És Nadal.

És Nadal, sí; sembla mentida que els dies passin a una velocitat tan exageradament vertiginosa que fa por perquè, si hi penso, fa dos dies encara era estiu i pensàvem en tot el que encara ens quedava de sol i bogeries, de nits de festa i dies de ressaca, d'amors efímers i platges paradisíaques i, sobretot, en el munt de dies que mancaven per començar la universitat de nou i, així perquè sí i sense previ avís, ja estem de vacances de Nadal, amb no més que deu tristos dies contats per estudiar tots els tediosos exàmens que ens esperen al tornar de vacances (o si més no, almenys a mi). Si hi penso més enllà, es tracten de deu dies que vull compartir amb molta gent i deu dies que sé, del cert, que ni de ben lluny donen per tant com voldria perquè, en realitat, les hores i els minuts, quan els comparteixes amb gent que t'importa passen volant i ni te n'adones que en qüestió del que trigues en obrir i tancar els ulls ja han passat i el carrer que fa tan sols un moment era il·luminat per les llums de Nadal i omplert amb la olor d'una xurreria ara està il·luminat per la tímida i lleugera llum de l'alba i la olor de la matinada, acompanyada d'un fred malaltís, ple de mar, que et cala els ossos. I és que em fa gràcia pensar que et passes hores i dies pensant en els regals que compraràs a la gent, et preguntes què serà el millor, quina utilitat tindrà i si li agradarà a la persona en qüestió, trencant-te el cap un i un altre cop i tot perquè desprès, en poc més de cinc segons, tot quedi reduït a un esclat de riures al descobrir algun regal trapella; a un somriure sincer al descobrir un marc amb aquella foto especial o un àlbum d'aquell viatge que et va enamorar; a un sospir al desembolicar un llibre que feia temps que et volies llegir o a una abraçada en descobrir una manualitat feta amb tot el cor. Però, malgrat la historia dels regals, els àpats nadalencs i els finals/començaments d'anys, val a dir que el millor són els petits moments de complicitat que comparteixes amb la gent que t'envolta: un missatge fortuït de mòbil, per sota la taula, d'aquella persona especial just abans de les dotze de la nit del 31 de desembre; una mirada tendre dels teus avis que recorden el pas dels anys; un gra de raïm que s'atrapa a la boca i et fa escopir-ho tot mentre convulsiones dins un atac de riure; el record d'alguna persona que el Nadal passat compartia taula amb tu i que ara ja no hi és; el pensament d'algú que brinda amb tu des de ben a munt, a quilòmetres de distància per sobre els núvols; una cançó que sona i un pèl que s'eriça recordant un ball o un petó; un petit familiar que llegeix un poema a dalt de la cadira i et fa pensar quan eres tu qui s'alçava, del tot enrojolat, per recitar-ne algun; un arbre de Nadal que fa pampallugues incansable i un munt de garlandes que encenen el fulgor d'una llar. I és que crec que mai arribaré a entendre la gent a la que no li agrada el Nadal perquè, malgrat pugui estar d'acord en que és una festa que involucra consumisme i hipocresia familiar, també crec que és una festa que ens recorda a tots qui som, d'on venim i on volem anar, i que, a més a més, no només regala objectes materials sinó que ens regala coses immaterials, desitjos i il·lusions que valen més que qualsevol objecte ben embolicat i agraciadament guarnit que ens pugui caure sobre les mans. No em mal interpreteu, no sóc una d'aquestes obsessionades del Nadal que enfolleixen decorant la casa, emmalalteixen comprant regals i s'emocionen amb qualsevol banalitat d'aquestes festes però és que, quan veig els rostres il·luminats de la gent a la que estimo, ja sigui per un fanal, una llum de Nadal o un somriure, se m'afluixen les cames i m'enamoro d'aquestes petites guspires de felicitat Nadalenca.

Pd; Bon Nadal.

Alessia Garnet o, en aquest cas, Alba Serna F

Barcelona.