Els forats negres del nostre sistema energètic

Els forats negres del nostre sistema energètic

En ecologia, la sostenibilitat descriu com els sistemes biològics es mantenen diversos i productius amb el transcurs del temps. Es refereix a l'equilibri d'una espècie amb els recursos del seu entorn. El problema és que el nostre sistema energètic no acompleix aquest estat d'equilibri ni de lluny: la nostra espècie (la humanitat) està destruint contínuament el medi que l'envolta a una velocitat que excedeix els límits de la Terra. Aquí és on entren els límits biofísics del creixement econòmic: la Terra té una capacitat de suport, no és infinitament plena de recursos (renovables o no) i no és capaç de mantenir, energèticament, de la manera que ho fa en aquest moment de la història, a tota la població que ho requereix. Això es veu reflectit en les desigualtats socials i ambientals mundials que existeixen al dia a dia, només cal veure com de variable és aquesta capacitat de suport: de 2 bilions de persones de classe mitja a 40 bilions de persones de classes inferiors. Durant un temps s'ha cregut que el creixement econòmic del passat mig segle era sostenible però l'afirmació no podia ser més incorrecta ja què aquesta bonança econòmica ha aconseguit produir un canvi climàtic: els recursos cada cop són més escassos i de teories sobre l'esgotament de recursos, com per exemple el petroli, en sobren. Malgrat això, el pitjor de l'assumpte és que, alhora, tota aquesta sobreexplotació ha influenciat greument en la conservació dels recursos naturals: els sòls, els boscos, l'aire, etc. Vivim en un món on l'obtenció d'energies té una relació directa amb la contaminació i degradació de la biosfera i malgrat que el creixement econòmic comporti un continu desenvolupament cientifico-tecnològic sobre nous mètodes per a superar-ne l'escassetat, estem en un punt crític on no existeix pràcticament cap solució no perjudicial pel medi natural. És més, ni tan sols existeixen solucions que no signifiquin un pes en el món de les injustícies socials.

Estem en un punt on tot té una triple conseqüència, és el que anomenem com a triple injustícia, on la trista realitat és que els principals perjudicats són els menys afortunats: els pobres, els primers i més vulnerables a patir-ne les conseqüències. Són les vides del tercer món, principalment de l'Àsia i d'Àfrica, les que es veuen més exposades i en reben els efectes més durament, condemnats per la seva mancança de recursos per fer cara als impactes mediambientals i a la crisis econòmica. La segona injustícia és que les víctimes del canvi climàtic no en són pas les causants. El canvi climàtic és majoritàriament culpa de les nacions industrialitzades que han estat fent un consum abusiu d'energia i produint nivells elevadíssims de contaminació. Aquests són els que menys en pateixen els efectes, en canvi, els que menys energia

consumeixen són els que paguen pels actes dels contaminadors amb morts i misèria causades per catàstrofes naturals (sequeres, inundacions, contaminacions d'aigües, de sòls, etc) induïdes pel canvi climàtic. En tercer lloc, tot i les nombroses conferències i els diversos acords signats per evitar i reduir aquest efecte d'escalfament global, les nacions capdavanteres i contaminants sempre han trobat maneres per defugir-les i seguir contaminant sense tenir en compte els efectes perjudicials globals que deslliguen, fent així un cicle d'injustícies sense fi.

Els fets són els fets però quin és l'origen d'aquest sistema tan desigual? La veritat és que el desencadenant de totes aquestes realitats és tan simple com parlar dels interessos d'unes minories econòmicament poderoses que des de principis van inculcar un capitalisme guiat per el que coneixem com el consumisme creixent o bé el productivisme. És el que molts volem negar però sabem que és la base i el propòsit de l'organització econòmica d'aquesta societat, la creació de mercats, la implantació successiva de noves necessitats dins la societat. Involucra la idea de que com més produïm i consumim, millor i es que és una idea recolzada per la majoria de mitjans de comunicació que la societat d'avui en dia té interioritzada al fons de les seves ments. Per això, qualsevol altre idea diferent al consumisme costa tant d'assimilar, però això no vol dir que el consumisme sigui correcte, justament és el causant d'aquesta gran crisis mundial, en tots els sentits ja que els recursos són tan finits com la vida de les persones i ha sigut la indiferència a l'hora de plantejar si realment eren tan infinits com s'havia volgut fer creure en un principi que ens ha portat a aquesta davallada dels recursos energètics, tal com ara els entenem.

Aquesta ja no és més l'era de la Terra sinó que ja fa més de dos segles que vam entrar a l'"Antropocè", o com altres diuen, l'"era dels estúpids" on és més important consumir que preservar. No només consumir sinó que abusar dels recursos sense tenir en compte els ecosistemes que en surten modificats o, més aviat, perjudicats. És el moment geològic del planeta en que l'equilibri natural ha sigut alterat en mans de l'activitat humana i hem canviat el seu propi sistema de suport. Com és d'esperar, l'antropocè comença amb la revolució industrial, que suposa, inicialment, un estalvi d'esforç físic per l'home i les bèsties i acaba esdevenint una infecció que s'estén per tot el planeta, com una plaga imparable. És el moment en que l'energia esdevé la força més poderosa de la humanitat: esdevé l'escalfor que manté les nostres llars acollidores, que il·lumina les nostres vides, que dóna força a les nostres activitats i que és el motor de la societat. Sembla idíl·lic, però a quin preu es paga tota aquesta claror?

És aquí, en el resultat de tota aquesta super-industrialització mundial que neix tota la polèmica respecte al deteriorament ambiental produït per l'obtenció d'energies coneguda com la conflictivitat socioambiental. Engloba el tipus de conflictes socials en que almenys dues vessants socials xoquen, normalment es tracta d'una disputa entre el funcionalisme (que per sobre de tot intenta promoure l'ordre, el consens i l'estabilitat) i el conflictivisme (que és un potencial per al canvi social i és vist com una patologia social pel funcionalisme). En el cas del conflicte socioambiental serien el productivisme contra l'ecologisme. Aquest tipus de conflictes desencadenen una sèrie d'accions reivindicatives per part dels ecologistes que defensen amb cor i ànima la conservació de la salut del medi ambient potenciant-ne la preservació, la restauració i/o la seva millora, intentant evitar i controlant les contaminacions per protegir la diversitat tant vegetal com animal del planeta. Aquest tipus de protesta, en el cas de les energies, crea grans polèmiques que arriben a nivell nacional la major part de les vegades, com per exemple el tema de les petroquímiques a Tarragona: al 2010, a la província de Tarragona es van produir una successió de fugues d'hidrocarburs i àcids nítrics que van posar en alerta les autoritats i les associacions ecologistes de la zona. Les fuites representaven un greu perill per la salut tant de les persones com de la fauna i flora marina de la zona i van fer que tots els dits apuntessin cap a la indústria petroquímica. Els ecologistes reclamaven explicacions i sancions, el govern va obrir un expedient informatiu i la petroquímica lluitava per lliurar-se de la culpa. Amb tot això, Greenpeace, una de les associacions o moviments ecologistes més importants, va criticar el fet que les empreses energètiques no invertissin en seguretat ni en gestió de residus per dèria a no obtenir beneficis, posant el cas de Tarragona com a ínfim exemple del que passa globalment. És per això, que cada cop sorgeixen més conflictes i més moviments amb l'objectiu d'aturar aquest tipus d'esdeveniments tan ambientalment catastròfics. Al llarg de la historia, degut a tots aquests tipus d'altercats, han anat naixent un munt de grups, associacions i moviments ecologistes que es preocupen per els efectes de les indústries de l'energia en el medi i que lluiten per evitar-los. Entre aquests podríem parlar de Climate Camp, Friends of the Earth, UNEnvironment Programme, la WWF d'entre tants altres que mitjançant campanyes públiques, redacció d'informes, desenvolupament d'accions col·lectives i de xarxes socials, ocupació de terres, edificis o espais públics, activisme judicial, queixes i peticions oficials i organització d'activitats educatives de la població, sabotatges, etc, mantenen una batalla diària amb el món del capitalisme, sempre de manera organitzada i ecològica.

Malgrat que tot el tema pugui semblar obvi a moments actuals, existeixen certs sectors que consideren el canvi climàtic absurd i que mitjançant mecanismes de negació en neguen la seva autenticitat. Aquests mecanismes es basen en la invisibilitat del procés, la desinformació i ignorància sobre el seu origen i final precís i la complexitat de les seves causes. Una raó també n'és la negació de la responsabilitat de la humanitat sobre canvi climàtic. Aquest refús ve acompanyat del silenciament d'estudis, de la pressió sobre els medis de comunicació més la manipulació d'informació. Proven de distanciar el problema, de treure-li importància, distreure'n la població i ridiculitzar-lo mitjançant el conservacionisme i l'escepticisme i, malgrat que certa part de la població visqui parcialment enganyada, cada cop més gent s'adona de les mentides i decideix desembenar-se els ulls.

Així doncs, encara que sigui una lluita difícil i dura i el nostre sistema energètic estigui ple de forats negres, el futur dels nostres fills i nets depèn de com gestionem la producció i l'ús de les energies que donen llum a aquest món.

Alessia Garnet & Fitch.