Quiero ser escritora.

Estimado/a lector/a, hoy te hablo directamente a ti, me dirijo sin problema alguno a quien quiera que sea que esté leyendo esto.

Creo que todos empezamos a escribir por la misma razón: para liberar los pensamientos más profundos que tememos pronunciar en alto y decir a las personas que nos rodean; Para desfogar nuestras ansias de llorar y de gritar, para libar el sabor de vaciarnos un poco por dentro y llenar un poco una hoja en blanco que, sin nuestros pedacitos de alma en vela, seguro serian del todo insustanciales.

Es bueno, sí, no es malo. Quiero decir, una cruda motivación es razón suficiente para empezar a escribir pero no creo que eso sea suficiente para ser escritor. El dolor y el desamor, claro, los típicos y principales catalizadores de los dramas por excelencia, pueden ser un motor; pero no el único, claro está.

Un escritor debe aprender a escribir incluso cuando todo huela a rosas, incluso cuando la vida parezca incolora o solo quiera morir de indiferencia. Debemos aprender que una palabra es tan potente como nosotros la sintamos o la conjeturemos, da igual si existe una causa valida, nosotros debemos saber crearla. Así mismo, un buen escritor sabe poner potencia en toda palabra, no solo en la que duela o en la que alumbre, sino en toda aquella en la que el sujeto crea. 

Yo, así sin más, he decidido que voy a ser escritora porque por mucho que, si bien, empecé a escribir para sentirme mejor y canalizar mi agonía, he descubierto en el mundo de las palabras una infinidad de posibilidades además de encontrar en ellas aquello que más me asusta: un futuro incierto. Quiero ser escritora. Sí. ¿Voy a conseguirlo? 

Ni mis palabras lo saben, pero voy a dar todo lo que tenga de mi artalma (arte del alma) para acercarme a ello tanto como pueda o, almenos, como mis alas lo permitan.

Y con esto dicho, que el sonido de nuestras risas sea mayor que el de cien guerras sin prisas y que nuestras palabras sean siempre fuertes e insumisas!

Alessia Garnet.

English version_________________________________________________________________


I want to be a writer.

Dear reader, today I find myself speaking directly to you, adressing myself straightly to whoever is reading this.

I think everyone starts writing for the same reason: to release the deepest thoughts we fear to pronounce out loud to the people surrounding us; To vent our desire of mourning and crying, to taste the flavor of emptying a little bit of ouserlves and filling some piece of a blank sheet, which without this bit of our broken souls, would surely be pointless.

It's good, yes, it is not bad. I mean, a crude motivation might be enough to start writing but I strongly doubt it is enough to become a writer. Pain and Heartache, of course, the typical and main drama catalysers par excellence, they can be used as an engine; but not as the only one, of course.

Therefore, a writer must be able to write even when everything smells like roses, even when life seems colorless or does just make you want to die from indifference. We must learn that a word is as powerful as we might feel it or conjecture it, no matter if there is a valid cause for it;, we must know how to create it. Also, a good writer must know how to inject power in every single word, not just when it hurts or it lights, but whenever and in all of them, as long as the subject believes in it.

Me, simply, I decided I'm going to become a good writer someday because although I started writing in order to feel better with my pain and in order to canalize my agony, I ended up discovering in the world of words an infinite universe of possibilities, finding, further in them the one thing that scares me the most: an uncertain future. I want to be a writer. Yes. Am I going to achieve it?
Not even my words do know the answer but I'll give all the soulart in me to approach it as much as possible or, at least, as much as my wings allow me.

And with that said, may the sound of our laughter be greater than a hundred unrushed wars and may our words be always strong and rebellious!

Alessia Garnet

Winter coldness

As if life was going to take us exactly where we had planned to be happy. Indeed, never could we have been more wrong and naive, for life had settled down for us a good amount of setbacks and disarrays whiches we would never be able to avoid unless we faced straight to our most inner fears and fought them out as the wind blows the falling leaves of an autumn tree.

I hold the idea that I cry at night to release the few pieces of emptiness that I still carry with myself from all those past days. I suppose it is the only way my body has to tell me that it still remembers all that pain, all of that despair and all of that sadness. I believe my eyes cry to warn me about the hole which still exists somewhere in the depth of my soul, to tell me that it is impatiently waiting the moment to spring up again from its own ashes. I am so scared, so, so freaking scared of this moment but still, as always, I prefer to look on the other side and forget about my midnight furtive teardrops. Yes, I've allowed it to happen. And worst of all: completely consciously; I'm probably allowing myself to fall in love again. And now, utterly hopelessly, the only thing I can hold on to is the wish that, this time maybe, I'll be strong enough and my heart won't crack in a thousand pieces. 

And it is true, sometimes, when I'm sad, I let this winter icy coldness to get inside my bones and freeze my blood, so I can stop, for an instant, being alive and fighting myself.

Alessia Garnet

És Nadal.

És Nadal, sí; sembla mentida que els dies passin a una velocitat tan exageradament vertiginosa que fa por perquè, si hi penso, fa dos dies encara era estiu i pensàvem en tot el que encara ens quedava de sol i bogeries, de nits de festa i dies de ressaca, d'amors efímers i platges paradisíaques i, sobretot, en el munt de dies que mancaven per començar la universitat de nou i, així perquè sí i sense previ avís, ja estem de vacances de Nadal, amb no més que deu tristos dies contats per estudiar tots els tediosos exàmens que ens esperen al tornar de vacances (o si més no, almenys a mi). Si hi penso més enllà, es tracten de deu dies que vull compartir amb molta gent i deu dies que sé, del cert, que ni de ben lluny donen per tant com voldria perquè, en realitat, les hores i els minuts, quan els comparteixes amb gent que t'importa passen volant i ni te n'adones que en qüestió del que trigues en obrir i tancar els ulls ja han passat i el carrer que fa tan sols un moment era il·luminat per les llums de Nadal i omplert amb la olor d'una xurreria ara està il·luminat per la tímida i lleugera llum de l'alba i la olor de la matinada, acompanyada d'un fred malaltís, ple de mar, que et cala els ossos. I és que em fa gràcia pensar que et passes hores i dies pensant en els regals que compraràs a la gent, et preguntes què serà el millor, quina utilitat tindrà i si li agradarà a la persona en qüestió, trencant-te el cap un i un altre cop i tot perquè desprès, en poc més de cinc segons, tot quedi reduït a un esclat de riures al descobrir algun regal trapella; a un somriure sincer al descobrir un marc amb aquella foto especial o un àlbum d'aquell viatge que et va enamorar; a un sospir al desembolicar un llibre que feia temps que et volies llegir o a una abraçada en descobrir una manualitat feta amb tot el cor. Però, malgrat la historia dels regals, els àpats nadalencs i els finals/començaments d'anys, val a dir que el millor són els petits moments de complicitat que comparteixes amb la gent que t'envolta: un missatge fortuït de mòbil, per sota la taula, d'aquella persona especial just abans de les dotze de la nit del 31 de desembre; una mirada tendre dels teus avis que recorden el pas dels anys; un gra de raïm que s'atrapa a la boca i et fa escopir-ho tot mentre convulsiones dins un atac de riure; el record d'alguna persona que el Nadal passat compartia taula amb tu i que ara ja no hi és; el pensament d'algú que brinda amb tu des de ben a munt, a quilòmetres de distància per sobre els núvols; una cançó que sona i un pèl que s'eriça recordant un ball o un petó; un petit familiar que llegeix un poema a dalt de la cadira i et fa pensar quan eres tu qui s'alçava, del tot enrojolat, per recitar-ne algun; un arbre de Nadal que fa pampallugues incansable i un munt de garlandes que encenen el fulgor d'una llar. I és que crec que mai arribaré a entendre la gent a la que no li agrada el Nadal perquè, malgrat pugui estar d'acord en que és una festa que involucra consumisme i hipocresia familiar, també crec que és una festa que ens recorda a tots qui som, d'on venim i on volem anar, i que, a més a més, no només regala objectes materials sinó que ens regala coses immaterials, desitjos i il·lusions que valen més que qualsevol objecte ben embolicat i agraciadament guarnit que ens pugui caure sobre les mans. No em mal interpreteu, no sóc una d'aquestes obsessionades del Nadal que enfolleixen decorant la casa, emmalalteixen comprant regals i s'emocionen amb qualsevol banalitat d'aquestes festes però és que, quan veig els rostres il·luminats de la gent a la que estimo, ja sigui per un fanal, una llum de Nadal o un somriure, se m'afluixen les cames i m'enamoro d'aquestes petites guspires de felicitat Nadalenca.

Pd; Bon Nadal.

Alessia Garnet o, en aquest cas, Alba Serna F

Barcelona.

Inside the night

Recordo quan em vas dir que, a vegades, el cel et feia sentir minúscul i insignificant, que l'univers, amb la seva immensitat, era capaç de reduir-te al tamany d'una formiga. A tu, sí, a tu. En el seu moment ho vaig entendre i, d'alguna manera, hi vaig estar d'acord. Tot i així, pensar en la indiferència que la meva vida ocasiona al tempus fugit és quelcom que sempre m'ha fet venir nàusees enlloc de meravella. Avui, mentre mirava bocabadada el firmament i les petites però precioses estrelles que el constituïen m'he sentit una persona privilegiada, una ànima que, en una nit que potser no gaudia de res especial, s'ha sentit aclaparada i hipnotitzada per alguna cosa bonica, per un besllum de transcendentalisme i, per uns instants, m'he sentit com si, en el destí, aquell moment sempre hagués existit, com si realment el cel m'estigués mirant i somrient únicament a mi en aquell precís moment. I m'ha arrencat un pensament alegre, ha despertat una petita il·lusió dins l'alè que respirava i ha accelerat certs batecs del meu cor que de tant en tant oblido que existeixen. Perquè crec que a vegades les coses no són o grans o petites, o blanques o negres, o bones o dolentes... Simplement, i en això resideix la seva bellesa, són coses que ens atrapen i ens fan sentir-nos únics.

Alessia Garnet

By the time he'll come, leaves might be gone...

How ironic for a writer to be left speechless. How ironic from life to leave me speechless this way.

Above

A vegades busquem la bellesa on se'ns diu que es troba: en grans obres arquitectòniques, edificis modernistes, peces d'art que valen trilions i idees contemporànies que amb prou feines arribem a comprendre i és que, la veritat, no ens en adonem que la bellesa, en realitat, es troba en petits i diminuts instants quotidians que potser a ulls d'un tresorer són tan valuosos com un gra de sorra però que, a ulls d'un cor, són tan immensos com tot l'univers i més enllà. Així mateix, com venia dient, la bellesa es troba en un somriure, en una matinada anormalment groguenca, en un monyo despentinat, en un acte d'amabilitat, en una paraula furtiva, en una broma tonta, en una nit curta, en la brillantor d'una mirada, en el badall d'un nen o en la llàgrima d'un ancià entre mil i una coses més. Al meu entendre, la bellesa no pot estar descrita..., pel que fa a mi, aquest concepte manca de tot significat possible. La bellesa és allò que t'inspiri un pensament bonic, que et doni ganes de sumar-te a una causa, que et doni forces per suportar el dolor, que t'il·lumini un dia gris, que et regali ganes d'ajudar i de ser útil i que, per sobre de tot, et faci voler viure. La bellesa resideix en allò que et faci ser millor, en allò que et sàpiga enlluernar el rostre inclús quan el dia sigui fosc com la nit.

Alessia Garnet.

English version:

Sometimes we seek beauty where we are told to look for it: in great architectural works, modernist buildings, works of art that are worth trillions of dollars and contemporary projects that we barely get to understand when, reality is, we don't realize that beauty actually is found in these small and tiny quotidian moments that perhaps, for a treasurer, are as valuable as a grain of sand but in the eyes of a heart are as vast as the universe and beyond. As I was saying, beauty resides in a smile, in an abnormally yellow sunrise, in a messy bun, in an act of kindness, in a furtive word, in a silly joke, in a short night, in the brightness of a gaze, in the yawn of a child or in an elderly teardrop among a thousand more things. As far as I'm concerned, beauty can not be described as, from my point of view, such a concept lacks of any possible meaning. Beauty is something that inspires a nice thought, that impulses you toward a cause, that gives you strength to bear the pain, that puts light in a gray day, that makes you want to help and be useful but, above all, it is something that makes you want to live. As for that, beauty relies in what makes you better and in what lights up your face when the night is the darkest.

Versión en castellano:

A veces buscamos la belleza donde se nos dice que se encuentra: en grandes obras arquitectónicas, edificios modernistas, piezas de arte que valen trillones e ideas contemporáneas que a duras penas llegamos a comprender y es que, la verdad, no nos damos cuenta que la belleza, en realidad, se encuentra en pequeños y diminutos instantes cuotidianos que quizás a ojos de un tesorero son tan valiosas como un grano de arena pero que a ojos de un corazón son tan inmensas como todo el universo y más allá. Así mismo, como venía diciendo, la belleza se encuentra en una sonrisa, en un amanecer anormalmente amarillento, en un moño despeinado, en un acto de amabilidad, en una palabra furtiva, en una broma tonta, en una noche corta, en el brillo de una mirada, en el bostezo de un niño o en la lágrima de un anciano entre mil y una cosas más. En mi opinión, la belleza no puede estar descrita ya que, para mí, tal concepto carece de todo significado posible. La belleza es aquello que te inspire un pensamiento bonito, que te de ganas de sumarte a una cause, que te de fuerzas para soportar el dolor, que te alumbre un día lluvioso, que te de ganas de ayudar y ser útil, que, por encima de todo, te empuje a vivir . La belleza reside en aquello que te haga ser mejor, en aquello que te sepa iluminar el rostro cuando la noche esté en su punto más oscuro.

Alessia Garnet

Shitty gray day. Not much to say...

Avui fa un dia massa lleig. És com si algú hagués agafat un pinzell esfilagarsat i amb pintura grisa hagués sumit el cel en una cortina de grisos incessants i impenetrables, en una capa sòlida i opaca del color de la buidor. Avui tan sols tinc ganes de fondre'm sota els llençols i llevar-me l'endemà només quan els raigs de sol m'acaronin la pell i m'enrojolin les galtes. O potser, potser només voldria tenir-te aquí per fer un cafè i escoltar les teves fantàstiques històries mundanes carregades de boniques paraules transcendents.


Alessia Garnet.