Diari d'una cambrera frustrada.

Diari d'una cambrera frustrada. I

Un altre dia de merda. Un altre dia de merda al Cafe Avenue du Paris. Em pregunto en quin moment vaig tenir la meravellosa idea de marxar de casa i anar a Paris. M'agradava tant pintar! Creia que Paris m'oferiria un pinzell de plata i un lenç de marbre només arribar. Què estupida! No podria haver estat més equivocada. Estic farta de cada dia la mateixa història. De la cafetera a les taules, de la cuina a les taules, de la terrassa a la barra i així consecutivament sense parar fins les 18heures. Vaig prometre'm una vida de somnis complerts i enlloc d'això tinc una vida d'horaris plens d'amargura i frustració. Realment, mirant cap en rere, a "mon passé", distingeixo exactament la meva pitjor decisió i, sent del tot sincera, no és sinó ella. Sí, ella, aquí asseguda cada matí. Recordo la primera vegada que la vaig veure. Seient a la terrassa d'aquest mateix cafè. La preciosa Mademoiselle Amandine. Qui m'ho hagués dit que es destrossaria la vida a ella mateixa i, de passada, a mi també.

És ben curiós. Jo, que sempre havia estat una noia normaleta, alegre, de poble. Sempre m'havien agradat els nois, de fet, em segueixen agradant. Tot plegat, és estrany de mena, la manera com em vaig enamorar bojament de l'Amandine. Sense saber el seu nom ni conèixer el món d'on venia. Va ser veure-la amb aquella cara seriosa que sempre du posada i els llavis ben vermells i el món es va aturar. Sempre olora a flors silvestres tot i que, últimament, les flors semblen estar una mica més pansides. Pobre Amandine, sembla que la vida li hagi pres tantes coses... . 

Començaré des d'un principi, ja que d'aquesta manera tot sembla massa rebuscat. He decidit escriure aquestes memòries inspirada per un client de la cafeteria. En jove Monsieur Jean Pierre. Crec que és un home com n'he vist pocs. Al final, la relació que hi mantinc, s'ha convertit en una mena de joc per mi. Ell ve, cada matí, puntual com un rellotge i jo, puntual també com un rellotge, a les 8 i 5 minuts del matí, li serveixo una taça de cafè i un plat amb 7 xurros ben ensucrats, ni més, ni menys. Normalment s'hi està, allà assegut a la taula de la cantonada, sense fer més que escriure com un possés sobre una llibreta esfilagarsada, fins les 11 i 45 minuts del matí, desprès marxa, deixant-me sempre una, tot i que trista, dolça propina. Sempre el veig absort en els seus pensaments i m'agrada acostar-m'hi, de tant en tant, perquè em resulta graciós veure com el pertorben les meves petites interrupcions. És sempre tan cordial i educat amb mi que em desperta certa dolçor. Crec que és un pèl més jove que jo i em recorda a mi, quan vaig posar els peus sobre París per primera vegada, suposo que és per això, que em desperta aquesta mena d'afecte. L'altre dia li vaig donar el meu número de telèfon, tinc curiositat per saber que en farà. 

És tard, i malgrat estigui animada escrivint aquest relat, la son em pot i els ulls se'm tanquen. Demà un altre dia de feina au Cafe Avenue du Paris.