La vie

Avui pensava, pensava en la vida: en l'amor. Mentre poc discretament observava la figura davant meu, asseguda allà, pensant en ves a saber què. Me l'observava amb cert disgust. Al menjar obria molt la boca i desprès semblava que mastegués pedres enlloc de fideus xinesos. Feia sonar sovint la gola i se l'escurava com si la tingués a vessar de mocs. Els seus ulls blaus com el cel anaven del plat de menjar a la televisió vanament, perquè tampoc semblava que prestés massa atenció a cap de les dues coses, ho dic per la seva deixadesa en els moviments. Se li escapen un parell d'eructes ofegats que intenta dissimular inútilment, mou la mà feixugament i amb poca gràcia en direcció a l'ampolla d'aigua i la seva mà ensopega amb quelcom tirant així la de l'aigua. Evito la caiguda i la hi atanso. Em somriu un pèl patèticament, massa exagerat. Mentre es serveix li demano que me'n serveixi a mi també, no em sent, ni s'immuta, m'he de servir jo un cop ja l’ha deixada sobre la taula de nou. Penso en lo poc agraciat que em resulta. Jo ja me n'hauria cansat, no m'hi voldria despertar tots i cada un dels dies de la meva vida, al seu costat. Desvio la mirada, allà és ella, amb la marca del pas dels anys, es clar. Però tan elegant i gràcil. Amb uns llavis fins que demostren fermesa i la seva mirada altiva. Em pregunto què hi veu en l'home que seu al seu costat, apart del seu cor de cotó fluix i la seva personalitat generalment bondadosa. Hi rumio. Com no l'avorreix? Segueixo pensant, observo la situació i me n'adono. Jo també estimo els defectes d'alguna persona. I el pitjor de tot, els aprecio. I em sento cruel per pensar aquestes coses sobre el meu pare, perquè entenc la meva mare i fugaçment em veig olorant els llençols del meu llit, intentant esnifar les últimes essències d'ell, d'aquella persona especial per a mi. M'avergonyeixo lleument i penso en com m'arriba a encantar escoltar com aspira el fum quan fuma, lo sorollosa que arriba a ser la seva calada i lo trist que sona, com si intentés col·locar-se amb un miserable cigarro de liar. I m'estremeixo, perquè m'encanta veure'l i sentir-lo quan ho fa. Igual que quan em mossega o quan veig que em mira amb aquells ulls, menjant-se'm de mica en mica i brutament amb la mirada, i em torna boja. I entenc perquè la meva mare segueix al costat del meu pare al cap de tants i tants anys. Em nego a mi mateixa a arribar mai a aquest punt. No em vull tornar cega. Però entenc que quan estimes a algú de veritat, l'estimes en el seu tot, amb els seus defectes i les seves virtuts i un calfred em recorre la medul·la. Mai.