Un Peter Pan perdut al Segle XXI: Sisè capítol

Sisè capítol

A vegades les coses en les que creiem deixen d'existir o bé, potser som nosaltres que deixem d'existir d'aquella manera determinada. Canviem, creixem, aprenem i aconseguim visualitzar els esdeveniments passats de maneres distintes, maneres que ens permeten desfer-nos del vel que ens cobreix els ulls i no ens deixa veure més enllà dels nostres somnis i esperances.

Doncs bé, em disposo a fer una confessió. Vull que entengueu per què aquest relat rep el nom d'Un Peter Pan perdut al Segle XXI i no qualsevol altre. Veureu, estimats lectors, quan era petita i, (si he de ser sincera, encara ara) la meva pel·lícula preferida era Peter Pan i la Gran Aventura, no sé si l'haureu vista però és aquella en que els personatges són actors de carn i óssos i no dibuixos animats, on el famós Peter Pan se n'adona que no pot estimar perquè es veu incapaç de créixer i que, alhora, l'invencible poder d'estimar és allò que el fa reviure quan tot sembla perdut. És una antilogia que posa al personatge entre l'espasa i la paret. Deixar enrere les seves fantàstiques aventures per esdevenir un individu capaç d'estimar i tocar de peus a terra. Deixar enrere la màgia que envolta la infància per a ser al costat de la seva estimada Wendy. Tots sabem el desenllaç de la història. Ell ho entén, rep el petó màgic i venç al seu temut antagonista gràcies a la força de l'"amor". És bonic, és tendre i sembla versemblant però, al cap i a la fi, quan ja ha obert els ulls i veu tot allò que haurà de deixar enrere per deixar de ser en Peter Pan, decideix quedar-se, fer una passa enrere i quedar-se estancat a la illa de Mai Més, on tot és possible i les pors són purament surrealistes. Així doncs, en Peter Pan, per molt valent que pugui semblar, és un covard. Un covard de cap a peus que deixa marxar la propietària d'aquell petó màgic, que li dóna la vida quan tot és fosc, per seguir sent un nen. Un nen. I res més. I aquesta és la gran similitud que sempre he vist en aquesta història. Tot ha quedat resumit a una sèrie d'actes totalment guiats per la covardia. I no dic que tot fos perfecte ni fàcil ni bonic. No dic que la protagonista no s'equivoqués i clavés la primera estaca dins el relat. És cert, la por la va vèncer i, per una nit, va permetre que la seva flama s'encengués i cremés ponts que tant curosament havia construït. Però tot i així, va voler lluitar per reconstruir-los i per reforçar-los. Ningú podria dir que no ho va intentar perquè s'hi va deixar el cor i l'ànima i mai li van ser retornats. I per això va marxar sola, perquè ell no va ser capaç de lluitar, perquè la por a enfrontar-se a noves pors, nous sentiments i nous riscs el van acovardir massa. I va deixar que tot es trenqués. Tant se val les promeses que hagués fet, les paraules que hagués pronunciat des del més profund del seu ser. Al final, per al meu Peter Pan, tot va ser tant fàcil com fer un parell de passes enrere i enviar-ho tot a prendre pel cul. I deixar que ella es consumís dins el seu lament i la seva infundada culpabilitat. Malgrat això, ella ho recorda tot: cada petó; cada adéu; cada carícia; cada sopar; cada pel·lícula que van veure junts; cada moment de complicitat; cada sorpresa i cada repte. Ho recorda tot amb massa amor i, alhora, amb massa recel i, per això, voldria oblidar-ho. Per això ha decidit posar fi a aquest relat. Ha decidit que no val la pena explicar una història si un dels protagonistes ni tan sols hi creu. Si un dels personatges ho considera una mentida. Una estúpida i irrellevant mentida.

Així doncs, jo, Alessia Garnet, poso fi a aquest relat i entrego el sisè i darrer capítol del que havia de ser un bonic drama. Perdoneu la decepció, perdoneu la tardança i perdoneu les il·lusions frustrades però és el que té haver-se enamorat d'un Peter Pan perdut al Segle XXI i no hi ha més a dir o fer. Només desitjo que algun dia, decideixi créixer, decideixi ensenyar al món el munt de coses bones i precioses que té a oferir i que es tregui, d'una maleïda vegada, aquest trist complexe de Peter Pan.

Alessia Garnet.

Time and Distance and Screw You.

No. Of course not. You can not come and pretend everything is all right. You don't even get the right to talk to me. Who the hell do you believe you are? You don't have the chance to hurt me every time you feel bored, fucking realise I'm not a stupid silly doll. Hasn't it been enough by now? Haven't you found pleasure enough in breaking me from upside down all of these times? Oh my god. Just tell me, what is so wrong with you? What is this unquenchable thirst of yours for opening my wounds once after another? I am just sick of cultivating and cultivating hopes and illusions just so you can smash them and sweep the floor with them when you're done. I mean, all of the memories already hurt too much, you don't need to light them up again. Actually, I beg you not to. I don't want to remember when you took me to that surprise date and brought me to a panoramic o.v. cinema to watch my favourite movie after inviting me to that amazing Japanese restaurant. I don't want to remember when we kissed that night of December in front of our iced cold sea while the stars were watching and the timing was right. I don't want to remember when I took you to that Jazz restaurant to show you how worth you were to me. I don't want to remember that night at my house, with the wine and our sweet and sincere words. I don't want to remember anything of that. Not one single memoir that we built together because, after all, you probed to me they were all nothing but lies. shameful pretty lies. You showed me your real You and you broke our whole world into countless and infinite tiny pieces that will never come together again. And I hate you for it. So I want to forget, so I want all of this to stop hurting this bad. I don't want to be any more afraid of getting to know someone that I might actually end up liking, because you made me stop believing in people. You made me stop believing in that I could be understood, that I could be taken care of. That I could somehow make it work with someone. I did open my heart to you. Even my soul I handled to you and all you did was just ignore it. So thanks for that part, I guess that at least that made me stronger. Thanks for being such a coward, that made me braver. Thanks for showing me how ruin can a person get to be, that made me more realistic. All in all, as I see it now, I'm not sure rather I would have to hate you or either be grateful to you. You made me hazardous at the same time that you destroyed me so, maybe, after all, it's something you did partly right. Now I can distinguish cowards like you from a further distance and, furthermore, I know how to shut them down before they start talking bullshit as you did the first time we met. Yeah, by the way, try changing your flirting strategies, they suck as hell.With that said, yes, it's probably obvious I'm still not over you but, at least, I do not long for the shitty fake version of you with which I felt so deeply in love.
Luckily, with distance and time you will end up becoming a blurring point in the horizon.

Alessia Garnet

Holly-Land

Sometimes we believe we know ourselves, that we know where we come from or where we're going. But that's mostly it. Us believing it. Nothing else. And then, when you realise it, only beauty is left.

And there would be no more pleasure in any other part of the world or any other moment in history. This is it. Myself. Here. In. Deventer. This sweet and cosy city, lost somewhere around this beautiful flatland that is Holland, where all of the buildings seem to welcome me into their insides with its modest and, at the same time, enchanting facades with flowers and decorations in its open and huge windows. With the warmness in the smiles of its inhabitants and the bikes perfectly posing in their front doors. Because here there is no place for cars or disturbing noises, only for quietness and peacefulness and somehow, this candy and fresh scent, gets inside your bones and breathes you in without even noticing. I would say it is a harmless place and, at the same time, a painful one. Controversial for two main reasons: the green and the rain. On one side, it makes you fall in love with its utterly greenish landscapes, its lakes, its weeping willows caressing the water surfaces, its colourful flowers and its natural grace but, on the other side, it makes you hate the natural force that gives them place, this timid rain falling constantly over all of this land, kissing everything that lies beneath her kingdom with the coldness of the ice, creating a huge curtain that surrounds your soul wherever you go. But this is its home, you know, this is what makes this place perfect. The worst you can find is the rain, and indeed, rain is as flawless as a diamond if you learn to watch her closely.
Two weeks by now and I'm already in love. Can't wait to see more.

Alessia Garnet

Fragment d'una escena trencada.

-Però saps què passa? - digué Liz sense obtenir resposta - que, al cap i a la fi, mira'ns: som aquí, els dos, fets merda i ofegant les penes en l'alcohol. - va declarar ella amb una veu pesarosa i, alhora, lleugerament divertida mentre alçava la copa recent servida de Gintonic i en feia un bon glop.

-Sí..., semblem trets d'una pel·lícula americana. Que trist. Ben mirat, quina història, eh? Seria bon material per a un melodrama. - va deixar anar Joseph, mig rient, mig decebut.

-I tot, tot això, per a què? - va preguntar retòricament Liz - Per evitar un casament inevitable. Patètic.

Va haver-hi un silenci, mentre ell s'aixecava per anar a buscar una ampolla de Whisky escocès que feia estona que el cridava des de darrera la barra.

-Ja ho pots ben dir, ja. - va respondre, mentre tornava al seu tamboret i olorava amb delació l'aroma que desprenia aquella ampolla de whisky recent destapada, amb la intenció de servir-se'n una ració ben generosa - Però, saps què és el pitjor de tot, Liz? - va dir ell aixecant la mirada del got i fitant-la directament als ulls.

-És que hi ha res pitjor que intentar arruïnar la boda de la meva germana bessona, faltar al respecte a la família del nuvi i donar-li un espant com aquest a la meva pròpia família? - va acabar la frase amb certa espurna d'auto-repugnància però, tot i així, dins el seu cap s'hi amagava una idea ben diferent, un secret del tot confidencial.

-Sí - Joseph va fer una pausa incòmoda i va deixar de fitar-la als ulls - i és molt pitjor que això.

-Doncs va, tu diràs, no em deixaràs ara amb la intriga. - va dir Liz, mentre abaixava la mirada i resseguia el contorn de la copa amb els dits.

-Que me n'acabo d'adonar... - va dir ell pensatiu, mentre es bevia el whisky d'un sol glop. Seguidament, va clavar la mirada en algun punt llunyà d'aquell hall desèrtic. Liz va mirar-lo amb cara interrogant, esperant a que posés fi a aquell maleït silenci. Joseph va tornar a servir-se beguda i, altra vegada, tota cap a dins d'un sol glop, va assecar-se els llavis amb la màniga de la camisa, ara ja arrugada i, per fi, va parlar. - Que m'estimes, Liz.

Aleshores sí, va dirigir la seva mirada d'ulls maragda, amb tota la seva força, cap a Liz, que va desviar-ne la seva d'immediat i mentre s'aixecava del tamboret, va beures fins a l'última gota del gintonic que tenia al seu davant. Va estirar-se la faldilla de tub amb tota la dignitat que va ser capaç de reunir, sense mirar-se'l i, finalment, va atrevir-se a parlar.

-I quina importància té això ara? - Liz no volia però no va poder evitar caure en els seus ulls.

-Que jo volia aturar el casament perquè pensava que estimava a la teva germana i, fins ara, estava convençut que tu ho havies fet perquè no t'agradava el nuvi. - va declarar Joseph, adonant-se per fi de la mentida en la que havia caigut pres.

-És que no m'agrada. Gens ni mica. És un imbècil. -

-Però digues que m'equivoco si dic que, ni de ben lluny, aquest era el teu objectiu principal. Digues que m'equivoco, Liz. - va dir, amb cert to de súplica o pot ser, més aviat, de desesperació.

-T'ho repeteixo un cop més, per l'amor de Déu, Joseph, això ja no té cap importància arribats a aquest punt. - va contestar, prement els llavis i desitjant tornar a cinc minuts enrere per a canviar el rumb de la conversa.

-I tant, es clar que en té! Ho vulguis admetre o no, tot ho has fet per a que m'adonés que estaven enamorats i que no hi havia res a fer... Sabies perfectament el que passaria. - es va dur les mans al cap, indignat- Com has pogut...? - la rèplica haguès continuat però ella el va tallar en sec. No estava disposada a suportar una altra reprimenda en el que quedava d'aquell maleït dia.

-D'acord, ja n'he tingut prou. Para el carro, Joseph! En primer lloc, em sap greu però encara no tinc la capacitat de predir el futur, no coneixia el transcorregut dels esdeveniments del dia d'avui i tampoc crec que ningú els hagués pogués arribat a imaginar. Segon, en Louis és imbècil i, pel que fa a mi, tan de bo no s'haguessin arribat a conèixer mai. Fossis tu o no, en qualsevol altra situació també hagués intentat dissuadir-la de casar-s'hi. Tercer i últim, si ara t'adones de fins a quin punt tu l'has cagat - va dir Liz posant èmfasi en el tu mentre notava com la veu començava a tremolar-li - no me'n fotis a mi les culpes. Ets tu sol qui s'ha posat en tot aquest merder i, per si no ho recordes, sóc jo qui s'ha ficat en tot aquest embolic només per tu. És la meva família, recordes? I ho fet per tu, maleït siguis... - va acabar, amb la mà al pit, mentre l'esguardava amb un parell de llàgrimes de retret que lluitaven per escapar-se-li dels ulls.

Joseph va aixecar-se i va llençar el tamboret al terra amb ràbia, va despentinar-se els cabells engominats i va obrir-se el coll de la camisa blanca, buscant l'aire que li faltava.

-Merda! Merda, Liz. Què hem fet? - va dir amb una deixadesa impròpia d'ell, amb una veu trencada i profundament cansada.

-Prou. Jo no en tinc la culpa. No tinc la culpa que ella se n'adonés abans que jo de que ets un fracassat - va dir-li ella, encarant-lo de ben a prop. Ell va empassar saliva i una ombra el va començar a recórrer de cap a peus però, aleshores, va veure en la mirada de Liz un bri d'inseguretat, el rastre d'una mentida i va notar com tensava els llavis, evitant que la veritat li escapés de la llengua.

-Això penses de mi? - va preguntar-li, fent una passa endavant.

-No. No ho sé. Ja no sé què penso de tu...ni de res. - Liz va girar-se i es disposava a agafar la jaqueta, per abandonar i deixar enrere tot el que tenia a veure amb aquell dia tan desafortunat. Començava a sentir el riu de llàgrimes acumular-se-li als ulls i volia ser lluny d'aquell lloc quan decidís desbordar.

-Espera! No te'n vagis. - va dir-li ell, estirant-la dolçament del braç. - Tenim tot un bar i un "buffet" per a nosaltres sols. Seria una pena desaprofitar-lo. - va dir mostrant el seu somriure més càlid i trapella.

Alessia Garnet

Jamás se regresa

"No te enamores de una mujer que lee, 

de una mujer que siente demasiado, 

de una mujer que escribe.

No te enamores de una mujer culta, maga, delirante, loca. 

No te enamores de una mujer que piensa, 

que sabe lo que sabe y además sabe volar; 

una mujer segura de sí misma.

No te enamores de una mujer que se ríe o llora haciendo el amor, 

que sabe convertir en espíritu su carne; 

y mucho menos de una que ame la poesía, 

o que se quede media hora contemplando una pintura 

y que no sepa vivir sin la música.

No te enamores de una mujer a la que le interese la política 

y que sea rebelde y sienta un inmenso horror por las injusticias. 

Una que no le guste para nada ver la televisión. 

Ni de una mujer que es bella

sin importar las características de su cara y de su cuerpo.

No te enamores de una mujer intensa, lúdica, lúcida e irreverente. 

No quieras enamorarte de una mujer así. 

Porque cuando te enamoras de una mujer como esa, 

se quede ella contigo o no, 

te ame ella o no, 

de ella, 

de una mujer así, 

jamás se regresa..."

Martha Rivera Garrido, poeta dominicana.

Llegar para partir.

Puede que, al fin y al cabo, yo sea esa clase de chica. La que siempre está y, a la vez y con todo su sinsentido, no está. Esa que siempre tiene un hueco guardado en algún lugar del mundo, o a la que siempre esperan en alguna parte pero que, del mismo modo, nunca asegura que vaya a durar mucho o no vaya a abandonarlo en algún momento dado. Ese tipo de chica que aparece un día de la nada y te muestra su más sincera sonrisa: "¡Hola, esta soy yo!", esa chica a la que cuesta pillar el truquillo y es un tanto difícil de entender pero a la que, pasado un poco tiempo, no quieres dejar ir. Puede que sea el estilo de chica que sabe robar un corazón pero, con gran pesar, se que también soy esa clase de chica a la que acaba siendo fácil decir adiós. Supongo que el principal motivo es mi salvaje y despreocupado modo de ser: siempre arriba y abajo, a izquierda o derecha indiferentemente, haciendo y deshaciendo sin inquietarme mucho por las consecuencias. Soy esa peculiaridad de persona que se preocupa más por vivir que no por equivocarse y, aunque no lo quiera, se nota. Se nota en mis palabras, en mis idas y venidas y en el rastro de mis ideas. Quizás haya nacido para ser una nómada del siglo XXI, para seguir al viento y acechar la luna. Puede que mi lugar esté en ninguna parte y, a la vez, en todas partes. Que el mundo entero sea mi hogar. Cada ciudad, cada calle, cada paraje y cada océano sean un pequeñito trozo para mi de lo que todos llamamos casa. Es verdad, tengo esa inquietud en el hondo de mi estómago que me grita a toda voz que ya es hora de partir. Partir y decir adiós para luego descubrir y encontrar, sentar y reposar y luego, cuando esas ansias me lo vuelvan a pedir, volver a recoger y marcharme otra vez.

Alessia Garnet

Un Peter Pan perdut al Segle XXI: Cinquè capítol

Cinquè capítol

Estimats lectors del meu cor, permeteu-me, en primer lloc, disculpar-me per la tardança en l'entrega d'aquesta darrera part del meu relat.
En segon lloc, us prego que prengueu per vàlida la següent justificació del retard.
Imagineu, fil per randa, cada paraula de la descripció que us ofereixo a continuació i poseu-vos, un per un, al lloc de la protagonista d'aquesta.
Havent dit això, eus aquí...
El sol cansat del capvespre es deixa veure, tímidament, per entremig de les cortines de color granat que amaguen la petita habitació del món que es mostra a la intempèrie. La temperatura és caldejada i l'ambient és dens. Fa hores que el sol ha anat escalfant l'essència existent dins aquelles quatre parets. Una noia entra atrafegada i amb presses a l'interior. Es coneix aquell espai millor que el palmell de la seva pròpia mà. Cada cantonada, cada moble, cada ombra i cada petit detall que el constitueix. Entra pràcticament a ulls cecs, cercant, des de fa estona aquella maleïda carpeta amb les fotos de carnet. Està nerviosa, el temps corre i la paciència s'esgota. Comença a rebuscar entre la paperassa que ocupa el centre de la seva taula, desprès busca desesperadament entre els separadors de carpetes i desprès en els calaixos que s'amaguen de manera misteriosa sota la teula i els armaris, va rebufant i deixa anar comentaris poc elegants mentre el nerviosisme va bullint per cada una de les venes que la recorren. Res. No hi ha manera. Comença a regirar les estanteries amb un neguit incansable. Comencen a caure llibres i records portats des d'altres racons del món quan, de sobte, cau un objecte amb el que feia temps que no pensava. Cau aquell diari oblidat de mesos enrere, aquell bloc de fulls confidencials al que de tant en tant dedica una estoneta, un sospir, un instant d'enyorança, records, somnis i remordiments. Aquell diari que va començar a escriure tant temps enrere, quan tenia el cap ple de somnis i buit de decepcions. Se'l mira. N'aparta la vista ràpidament i, en una segona pensada, el torna a guaitar. De cop i volta s'oblida del propòsit que l'havia dut a regirar la seva habitació sencera i el pren amb força, amb totes dues mans, i se'l porta al pit, prement-lo contra el seu ser més profundament oblidat. De cop, la recerca del tresor pren un altre rumb. Les claus del diari. On són? Li porta pocs segons de passejar la mirada per les estanteries per reconèixer l'amagatall d'aquell petit secret tan ben guardat. Atansa la caixeta daurada, aquella petita antigalla de color or que va adquirir quan no era més que una nena innocent, i recupera aquella petita clau que obre la porta de les paraules que des de ben petita ha decidit amagar. Amb mans tremoloses i molta cura, com sempre fa, obre la petita ferradura del diari i deixa que les pàgines llisquin suaument entre els seus dits mentre l'olor a llar i confidencialitat l'impregnen de cap a peus. El gust a paraules prohibides, a tinta mai pronunciada la fa somriure. Una sensació de dolça reconeixença envaeix tots els seus sentits i, per uns instants, ella torna a ser la nena que va escollir aquell diari d'entre un munt d'altres llibretes i blocs de notes amb dissenys i formes elegants. De cop i volta, les pàgines deixen de lliscar entre els seus dits i es troba plantada, amb la mirada perduda, en la darrera pàgina entintada de tota la llibreta. Obre els ulls i fixa la vista. Un bri d'emoció li recorre l'espina mentre es disposa a llegir aquelles lletres escrites alguns mesos enrere, escrites amb pressa i secretisme de més segur.

"(...) Per últim i, per res del món, menys important voldria dir que he conegut un noi. Què dic? El noi. És increïble. Amb totes les seves lletres i en tota la seva plenitud. Ara mateix no tinc temps per explicar-ho tot, estimat diari, però prometo que tinc intenció de fer-ho en un futur. Només vull que quedi en constància que, per primera vegada a la vida, puc respondre la següent pregunta: PER A QUI? i no em fa por. Que quedi per a la posteritat: Si el deixo perdre, seré la noia més estúpida que existeix sobre la faç de la terra.  Firmat: (...)"

Ja ho has llegit. He decidit seguir amb el relat però espero entenguis el perquè cada dia costa més. Tant se val les estacions que madurin i es podreixin al seu torn, els dies i minuts que passin i les persones que se'm creuen per davant. El que tingui a veure amb aquest petit Peter Pan, no deixa mai de ser dolorós.