Comprar el cel

T’has preguntat mai que passaria si morissis? Qui ploraria, què dirien, què farien? Jo sí, i he fet una llista, sembla irònic però és una mena de juguesca, a veure si ho encerto.  I ara què observo la preciosa ciutat de Nova York, sota els meus peus, no la trobo pas tan gran, i penso que segurament la caiguda no serà pas tan dolorosa. Serà com volar sobre un mar ple d’edificis i peixos de negocis. Serà bonic, de ben segur que se’n parlarà.

Sempre m’ha atret la idea de morir jove, dolça i bonica. Així és com em recordaran, i que millor que fer-ho en els meus brillants vint-i-cinc anys? No vull fer-me gran i adonar-me de que estic sola o altrament acabar plena d’arrugues al costat d’un home amb panxa de cervesa i dentadura postissa. No, no és pas això el que vull. M’agradaria ser recordada com un ideal, diguem que com Audrey Hepburn: guapa, jove, afamada i amb potencial. Així vull morir jo.

No et sabria resumir la sèrie de fets que m’han portat aquí, a la torre del pont de Brooklyn, lluint un preciós vestit de seda vermella de la més cara que el vent fa onejar sense parar. Però se’n podria escriure un llibre, i podria posar la mà al foc de que tindria molt d’èxit, seria espectacular.

És curiós com la vida ens posa a cada un al seu lloc, podem creure que és injust, però tot passa per alguna raó, rebem el que donem i a vegades donem el que no rebem, no sabem per què. És una llei matemàtica, tot té una demostració, tota demostració un procediment, i per a cada procediment una sèrie d’excepcions i factors que intervenen.

Però tot comença algun dia i crec que soc capaç de distingir quin de tots va ser...

Era als lavabos de l’escola, mirant-me al mirall i retocant-me el maquillatge, afegint una mica més de pintallavis i una mica més d’ombra a les parpelles quan vaig veure aquella noia poc agraciada, grassoneta i amb els cabells descabellats, observant-me des de la porta. Posava uns ulls com unes taronges, com si em desitgés, però no és que em desitgés a mi, sinó que desitjava el que jo tenia, aquella bellesa: aquells ulls blaus, els meus cabells rossos com el sol i llargs i brillants, aquell nas tan recte i alineat i aquells llavis tan saborosos. Aquell dia em vaig sentir tan poderosa que em va marcar per la resta dels meus actes. Cada dia, quan m’aixecava perdia més i més temps contemplant-me al mirall , tant que arribava tard a classe, em passava hores buscant el conjunt que més guapa em faria semblar i com més m’esforçava més es notava el resultat i millor em sentia. Més em miraven els nois, més m’envejaven les noies i millor em sortia tot. I cada cop era més un maniquí que no pas una persona, cada cop menys viva i les meves il·lusions de ser feliç s’escolaven entre les pestanyes dels meus ulls, plenes de màscara ultra-potent. Animada per tots vaig començar a fer-me fotos i el resultat era cada cop millor i preocupada per la meva imatge ni dormia, ni menjava ni vivia, tan sols em preocupava d’ésser simplement perfecte, de tenir el millor novio, les millors amigues i la reputació més implacable de l’institut. I tot perquè? Per acabar aquí, desesperada i cansada de tot i de tothom.

No van trigar a trucar-me companyies de models, per sortir a revistes, per fer reportatges, per ser la cara d’algun producte de bellesa, per passejar per llarguíssimes passarel·les com un titella, per somriure al costat d’alguna persona important, etcètera. Però el pitjor de tot això es que no tan sols me’n donava compte, que, alhora, em destruïa i m’allunyava d’aquella noia que mai havia estat. Havia perdut 15 quilos, que mai m’havien fet nosa, havia perdut la meva brillantor natural, havia perdut els meus amics, aquells que se suposa que sempre hi són, i ara ja només tenia un munt de gent que m’envejava i d’altres que em veien com un objecte sexual i res més. Ho havia perdut tot i no tenia més que una cara bonica i uns pares interessats a guanyar un dineral a costa d’una “Barbie” com a filla.

I la cosa podia durar i durar fins que no em xoqués contra cap paret, cosa que no era difícil sinó fos perquè encara em quedava un bri d’il·lusió d’adolescent dins el meu cor.

Hi havia un noi, el meu veí, que era tres anys major que jo,  i vivia a la casa del costat. Sempre que estava a ciutat em passava llargues estones mirant per la finestra mentre ell intentava arreglar la vella carcassa del seu pare, que un dia heredaria. Mai m’havia fet cas, ni la meva sobtada fama internacional l’havia fet fixar-se en mi així que un dia vaig decidir-me de, per un cop a la vida, fer alguna cosa per mi, sense que ningú m’ho regalés per la meva cara bonica ni el meu cos d’escàndol, volia sentir-me com qualsevol altre per un cop a la vida.

Vaig passar-me hores escollint el que em posaria, volia estar perfecte, un cop més, i vaig ficar-me el maquillatge més professional que tenia i amb el cor a la mà em vaig plantar a la porta del garatge amb un somriure d’orella a orella, com m’havien ensenyat a somriure sempre davant les càmeres “que sembli real” em deien. I així ho vaig fer, vaig fer tot el possible per a que semblés real ja que feia tant de temps que no somreia de veritat, que me n’havia oblidat.

El vaig saludar i em va saludar de tornada, pràcticament no em va mirar, tenia el cap amagat sota el capot del cotxe però aleshores es va sentir un soroll fort i metàl·lic i va abaixar el capó de cop, mirant-me directament a la cara. Es va acostar i em va donar un petó a la galta.

-M’alegro de veure’t per aquí, ja m’havia acostumat a veure’t només per la tel·levisió, o revistes, ja saps. – i em va guinyar l’ullet. Estava tan acostumada a sentir aquest tipus de comentaris que vaig simular la mateixa rialla de sempre, simple i curta. No sabia que dir, normalment la gent parlava per mi, així que nerviosa em vaig afanyar a anar al gra.

-Escolta, ara que estic per aquí... em preguntava si voldries que féssim alguna cosa junts, quedar, sopar... – vaig dir amb una veu massa segura per lo indefensa que em sentia sense càmeres al voltant o managers o qualsevol d’aquestes persones que tant habitualment m’envoltaven.

Va somriure i vam quedar per la nit del dia següent, per anar al cinema del centre. Em sentia tan contenta, tan genial, tan perfecte. Per variar, em sentia perfecte.

Tot podria haver estat perfecte, com tota la meva vida, però el que no t’ensenyen, és que si no has perdut mai res, quan ho perds, de cop tot es cau i tot perd el seu sentit. I jo, acostumada a tenir-ho tot, i quan dic tot, em refereixo a absolutament tot, mai em van ensenyar que se sent quan et donen un no per resposta. I és ben curiós, perquè només es tracta de dues lletres, però quan les sents per primer cop, són pitjor que una bufetada.

L’endemà pel matí, mentre comprovava els meus seguidors de Twitter i els missatges enviats vaig sentir riures des de la finestra, ràpidament vaig pensar en ell, em vaig acostar a la finestra i el vaig veure envoltat d’una sèrie d’amics, feien gresca i reien per tot l’alt, un d’ells, desafortunadament per mi, va mirar cap a la finestra i va cometre el terrible error de riure i ensenyar-los a tots el que veia i si això no fos suficient va cridar-me unes dolces paraules.

-Tan perfecte, tant perfecte però la nena no té ni amics! – i tots van riure com porcs.

Una hora desprès vaig rebre un missatge de text del meu príncep blau.

“No crec que sigui bona idea lo d’aquesta nit. Ja ens veurem.”

I diuen que a vegades les paraules sobren, tan de bo aquestes no haguessin existit mai, i jo, que pensava que podia comprar el cel, estúpida.
_____________________________________________________________________________
Notícia al diari el dia 6 de gener del 2012:

Una model adolescent va anunciar el seu suïcidi per Facebook

“Gabrielle Joseph feia els primers passos en el món del modelatge i no va suportar la idea de sentir-se rebutjada per un noi.”

Un noia gal·lesa de només 16 anys va avisar per Facebook del seu suïcidi després que un noi cancel·lés una sortida al cinema. Es tracta de Gabrielle Joseph, una jove que feia els primers passos en el món del modelatge i no va suportar la idea de sentir-se rebutjada.

Segons publica Daily Mirror i Yahoo, un vespre d'abril havia quedat per anar al cinema amb un noi. Va rebre un missatge cancel·lant la cita i, sentint-se poc desitjada, va decidir tirar-se davant d'un tren.Minuts abans de suïcidar-se la jove va escriure un missatge al Facebook que ocupava tres pàgines. Explicava que estava tan dolguda per la plantada que havia decidit matar-se.
I, efectivament, una hora després de la publicació, va morir.

 RIP Gabrielle Joseph.

______________________________________________________________________________

I el que ens queda, és tan efímer...
"I had a dream I could buy my way to heaven"

A. Garnet & Fitch. 

Pd; Basat en fets reals.