Itàlia era un món. Un cel i una llar. Itàlia ara comença a quedar enrere. Comença a fer-se petita, a perdre rellevància i, si he de ser sincera, m'entristeix. Però no puc estancar-me, no puc quedar-me atrapada en un somni que ja s'ha acabat. Ara sóc a Barcelona, la meva bonica Barcelona. El cor que vaig deixar en préstec comença a ser-me retornat malgrat que sempre se n'hi quedi aquell petit bri a Trieste, amb ell. Aquells amics que em van omplir de felicitat comencen a ser substituïts per aquelles noves videtes que apareixen pel meu camí i aquelles postes de sol a la platja, amb el so del mar i les gavines, ara queden en segon pla i en primer pla s'hi mostren unes birres universitàries, un sopar amb vells amics, una sortida del sol vist des de la muntanya de la ciutat, anar a córrer pel parc del Guinardó amb el gos, nits de festa i somriures familiars acompanyats d'una brisa marinera i una Barcelona plena de vida.
No tanco una porta, tan sols obro la següent o, almenys, això és el que em dic a mi. No dic adéu, dic arreveure- qui sap si EL tornaré a veure, si tornaré a caminar per les Calle Veneziane o estirar-me al peu del mar a Barcola o seure al molo de Trieste amb gent de totes les nacionalitats possibles. Potser sí, potser no. Sigui el que sigui: mirada ferma, passa endavant i somriure alçat.
Em vaig repetir que aquest estiu marcaria una diferència. És el moment de demostrar-ho. És el moment de viure bé, sense pors i amb coneixement, amb més força i més amor; amb més vida.
[Cogli l'attimo, sempre sempre sempre]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada