Ces jours je pense...

Ces jours je pense à vous plus que jamais. Vous êtes tout le temps et pour toujours dans mon coeur. tT&I

" On me dit que le destin se moque bien de nous
Qu'il ne nous donne rien et qu'il nous promet tout
Parais qu'le bonheur est à portée de main,
Alors on tend la main et on se retrouve fou
On me dit que nos vies ne valent pas grand chose,
Elles passent en un instant comme fanent les roses
On me dit que le temps qui glisse est un salaud
Que de nos tristesses il s'en fait des manteaux,
Pourtant quelqu'un m'a dit que... "

Sembla mentida que el temps passi d'aquesta manera. Les fulles s'esgrogueixen fins que s'assequen per dins i cauen pel seu propi pes. El sol sorgeix i marxa en un tancar i obrir d'ulls i les persones venen i van abraçades de l'inevitable pas del temps i el que queda, com sempre dic, és tan efímer... Els records, les essències, aquells petits detalls i les boniques peculiaritats capaces de fer un individu únic i irreemplaçable. Els xiuxiuegs en idiomes desconeguts, els gests de complicitat secrets i les carícies fortuïtes. L'amore che alza il sole e le altre stelle. La voglia di fermare il tempo oppure ritornare ad altri tempi. Allò del que vivim i formem part d'una manera indefugible i terriblement certa. Res del que tenir por i, alhora, allò que més tenim tendència a témer, com si fossim cristall, una capa fina de gel formada sobra la superfície d'un pètal de rosa; puresa perfecta i terrible vulnerabilitat agafades de la mà. I és, sinó en aquest fil d'incertesa sobre el qual les nostres petites i fràgils vides es sostenen perquè, com es diu, "Life is precious because it ends" i no hi ha cap altre veritat més verdadera que el fet que allò que no som capaços de controlar sigui allò que ens empenti a caminar endavant sempre i sinequanum. Per això, precisa i exactament per això, som navegants sense camins i estem fets de matèria etèria i invisible, capaç de moure oceans i muntanyes, sempre amb uns iris pampalluguejants i brillants, sempre amb aquesta fulgor que ens enlluerna els rostres i ens impulsa a viure malgrat els monstres d'antany.

Alessia Garnet.

rêves

Sempre havia estat com una taca de negre al mig d'un full del tot blanc. Com una poma vermella en mig d'un arbre de pomes grogues. Com un esternut enmig d'una classe silenciosa. Com una rialla enmig d'una esbroncada. Com una tos soca enmig d'una reunió. Com una nota desafinada enmig d'un concert. Com un pèl despentinat enmig d'un pentinat seriós. Com un gra de sorra enmig d'una rajola de marbre. Ella sempre havia estat aquella peça desentonant, aquell indici de divergència, aquell bri de singularitat. I qui, sinó ella, tenia el dret de decidir sobre la seva vida?  Qui, sinó ella, podia arribar a entendre tot allò al que s'enfrontava com calia? El vestit s'aferrava al seu cos com si l'asfixiés i l'engabiés. El pentinat de bona nena li tensava les arrels del cabell i no la deixaven pensar i el rebombori de la sala la feia posar nerviosa. Tothom somrient i xerrant pels descosits com si s'estimessin tant entre ells. Ella sabia que tan bon punt desfilessin per la porta de casa no trigarien a criticar i malparlar de tot. Escòria, pensava. I tanmateix es tractava de la gent de la que havia estat envoltada des que era una nena. Tants cops s'havia promès que marxaria i mai ho havia fet. Però aquell era el dia. Les bosses eren llestes, les cartes de comiat al seu lloc i el cor entrenat per suportar aquell adéu. Tenia la terrible sensació que la seva vida havia estat robada. Que des del dia que havia posat un peu en aquell món la seva vida havia estat manipulada per la seva família: els amics que tindria, l'escola a la que aniria, les extraescolars que faria, l'instrument que tocaria, el pentinat, els xicots, la universitat, la feina, el marit, ...  només de pensar-hi es posava negra. No suportava la idea de pensar que fes el que fes, si no era el que la família esperava d'ella, no seria acceptat. Tant se val si era el seu somni o la seva passió, o la feia feliç. Només importava complir un únic objectiu: ser la persona que tots esperaven que esdevingués. El bitllet de tren sense retorn cremava sota les mitges on l'havia guardat, ben a prop de la seva pell. L'endemà, quan es despertés, París, avec toute sa splendeure, es mostraria als seus ulls. París, avec toute sa vie boheme, seria un nou lloc on començar.

Nunca te enamores de una chica que viaja..

Ciao bloggers! Ésta vez os dejo un texto (no es propio, sino de un foro) del que estoy tan enamorada como de viajar. Identificación al 100%. Espero que os apasione tanto como a mi(:

Alessia Garnet.

"Es esa que va despeinada y que tiene el pelo un poco quemado por el sol. Su piel no está como al principio. Pero tampoco bronceada. Su piel tiene marcas de quemaduras, de heridas y picaduras. Pero cada una de esas cicatrices tiene detrás una interesante historia que contar.

No salgas con una chica que viaja. No es fácil tenerla contenta. Las típicas noches de cena y peli en un centro comercial la ponen de los nervios. Lo que busca su alma son nuevas experiencias y aventuras. No le impresionará tu coche nuevo ni tu reloj caro. Preferiría estar escalando o saltando de un paracaídas antes que escuchar cómo presumes de tus nuevas adquisiciones.

No salgas con una chica que viaje porque no te dejará tranquilo hasta que no reservéis ese vuelo que está en oferta. No se irá de fiesta a las mejores discotecas. Y nunca pagará más de 100 euros por un concierto de Avicii, porque sabe que un fin de semana de fiesta equivale a una semana mucho más emocionante en cualquier lugar lejano.

Existe la posibilidad de que no consiga un trabajo estable. O puede que esté todo el día pensando en dejarlo. No quiere seguir matándose por algo que no es su sueño, sino el de otra persona. Ella tiene el suyo propio, y ya está trabajando en ello. Es autónoma. Gana dinero dibujando, escribiendo, haciendo fotos o cualquier otra cosa que requiera creatividad e imaginación. No pierde el tiempo quejándose de su aburrido trabajo.

No salgas con una chica que viaja.Probablemente haya malgastado su tiempo en la universidad y haya probado diferentes carreras. Ahora trabaja de monitora de submarinismo o de yoga. No está segura de cuándo volverá a cobrar, pero al menos no trabaja como un robot cada día, sino que va y viene, aprovecha lo que la vida le ofrece, y te reta a que tú hagas lo mismo.

No salgas con una chica que viaje, porque ha elegido una vida de incertidumbre. No tiene un plan seguro ni una dirección permanente. Se deja llevar, y sigue el instinto de su corazón. Baila al ritmo de su propia música. No lleva reloj. Sus días los marca el sol y la luna. Cuando hay olas, la vida se detiene y ella deja todo lo demás para otro momento. Pero sabe que lo más importante en la vida no es el surf.

No salgas con una chica que viaje, porque suele decir lo que piensa. Nunca intentará impresionar a sus padres ni a sus amigos. Sabe lo que es el respeto, pero no tiene miedo a lanzar un debate sobre cuestiones globales o responsabilidad social.

Nunca te necesita. Sabe cómo montar una tienda de campaña y cómo poner un tornillo sin tu ayuda. Cocina bien y no necesita que tú le pagues la cena. Es demasiado independiente y no le preocupará que viajes o no con ella. Se olvidará de esperarte en el aeropuerto para hacer el check-in juntos. Vive el presente con ajetreo. Habla con desconocidos. Va a conocer a mucha gente interesante de todo el mundo, gente que piensa igual que ella y que comparte su pasión y sus sueños. Contigo se aburrirá.

Por tanto, nunca salgas con una chica que viaje a menos que puedas seguirle el ritmo. Y si, involuntariamente, te enamoras de una de ellas, no intentes retenerla."

Garnet around the world. Munchen, Germany - Nov 2015.

Els forats negres del nostre sistema energètic

Els forats negres del nostre sistema energètic

En ecologia, la sostenibilitat descriu com els sistemes biològics es mantenen diversos i productius amb el transcurs del temps. Es refereix a l'equilibri d'una espècie amb els recursos del seu entorn. El problema és que el nostre sistema energètic no acompleix aquest estat d'equilibri ni de lluny: la nostra espècie (la humanitat) està destruint contínuament el medi que l'envolta a una velocitat que excedeix els límits de la Terra. Aquí és on entren els límits biofísics del creixement econòmic: la Terra té una capacitat de suport, no és infinitament plena de recursos (renovables o no) i no és capaç de mantenir, energèticament, de la manera que ho fa en aquest moment de la història, a tota la població que ho requereix. Això es veu reflectit en les desigualtats socials i ambientals mundials que existeixen al dia a dia, només cal veure com de variable és aquesta capacitat de suport: de 2 bilions de persones de classe mitja a 40 bilions de persones de classes inferiors. Durant un temps s'ha cregut que el creixement econòmic del passat mig segle era sostenible però l'afirmació no podia ser més incorrecta ja què aquesta bonança econòmica ha aconseguit produir un canvi climàtic: els recursos cada cop són més escassos i de teories sobre l'esgotament de recursos, com per exemple el petroli, en sobren. Malgrat això, el pitjor de l'assumpte és que, alhora, tota aquesta sobreexplotació ha influenciat greument en la conservació dels recursos naturals: els sòls, els boscos, l'aire, etc. Vivim en un món on l'obtenció d'energies té una relació directa amb la contaminació i degradació de la biosfera i malgrat que el creixement econòmic comporti un continu desenvolupament cientifico-tecnològic sobre nous mètodes per a superar-ne l'escassetat, estem en un punt crític on no existeix pràcticament cap solució no perjudicial pel medi natural. És més, ni tan sols existeixen solucions que no signifiquin un pes en el món de les injustícies socials.

Estem en un punt on tot té una triple conseqüència, és el que anomenem com a triple injustícia, on la trista realitat és que els principals perjudicats són els menys afortunats: els pobres, els primers i més vulnerables a patir-ne les conseqüències. Són les vides del tercer món, principalment de l'Àsia i d'Àfrica, les que es veuen més exposades i en reben els efectes més durament, condemnats per la seva mancança de recursos per fer cara als impactes mediambientals i a la crisis econòmica. La segona injustícia és que les víctimes del canvi climàtic no en són pas les causants. El canvi climàtic és majoritàriament culpa de les nacions industrialitzades que han estat fent un consum abusiu d'energia i produint nivells elevadíssims de contaminació. Aquests són els que menys en pateixen els efectes, en canvi, els que menys energia

consumeixen són els que paguen pels actes dels contaminadors amb morts i misèria causades per catàstrofes naturals (sequeres, inundacions, contaminacions d'aigües, de sòls, etc) induïdes pel canvi climàtic. En tercer lloc, tot i les nombroses conferències i els diversos acords signats per evitar i reduir aquest efecte d'escalfament global, les nacions capdavanteres i contaminants sempre han trobat maneres per defugir-les i seguir contaminant sense tenir en compte els efectes perjudicials globals que deslliguen, fent així un cicle d'injustícies sense fi.

Els fets són els fets però quin és l'origen d'aquest sistema tan desigual? La veritat és que el desencadenant de totes aquestes realitats és tan simple com parlar dels interessos d'unes minories econòmicament poderoses que des de principis van inculcar un capitalisme guiat per el que coneixem com el consumisme creixent o bé el productivisme. És el que molts volem negar però sabem que és la base i el propòsit de l'organització econòmica d'aquesta societat, la creació de mercats, la implantació successiva de noves necessitats dins la societat. Involucra la idea de que com més produïm i consumim, millor i es que és una idea recolzada per la majoria de mitjans de comunicació que la societat d'avui en dia té interioritzada al fons de les seves ments. Per això, qualsevol altre idea diferent al consumisme costa tant d'assimilar, però això no vol dir que el consumisme sigui correcte, justament és el causant d'aquesta gran crisis mundial, en tots els sentits ja que els recursos són tan finits com la vida de les persones i ha sigut la indiferència a l'hora de plantejar si realment eren tan infinits com s'havia volgut fer creure en un principi que ens ha portat a aquesta davallada dels recursos energètics, tal com ara els entenem.

Aquesta ja no és més l'era de la Terra sinó que ja fa més de dos segles que vam entrar a l'"Antropocè", o com altres diuen, l'"era dels estúpids" on és més important consumir que preservar. No només consumir sinó que abusar dels recursos sense tenir en compte els ecosistemes que en surten modificats o, més aviat, perjudicats. És el moment geològic del planeta en que l'equilibri natural ha sigut alterat en mans de l'activitat humana i hem canviat el seu propi sistema de suport. Com és d'esperar, l'antropocè comença amb la revolució industrial, que suposa, inicialment, un estalvi d'esforç físic per l'home i les bèsties i acaba esdevenint una infecció que s'estén per tot el planeta, com una plaga imparable. És el moment en que l'energia esdevé la força més poderosa de la humanitat: esdevé l'escalfor que manté les nostres llars acollidores, que il·lumina les nostres vides, que dóna força a les nostres activitats i que és el motor de la societat. Sembla idíl·lic, però a quin preu es paga tota aquesta claror?

És aquí, en el resultat de tota aquesta super-industrialització mundial que neix tota la polèmica respecte al deteriorament ambiental produït per l'obtenció d'energies coneguda com la conflictivitat socioambiental. Engloba el tipus de conflictes socials en que almenys dues vessants socials xoquen, normalment es tracta d'una disputa entre el funcionalisme (que per sobre de tot intenta promoure l'ordre, el consens i l'estabilitat) i el conflictivisme (que és un potencial per al canvi social i és vist com una patologia social pel funcionalisme). En el cas del conflicte socioambiental serien el productivisme contra l'ecologisme. Aquest tipus de conflictes desencadenen una sèrie d'accions reivindicatives per part dels ecologistes que defensen amb cor i ànima la conservació de la salut del medi ambient potenciant-ne la preservació, la restauració i/o la seva millora, intentant evitar i controlant les contaminacions per protegir la diversitat tant vegetal com animal del planeta. Aquest tipus de protesta, en el cas de les energies, crea grans polèmiques que arriben a nivell nacional la major part de les vegades, com per exemple el tema de les petroquímiques a Tarragona: al 2010, a la província de Tarragona es van produir una successió de fugues d'hidrocarburs i àcids nítrics que van posar en alerta les autoritats i les associacions ecologistes de la zona. Les fuites representaven un greu perill per la salut tant de les persones com de la fauna i flora marina de la zona i van fer que tots els dits apuntessin cap a la indústria petroquímica. Els ecologistes reclamaven explicacions i sancions, el govern va obrir un expedient informatiu i la petroquímica lluitava per lliurar-se de la culpa. Amb tot això, Greenpeace, una de les associacions o moviments ecologistes més importants, va criticar el fet que les empreses energètiques no invertissin en seguretat ni en gestió de residus per dèria a no obtenir beneficis, posant el cas de Tarragona com a ínfim exemple del que passa globalment. És per això, que cada cop sorgeixen més conflictes i més moviments amb l'objectiu d'aturar aquest tipus d'esdeveniments tan ambientalment catastròfics. Al llarg de la historia, degut a tots aquests tipus d'altercats, han anat naixent un munt de grups, associacions i moviments ecologistes que es preocupen per els efectes de les indústries de l'energia en el medi i que lluiten per evitar-los. Entre aquests podríem parlar de Climate Camp, Friends of the Earth, UNEnvironment Programme, la WWF d'entre tants altres que mitjançant campanyes públiques, redacció d'informes, desenvolupament d'accions col·lectives i de xarxes socials, ocupació de terres, edificis o espais públics, activisme judicial, queixes i peticions oficials i organització d'activitats educatives de la població, sabotatges, etc, mantenen una batalla diària amb el món del capitalisme, sempre de manera organitzada i ecològica.

Malgrat que tot el tema pugui semblar obvi a moments actuals, existeixen certs sectors que consideren el canvi climàtic absurd i que mitjançant mecanismes de negació en neguen la seva autenticitat. Aquests mecanismes es basen en la invisibilitat del procés, la desinformació i ignorància sobre el seu origen i final precís i la complexitat de les seves causes. Una raó també n'és la negació de la responsabilitat de la humanitat sobre canvi climàtic. Aquest refús ve acompanyat del silenciament d'estudis, de la pressió sobre els medis de comunicació més la manipulació d'informació. Proven de distanciar el problema, de treure-li importància, distreure'n la població i ridiculitzar-lo mitjançant el conservacionisme i l'escepticisme i, malgrat que certa part de la població visqui parcialment enganyada, cada cop més gent s'adona de les mentides i decideix desembenar-se els ulls.

Així doncs, encara que sigui una lluita difícil i dura i el nostre sistema energètic estigui ple de forats negres, el futur dels nostres fills i nets depèn de com gestionem la producció i l'ús de les energies que donen llum a aquest món.

Alessia Garnet & Fitch.

¿Año nuevo, vida nueva?

Los humanos tenemos un curioso modo de pensar. Tenemos fe en cosas que no tienen ni pies ni cabeza y que constan de cero razonamiento científico. Creemos en que las personas a las que amamos no nos van a dañar y esperamos que un día pueda cambiar toda una vida... no parece tener sentido, ¿verdad? Entonces, si estamos de acuerdo en ésto, ya me diréis que sentido tiene  el deseo de año nuevo. Es gracioso porqué, en ese instante, tras la segundo décima campanada de la noche, tras casi atragantarte con la uva y morirte asfixiado, cierras los ojos y pides un deseo. "Voy a adelgazar". "Voy a ser mejor persona". "Voy a sacar mejores notas". "Voy a hacer grandes cosas." "Escribiré un best-seller". "Llegaré a ser alguien". "Voy a decirle que le quiero". "Voy...." Y tantos deseos que mueren en el mismo siguiente segundo. Como si el echo de cambiar de fecha cambiara algo de tus entrañas, alguna ley universal o el mundo en si. No es necesaria un cambio de año ni una noche especial para hacer algo, solo se necesita la voluntad y el valor de hacer realidad tus sueños. Nos engañamos sin darnos cuenta y nos defraudamos una vez tras la otra sin querer verlo. A veces me pregunto si amar tiene sentido, si llegaré a conocer a alguien por quien valga la pena cruzar continentes, océanos y horizontes. Me pregunto si puede ser que alguna vez ame tanto que quiera envejecer a su lado, con quien quiera compartir mis debilidades y mis miedos y que me haga tirar todo este cinismo que cargo encima por la ventana. Me pregunto si hay alguien ahí fuera que piense como yo y en el fondo, sin saberlo, me esté buscando a través de este cúmulo de almas perdidas. Sería bonito pensar que esa persona existe, seria bonito si no pensara que vivimos engañados por una sociedad errónea que no mira dentro de los ojos sino que roza la piel y canta para no oír. Verás, tengo una gran debilidad: adoro los dramas, las historias de amor que acaban mal y que te parten el corazón. Soy incapaz de no derramar lágrimas con un buen drama, totalmente incapaz. La gente lo atribuye a la tristeza, a la sensibilidad, hasta a la "cursilería", pero se equivocan. Me gustan los dramas porqué no acaban bien, los personajes nunca acaban contentos y felices comiendo perdices. Los personajes acaban con grandes pérdidas, con miradas perdidas y heridas abiertas y es justamente por eso que me encantan. Como dicen, cuando la noche es más oscura es porqué el alba está al por llegar. Después de una lágrima solo puede llegar una sonrisa así como después de la noche solo puede llegar el día y no es que crea en que la felicidad sea eterna pero creo que tras cosas malas, otras preciosas aguardan. Lo esencial está en saber apreciarlas.

A. Garnet & Fitch

Inseption

-"Una idea es como un virus, resistente, altamente contagiosa. E incluso la semilla más pequeña de una idea puede crecer. Puede crecer para definirte o destruirte".

Mi vida, mis derechos. Siglo XXI por favor.

Aloha bloggers, al habla Alessia:) Hacía tiempo que quería escribir algo sobre este tema que nos ataca a todas las mujeres en el hondo de nuestra humanidad pero no encontraba el tiempo ni las palabras adecuadas para expresar toda mi frustración hasta que encontré a Diana Lopez, de quien he decidido dejaros la opinión con la cual estoy de acuerdo a más no poder, obviamente, referente a la ley contra el aborto. Espero que lo disfrutéis y os saque, al menos, una sonrisa ya que todo este tema es para ponerse a llorar.

MI COÑO 

Es bastante probable que a simple vista parezca que tengo un coño normal: tiene sus labios (internos y externos), su clítoris justo encima, su vagina en medio, su vello púbico (más del que me gustaría)… absolutamente nada con lo que sorprender al personal (con el gustazo que tiene que dar ser hermafrodita). Pero, desde mi punto de vista, mi coño tiene una particularidad bestial: es mío, y yo decido lo que entra y lo que sale de él.

Cuando una mujer es consciente de su sexualidad y de su cuerpo, que no es ni más ni menos que una parte importantísima de su vida, sabrá qué tiene que hacer con su coño. Del mismo modo en que aprendimos a no meter los dedos en los enchufes (sinceramente, no conozco ningún caso de muerte por choque eléctrico) o a no echar las piernas a la vía del tren, sabemos lo que hacer con nuestros órganos sexuales. Cualquier mujer inteligente, que sepa utilizar sus manos y sus piernas y alimentarse solita sabrá cómo utilizar su coño. Las mujeres, señor Ministro, no somos deficientes por defecto. Puede que usted haya tenido malas experiencias, pero le advierto que abusar de una persona deficiente no está bien visto. Ni siquiera en España.

Dicho esto, yo me considero una mujer competente, autónoma y lo suficientemente adulta como para saber si quiero procrear o no. Del mismo modo, considero que absolutamente todas las mujeres que conozco y con las que tengo relación: mis amigas, mis compañeras de trabajo, la dependienta del Zara, la de la gasolinera, la contable de mi padre, mi madre o mis cuñadas, están sobradamente capacitadas para saber qué hacer con sus respectivos coños. Lo cual, además, no deja de ser una decisión personal que de ninguna manera me afecta a mí. Bastante trabajo me da el mío (depilaciones, citologías, menstruaciones…) cómo para preocuparme del de la vecina.

Pero partiendo cómo partimos del principio de que la inmensa mayoría de la población española es medianamente inteligente me pregunto yo qué coño –con perdón- le importará a usted señor Ministro, a la Iglesia y a la panda de fachas que pasean carteles asquerosos mientras defienden guerras que matan a niños (de los carne y hueso), lo que sale de MI COÑO.

Porque yo follo con quien quiero, Alberto. Y cómo quiero. Como soy una mujer inteligente, utilizo métodos de anticoncepción que, dicho sea de paso, son una barrera contra las indeseables enfermedades de trasmisión sexual. Sepa también, que prácticamente ningún hombre –inteligente, a mi entender- con el que me he acostado se negaría a tener sexo sin protección la primera noche. Y que algunos hombres –inteligentes, por supuesto-, lo pidieron expresamente. Si yo, nublada por el calentamiento o por el amor que sentía hacia esa persona, hubiese cedido y hubiese aceptado mantener relaciones sin preservativo quizá me hubiese quedado embarazada. Quizá también me podría haber quedado embarazada con mi pareja, por haber jugado algún día más de la cuenta –las relaciones son un juego de dos, a mí la masturbación no suele embarazarme-, porque falló el método anticonceptivo –fallan, se lo aseguro- o porque esa persona me obligó a hacerlo. Afortunadamente, a mí no me ha pasado. Pero si me hubiese pasado, yo, mujer inteligente, hubiese querido abortar.

¿Sabe por qué? Tengo 27 años, he estudiado, soy profesional y NO quiero ser madre en estos momentos. Además, creo que tengo derecho a equivocarme como usted y como alguno de sus cuatro hijos, que, seguro, alguna vez debieron de haber practicado sexo sin haber convertido ese polvo en un ser humano.

Tengo derecho a abortar sin ser estigmatizada por ello y a hacerlo en las condiciones médico-sanitarias que se esperan de un país europeo en el año 2014. Tengo derecho a no joderme la vida porque un día algo salió mal y ni usted, ni mis padres, ni un cura, ni un psiquiatra ni el mismísimo Dios aparecido en la Tierra pueden negarme mi derecho a decidir lo que sale de MI coño.

Porque entonces, cuando yo y otras mujeres demos a luz, y en el hipotético caso de que todo saliese bien, tendrían usted y su gobierno que hacerse cargo de todos los hijos no deseados que llevan mala vida porque sus padres simplemente, no estaban preparados. O no podían darle un hogar. O no se conocían casi entre ellos. O no podían alimentarlos correctamente, o comprarles sus medicinas. Cosa, que, como bien sabrá, pasa cada día en España. Una nación que tiene el vergonzoso honor de tener a casi un 30 por ciento de la población infantil viviendo bajo el umbral de la pobreza, sólo por detrás de Bulgaria y Rumanía en el conjunto de los 27 países de la Unión Europea.

¿Sabe usted, señor Ministro, cuántos niños hay tirados ahora mismo en las calles de España? ¿O sin calefacción? ¿Y sabe los que comen todos los días lo mismo? ¿Se ha preocupado de conocer a aquellos que llevan los zapatos rotos al colegio? ¿Y a los que no han podido comprar un abrigo este año? ¿No le dan pena? A mí, sí. Lo que no me da pena es un embrión de pocas semanas que, sintiéndolo mucho señor Ministro, ni siente ni padece y que, efectivamente, podría convertirse en algo mucho más importante y entonces sí –y no antes- merecería toda su atención y la de su gobierno. Mientras tanto, amantes como son de la vida, deberían de preocuparse de que yo y el resto de las mujeres de este país tengamos una vida digna, estemos sanas y traigamos hijos deseados al mundo que tendremos que cuidar, inteligentemente, el resto de nuestras vidas.

Nosotras decidimos.

Referencia:(http://dianalopezvarela.blogspot.com.es/2013/12/mi-cono.html)