiu acabar amb aquell govern, per ser més exactes, amb el seu pare. En pocs dies hi havia una boda planificada, en plena primavera, sota les flors dels cirerers florits, en que s'hauria d'entregar en cos i ànima a una persona de la que just s'havia adonat que no tenia res a veure-hi. La seva identitat era tan difusa com una onada de mar; no sabia qui era. Si era aquella noia, petita i innocent, que havia arribat un dia a un orfenat, en un poblet anomenat Kindy Grows, que havia fet de mare, de germana i d'amiga a una família de nois i noies tan desafortunats com ella o si era aquella noia adinerada i superficial, a punt de casar-se amb el jove més cotitzat de Grinder que únicament es preocupava per crear una bona imatge.

Havia de prendre una decisió, no es podia quedar al marge, simplement no podia. Quan per fi va trobar-se sola. Fora de la vigilància de Trebor, de la de Heinz, Katilin o qualsevol de les altres persones que habitaven la mansió va córrer agitada a la seva habitació i va començar a desmuntar-ho tot, buscant per tots els racons aquella caixeta ronyosa que un dia havia decidit guardar i deixar oblidada en algun lloc d'aquella cambra. La va trobar sota el llit, amagada sota un munt de joguines, nines i peces de roba que mai li havien agradat. Va agafar-la ansiosament, llançant al terra tot el que hi havia damunt i va asseure's d'indis al terra, recolzant l'esquena sobre el llit i amb la capsa ben abraçada contra el pit. Va obrir els ulls i va dipositar-la sobre les seves cames. Estava plena de pols i molt més destrossada del que recordava. Va obrir-la cuidadosament, mentre la pols acumulada queia pels cantons i s'esparcia per l'habitació. Dins la capsa, una manteta de color rosa cobria els objectes que hi residien. La va agafar i la va desplegar. Més pols es va despendre i una manteta d'un rosa pàl·lid amb uns brodats blancs per les vores va quedar penjant dels dits de Mary Anne. Aquella era la manta que havia fet possible que Mary Anne s'adormís les nits de tempesta i les nits en que tenia tanta gana que la panxa no la deixava dormir. Es va acaronar amb aquesta, igual que hauria fet anys enrere i aquella olor tan familiar la va impregnar, tocant totes les fibres del seu cos. Aquella manteta l'havia adquirida abans d'arribar a l'orfenat, sempre havia suposat que era de la seva mare real: algú que l'havia estimat però que desprès l'havia abandonat. Amb una llàgrima per la galta va deixar la peça a un costat. El següent era un feix de fulls groguencs i prims plens de dibuixos i paraules mal escrites, eren els obsequis dels seus germanets i germanetes de Kindy Grows que li havien fet just abans de marxar. Va començar a fullejar-los i mirar-se'ls un a un. Es va aturar en un on hi havia dibuixada una noia rossa amb un vestit llarg i rosa de princesa. Al costat hi havia un cor i un sol. "Soc la teba pdinsesa" hi havia escrit i a sota una G de Gisselle. Més llàgrimes van caure dels ulls de Mary Anne - La meva princesa...- va murmurar al silenci. Va estrènyer aquell paper contra el seu pit i el va deixar al costat. Va tornar a posar la mà dins la caixa i en va retirar el full de registre d'arribada a l'orfenat i una carta de benvinguda d'aquest. Els va deixar al costat sense mostrar massa interès. Desprès va treure'n unes petxines que havien recollit un dia que el mar havia pujat molt i que havia portat moltes cloïsses i petxines a prop de l'orfenat. Va recordar com aquell noi ros, d'ulls blaus, li havia portat aquella estrella de mar, encara viva i la hi havia regalat.

-No, ets boig? Encara és viva! Torna-la al mar!

-Però per què? N'hi ha moltes i jo vull que et quedis amb aquesta, és la més maca de totes. Agafa-la, Mary Anne. És un regal. - Recordo que la va agafar i ella mateixa va córrer fins a la vora del mar i la va llançar, per a que pogués sobreviure.

 -Phillippe, no hi ha cosa més maca que la vida. És egoista que ens vulguem apropiar d'una vida que no és nostre. No cal que em facis regals, m'acontenta tenir-te aquí. - va dir-li i Phillippe va marxar enfadat.

Aquell record la va fer somriure d'orella a orella. Però més que un somriure d'alegria, era un somriure d'enyorança. No es podia creure que aquell noi alt i fort, tan guapo i agressiu que l'havia intimidat la nit anterior fos aquell mateix noi que anys enrere li havia volgut regalar l'estrella més maca de totes. Era tot tan confús que no tenia ni una pista sobre què fer. Una part en ella l'empentava a endinsar-se al bosc i trobar-se a Phillippe, una altra li deia que no ho fes i feia que en tingués por. Va rumiar una estona i intentant tenir totes les possibilitats i conseqüències en compte va prendre una decisió. Aniria al bosc i buscaria a Phillippe, parlaria amb ell i li diria que aturés la revolució, que parlaria amb el seu pare i que ho solucionarien tot. Que ells no haurien de viure en la misèria mai més i que tots serien feliços. Va pensar que era una gran idea, que tot seria així de fàcil.

Així doncs, guardant curosament les coses de nou a la caixa, i deixant aquesta en un lloc segur va treure's el vestit verd clar i va posar-se uns pantalons de muntar cavall, una camisa i les botes. Va anar als estables i va ensellar el seu cavall, una euga de pelatge ocre brillant amb les potes blanques i una taca en forma de rombe al cul, l'havia escollit i anomenat Brisa només arribar a la casa.

Vigilant que ningú la veiés ni la seguís, va esmunyir-se per la porta posterior de l'estable i va encaminar-se cap al bosc. No sabia ben bé on es dirigia però alguna cosa li deia que tot la portava cap a en Phillippe. Com la nit anterior havia estat tan borratxa no recordava pràcticament res però intentava guiar-se per algun tronc més gruixut, alguna pedra al camí, ...

Va ser quan va sentir la punta d'una pistola, freda de metall, roçant-li el clatell, que duia descobert degut a la cua que s'havia fet, que es va adonar que havia arribat al seu destí.

-Qui ets? Què vols? - va dir una veu ronca i dura a la seva esquena. Mary Anne tremolava però tot i així va intentar ser valenta.

-Busco en Phillippe, he de parlar amb ell urgentment. - va dir amb una veu tremolosa.

-Sí, es clar, tothom vol parlar amb ell, no et fot, meuca. - va dir-li, agafant les regnes de Brisa i situant-se davant d'ella i el cavall.

-Vinc a ajudar-vos. Si em portes fins a Phillippe ho veuràs, en canvi, si em toques un pèl, seràs castigat, t'ho ben asseguro. Porta'm davant d'ell, ja! - va dir Mary Anne amb una fortalesa que la va sorprendre fins i tot a ella. El noi va dubtar un parell de minuts, però finalment va deixar anar les regnes de Brisa i va abaixar l'arma.

-Entesos, baixa del cavall i et portaré fins a la seva tenda. - va dir, mirant-la encara amb molta desconfiança. Mary Anne va obeir i agafant les regnes de Brisa encara amb força, intentant dissimular la seva por, va seguir endinsant-se pel bosc darrera del noi que la guiava.

Al cap de uns cinc minuts a peu, el bosc a començar a fer-se menys dens i es van trobar davant d'un campament immens de tendes i homes netejant i preparant armadures, dones cuinant i estenent roba, i petites fogueres que no aixecaven massa fum. Es va quedar tan impressionada que no podia seguir caminant. Per la nit allò no li havia semblat ni una quarta part de gran. El noi va fer un soroll estrany i molest i li va indicar que lligués a Brisa a un arbre on hi havia altres cavalls. Mary Anne va dubtar sobre si deixar o no allà a Brisa. No hi confiava gens, però havia de mostrar-se tranquil·la per poder arribar a Phillippe. Va vacil·lar però va acabar deixant-la allà. Li va acariciar la crin i li va xiuxiuejar alguna cosa a cau d'orella. Seguidament, ella i el noi van emprendre la marxa de nou. A mida que passaven entre les tendes i les fogueres els homes i les dones se la quedaven mirant, amb cares interrogants i deixaven anar comentaris carregats de sarcasme que la ofenien. A mida que s'acostava el moment de trobar-se amb Phillippe el seu cor s'anava accelerant més i més, a velocitats vertiginoses i semblava que l'aire no li arribava. Va haver d'aturar-se i esbufegar uns quants cops. El noi no es va esperar i ella va haver de córrer una mica desprès per atrapar-lo de nou. Van passar uns deu minuts fins que van arribar a la petita cabanya de fusta. Mary Anne la va reconèixer perfectament. Una noia va sortir ràpidament de la porta i es va acostar al noi. Van fer un breu intercanvi de paraules en veu baixa de manera que Mary Anne no sentís res. En acabat, la noia la va mirar i li va fer una repassada d'adalt a baix. Va escopir al terra i va marxar, donant-li una empenta braç contra braç. Mary Anne no entenia res... era tan ingènua. El noi va pujar els esglaons fins a dalt i Mary Anne el va imitar però desprès la va aturar. -Queda't aquí fins que t'avisi.- El noi va entrar i va tancar la porta rere seu. Ella es va quedar sola i impotent a fora, sense saber que passava ni el que passaria ni res de res. Va sentir com a dins, dos veus d'home discutien, però una cada cop es calmava més. No era la del noi, sinó la de Phillippe la que cada cop era més suau. El noi va tornar a sortir per la porta. -Passa.- va dir-li. El cor de Mary Anne va fer un bot, de cop s'havia quedat en blanc, sense paraules, com un vegetal. Però tot i així va obligar-se a ella mateixa a entrar.

Cada segon semblava una hora. Va fer girar el pom lentament i va empènyer la porta cap a dins amb suavitat. Sense mirar encara a l'interior, només contemplant la seva mà al voltant del pom. Un cop a dins tancà la porta, mirant-se encara la mà. Els dits li tremolaven quan la va separar del pom. Es girà cap a l'interior de l'estància i anà aixecant la mirada fins que el va veure allà, de peu, contemplant-la amb una mirada desconeguda, que no havia vist mai a ningú. Duia uns pantalons texans un pèl fets pols, una camisa de quadres de llenyater i estava tot recte. Els seus llavis, fins, entreoberts deixant sortir aire a poc a poc, la mirada clavada en ella i el silenci. Mary Anne no sabia que dir així que va parlar ell primer.

-Per què has tornat? Estàs més segura a casa teva. - va dir secament, apartant la mirada i desviant-la a la taula, on descansaven un munt de fulls i un vas buit.

-Sincerament, veient tot això, dubto que estigui segura a casa meva. Tot això... tot això és contra el meu pa... - es va equivocar, no podia anomenar-lo pare, no davant d'ell, així que va afanyar-se a rectificar, tot i que penosament. -contra Heins, oi? - va dir Mary Anne. La cara de Phillippe es va torçar en una ganyota molt irònica.

-El teu pare... no em puc creure que siguis tu. Què coi t'han fet? T'han rentat el cervell... Tu t'has vist? Sembles una nina de porcellana. Ves a casa, perds el temps. - va dir ell, gairebé escopint les paraules.

-No em prenguis per estúpida! Les coses es poden fer d'una altra manera, no cal ser sempre tan brusc! Tu també has canviat... No ets ni de bon tros aquell noi!-

-Exacte, princeseta, he canviat! He crescut, he hagut de veure com germans meus morien o com es prostituïen mentre que tu, la nena bonica, es banyava en aigua de roses i menjava amb 10 coberts diferents. Sí, Mary Anne, he canviat. Kindy Grows m'ha fet créixer així, t'agradi o no. Ja no ets ningú per a mi. Només t'he deixat passar perquè no es pensin que et poden violar com fan amb altres noies com tu, de ciutat, maquillades com putes. No entenc qui et creus que ets, venint aquí. No t'hi vol ningú aquí! -  va dir cridant, traient tot l'odi que havia guardat a dins durant tant de temps Pillippe. Ho va escopir tot, una pluja de sentiments frustrats, de desesperació i decepcions. Mary Anne no sabia com aguantar-se les llàgrimes, mirava al terra, però alhora se sentia furiosa i culpable.

-Para-ho! Para això, Phillippe! Si us plau, podem solucionar-ho, podem fer que les coses siguin millors! Parlaré amb Heins... si us plau, escolta'm! - va dir ella, somiquejant mentre Phillippe se la mirava amb una barreja de despreci i dolçor.

-Ets tan ingènua... Ves a casa, Mary Anne, ves a casa. Tens una boda pendent. - Va dir-li amb una veu més suau. Però les quatre últimes paraules van sonar més aviat com un retret i el fet que apartés la mirada dels ulls de Mary Anne demostraven que li importava.

-Com vols que continuï com si res? Maleït siguis! Apareixes de cop, com si res, desprès d'un fotimer d'anys sense saber res de tu, et plantes a les afores de casa meva amb tot un exèrcit d'homes per atacar el que és casa meva i em dius que me'n torni a casa, que tinc una boda pendent? Però... - va dir Mary Anne, amb una veu que demostrava lo destrossada que estava.

-No se que vols que et digui. Encara que volgués, no puc fer callar tota aquesta gent, disposada a lluitar pels seus drets, noia! Els drets que el "teu pare" els hi ha robat! - i va tornar a repetir lo de pare amb tot el sarcasme que podia. Tots dos es van quedar callats, en silenci, mirant-se directament als ulls durant uns minuts.

-Vas parar d'escriure'm. - va retreure-li Mary Anne. Ell no va dir res, va restar en silenci, mentre una llàgrima relliscava per la seva galta. Potser van passar cinc minuts fins que Mary Anne no es va moure. Aleshores, lentament, va acurtar les distàncies entre ambdós, estenent una mà cap a ell. La hi va posar sobre el cap, mentre ell la seguia contemplant, i li va acariciar els cabells rossos i malgirbats fins a tocar-li el coll, acariciant-li. Ell la va agafar per la cintura i la va acostar al seu pit, la va abraçar, prement-la ben fort contra el seu cos. Per tots els anys que havien passat l'un sense l'altre.

-On és Gisselle? - va xiuxiuejar-li a cau d'orella. Aleshores ell es va desfer de l'abraçada i va tornar a mantenir les distàncies.

-Crec que encara és per aquí, però serà difícil. Ha hagut de passar per moltes coses. - va avisar-la. Mary Anne encara estava plorosa però és va voler disculpar pel que el destí havia fet.

-Sento haver marxat, sento haver-vos deixat. El meu lloc era allà amb vosaltres. Tens tota la raó en odiar-me. Tan sols, digues-me on és Gisselle i et deixaré en pau. - va dir Mary Anne sense mirar-lo a la cara.

Sense més contacte visual ni físic Phillippe va acompanyar-la a fora i li va dir a una dona que la portés amb Gisselle. No es van despedir, tan sols van deixar que la distància els tornés a allunyar l'un de l'altre.

L’aigua baixava enfurismada pel rierol, com si la neu de les muntanyes s’estigués desfent tot i ser ple hivern. Ella es concentrava en llançar còdols a l’aigua, intentant fent-los rebotar el màxim de cops possibles, però tots se li enfonsaven enseguida. A cada llançament que feia, una mica més de frustració s’anava acumulant en el seu petitó cos, encara infantil. Marxava d’allà, del campament, havia decidit escapar-se i començar de nou en algunes altres terres, intentaria creuar la frontera de Grinder i arribar a Mirland. Començar de zero. Havia començat a fer plans, només li faltava arreglar un assumpte: necessitava líquid, diners. Estava planejant de robar-lo de la cabanya de Phillippe. Al cap i a la fi, ell la perdonaria. El viatge l’emocionava alhora que l’entristia i l’atemoria fins a la partícula més petita del seu èsser. Què seria d’ella? Que seria de Phillippe i de tot el poble? Què passaria amb la revolta? Un munt de preguntes turmentaven el seu cap i el seu cor, que prou tenia amb intentar mantenir-se forta.

Unes branques van cruixir rere seu i va girar-se de cop. Va descobrir a Elna, la filla del ferreter, sortint de darrere d’un arbre molt robust.

-Ah, ets tu. M’havies espantat. Has pensat sobre el què et vaig dir? – va dir-li Gisselle en veu fluixa.

-Giss, no vinc sola, et porto algú que et vol veure, m’ha enviat Phillippe. – va dir abaixant el cap Elna. Aleshores Mary Anne es va obrir pas per l’altre costat de l’arbre i va entrar en escena. Gisselle va trigar en reaccionar, primer no la va reconèixer. Al seu torn, Mary Anne al veure-la, es va quedar sense alè i una petita esquerda es va obrir al seu cor, deixant anar tota l’enyorança i el sentiment de culpabilitat que havia arrossegat durant tant de temps. A penes podia parlar. La veia tan gran, tan bonica, tan crescuda i tan... desvalguda. Una llàgrima va brollar del seu ull dret i un mot, tot i que bastant incomprensible, va sortir dels seus llavis, que tremolaven lleugerament.

-Pe-perdona’m. – va dir amb la veu trencada Mary Anne. Gisselle, que l’havia enyorat tant i tant i per fi la tenia davant dels seus ulls no va poder pas reprimir el seu impuls. Sense adonar-se, el còdol que sostenia a la mà va caure al terra i va córrer cap a Mary Anne, llançant-se contra ella i abraçant-la tan fort com va poder. També plorava, però d’alegria.

No et sabria dir quanta estona va durar l’escena, però fou llarga i intensa i la petita s’entestava a no deixar-la anar. Mary Anna la va separar una mica i va mirar-la als ulls, mentre l’acaronava i li secava la cara humida de tantes llàgrimes vessades.

-Petita..., em sap tan de greu. Vull que vinguis amb mi. Vine a viure amb mi a la mansió. No et tornaré a deixar mai més. T’ho prometo. T’ho juro pel meu nom. Mai més. – va dir sentint amb el cor tots i cada un dels mots. A Gisselle se li van il·luminar els ulls, i per primer cop en molt, molt de temps va somriure de joia.

-T’he trobat tant a faltar. Tan de bo no te n’haguessis anat mai. No saps fins a quin punt t’he arribat a necessitar, Maane. Cada dia, cada minut que passava em preguntava on eres i perquè no em venies a buscar. Per quin motiu tu estaves a Silverhall i jo a Kindy Grows, no hi ha hagut segon en que no desitgés ser amb tu on fos que estiguessis. – va dir Gisselle, i a mesura que parlava les paraules s’anaven tornant més fredes i distants i s’anava allunyant d’ella, cada cop mirant-la des de més lluny. – No hi eres... – va repetir amb una veu dura i carregada de dolor que va acabar de trencar en dos el cor de Mary Anne.

Tot s’havia esdevingut d’una manera tan complicada. Feia tan sols unes semanes, Mary Anne feliç com un gínjol, preparant una boda i gaudint de petits però cars luxes, i ara, es trobava enmig de la seva antiga família, que havien patit d’una manera que ni s’imaginava i que estaven allà mateix, a pocs quilòmetres de casa seva, preparant una revolució contra el que ella anomenava la seva família. I es trobava allà, enmig de dos bàndols plens de gent que estimava amb tota la seva ànima. I no tenia ni una pista de com solucionar-ho i estar bé amb ambdós cantons. La mirada freda de Gisselle seguia clavada en Mary Anne, que estava paralitzada, intentant pensar en quelcom a dir, quelcom que no resultés inútil. Ja que els temps i la situació necessitaven de tot menys diàlegs buits i moments desaprofitats. Va agafar coratge i va parlar:

-Ho sé, perdona’m, m’odio a mi mateixa amb tota l’ànima per no haver estat al teu costat. Tant de bo pogués tornar enrere i ser allà amb tu. Tant de bo pogués canviar els fets. Però el passat, passat és. No puc fer res més que disculpar-me i intentar arreglar tot aquest embolic, si és que té solució alguna. Però no ho puc fer sola, ni ho vull fer sola. Ara que t’he trobat, no et penso deixar. Aleshores, Gisselle, digues-me, m’ajudaràs? – va dir, mentre s’anava apropant lentament i cautelosament cap a Gisselle. Va estendre la mà cap a ella, convidant-la a que l’agafés. La petita va dubtar, els ulls vacil·laven de tornar a trencar en plors, però el desitj i l’anhel d’una vida millor la vencien. I ara que havia trobat a Mary Anne, un nou marc de possibilitats s’obria al seu davant. Va dubtar encara uns segons més però a la fi, va entomar la mà de Mary Anna i la va mirar els ulls.

-Són promeses molt grans, Mary Anne. – va dir Gisselle.

-Ho sé, però tot és possible ara que t’he trobat. Al cap i a la fi, ets la meva germaneta, ets part de mi. Ara ho veig, estava incomplerta. – va dir Mary Anne en resposta, i un somriure sincer i afectuós es va esmunyir d’entre els seus llavis vermells com la sang. Gisselle també va somriure, i van segellar aquell pacte. “Per sempre més juntes”.

Van enraonar una estona sobre coses no gaire rellevants, no van tocar temes delicats com la prostitució de Gisselle o coses dures que poguessin espatllar el moment. Simplement es van informar una mica sobre les seves vides. En acabat, quan el sol apuntava les hores més intenses de sol, al migdia, Mary Anne es va adonar de que no podia ser allà, que la trobaria en falta a casa i que estava en perill de ser castigada. Amés havia de pensar en alguna excusa. Havia d’abandonar el campament i tornar a casa, encara que això li fes mal. Va decidir que havia arribat el moment de acomiadar-se, no per sempre, però per un espai molt curt de temps, tal i com li havia promès.