Lovely (in) Maastricht

Sweet readers, today I have not much to say but to delight you with some pictures from my last trip around the Netherlands. This time, it goes for Maastricht: a perfectly endearing city. A flawless incessant paradise of exquisite architecture, captivating intersections, graceful alleys and glorious ancient religious constructions. A place that must be seen, a spot that must be lived. A totally MUST in the list of places to go. (And maybe to return and stay). Beautiful indeed. Such a lovely trip.

Travel. 

Travel when you feel lost. 

Travel when you feel caged.  

Travel when you get bored. 

Travel when your heart is broken. 

Travel when you miss yourself. 

Travel when you need to escape. 

Travel if it gets cold, or too hot. 

Travel if life gets rough. 

Doesn't matter what the problem may be. 

Never mind if the reason doesn't seem enough. 

Never mind whatsoever might go wrong. 

Just travel. 

Break the chains that lock you there. 

Cut the strings that tie you there. 

Break free and get crazy. 

Travel wherever your hands and dreams can reach. 

Travel beyond the expectations of society. 

Just go, don't wait for someone to ask you to stay.

Alessia Garnet

 

 

Just a small remark:

All of the pictures are made by me and of my own property.

Alessia Garnet

Between Heaven and Hell

Between Heaven and Hell

On occasions I believe that Heaven and Hell do certainly exist. Like there is one place where the good is done and the light shines bright, and another where the wrong reigns and the shadows rule. In my conviction, these two singular places reside somehow simultaneously within the existence of our days and beyond the boundaries of our world. From time to time I can even feel I'm able to glimpse them amid the lines of the far horizon, alike a narrow stripe hanging hidden somewhere between the Earth and the Realm of the Clouds. Every single day they rise, along with the moon and the sun. They rise and watch us do our little and insignificant moves, as if they watched some children play in the park. They stay there, somewhat latent, waiting for us to commit some kind of sin or some act of kindness that might take us closer to one of them. Indeed, every sunrise, Heaven gives us a chance to fly to him, dressing that shiny early-morning-blue of his, wearing on its sparkling white curtains and allowing us to be delighted with the virtue of its graceful light. It stands there, giving us the chance to do some good deed, something altruist, somewhat peaceful that will make us encounter true reconciliation, love. On the other hand, by the end of the day, when the sun falls and the twilight begins Hell comes up, magnificently with its stunning reddish, brown and orange colours, bathing the sky in an abstract fire that only he knows how to paint. He extends his hands and offers us the fortuity of joining him, of joining the luscious sin and revel in the sweetness of immorality. As for us, we can do nothing but stand there, staggering like a music-box-dancer and going slowly toward one or the other depending on the fate of our lives, on the stream of our destinies.

Alessia Garnet

Un Peter Pan perdut al Segle XXI: Sisè capítol

Sisè capítol

A vegades les coses en les que creiem deixen d'existir o bé, potser som nosaltres que deixem d'existir d'aquella manera determinada. Canviem, creixem, aprenem i aconseguim visualitzar els esdeveniments passats de maneres distintes, maneres que ens permeten desfer-nos del vel que ens cobreix els ulls i no ens deixa veure més enllà dels nostres somnis i esperances.

Doncs bé, em disposo a fer una confessió. Vull que entengueu per què aquest relat rep el nom d'Un Peter Pan perdut al Segle XXI i no qualsevol altre. Veureu, estimats lectors, quan era petita i, (si he de ser sincera, encara ara) la meva pel·lícula preferida era Peter Pan i la Gran Aventura, no sé si l'haureu vista però és aquella en que els personatges són actors de carn i óssos i no dibuixos animats, on el famós Peter Pan se n'adona que no pot estimar perquè es veu incapaç de créixer i que, alhora, l'invencible poder d'estimar és allò que el fa reviure quan tot sembla perdut. És una antilogia que posa al personatge entre l'espasa i la paret. Deixar enrere les seves fantàstiques aventures per esdevenir un individu capaç d'estimar i tocar de peus a terra. Deixar enrere la màgia que envolta la infància per a ser al costat de la seva estimada Wendy. Tots sabem el desenllaç de la història. Ell ho entén, rep el petó màgic i venç al seu temut antagonista gràcies a la força de l'"amor". És bonic, és tendre i sembla versemblant però, al cap i a la fi, quan ja ha obert els ulls i veu tot allò que haurà de deixar enrere per deixar de ser en Peter Pan, decideix quedar-se, fer una passa enrere i quedar-se estancat a la illa de Mai Més, on tot és possible i les pors són purament surrealistes. Així doncs, en Peter Pan, per molt valent que pugui semblar, és un covard. Un covard de cap a peus que deixa marxar la propietària d'aquell petó màgic, que li dóna la vida quan tot és fosc, per seguir sent un nen. Un nen. I res més. I aquesta és la gran similitud que sempre he vist en aquesta història. Tot ha quedat resumit a una sèrie d'actes totalment guiats per la covardia. I no dic que tot fos perfecte ni fàcil ni bonic. No dic que la protagonista no s'equivoqués i clavés la primera estaca dins el relat. És cert, la por la va vèncer i, per una nit, va permetre que la seva flama s'encengués i cremés ponts que tant curosament havia construït. Però tot i així, va voler lluitar per reconstruir-los i per reforçar-los. Ningú podria dir que no ho va intentar perquè s'hi va deixar el cor i l'ànima i mai li van ser retornats. I per això va marxar sola, perquè ell no va ser capaç de lluitar, perquè la por a enfrontar-se a noves pors, nous sentiments i nous riscs el van acovardir massa. I va deixar que tot es trenqués. Tant se val les promeses que hagués fet, les paraules que hagués pronunciat des del més profund del seu ser. Al final, per al meu Peter Pan, tot va ser tant fàcil com fer un parell de passes enrere i enviar-ho tot a prendre pel cul. I deixar que ella es consumís dins el seu lament i la seva infundada culpabilitat. Malgrat això, ella ho recorda tot: cada petó; cada adéu; cada carícia; cada sopar; cada pel·lícula que van veure junts; cada moment de complicitat; cada sorpresa i cada repte. Ho recorda tot amb massa amor i, alhora, amb massa recel i, per això, voldria oblidar-ho. Per això ha decidit posar fi a aquest relat. Ha decidit que no val la pena explicar una història si un dels protagonistes ni tan sols hi creu. Si un dels personatges ho considera una mentida. Una estúpida i irrellevant mentida.

Així doncs, jo, Alessia Garnet, poso fi a aquest relat i entrego el sisè i darrer capítol del que havia de ser un bonic drama. Perdoneu la decepció, perdoneu la tardança i perdoneu les il·lusions frustrades però és el que té haver-se enamorat d'un Peter Pan perdut al Segle XXI i no hi ha més a dir o fer. Només desitjo que algun dia, decideixi créixer, decideixi ensenyar al món el munt de coses bones i precioses que té a oferir i que es tregui, d'una maleïda vegada, aquest trist complexe de Peter Pan.

Alessia Garnet.

Time and Distance and Screw You.

No. Of course not. You can not come and pretend everything is all right. You don't even get the right to talk to me. Who the hell do you believe you are? You don't have the chance to hurt me every time you feel bored, fucking realise I'm not a stupid silly doll. Hasn't it been enough by now? Haven't you found pleasure enough in breaking me from upside down all of these times? Oh my god. Just tell me, what is so wrong with you? What is this unquenchable thirst of yours for opening my wounds once after another? I am just sick of cultivating and cultivating hopes and illusions just so you can smash them and sweep the floor with them when you're done. I mean, all of the memories already hurt too much, you don't need to light them up again. Actually, I beg you not to. I don't want to remember when you took me to that surprise date and brought me to a panoramic o.v. cinema to watch my favourite movie after inviting me to that amazing Japanese restaurant. I don't want to remember when we kissed that night of December in front of our iced cold sea while the stars were watching and the timing was right. I don't want to remember when I took you to that Jazz restaurant to show you how worth you were to me. I don't want to remember that night at my house, with the wine and our sweet and sincere words. I don't want to remember anything of that. Not one single memoir that we built together because, after all, you probed to me they were all nothing but lies. shameful pretty lies. You showed me your real You and you broke our whole world into countless and infinite tiny pieces that will never come together again. And I hate you for it. So I want to forget, so I want all of this to stop hurting this bad. I don't want to be any more afraid of getting to know someone that I might actually end up liking, because you made me stop believing in people. You made me stop believing in that I could be understood, that I could be taken care of. That I could somehow make it work with someone. I did open my heart to you. Even my soul I handled to you and all you did was just ignore it. So thanks for that part, I guess that at least that made me stronger. Thanks for being such a coward, that made me braver. Thanks for showing me how ruin can a person get to be, that made me more realistic. All in all, as I see it now, I'm not sure rather I would have to hate you or either be grateful to you. You made me hazardous at the same time that you destroyed me so, maybe, after all, it's something you did partly right. Now I can distinguish cowards like you from a further distance and, furthermore, I know how to shut them down before they start talking bullshit as you did the first time we met. Yeah, by the way, try changing your flirting strategies, they suck as hell.With that said, yes, it's probably obvious I'm still not over you but, at least, I do not long for the shitty fake version of you with which I felt so deeply in love.
Luckily, with distance and time you will end up becoming a blurring point in the horizon.

Alessia Garnet

Holly-Land

Sometimes we believe we know ourselves, that we know where we come from or where we're going. But that's mostly it. Us believing it. Nothing else. And then, when you realise it, only beauty is left.

And there would be no more pleasure in any other part of the world or any other moment in history. This is it. Myself. Here. In. Deventer. This sweet and cosy city, lost somewhere around this beautiful flatland that is Holland, where all of the buildings seem to welcome me into their insides with its modest and, at the same time, enchanting facades with flowers and decorations in its open and huge windows. With the warmness in the smiles of its inhabitants and the bikes perfectly posing in their front doors. Because here there is no place for cars or disturbing noises, only for quietness and peacefulness and somehow, this candy and fresh scent, gets inside your bones and breathes you in without even noticing. I would say it is a harmless place and, at the same time, a painful one. Controversial for two main reasons: the green and the rain. On one side, it makes you fall in love with its utterly greenish landscapes, its lakes, its weeping willows caressing the water surfaces, its colourful flowers and its natural grace but, on the other side, it makes you hate the natural force that gives them place, this timid rain falling constantly over all of this land, kissing everything that lies beneath her kingdom with the coldness of the ice, creating a huge curtain that surrounds your soul wherever you go. But this is its home, you know, this is what makes this place perfect. The worst you can find is the rain, and indeed, rain is as flawless as a diamond if you learn to watch her closely.
Two weeks by now and I'm already in love. Can't wait to see more.

Alessia Garnet

Fragment d'una escena trencada.

-Però saps què passa? - digué Liz sense obtenir resposta - que, al cap i a la fi, mira'ns: som aquí, els dos, fets merda i ofegant les penes en l'alcohol. - va declarar ella amb una veu pesarosa i, alhora, lleugerament divertida mentre alçava la copa recent servida de Gintonic i en feia un bon glop.

-Sí..., semblem trets d'una pel·lícula americana. Que trist. Ben mirat, quina història, eh? Seria bon material per a un melodrama. - va deixar anar Joseph, mig rient, mig decebut.

-I tot, tot això, per a què? - va preguntar retòricament Liz - Per evitar un casament inevitable. Patètic.

Va haver-hi un silenci, mentre ell s'aixecava per anar a buscar una ampolla de Whisky escocès que feia estona que el cridava des de darrera la barra.

-Ja ho pots ben dir, ja. - va respondre, mentre tornava al seu tamboret i olorava amb delació l'aroma que desprenia aquella ampolla de whisky recent destapada, amb la intenció de servir-se'n una ració ben generosa - Però, saps què és el pitjor de tot, Liz? - va dir ell aixecant la mirada del got i fitant-la directament als ulls.

-És que hi ha res pitjor que intentar arruïnar la boda de la meva germana bessona, faltar al respecte a la família del nuvi i donar-li un espant com aquest a la meva pròpia família? - va acabar la frase amb certa espurna d'auto-repugnància però, tot i així, dins el seu cap s'hi amagava una idea ben diferent, un secret del tot confidencial.

-Sí - Joseph va fer una pausa incòmoda i va deixar de fitar-la als ulls - i és molt pitjor que això.

-Doncs va, tu diràs, no em deixaràs ara amb la intriga. - va dir Liz, mentre abaixava la mirada i resseguia el contorn de la copa amb els dits.

-Que me n'acabo d'adonar... - va dir ell pensatiu, mentre es bevia el whisky d'un sol glop. Seguidament, va clavar la mirada en algun punt llunyà d'aquell hall desèrtic. Liz va mirar-lo amb cara interrogant, esperant a que posés fi a aquell maleït silenci. Joseph va tornar a servir-se beguda i, altra vegada, tota cap a dins d'un sol glop, va assecar-se els llavis amb la màniga de la camisa, ara ja arrugada i, per fi, va parlar. - Que m'estimes, Liz.

Aleshores sí, va dirigir la seva mirada d'ulls maragda, amb tota la seva força, cap a Liz, que va desviar-ne la seva d'immediat i mentre s'aixecava del tamboret, va beures fins a l'última gota del gintonic que tenia al seu davant. Va estirar-se la faldilla de tub amb tota la dignitat que va ser capaç de reunir, sense mirar-se'l i, finalment, va atrevir-se a parlar.

-I quina importància té això ara? - Liz no volia però no va poder evitar caure en els seus ulls.

-Que jo volia aturar el casament perquè pensava que estimava a la teva germana i, fins ara, estava convençut que tu ho havies fet perquè no t'agradava el nuvi. - va declarar Joseph, adonant-se per fi de la mentida en la que havia caigut pres.

-És que no m'agrada. Gens ni mica. És un imbècil. -

-Però digues que m'equivoco si dic que, ni de ben lluny, aquest era el teu objectiu principal. Digues que m'equivoco, Liz. - va dir, amb cert to de súplica o pot ser, més aviat, de desesperació.

-T'ho repeteixo un cop més, per l'amor de Déu, Joseph, això ja no té cap importància arribats a aquest punt. - va contestar, prement els llavis i desitjant tornar a cinc minuts enrere per a canviar el rumb de la conversa.

-I tant, es clar que en té! Ho vulguis admetre o no, tot ho has fet per a que m'adonés que estaven enamorats i que no hi havia res a fer... Sabies perfectament el que passaria. - es va dur les mans al cap, indignat- Com has pogut...? - la rèplica haguès continuat però ella el va tallar en sec. No estava disposada a suportar una altra reprimenda en el que quedava d'aquell maleït dia.

-D'acord, ja n'he tingut prou. Para el carro, Joseph! En primer lloc, em sap greu però encara no tinc la capacitat de predir el futur, no coneixia el transcorregut dels esdeveniments del dia d'avui i tampoc crec que ningú els hagués pogués arribat a imaginar. Segon, en Louis és imbècil i, pel que fa a mi, tan de bo no s'haguessin arribat a conèixer mai. Fossis tu o no, en qualsevol altra situació també hagués intentat dissuadir-la de casar-s'hi. Tercer i últim, si ara t'adones de fins a quin punt tu l'has cagat - va dir Liz posant èmfasi en el tu mentre notava com la veu començava a tremolar-li - no me'n fotis a mi les culpes. Ets tu sol qui s'ha posat en tot aquest merder i, per si no ho recordes, sóc jo qui s'ha ficat en tot aquest embolic només per tu. És la meva família, recordes? I ho fet per tu, maleït siguis... - va acabar, amb la mà al pit, mentre l'esguardava amb un parell de llàgrimes de retret que lluitaven per escapar-se-li dels ulls.

Joseph va aixecar-se i va llençar el tamboret al terra amb ràbia, va despentinar-se els cabells engominats i va obrir-se el coll de la camisa blanca, buscant l'aire que li faltava.

-Merda! Merda, Liz. Què hem fet? - va dir amb una deixadesa impròpia d'ell, amb una veu trencada i profundament cansada.

-Prou. Jo no en tinc la culpa. No tinc la culpa que ella se n'adonés abans que jo de que ets un fracassat - va dir-li ella, encarant-lo de ben a prop. Ell va empassar saliva i una ombra el va començar a recórrer de cap a peus però, aleshores, va veure en la mirada de Liz un bri d'inseguretat, el rastre d'una mentida i va notar com tensava els llavis, evitant que la veritat li escapés de la llengua.

-Això penses de mi? - va preguntar-li, fent una passa endavant.

-No. No ho sé. Ja no sé què penso de tu...ni de res. - Liz va girar-se i es disposava a agafar la jaqueta, per abandonar i deixar enrere tot el que tenia a veure amb aquell dia tan desafortunat. Començava a sentir el riu de llàgrimes acumular-se-li als ulls i volia ser lluny d'aquell lloc quan decidís desbordar.

-Espera! No te'n vagis. - va dir-li ell, estirant-la dolçament del braç. - Tenim tot un bar i un "buffet" per a nosaltres sols. Seria una pena desaprofitar-lo. - va dir mostrant el seu somriure més càlid i trapella.

Alessia Garnet