MARY ANNE (relat inacabat)
Mary Anne. Per tu.
Hola estimats lectors, us advertiré abans
d’hora que aquesta història que us disposeu a llegir mai sabreu si és certa o
no però us arribarà al cor. Amb molt d’amor, la persona que l’ha escrit amb
tota la dolçor.
La gent es queixa constantment. Ens queixem
una mitjana de 25 cops al dia i això només una sola persona, imagineu quantes
queixes es fan al món sencer durant un dia. Però si bé, les queixes són més o
menys com els diners: estan repartides uniformement. Mai ho havíeu vist així,
oi?
A l’Àfrica un nen que té el VIH es queixa 5
vegades menys que un nen ric mal criat que viu en una mansió dins els estats
units. Perquè? Si mai trobes la resposta, la llegiria molt agraïda estimat/da
lector/a.
Però la verdadera història i el que vinc a
explicar comença aquí...
Mary Anne vivia a Kindy Grows, a l’estat de
Grinder. Tenia molts i moltes germanes, de diferents edats, colors i ètnies,
però se’ls estimava a tots igual. Mary Anne tenia 12 anys tan sols però per
tots els seus germans, la majoria més petits, era com la mare. No tenien ni
pare ni mare, tan sols, en la casa on vivien hi havia la cuinera i la directora
del centre, que cada cop que es passejava per la sala de jocs, de les quals les
parets eren més grogues que blanques a causa de la humitat del lloc, deixava
anar un profund sospir quan veia algun nen mirar per les finestres entelades.
Si encara no te n’has donat conta, t’estic parlant d’un petit orfenat, pobre i
ronyós, on els nens ja no tenen gaires esperances ficades en un futur millor,
més gloriós o digne. De tant en tant arriben nens nous i sempre es repeteix el
mateix cicle. Durant tot el primer dia el desafortunat plora i s’amaga sota les
descosides mantes del llit que li és assignat. El segon dia tots els nens es
reuneixen a la seva habitació i es presenten, oferint-li algun obsequi que han
fet a mà, a vegades un collar fet a base de fulles, o un dibuix, o algun dolç
que la vella cuinera a aconseguit d’arreplegar. Normalment el tercer dia, el
nouvingut ja ha acceptat la situació i comença a adaptar-se, però tot i que
sembli un procés fàcil cada un dels nens de l’orfenat ho viu d’una manera
pitjor.
Et preguntaràs quin és el motiu de que Mary
Anne, amb dotze anys, sigui la més gran de tots, i la resposta apareix com una
fuetada dolorosa a l’esquena. És un país dur, en temps difícil i situacions
extremes i les maneres d’aconseguir els diners són escasses i menyspreables.
Crec que no fa falta esmentar els possibles oficis que se’ls ofereixen als
pobres desafortunats.
Un calorós dia de Juliol, tres mesos abans que
Mary Anne complís tretze anys, l’orfenat va rebre una estranya i ben curiosa
visita. El president Heins Arfstrong es va presentar davant la directora,
conegut per aquells temps per tenir molt poc cor, i li va oferir molts diners a
aquesta a canvi de l’adopció de Mary Anne. De fet, la seva adopció no valia pas
tants diners, li haurien estat suficients uns cinquanta Minets, que era la
moneda de Grinder del moment, però enlloc d’això, el senyor president li’n va
oferir 500, dient que era un acte de bona fe i que alhora ho feia per alegrar a
la seva dona, que havia quedat estèril a causa d’una caiguda durant la seva
adolescència. La directora, davant d’uns quants funcionaris d’aquest i alguns
periodistes, davant d’una oferta tan bona no va tenir temps ni de pensar- ho
dos cops, que no havia acabat de parlar el senyor president, que ja s’havia
vist obligada a donar un sí rotund com a resposta. El tràmit dels papers i el
pagament no va durar pas més que mitja hora. Mentrestant, la cuinera, que havia
estat present en la conversa fins a l’hora de començar a fer els tràmits, va
anar a avisar a Mary Anne de la notícia i la va ajudar a recollir les seves
escasses pertinences.
Pobre Mary Anne, ella que no entenia gaire
cosa i tot el que havia sentit a dir del president eren rumors sucosos i
lletjos de sentir, no sabia si alegrar-se’n a posar-se trista. Els 500 Minets
que havien pagat per ella ajudarien moltíssim a l’orfenat i ajudaria a millorar
la qualitat de vida dels seus germanets, però per l’altra banda, que se’n faria
d’ells ara que ella ja no hi seria? Quin esdevenidor li esperava al costat del
president? Com sobreviuria en un món que li era tan llunyà, fora d’aquelles
quatre parets a punt de caure i aquell munt de nens que tan d’amor li donaven?
Semblava que s’hi donés lloc un terratrèmol al cap de Mary Anne.
-Maanne. – va sentir que deia una veu dolça
entre obrint les portes de l’habitació. Mary Anne es va girar i va descobrir a
la petita Giselle posant el nassarró per la porta. Va entrar i es va llençar
contra la seva faldilla esparracada, tot abraçant-la. – No te’n vagis Maanne,
no te’n vagis!-
Així és com li deien tots a l’orfenat: Maanne.
I a ella li agradava, va donar-se conta que mai més ningú no li diria així i es
va posar a plorar mentre que aixecava la petita Giselle i l’abraçava fort. La
va deixar al terra. La va besar al front i es va acomiadar.
-Cuida de tots i cada un d’ells petita
Giselle, necessito que siguis forta. – Amb això dit, va agafar el sac i va
sortir de l’habitació deixant Giselle sola a l’habitació i mirant com se
n’anava.
Va travessar el corredor i al rebedor es va
trobar amb tots els nens i nenes reunits amb dibuixos o polseretes fetes
artesanalment a les mans. Un d’ells, en Philippe, un noi rosset i pigat un any
menor que ella, va arreplegar tots els detalls i els va donar a Mary Anne, que
no s’aguantava les llàgrimes.
-Et trobarem a faltar Maanne. – va dir, i tots
els nens i nenes la van abraçar alhora fins que va sortir la directora, una
dona seriosa i estirada amb un nas punxegut i uns ulls enfonsats.
-És l’hora Mary Anne. Ah, i arregla’t una mica
els cabells, volen fer una fotografia pel diari.
Mary Anne es va separar de tots els nens
intentant no mirar-los i va seguir la directora pels corredors fins trobar-se
amb un munt de gent que no coneixia a la ronyosa entrada de l’orfenat. Hi havia sis o set càmeres, vuit periodistes
i uns quants curiosos que s’havien aturat davant de tant rebombori. MA va veure
un home alt i fort, amb cabells grisos i canosos pentinats cap enrere, uns ulls
daurats i un somriure implacable vestit amb un conjunt de camisa, americana i
pantalons de color blau marí a ratlles, al seu costat hi havia una dona també
d’avançada edat, amb els cabells rossos i recollits en un bonic monyo cap a
dalt, prou maca, i al costat d’aquesta, un home baixet i grassonet no gaire
agraciat que MA va suposar que devia de ser el president. En aparèixer, va
captar l’atenció de tots i la directora va intentar de pentinar-la una mica tot
i que no amb gaire èxit. Feia molt que el cabell de MA no havia estat pentinat
ni netejat amb xampú del bo i havia perdut gaire bé tota la seva brillantor.
Els durs anys pels que havia passat havien emblanquit la seva pell i enfosquit
la llum dels seus ulls. Ja no era aquella noia pèl-roja d’ulls mel i cabells
llargs i llisos que havia arribat un dia a l’orfenat. I de la carn que havia
donat forma a aquell cos ara en quedava poca i els óssos se li marcaven a la
pell. MA va pensar que en veure-la ja no la voldrien adoptar però no va ser
així, tot al contrari: la dona rossa va anar a abraçar-la i li va caure una
llagrimeta de l’ull, MA no sabia si era de les de veritat o només fingida, però
aquella dona havia plorat per ella, i això la va fer sentir important, més del
que mai s’havia pensat. El següent va passar tot tan ràpid que no ho recordo
gaire bé. Enseguida tots es van mobilitzar i col·locar per la foto. MA posada
entremig de l’home alt i la dona, l’home grassonet al costat de l’alt i la
directora de l’orfenat rere MA, com si fos algú important per la petita. Molts
flaixos els van cegar i desprès riures i elogis, mirades cap a MA i somriures
falsos. No van passar més de vint minuts que MA ja era dins un cotxe negre,
molt luxós, asseguda al seient de darrera al costat de la dona rossa, amb
l’home grassonet conduint i l’home alt al seient de copilot. Va fer una última
mirada cap a l’orfenat i va tancar els ulls, resant per a que tots tinguessin
sort.
2 anys
més tard... (Mary Anne té 15 anys)
Va resultar que l’home grassonet no era pas el
president si no el ministre, “l’ajudant/secretari del president”, en Jash i era
un home molt rondinaire que a MA mai li va acabar de caure bé. L’home ben
plantat era el senyor president, Heins, del qual MA havia sentit tantes
xafarderies meloses, però a mesura que l’anava coneixent, més veia que eren
totes falses. La dona era Katilin, la dona de Heins. Ella era tres anys més
gran que Heins però s’havien enamorat bojament de joves i sempre havien estat
junts. Katilin era estèril i en adoptar-la, un raconet del seu cor es va
omplir. Des del primer moment que va posar els peus sobre el luxós terra de la
mansió de Heins i la seva dona, MA es va convertir en la nena més mimada del
veïnat. Podia tenir tot el que volgués, costés el que costés. Katilin es
passava el dia amb ella, li feia de tutora i l’ensenyava sobre matèries com
economia, història, matemàtiques, biologia, ... etc. I ho feia prou bé, Katilin
era una dona molt culta, cosa estranya pels temps en els que ens trobàvem i
s’ha de dir que tenia molta paciència amb MA, que era una mica sapastre per
aquestes coses. Heins la portava a passejar sovint per llocs molt bonics i li
explicava històries i contes que la fascinaven. Tots li havien donat tant que
no gosava demanar mai res, però ella només podia pensar en una cosa: en
Giselle, Philippe i tots els nens de l’orfenat. Al principi hi enviava cartes
cada dia i en rebia dos cops per setmana però a mesura que passava el temps les
cartes que rebia trigaven més i més a arribar fins que en va parar de rebre i
no en va saber res més, ni de l’orfenat ni d’aquells que antany havia anomenat
germans. No gosava preguntar a ningú sobre que s’hi esdevenia a l’orfenat;
seria una gosaria i no volia que pensessin que el seu cap encara rondava per
allà i que preferiria ser allà, però la veritat és que no aconseguia
treure-se’ls del cap i Katilin un dia ho va notar, mentre eren a l’”aula”.
No és que hi hagués pas una aula enmig de la
gegant mansió però era el saló de l’ala oest, que disposava d’una gran taula de
fusta de roure centenari amb molts finestrals que donaven al lluminós jardí.
Les parets estaven gairebé totes ocupades amb sofàs, quadres amunt, llums
elegants i algunes pissarres que Katilin havia fet penjar en denominar aquella
la sala de l’aprenentatge de MA. També hi havia fet posar una gran vola del món
que girava i estava impremta en relleu, a MA li encantava jugar-hi, s’hi podia
passar hores. Adorava cloure els ulls i, portada per l’emoció, deixar caure el
seu dit índex sobre alguna zona, que seria un país o altre, on ella s’hi
imaginaria vivint, i amb una llista de l’1 al 10 votaria amb quina il·lusió li
faria viure-hi. Pel moment, Gerninia, una regió del continent més allunyat de
Birnia, tenia la puntuació més alta, degut a llibres que n’havia llegit sobre
els seus immensos i altíssims boscos on la llum es filtrava verda i la llum de
la lluna il·luminava per les nits, es parlava de fantàstiques i meravelloses
llegendes que solcaven entremig de les seves fulles i arrels.
-Estimada Mary Anne, últimament et vaig
preocupada, ofuscada. No et concentres a classe, ni en les matèries que abans
t’agradaven. Digues-me, bonica, si hem fet alguna cosa malament, o si t’amoïna
quelcom. – va dir la dona amb cara de preocupació.
-I es clar que no Katilin! Des de que vaig
arribar vostè i Heins no han parat de donar-me amor i regals i tot el que em
fes falta, de debò, ningú sap la sort que tinc de ser aquí, però... no li ho
volia dir, però sí que hi ha un assumpte que em té inquieta.
-Tu diràs, Mary Anne, sóc tota orelles.
-Farà cosa d’un mes vaig parar de rebre les
cartes que rebia abans tant sovint dels meus companys de l’orfenat i no se a
què és degut, em pregunto si els hauré ofès d’alguna manera...
-I ara, estimada, tu no has fet res de dolent!
Però ara mateix no ens podem permetre de viatjar fins allà, a Kindy Grows, hi
ha masses lladres pels camins boscosos que ens condueixen cap allà i la por ens
té tancats aquí a la capital de Grinder, espero que ho entenguis, però si vols,
puc enviar a algú a revisar que tot va bé.
-Li ho agrairia de tot cor, Katilin, em
deixaria bastant tranquil·la, de veritat. Però es que no gosava de molestar-los
ni a vostè ni a Heins amb els meus assumptes tan poc rellevant, ara que sé que
les coses estan difícils a Grinder.
-No et preocupis reina, ja veuràs com tot se
soluciona aviat.
Grinder era un dels 5 estats del continent
Birnès, Birnia, també anomenat el Continent del Sol, ja que tot ell era un
continent assolellat i conegut pel seu temps temperat i els seus rics rius
d’aigua cristal·lina. Grinder era un dels estats mitjans, no tan important com
Grassen o Mirland però sí conegut. La capital de Grinder era Silverhall,
anomenat així per les nombroses mines de plata que hi havia. Era una ciutat
poderosa i rica amb bastant influència sobre Birnia i en aquest moment passava
per una crisi social on els més pobres es revelaven en contra dels rics que
vivien a les ciutats i gaudien de tots luxes. Heins, el president de Grinder,
tenia la situació tan descontrolada que les afores de Silverhall havien
esdevingut impenetrables degut a l’alt nivell de vandalisme que s’hi donava
lloc. A casa no paràvem de rebre visites de generals, consellers, missatgers,
senadors, presidents veïns, ...etc que es passaven llargues hores enraonant amb
Heins al seu despatx privat, que es trobava a la part principal de la mansió,
quan entraves al rebedor a mà dreta i recte fins a una porta llarga i gran amb
el seu nom escrit sobre una xapa de plata enganxada al llarg de la porta. MA
temia per ell, ja que tot el trasbalsament el feia emmalaltir per les nits i el
sentia caminar amunt i avall de l’enorme casa, ensopegant amb coses i parlant
sol, buscant alguna solució. Cap ciutat de Grinder no s’havia trobat mai amb
una cosa així i en general la situació era bastant caòtica. Amb tot això MA
patia massa per l’orfenat de Kindy Grows però, com Katilin ja havia dit, ara
mateix no hi havia res a les seves mans que pogués fer per ells.
3 anys
més tard (Mary Anne té 17 anys)
La revolta no va minvar i tot i així, a
Silverhall, tots seguien fent una vida normal, anaven de compres, al teatre,
assitien a reunions del té, a exposicions, festes i res pertorbava la seva
diversió, ja que totes les entrades a Silverhall estaven controlades per la
guàrdia de la ciutat i el vandalisme encara no hi havia passat. Mary Anne, amb
el temps es va anar oblidant de la gent de l’orfenat, submergint-se de mica en
mica en un món més luxós i sofisticat on la seva única preocupació era si
aconseguiria un bon xicot amb qui casar-se o portaria un vestit més maco que
l’altre. Cada dia que passava a la mansió de Heins, les arrels de Mary Anne
cada cop eren més translúcides fins al punt que es van tornar pràcticament
invisibles i imperceptibles, ningú no hauria dit mai que un temps enrere, Mary
Anne, havia format part d’una família d’uns 30 germans i germanes, pobres i
orfes. Ara era una més dins la societat, i encara més, era la filla del
president de Silverhall i era una de les jovenetes més cotitzades de Grinder.
Un dia, sortint de veure una tragèdia del
teatre Victoria, al bell centre de Silverhall, agafada del bracet de Lord
Mindivit, un jovenet un any més gran que ella, de 18 anys, va sentir un grup de
persones de baixa classe reunits a la cantonada del teatre discutint en veu
alta i cridant.
-Us dic que encara que Armfstrong hagi
aconseguit parar les revoltes no aconseguirà mai acallar el poble.
-Però què dius, marrec! – va dir un home
d’avançada edat. – Silverhall sempre ha estat així, els rics viuen bé, amb tots
els luxes del món i amb les seves vides perfectes, nosaltres treballem com a
burros per viure a les últimes i els de fora què? Els de les afores els envien
a les mines i a fer feines brutes a canvi de 2 minets si s’hi escau i viuen del
que cacen! Així va la cosa noi, així va!
-Doncs no hi estic d’acord, vell! – L’home que
acabava de parlar li va fúmer un clatellot al sentir-lo però el jovenet seguí
parlant. – No som pas titelles, sap? Potser aquest cop ha aconseguit
manllevar-nos però aviat serem més forts.
-Ah sí? I com? Adquirirem poders màgics? – va
riure-se’n un altre.
-No, però he sentit que s’està creant una mena
de resistència a les afores, concentracions de gent als boscos... – va dir amb
veu molt fluixa, que Mary Anne va haver d’esforçar-se per sentir.. – He sentit
que hi ha un cap, algú que ho està movent tot, es veu que s’hi està unint gent
d’altres estats de Grinder i ...
-Bajanades! – va dir el vell escopint al terra
– No et creguis tot el que diuen xiquet, no t’ho creguis que de rumors n’hi ha
molts i ni la meitat s’escauen un centímetre a la realitat! Há –va dir i se’n
va riure, ridiculitzant al pobre noi.
-Doncs saps què et dic, vell remugaire? Que me
n’aniré personalment a comprovar-ho, si és cert o no, i quan torni t’estendré
la mà i et donaré una oportunitat per excusar-te de les teves impertinències
del dia d’avui, o d’altra manera, cauràs, igual que tots els rics d’aquesta
maleïda ciutat...! Es clar, a tu ja t’està bé, covard traïdor, tu treballes als
estables de la mansió de Heins, tu et treus uns bons minets a costa seva, no
m’estranyà que diguis això! – El jove escopí a terra, dirigí una última mirada
assassina al vell i se n’anà feroçment, gairebé corrents, pel carrer on Mary
Anne es trobava, perduda en aquella conversa, fregant-li l’espatlla. Aquesta al
sentir l’estrebada a l’espatlla es va despertar i s’adonà que Lord Mindivit la
mirava amb cara perplexa, esperant que pugés al cotxe negre que els esperava.
Mary Anne es disculpà cordialment i s’excusà dient que acabava de recordar una
cosa i s’havia quedat aturada per moments, el noi ben vestit, li dedicà un
somriure i bromejà.
-Tots els nois de la ciutat bojos per tu, i la
bella Mary Anne no fa més que tenir el cap a la lluna. – Mary Anne respongué
amb un somriure fingit i pujà al vehicle, estirant la faldilla del vestit per
darrera, per a que la tela cara no quedés arrugada desprès del viatge fins a
casa, o més d’un pensaria que els dos nois haurien fet coses imprudents dins el
vehicle.
Lord Mindivit era el fill d’un empresari
important de Silverhall bastant amic del seu pare, Heins, i feia que es veien
un mes o per l’estil. Tant l’un com l’altre semblaven interessats en la
relació, però la veritat es que a Mary Anne, els nois encara li cridaven poc
l’atenció i de moment ho feia més per entreteniment que no pas per sentiments
ja que tot això la divertia bastant. Lord Mindivit, o també, més habitualment
anomenat Trebor, tenia clares intencions de convertir a Mary Anne en la seva
esposa algun dia, ja que era una persona molt influent a Silverhall i tenia uns
trets exòtics que la majoria d’habitants de Silverhall no tenien, cosa que la
feia atractiva als ulls de molts. Mary Anne, enlloc de ser rossa com la majoria
de gent de la ciutat, tenia uns cabells pèl-rojos llisos i llargs com la seda,
que queien en una melena que li descendia fins al cul. La pell ben clara i un
grup de pigues a cantó i cantó del nassarró, acabat en una rodoneta
arromangada. Els seus ulls eren del color del cuir i quan el sol els
il·luminava es tornaven verds com el jade. Alguns la trobaven ben estranya,
fins a lletja havien arribat a dir, però per la majoria, Mary Anne era com una
mena de misteri. La gent ja havia oblidat que un dia havia arribat del no res a
Silverhall i s’havia convertit en la filla de Heins perquè sí, havien oblidat
que no compartia la sang Grinderiana ni els seus gens. I així com els altres se
n’havien oblidat, ella també. I vivia en el seu món de roses.
Mentrestant, a l’altra banda de Grinder, a la
punta tocant al mar, en una zona pobre i boscosa anomenada Kindy Grows, les
coses anaven d’una manera ben diferent...
Philippe va aixecar el cap i mirà al seu
voltant, vigilant en la penombra de la nit entre les formes estirades dels pins
i d’alguns animals nocturns que s’hi passejaven a desgrat seu. Va abaixar la
mirada i va fer un glop de cervesa de la tassa de ceràmica que tenia a les
mans, mig trencada. Mentrestant, al voltant del tronc tallat de roure que els
feia de taula, la resta dels seus companys estaven sumits en una gresca
estúpida que els feia riure. Un grup de noies, vestides amb faldilles curtes
pels genolls i corsé passà pel seu costat, deixant anar rialletes entre elles.
Philippe va divisar a Giselle, una noia menudeta, rossa i amb els llavis
pintats d’un color ben vermell, com la sang, una expressió endurida i llunyana
vagà pels seus ulls mentre el mirava de reüll i s’afanyava a seguir els passos
de les altres noies. Allò va distreure els seus companys de la gresca i un
d’ells les va cridar.
-Maques, nenes! – va dir amb veu de porc i un
to despectiu. Elles es van girar i van acostar-se una mica al tronc de roure,
per no mancar al respecte, ja que aquell noi era el fill del cap del poble.
-I ara, Bermund, mira com vas! D’aquí poc el
cap et donarà tantes voltes que no sabràs ni com et dius, beneit! – va dir una
de les noies més altes, amb els cabells marrons recollits en un monyo al cap i
un tirabuixó que li queia ben avall, fins al pit, on lluïa un escot ben
generós.
-De fet, tinc una idea millor, perquè no me’l
treus tu, el mal de cap, saps com m’agrada quan... – va dir amb una veu encara
més degradant Bermund, mentre es llepava els llavis amb la llengua, com si no
fos més que un gos. Philippe li va dirigir una mirada que expressava tot el
fàstic que sentia envers d’ell. La pobre noia es va ruboritzar i va semblar que
de cop se li omplien els ulls de llàgrimes.
-Ets un porc! – escopí i el mirà amb
menyspreu, es va començar a girar i donar-li l’esquena quan de sobte Bermund
obrí la bocassa de gos que tenia i parlà de nou:
-Ai, preciosa, això no m’ho deies pas l’altre
dia, quan cobraves, i mira que com m’ho vas fer bé, et vaig donar una propina
extra – va riure entre les dents – espero que almenys et servís per fer quelcom
de bo... – se la mirà amb menyspreu i ell i els altres es posaren a riure,
menys Philippe que se’l mirà com si a la següent de canvi se li anés a llençar
al coll, com un llop famolenc. Bermund l’interceptà i apartà la mirada,
dissimulant feu un glop de cervesa. Philippe es va relaxar una mica però
aleshores, un altre noi, Gregon, un que normalment es quedava callat i només
que obria la boca per donar la raó o bé riure’s de les bromes de Bermund, obrí
la boca i digué allò que mai hauria d’haver pronunciat.
-Ep, puteta, sí, tu, no t’amaguis, - però
veient que ninguna d’elles responia, prosseguí – au va, no et facis la burra,
Gisselle, que no et faci vergonya, pensa que ja ets una dona! – va exclamar amb
una veu de boig i animal que ningú no hagués dit mai que qui parlava era un noi
de només que setze anys, mentre que Gisselle només en tenia 13. Aquesta,
instantàniament cridà alguna cosa intel·ligible i trencà en uns plors tant
extremadament tristos que totes les noies que l’acompanyaven se l’enduren i
l’abraçaren fortament, intentant calmar-la. Amb aquestes, Philippe ja li havia
partit el llavi inferior i trencat el nas al porc de Gregon, que plorava i feia
força per treure-se’l del damunt. Philippe se li havia abraonat a sobre tant
bon punt l’última rialla havia sortit de la seva bocassa, com si fos un os
ferotge que fa mesos que no menja i Gregon fos l’única presa disponible. Els
altres nois s’afanyaren a separar-los. Giselle, la noia morena alta i la resta
de noies ja eren fora de la seva visió quan van aconseguir retenir a Philippe.
Philippe va respirar a fons, intentant recobrar
l’alè, mentre a uns quants metres d’ell, Gregon intentava recobrar-se de
l’ensurt i es queixava, maleint tots els ossos de Philippe, però aquest tan
sols podia pensar en Gisselle.
-Maleït siguis! El pròxim cop que em posis les
mans a sobre m’ocuparé personalment d’enfonsar-te la meva pròpia daga a la
panxa, Philippe, fill de ningú, maleït siguis! – li cridà Gregon com pogué
degut a la inflamació del seu llavi inferior que s’havia inflat com un flotador
i el tenia més vermell que de costum.
-Escolta’m bé, el pròxim cop que t’acostis més
de cinc metres a Gisselle o simplement li parlis, et juro que no tindràs vida
per apunyalar-me amb cap daga! – Philippe va abaixar la mirada i per uns
moments semblava que no diria res més, però va deixar anar una última amenaça-
que no es repeteixi, Gregon, fill de Klang, que no es repeteixi.- li dirigí una
mirada d’odi i se n’anà sense dir res més. Tres dels nois, que seien al voltant
del roure, s’aixecaren i el seguiren com gossets obedients que segueixen el seu
amo.
Gisselle seia sobre un llit de fusta amb un
matalàs primet bastant simple, dins la “casa dels riures”. La casa havia
adquirit aquest nom al cap del temps però aquella no era cap casa bonica ni
alegre, era la casa de les prostitutes de Kindy Grows, lamentablement.
Gissele plorava sense parlar ni mussitar cap
mot, i li venien fugaçment imatges al cap, que intentava oblidar...
Les primeres foren les pitjors: Gregon era
assegut al seu costat i la besava carinyosament, sense una mica de brusquedat,
seguidament tot anava bastant ràpid i les imatges es precipitaven en un remolí
infinit de sensacions que Giselle va aconseguir foragitar instantàniament tot i
que per dins, el cor li cremava, la turmentava el record de tot el que havia
succeït amb Gregon, no entenia perquè l’havia tractat tant bé aquella nit i tan
sols minuts abans l’havia arribat a menysprear d’aquella manera tan bruta.
Havia arribat a pensar que Gregon l’estimava, s’insultà i premé els punys.
Seguidament li va passar pel cap la imatge
d’aquella mirada tant sobre protectora, venint d’aquells ulls blaus que sempre
la tenien vigilada en un silenci impertorbable. Pensà en Philippe i tot el que
girava al seu voltant. Feia quatre anys eren tan inseparables com carn i ungla
i ara, ara ni es parlaven, ell tan sols l’esguardava i ella, ella es deixava
esguardar. El va enyorar i va deixar que una de les llàgrimes que regalimaven
per les seves galtes fos per ell, el germà que tant trobava a faltar. Odiava
l’orfenat, odiava Kindy Grows, odiava a Gregon i també a Philippe.
Aleshores li vingué al cap la imatge d’aquella
noia pèl-roja, pigada i amb aquells ulls de color indefinit. Va recordar com li
agradava descobrir cada nova tonalitat en que es podien convertir els seus
iris. Va odiar-la a ella també, per haver marxat i per haver-la abandonat a la
seva invisible sort, que l’havia dut aquí, a una casa de prostitutes amb només
que tretze anys. Per sort, no va trigar gaire estona més a caure inconscient al
món dels somnis, on podria ser una nena de 13 anys normal i corrent.
Charlotte i Evelyn van envoltar a Mary Anna en
una tovallola blanca com la llum i suau com la seda mentre ella treia
cuidadosament els peus de la banyera, on encara fumejava l’aigua. Els va dir
que es podien retirar i quan ja es notà el cos sec, deixà caure la tovallola al
terra i passejà, del tot nua, per l’habitació. S’assegué a la coixinera de la
finestra i va observar els jardins de la mansió i a la llunyania, amb una
lluminositat tènue, el centre de Silverhall, li va semblar arribar a sentir les
rialles dels borratxos que cantaven i feien gresca dins dels bars. Cansada de
la visió, va desviar la mirada cap a les afores de Silverhall, i va veure un
munt de massa verdosa, a les fosques, il·luminada tan sols per la llum de la
lluna, que es trobava en fase minvant. Va recordar aquell viatge en cotxe tan
etern des de Kindy Grows fins a Silverhall, va recordar totes i cada una de les
llàgrimes que va vessar d’amagat i un sentiment de culpabilitat i remordiment
li va recórrer l’espina. Va fer fugir aquelles imatges de la seva ment i es va
centrar en Silverhall i el que hi tenia a veure, no volia pensar en res més. Va
pensar en Trebor i una rialleta se li va escapar per sota el nas, li encantava
sentir-se estimada i encara més per un jovenet tan rellevant com Lord Mindivit.
Tothom ja s’havia fet a la idea de que en un parell d’anys ja s’haurien casat i
que en poc temps ella donaria a llum a un fill preciós, amb pell rosada i mig
daurada i uns cabells entre pèl rojos i rossos. Ella ja havia planejat la boda,
tot seria perfecte, com als contes de fades i viurien perfectament, feliços per
sempre més.
A més a més, les revoltes havien minvat i
semblava que les coses anaven millor a Grinder. Tot havia estat gràcies a un
consell que el cosí del president Armfstrong li havia donat a aquest: “Veuràs,
la gent no es vol sentir inferior, és obvi que saben que viuen en pobresa si es
comparen amb la gent de les ciutats, com nosaltres... els has de complaure.
Veuràs, estimat cosí, recordes els nostres anys mossos, quan l’àvia em donava
50 minets, perquè era més gran, i a tu només te’n donava 25? Aleshores, perquè
no t’enfadessis, et donava un dolç de gerds i et feia un petó, per
acontentar-te, i tu et quedaves satisfet, oi? Doncs bé aquí el que has de fer:
dóna’ls un dolç de gerds a canvi dels 25 minets de més que volen i si raones
com un president, acabaràs amb les revoltes. Fes-me cas cosí i tot anirà bé.” I
així va fer el president, els va cedir terres perquè se les administressin
entre ells i hi poguessin tenir els seus “gerds” i els digué que aquell obsequi
era regal del president, a canvi de la confiança que els tenia i els bons
serveis prestats, així com els va prometre rebaixes en serveis de la
presidència de Grinder com protecció davant d’enemics, i aquest fou el seu
“petó”.
D’aquesta manera, igual que el mateix
president a la seva joventut, els inconformistes es van satisfer i s’ompliren
la panxa de cervesa i pa per celebrar la seva suposada “victòria” sobre la
presidència de Grinder.
(11
mesos més tard, a punt de complir les 18 primaveres)
La cançó es va acabar i els músics van fer una
pausa de cinc minuts per descansar les esgotades mans que no havien parat de
teclejar tecles, pinçar cordes i llegir partitures durant tota la nit. Mary
Anne va aprofitar també per separar-se un moment de Trebor, que la tenia
controlada a cada segon, sempre mirant-la amb aquells ulls d’os famolenc
d’amor, i es dirigí al rebedor de la mansió. Estaven celebrant les 18
primaveres de Mary Anne tot i que encara li quedaven dos mesos per complir-les
de veritat. Les celebraven abans perquè Trebor ja havia demanat la mà de Mary
Anne als seus pares, que li havia estat concedida de bon grat per part del
president i de Katilin. Els celebraven abans perquè el president sempre havia
volgut que Mary Anne es casés només desprès d’haver complert els 18 i ser
considerada una adulta més de Silverhall. A Mary Anne no li molestava pas però
encara no s’havia plantejat del tot si s’hi volia casar o no, simplement, ningú
li ho havia preguntat. Ella i Trebor tot just s’havien donat el primer petó i
no havia estat pas com Mary Anne sempre havia imaginat; màgic, únic,
inoblidable, dolç, estremidor, ... vaja, com als contes.
Escapolint-se entre la gentada va aconseguir
arribar al rebedor sense la mirada de Trebor clavada a les seves espatlles i va
afanyar-se a agafar una jaqueta, de pell, del penjador que hi havia a la rere
cambra del rebedor. Va sortir al jardí. Era gener i feia un fred esgarrifós, a
fora nevava i els copets de neu queien furiosos sobre el terra de pedra. La
foscor i el silenci regnaven al jardí i com cada nit, els arbres, l’estany, i
el petit laberint eren únicament il·luminats per la llum de la lluna i un trist
fanal a la paret de la porta, just on es trobava ella. Va agrair el contacte
amb l’aire fred i humit, fora d’aquell ambient tan calorós i sorollós, embogit
de la festa i va inflar els pulmons al màxim. Va intentar ordenar les idees del
cap, ja que al celebrar els seus divuit anys havia begut “champaigne” del bo i
car i alguna copa de licor irlandès del refinat. Les llums de Silverhall a la llunyania
semblaven més difuminades de l’habitual i els sons i imatges que percebia, molt
més lents que de costum. Va atribuir aquests efectes a l’acció de l’alcohol que
corria per les seves venes i una rialleta estúpida es va escapar dels seus
llavis, maquillats amb pintallavis de color cirera. Amb tot, ni tan sols es va
adonar de com una figura es movia entre les ombres, es col·locava al seu
darrere silenciosament i l’agafava, tapant-li la boca amb força. L’aixecava del
terra i se l’emportava lluny d’on la poguessin sentir cridar.
Gregon va pensar que seria bona idea agafar
una d’aquelles noies adinerades i malcriades, que assitien a aquesta classe de
festes, per fer veure a Silverhall que no els podien fer callar com si fossin
nens petits que es satisfan amb una piruleta. Se la va endur fora de la gran
mansió i es va endinsar pel bosc amb ella sobre les espatlles, que li donava
petades i intentava desfer-se del tel de roba que li havia lligat a la boca per
emmordassar-la Gregon. Va fer drecera pel nord-oest i estant baixa com estava
la guàrdia, va travessar la frontera, aprofitant que la mansió estava molt a
prop dels límits de Silverhall amb les afores. No va trigar més que 10 minuts.
Al cap de cinc minuts, Mary Anne ja s’havia
cansat d’intentar cridar i desfer-se de les mans que la subjectaven i l’alcohol
no la deixava pensar correctament, així que va haver de desistir pel moment i
va pensar que planejaria un contraatac més tard, quan es trobés més èbria. Per
la força, la manera de caminar i el cos del seu assetjador, Mary Anne va deduir
que es tractava d’un adolescent com ella, enrabiat i enfurismat per ves a saber
què.
Quan per fi Gregon va arribar a la clariana,
un munt de pistoles es van preparar per disparar i ell va parlar.
-Que sóc jo, idiotes, abaixeu les armes! Us
porto un regalet ben embolicat! – va dir rient-se. Aleshores la va deixar caure
al terra brutament i Mary Anne es va fer mal al turmell i al costat dret. Va
veure com de darrere els arbres en sortien personetes que encenien unes torxes
i s’acostaven a ella, observant-la, divertits i amb rialles.
-Traieu-li la mordassa, a veure que diu! – se
li va acudir a un, i això van fer els altres.
-Mal parits! Us en penedireu molt d’això!
Veniu aquí, sigueu homes! – va cridar Mary Anne, però pel to de veu que va
emprar i els galls que va fer, es va notar molt que anava borratxa i tots els
nois van començar a riure alt i fort i a fer-li bromes. Ella no sabia que fer,
així que va callar i com va veure que agafaven ampolles i es posaven a beure,
va pensar que aviat es quedarien adormits i ella es podria escapar. Un noi es
va posar a tocar l’harmònica i tots es posaren a ballar, deixant les torxes
sobre escletxes dels arbres i fent un foc al centre. Ballaven fent l’idiota i
Gregon, el noi que l’havia segrestat la va agafar i va començar a ballar amb
ella. Mary Anne intentava resistir-se, però era inútil, aquell noi tenia massa
força i estava decidit a fer-la ballar amb ell, així que s’hi va haver de resignar.
-Porc... – va dir entre les dents. I ell la va prémer més fort i li va besar la
mà.
-Així m’agrada, bonica, així m’agrada.- va dir
somrient mentre li guinyava l’ull.
Per sort la “tortura” del ball no va durar
gaire i enseguida la va deixar anar i la va deixar a terra, recolzada sobre un
arbre amb les mans lligades a l’esquena.
-Beu, maca, beu! –li va dir Gregon, i li va
abocar una beguda alcohòlica molt forta a la boca que Mary Anne es va veure
obligada a empassar. Tot era tan difús: les llums del foc, les torxes, la gent
ballant, els crits, la música, ... Mary Anne va tancar els ulls i quan els va
obrir de nou, es va despertar en un lloc totalment diferent al que es trobava
abans de quedar-se dormida. Era en una habitació de fusta amb un llit prou gran
per dues persones i dues portes, es veia clarament quina donava a l’exterior,
pel pany i la finestra al costat, així que, sentint-se encara marejada i amb
nàusees va fer l’esforç per aixecar-se del terra i dirigir-se a la porta per
escapar-se. Recordava poc, però sabia que havia d’aconseguir escapar. Un mareig
la va recórrer de dalt a baix i va estar a punt de caure però, enlloc d’això,
es va recolzar sobre algun objecte que no recordava haver vist a l’habitació al
despertar-se. Segons més tard es va adonar que no era pas un objecte sinó unes
mans fortes que la subjectaven per la cintura.
-Vaja, vaja, així que avui m’han portat un
regalet ben car. – Va dir una beu juganera però jove rere seu, acostant els
seus llavis a l’orella de Mary Anne per convertir aquella situació en un joc
una mica més sensual. – Que m’ofereixes, maca? – va dir, mentre amb la mà dreta
passava de la cintura a la panxa de Mary Anne, pujant lentament pel costat.
Mary Anne, espantada, es va girar de cop i va apartar aquell home del seu
davant amb una empenta als pectorals però aquest va ser més ràpid i, agafant-la
pel canell esquerre, la va apropar contra el seu pit nu, encarant-la així, ulls
contra ulls.
De sobte Mary Anne va patir un xoc, recordava
aquells ulls, blaus com el riu. El nas respingó envoltat de pigues del color de
l’avellana i aquelles galtes que temps enrere havien resultat tant elàstiques i
amassades. Va posar la mà al seu coll.
-No pot ser... – va tartamudejar. Ell va
quedar-se pàl·lid de cop, quiet, mort.
-Merda, que inútil que arriba a ser, collons!
– va cridar mentre s’apartava de Mary Anne. La va agafar pel canell, de nou,
amb brusquedat, i se la va endur fora de la caseta, caminant ràpid i sense
mirar-la un sol cop. Amb la mirada freda al front.
-Greeeeeeeeeeeegooooooon! – va cridar alt i
fort. El crit va ressonar per tot el campament. Ràpidament, el noi va
aparèixer, borratxo, d’entre uns matolls, duia una ampolla de vidre a la mà,
mig buida.
-Es que no saps fer res bé, tros d’imbècil?
Emporta-te-la, torna-la a casa seva ara mateix, però escolta’m bé, ni la toquis
ni li diguis una paraula, em sents? – dit això va empentar a Mary Anne i la va
deixar als braços de Gregon. Ell va marxar a grans gambades i es va endinsar a
la foscor del bosc. Mary Anne encara no podia reaccionar, el va intentar seguir
amb la mirada però enseguida va tornar a descentrar-se i en poca estona va
tornar a ser al jardí. S’havia adormit a les espatlles de Gregon i aquest
l’havia hagut de carregar un altre cop, però aquest cop de tornada i contra la
seva voluntat. Havia decidit que tindria una bona discussió amb el seu cap tan
bon punt tornés a posar els peus al campament.
Mary Anne tenia ganes d’estirar-se al seu llit
i oblidar-se de tot, però tant bon punt va posar els peus sobre les rajoles del
rebedor de la mansió, es va trobar amb un rebombori de persones que anaven a
munt i avall amb cares preocupades. Quan la porta es va tancar rere seu i va
fer un soroll estrèpit, la gent de dins es va girar de cop i van sospirar
d’alleujament al veure-la. D’entre la gent va sortir Trebor disparat i corrent,
va anar a abraçar-la.
-On coi t’havies ficat Mary Anne? Portem dues
hores buscant-te desesperadament! – va dir aquest, sense deixar-la anar encara.
Mary Anne no s’havia donat conta de la quantitat de temps que havia passat fora
de la festa i havia tornat més borratxa de com n’havia sortit així que no
estava com per donar explicacions ni aguantar cap discussió.
-Perdona, estimat, he anat a donar una volta
i, mira que beneita sóc que, m’he perdut i he estat donant voltes sense parar!
– va riure estúpidament. – Sento haver-te espantat. – va dir separant-se de
l’abraçada i acariciant-li la galta. – Però si no et fa res, estic massa
cansada com per seguir d’en peus. Necessito reposar, si no et molesta. Trobem-nos
demà, com sempre i ja parlarem. – Va dir-li, i tot seguit li va besar la galta
dreta i, passant per entremig la gent, que la mirava, va arribar fins les
escales i va desaparèixer al pis de dalt, on va anar corrents fins la seva
habitació i es va llançar contra el llit, quedant-se inconscient en menys de
deu segons.
A l’endemà, tot era tan difús, tan rar i
confús. Recordava diversos moments amb intensitat i altres de molt borrosos. El
cap li donava voltes i no s’aguantava dreta. Pel que li havia dit Evelyn, la
van perdre de vista a la una i mitja de la matinada i no va tornar a ser a casa
fins les 4, quan els primers rajos de sol ja apuntaven per sobre les muntanyes.
-Oh, senyoreta, els seus pares estan tan
amoïnats i enfadats alhora! Es van espantar tant quan no la trobàvem! Gràcies a
Déu que esteu bé, senyoreta Mary Anne! Però es pot saber on redimonis us vàreu
ficar? – va dir-li Evelyn, la noia que l’havia cuidat des que havia posat els
peus en aquella casa.
-Evelyn, veuràs, no tinc ganes de parlar i sembla
que s’hi doni lloc un terratrèmol al meu cap, així que si no et fa res,
t’agrairia que em duguessis quelcom pel mal de cap i cancel·lessis les meves
cites, si et plau.
-Es clar, ara mateix, senyoreta. Quedi’s aquí,
ara vinc.
El silenci li feia bé, pel mal de cap, però
alhora la matava per dins. Era ell, n’estava segura, havia de ser ell. Aquells
ulls... Volia pensar que s’equivocava, que s’havia confós, però en el fons
sabia que era ell i alguna cosa no la deixava pensar, ni dormir ni fer res a
part de recordar aquells moments que en realitat no sabia ni si realment havien
succeït.
Gisselle va córrer enfurismada pel campament,
dirigint-se a una de les poques casetes de fusta que hi havien. Va pujar els
esglaons saltant-los de cop i va obrir
la porta ronyosa d’una estrebada.
-Era ella? – va dir secament, encarant el cap
dels rebels, que s’estava vestint i només duia uns calçotets de llana.
-Ves-te’n. – va dir ell secament. – No se ni
per què has vingut. És perillós.
-M’han dit que et van veure sortir de la
caseta amb una noia pèl-roja i ben vestida. Era ella sí o no? – va insistir
Gisselle sense preocupar-se per la nuesa de Philippe, que la mirava amb
autoritat.
-A qui li importa si era ella?! Fos qui fos ja
no hi és. No hi ha més. Ves-te’n. – va dir ell renyant-la. Va donar per acabada
la conversa i li va donar l’esquena, disposant-se a posar-se la camisa. Però
ella no es va satisfer i, enfadada i enrabiada, com una nena petita, es va
llençar a la seva esquena i va començar a pegar-lo amb suaus cops de puny.
-A mi m’importa, tros d’imbècil! Es clar que
m’importa! Perquè la vas deixar marxar? T’odio, Philippe, em sents? T’odio! –
va cridar-lo mentre el pegava i plorava. Philippe es va desfer d’ella molt
fàcilment, com ho fa un gos d’una mosca emprenyadora, la va agafar fort i sense
mirar-la als ulls va parlar-li.
-Prou, ja n’hi ha prou. És hora de que creixis
d’un maleït cop, Gisselle. – va dir-li i va portar-la fins la porta, fent-la
fora del seu espai.
Gisselle se’n va anar corrent a plorar sola,
mentre seguia odiant a tothom que la rodejava, però per sobre de tothom, a
Philippe, aquell germà que tan enyorava.
Philippe va haver de reprimir l’impuls de
pegar algú o trencar algun objecte i va asseure’s al llit, prement els punys
amb força, mentre una única llàgrima relliscava per la seva galta.
Es preguntava per què la vida era així, per
què a un noi de 17 anys com ell li tocava passar per tota aquella gran merda i
per què les coses li sortien tan malament, i sobre tot, es preguntava per què
no era capaç d’ignorar els seus sentiments: d’odi, d’amor, d’enveja, d’egoisme
i de culpabilitat.
-Hola reina. Ja et trobes millor? – Va dir la
veu amable i dolça de Katilin mentre Mary Anne es rebregava i embolicava amb el
llençol sota les mantes. Va emetre un so mandrós, més aviat era un gruny. El
mal de cap encara no se li havia passat del tot però almenys ja no se sentia
feta pols, com si l’haguessin estomacat durant hores.
-Sí, Katilin. Crec que ja estic millor. – va
dir Mary Anne traient el nas per sobre els llençols. – Quantes hores fa què
dormo? Vull dir, quina hora és? – va dir fent una ganyota contra la llum del
sol que entrava pel finestral.
-Són les tres del migdia, has estat dormint
tot el dia. Tens gana? – va dir Katilin apartant els llençols del tot i
descobrint a Mary Anne.
-La veritat és que sí.. – Katilin ja
s’aixecava del llit per anar-se’n però Mary Anna va interrompre – em sap molt
de greu, de veritat, no se que em va passar. Perdona, Katilin.
Katilin es va girar, amb una mirada dolça i li
va dir que no es preocupés, que eren coses que passaven i que si tenia gana que
anés a la cuina, que li prepararien quelcom per menjar. Mary Anne li ho va
agrair de tot cor. Encara que Katilin no fos la seva mare de veritat, se
l’estimava molt.
Mentre Mary Anne es donava un bany ràpid al
seu bany personal, a fora, a la sala d’estar hi seien Trebor o Lord Mindivit i
Heinz. Mantenien una conversa molt suau, per matar el silenci però sense dir
res important. Trebor feia tremolar la cama dreta sense parar, com un tic
nerviós i la mirada de Heinz anava del peu de Trèbor al got de conyac que hi
havia sobre la taula. De tant en tant en feia un glop, més aviat s’humitejava
els llavis i s’acontentava amb el gust i la olor que se li quedava impregnada
al llavi superior. De tant en tant mirava per la finestra i observava el dia;
feia un dia preciós. El sol brillava sobre la neu que havia caigut la nit
anterior i se sentien alguns ocells cantar i piular i voletejar per les
branques pelades dels arbres. Heinz va observar a dos ocellets flirtejant,
saltant de branca en branca i un mig somriure se li va escapar per la comissura.
Va pensar en la seva filla adoptiva, Mary Anne, i el jove que seia, nerviós i
impacient, al sofà del davant. No li agradava pensar en que Mary Anne aviat es
casaria i els abandonaria a ell i Katilin sols en aquella enorme mansió. A
penes feia 6 anys des que Mary Anne havia arribat i ja no volia deixar-la
marxar. Es va dir que tindria una conversa amb Mary Anne, abans de la boda i
totes les històries, que li faria de pare, de pare de veritat. Mentre estava
distret pensant en tot això, Mary Anne va entrar silenciosament a la sala,
lluint un vestit verd clar fins als genolls i una jaqueteta de color beix a
sobre. Trèbor de seguida es va aixecar i se li acostà, demanant-li permís
primer amb la mirada a ella. Ella va somriure i va abraçar-lo, però més per sentiment
de culpabilitat que no per que realment desitgés trobar-se entre els seus
braços. Ell la va besar a la galta i va acaronar-la. No va trigar a
separar-se’n, els dos sentien la mirada de Heinz clavada sobre ells dos i el
tossir expressament de Heinz va donar fi a la situació amorosa dels joves.
-M’alegra veure’t llevada, Mary Anne. Com et
trobes, estimada? – va dir-li amb una veu autoritària però tendre a l’hora.
-Bé, ja estic millor. Sobre ahir, - va dirigir
una mirada tant a Heinz com a Trebor. – em sap molt de greu. No sé que em devia
passar. No es repetirà. – va dir, avergonyida, amb el cap cot i els ulls
clavats al terra.
-Està bé, petita. Tots ens emborratxem un
primer cop. No pateixis. Ja parlarem més tard. – va dir Heinz. Se li va acostar
i la va besar al front. Es va retirar de la sala, deixant els dos adolescents
sols, al gran saló.
Ella es va asseure al sofà i es va acomodar,
estirant les cames al llarg d’aquest. Va deixar anar un sospir i va entretancar
els ulls. Trebor va anar a seure’s ràpidament el seu costat, aixecant-li les
cames i recolzant-les a sobre les seves cuixes posteriorment. La va mirar
intensament, clavant-li els ulls.
-No saps com de preocupat que em tenies. Vaig
patir molt mentre no et trobàvem.
-Perdona, ni jo sé on vaig anar a parar. Però
el que compta és que sóc aquí, no? Doncs ja està, alegra aquesta cara. – va dir
Mary Anne dissimulant el seu embolic mental.
-Està bé.- va dir Trebor, dedicant-li un
somriure i va acostar-se-li, per besar-la tendrament. Ella no li va voler fer
un lleig, així que va correspondre-li el petó tot i les poques ganes que en
tenia.
Tot havia esdevingut tan complicat i fràgil de
cop. El casament, la seva família, Grinder, la revolució, les seves arrels...
tot penjava d'un fil, tot era a punt d'ensorrar-se. Només calia una petita
ventada per a que tot s'anés al no res.
A pocs quilòmetres de casa seva, s'estava coent una revolució inevitable
i imminent que tenia com a objectiu acabar amb aquell govern, per ser més
exactes, amb el seu pare. En pocs dies hi havia una boda planificada, en plena
primavera, sota les flors dels cirerers florits, en que s'hauria d'entregar en
cos i ànima a una persona de la que just s'havia adonat que no tenia res a
veure-hi. La seva identitat era tan difusa com una onada de mar; no sabia qui
era. Si era aquella noia, petita i innocent, que havia arribat un dia a un
orfenat, en un poblet anomenat Kindy Grows, que havia fet de mare, de germana i
d'amiga a una família de nois i noies tan desafortunats com ella o si era aquella
noia adinerada i superficial, a punt de casar-se amb el jove més cotitzat de
Grinder que únicament es preocupava per crear una bona imatge.
Havia de prendre una decisió, no es podia
quedar al marge, simplement no podia. Quan per fi va trobar-se sola. Fora de la
vigilància de Trebor, de la de Heinz, Katilin o qualsevol de les altres
persones que habitaven la mansió va córrer agitada a la seva habitació i va
començar a desmuntar-ho tot, buscant per tots els racons aquella caixeta
ronyosa que un dia havia decidit guardar i deixar oblidada en algun lloc
d'aquella cambra. La va trobar sota el llit, amagada sota un munt de joguines,
nines i peces de roba que mai li havien agradat. Va agafar-la ansiosament,
llançant al terra tot el que hi havia damunt i va asseure's d'indis al terra,
recolzant l'esquena sobre el llit i amb la capsa ben abraçada contra el pit. Va
obrir els ulls i va dipositar-la sobre les seves cames. Estava plena de pols i
molt més destrossada del que recordava. Va obrir-la cuidadosament, mentre la
pols acumulada queia pels cantons i s'esparcia per l'habitació. Dins la capsa,
una manteta de color rosa cobria els objectes que hi residien. La va agafar i
la va desplegar. Més pols es va despendre i una manteta d'un rosa pàl·lid amb
uns brodats blancs per les vores va quedar penjant dels dits de Mary Anne.
Aquella era la manta que havia fet possible que Mary Anne s'adormís les nits de
tempesta i les nits en que tenia tanta gana que la panxa no la deixava dormir.
Es va acaronar amb aquesta, igual que hauria fet anys enrere i aquella olor tan
familiar la va impregnar, tocant totes les fibres del seu cos. Aquella manteta
l'havia adquirida abans d'arribar a l'orfenat, sempre havia suposat que era de
la seva mare real: algú que l'havia estimat però que desprès l'havia abandonat.
Amb una llàgrima per la galta va deixar la peça a un costat. El següent era un
feix de fulls groguencs i prims plens de dibuixos i paraules mal escrites, eren
els obsequis dels seus germanets i germanetes de Kindy Grows que li havien fet
just abans de marxar. Va començar a fullejar-los i mirar-se'ls un a un. Es va
aturar en un on hi havia dibuixada una noia rossa amb un vestit llarg i rosa de
princesa. Al costat hi havia un cor i un sol. "Soc la teba pdinsesa"
hi havia escrit i a sota una G de Gisselle. Més llàgrimes van caure dels ulls
de Mary Anne - La meva princesa...- va murmurar al silenci. Va estrènyer aquell
paper contra el seu pit i el va deixar al costat. Va tornar a posar la mà dins
la caixa i en va retirar el full de registre d'arribada a l'orfenat i una carta
de benvinguda d'aquest. Els va deixar al costat sense mostrar massa interès.
Desprès va treure'n unes petxines que havien recollit un dia que el mar havia
pujat molt i que havia portat moltes cloïsses i petxines a prop de l'orfenat.
Va recordar com aquell noi ros, d'ulls blaus, li havia portat aquella estrella
de mar, encara viva i la hi havia regalat.
-No, ets boig? Encara és viva! Torna-la al
mar!
-Però per què? N'hi ha moltes i jo vull que et
quedis amb aquesta, és la més maca de totes. Agafa-la, Mary Anne. És un regal.
- Recordo que la va agafar i ella mateixa va córrer fins a la vora del mar i la
va llançar, per a que pogués sobreviure.
-Phillippe, no hi ha cosa més maca que la
vida. És egoista que ens vulguem apropiar d'una vida que no és nostre. No cal
que em facis regals, m'acontenta tenir-te aquí. - va dir-li i Phillippe va
marxar enfadat.
Aquell record la va fer somriure d'orella a
orella. Però més que un somriure d'alegria, era un somriure d'enyorança. No es
podia creure que aquell noi alt i fort, tan guapo i agressiu que l'havia
intimidat la nit anterior fos aquell mateix noi que anys enrere li havia volgut
regalar l'estrella més maca de totes. Era tot tan confús que no tenia ni una
pista sobre què fer. Una part en ella l'empentava a endinsar-se al bosc i
trobar-se a Phillippe, una altra li deia que no ho fes i feia que en tingués
por. Va rumiar una estona i intentant tenir totes les possibilitats i
conseqüències en compte va prendre una decisió. Aniria al bosc i buscaria a
Phillippe, parlaria amb ell i li diria que aturés la revolució, que parlaria
amb el seu pare i que ho solucionarien tot. Que ells no haurien de viure en la
misèria mai més i que tots serien feliços. Va pensar que era una gran idea, que
tot seria així de fàcil.
Així doncs, guardant curosament les coses de
nou a la caixa, i deixant aquesta en un lloc segur va treure's el vestit verd
clar i va posar-se uns pantalons de muntar cavall, una camisa i les botes. Va
anar als estables i va ensellar el seu cavall, una euga de pelatge ocre
brillant amb les potes blanques i una taca en forma de rombe al cul, l'havia
escollit i anomenat Brisa només arribar a la casa.
Vigilant que ningú la veiés ni la seguís, va esmunyir-se
per la porta posterior de l'estable i va encaminar-se cap al bosc. No sabia ben
bé on es dirigia però alguna cosa li deia que tot la portava cap a en
Phillippe. Com la nit anterior havia estat tan borratxa no recordava pràcticament
res però intentava guiar-se per algun tronc més gruixut, alguna pedra al camí,
...
Va ser quan va sentir la punta d'una pistola,
freda de metall, roçant-li el clatell, que duia descobert degut a la cua que
s'havia fet, que es va adonar que havia arribat al seu destí.
-Qui ets? Què vols? - va dir una veu ronca i
dura a la seva esquena. Mary Anne tremolava però tot i així va intentar ser
valenta.
-Busco en Phillippe, he de parlar amb ell
urgentment. - va dir amb una veu tremolosa.
-Sí, es clar, tothom vol parlar amb ell, no et
fot, meuca. - va dir-li, agafant les regnes de Brisa i situant-se davant d'ella
i el cavall.
-Vinc a ajudar-vos. Si em portes fins a
Phillippe ho veuràs, en canvi, si em toques un pèl, seràs castigat, t'ho ben
asseguro. Porta'm davant d'ell, ja! - va dir Mary Anne amb una fortalesa que la
va sorprendre fins i tot a ella. El noi va dubtar un parell de minuts, però
finalment va deixar anar les regnes de Brisa i va abaixar l'arma.
-Entesos, baixa del cavall i et portaré fins a
la seva tenda. - va dir, mirant-la encara amb molta desconfiança. Mary Anne va
obeir i agafant les regnes de Brisa encara amb força, intentant dissimular la
seva por, va seguir endinsant-se pel bosc darrera del noi que la guiava.
Al cap de uns cinc minuts a peu, el bosc a
començar a fer-se menys dens i es van trobar davant d'un campament immens de
tendes i homes netejant i preparant armadures, dones cuinant i estenent roba, i
petites fogueres que no aixecaven massa fum. Es va quedar tan impressionada que
no podia seguir caminant. Per la nit allò no li havia semblat ni una quarta
part de gran. El noi va fer un soroll estrany i molest i li va indicar que
lligués a Brisa a un arbre on hi havia altres cavalls. Mary Anne va dubtar
sobre si deixar o no allà a Brisa. No hi confiava gens, però havia de
mostrar-se tranquil·la per poder arribar a Phillippe. Va vacil·lar però va
acabar deixant-la allà. Li va acariciar la crin i li va xiuxiuejar alguna cosa
a cau d'orella. Seguidament, ella i el noi van emprendre la marxa de nou. A
mida que passaven entre les tendes i les fogueres els homes i les dones se la
quedaven mirant, amb cares interrogants i deixaven anar comentaris carregats de
sarcasme que la ofenien. A mida que s'acostava el moment de trobar-se amb
Phillippe el seu cor s'anava accelerant més i més, a velocitats vertiginoses i
semblava que l'aire no li arribava. Va haver d'aturar-se i esbufegar uns quants
cops. El noi no es va esperar i ella va haver de córrer una mica desprès per
atrapar-lo de nou. Van passar uns deu minuts fins que van arribar a la petita
cabanya de fusta. Mary Anne la va reconèixer perfectament. Una noia va sortir
ràpidament de la porta i es va acostar al noi. Van fer un breu intercanvi de paraules
en veu baixa de manera que Mary Anne no sentís res. En acabat, la noia la va
mirar i li va fer una repassada d'adalt a baix. Va escopir al terra i va
marxar, donant-li una empenta braç contra braç. Mary Anne no entenia res... era
tan ingènua. El noi va pujar els esglaons fins a dalt i Mary Anne el va imitar
però desprès la va aturar. -Queda't aquí fins que t'avisi.- El noi va entrar i
va tancar la porta rere seu. Ella es va quedar sola i impotent a fora, sense
saber que passava ni el que passaria ni res de res. Va sentir com a dins, dos
veus d'home discutien, però una cada cop es calmava més. No era la del noi,
sinó la de Phillippe la que cada cop era més suau. El noi va tornar a sortir
per la porta. -Passa.- va dir-li. El cor de Mary Anne va fer un bot, de cop
s'havia quedat en blanc, sense paraules, com un vegetal. Però tot i així va
obligar-se a ella mateixa a entrar.
Cada segon semblava una hora. Va fer girar el
pom lentament i va empènyer la porta cap a dins amb suavitat. Sense mirar
encara a l'interior, només contemplant la seva mà al voltant del pom. Un cop a
dins tancà la porta, mirant-se encara la mà. Els dits li tremolaven quan la va
separar del pom. Es girà cap a l'interior de l'estància i anà aixecant la
mirada fins que el va veure allà, de peu, contemplant-la amb una mirada
desconeguda, que no havia vist mai a ningú. Duia uns pantalons texans un pèl
fets pols, una camisa de quadres de llenyater i estava tot recte. Els seus
llavis, fins, entreoberts deixant sortir aire a poc a poc, la mirada clavada en
ella i el silenci. Mary Anne no sabia que dir així que va parlar ell primer.
-Per què has tornat? Estàs més segura a casa
teva. - va dir secament, apartant la mirada i desviant-la a la taula, on
descansaven un munt de fulls i un vas buit.
-Sincerament, veient tot això, dubto que
estigui segura a casa meva. Tot això... tot això és contra el meu pa... - es va
equivocar, no podia anomenar-lo pare, no davant d'ell, així que va afanyar-se a
rectificar, tot i que penosament. -contra Heins, oi? - va dir Mary Anne. La
cara de Phillippe es va torçar en una ganyota molt irònica.
-El teu pare... no em puc creure que siguis
tu. Què coi t'han fet? T'han rentat el cervell... Tu t'has vist? Sembles una
nina de porcellana. Ves a casa, perds el temps. - va dir ell, gairebé escopint
les paraules.
-No em prenguis per estúpida! Les coses es
poden fer d'una altra manera, no cal ser sempre tan brusc! Tu també has
canviat... No ets ni de bon tros aquell noi!-
-Exacte, princeseta, he canviat! He crescut,
he hagut de veure com germans meus morien o com es prostituïen mentre que tu,
la nena bonica, es banyava en aigua de roses i menjava amb 10 coberts
diferents. Sí, Mary Anne, he canviat. Kindy Grows m'ha fet créixer així,
t'agradi o no. Ja no ets ningú per a mi. Només t'he deixat passar perquè no es
pensin que et poden violar com fan amb altres noies com tu, de ciutat,
maquillades com putes. No entenc qui et creus que ets, venint aquí. No t'hi vol
ningú aquí! - va dir cridant, traient
tot l'odi que havia guardat a dins durant tant de temps Pillippe. Ho va escopir
tot, una pluja de sentiments frustrats, de desesperació i decepcions. Mary Anne
no sabia com aguantar-se les llàgrimes, mirava al terra, però alhora se sentia
furiosa i culpable.
-Para-ho! Para això, Phillippe! Si us plau,
podem solucionar-ho, podem fer que les coses siguin millors! Parlaré amb
Heins... si us plau, escolta'm! - va dir ella, somiquejant mentre Phillippe se
la mirava amb una barreja de despreci i dolçor.
-Ets tan ingènua... Ves a casa, Mary Anne, ves
a casa. Tens una boda pendent. - Va dir-li amb una veu més suau. Però les
quatre últimes paraules van sonar més aviat com un retret i el fet que apartés
la mirada dels ulls de Mary Anne demostraven que li importava.
-Com vols que continuï com si res? Maleït
siguis! Apareixes de cop, com si res, desprès d'un fotimer d'anys sense saber
res de tu, et plantes a les afores de casa meva amb tot un exèrcit d'homes per
atacar el que és casa meva i em dius que me'n torni a casa, que tinc una boda
pendent? Però... - va dir Mary Anne, amb una veu que demostrava lo destrossada
que estava.
-No se que vols que et digui. Encara que
volgués, no puc fer callar tota aquesta gent, disposada a lluitar pels seus
drets, noia! Els drets que el "teu pare" els hi ha robat! - i va
tornar a repetir lo de pare amb tot el sarcasme que podia. Tots dos es van
quedar callats, en silenci, mirant-se directament als ulls durant uns minuts.
-Vas parar d'escriure'm. - va retreure-li Mary
Anne. Ell no va dir res, va restar en silenci, mentre una llàgrima relliscava
per la seva galta. Potser van passar cinc minuts fins que Mary Anne no es va
moure. Aleshores, lentament, va acurtar les distàncies entre ambdós, estenent
una mà cap a ell. La hi va posar sobre el cap, mentre ell la seguia
contemplant, i li va acariciar els cabells rossos i malgirbats fins a tocar-li
el coll, acariciant-li. Ell la va agafar per la cintura i la va acostar al seu
pit, la va abraçar, prement-la ben fort contra el seu cos. Per tots els anys
que havien passat l'un sense l'altre.
-On és Gisselle? - va xiuxiuejar-li a cau
d'orella. Aleshores ell es va desfer de l'abraçada i va tornar a mantenir les
distàncies.
-Crec que encara és per aquí, però serà
difícil. Ha hagut de passar per moltes coses. - va avisar-la. Mary Anne encara
estava plorosa però és va voler disculpar pel que el destí havia fet.
-Sento haver marxat, sento haver-vos deixat.
El meu lloc era allà amb vosaltres. Tens tota la raó en odiar-me. Tan sols,
digues-me on és Gisselle i et deixaré en pau. - va dir Mary Anne sense mirar-lo
a la cara.
Sense més contacte visual ni físic Phillippe
va acompanyar-la a fora i li va dir a una dona que la portés amb Gisselle. No
es van despedir, tan sols van deixar que la distància els tornés a allunyar
l'un de l'altre.
L’aigua baixava enfurismada pel rierol, com si
la neu de les muntanyes s’estigués desfent tot i ser ple hivern. Ella es
concentrava en llançar còdols a l’aigua, intentant fent-los rebotar el màxim de
cops possibles, però tots se li enfonsaven enseguida. A cada llançament que
feia, una mica més de frustració s’anava acumulant en el seu petitó cos, encara
infantil. Marxava d’allà, del campament, havia decidit escapar-se i començar de
nou en algunes altres terres, intentaria creuar la frontera de Grinder i
arribar a Mirland. Començar de zero. Havia començat a fer plans, només li
faltava arreglar un assumpte: necessitava líquid, diners. Estava planejant de
robar-lo de la cabanya de Phillippe. Al cap i a la fi, ell la perdonaria. El
viatge l’emocionava alhora que l’entristia i l’atemoria fins a la partícula més
petita del seu èsser. Què seria d’ella? Que seria de Phillippe i de tot el
poble? Què passaria amb la revolta? Un munt de preguntes turmentaven el seu cap
i el seu cor, que prou tenia amb intentar mantenir-se forta.
Unes branques van cruixir rere seu i va
girar-se de cop. Va descobrir a Elna, la filla del ferreter, sortint de darrere
d’un arbre molt robust.
-Ah, ets tu. M’havies espantat. Has pensat
sobre el què et vaig dir? – va dir-li Gisselle en veu fluixa.
-Giss, no vinc sola, et porto algú que et vol
veure, m’ha enviat Phillippe. – va dir abaixant el cap Elna. Aleshores Mary
Anne es va obrir pas per l’altre costat de l’arbre i va entrar en escena. Gisselle
va trigar en reaccionar, primer no la va reconèixer. Al seu torn, Mary Anne al
veure-la, es va quedar sense alè i una petita esquerda es va obrir al seu cor,
deixant anar tota l’enyorança i el sentiment de culpabilitat que havia
arrossegat durant tant de temps. A penes podia parlar. La veia tan gran, tan
bonica, tan crescuda i tan... desvalguda. Una llàgrima va brollar del seu ull
dret i un mot, tot i que bastant incomprensible, va sortir dels seus llavis,
que tremolaven lleugerament.
-Pe-perdona’m. – va dir amb la veu trencada
Mary Anne. Gisselle, que l’havia enyorat tant i tant i per fi la tenia davant
dels seus ulls no va poder pas reprimir el seu impuls. Sense adonar-se, el
còdol que sostenia a la mà va caure al terra i va córrer cap a Mary Anne,
llançant-se contra ella i abraçant-la tan fort com va poder. També plorava,
però d’alegria.
No et sabria dir quanta estona va durar
l’escena, però fou llarga i intensa i la petita s’entestava a no deixar-la
anar. Mary Anna la va separar una mica i va mirar-la als ulls, mentre
l’acaronava i li secava la cara humida de tantes llàgrimes vessades.
-Petita..., em sap tan de greu. Vull que
vinguis amb mi. Vine a viure amb mi a la mansió. No et tornaré a deixar mai
més. T’ho prometo. T’ho juro pel meu nom. Mai més. – va dir sentint amb el cor
tots i cada un dels mots. A Gisselle se li van il·luminar els ulls, i per
primer cop en molt, molt de temps va somriure de joia.
-T’he trobat tant a faltar. Tan de bo no te
n’haguessis anat mai. No saps fins a quin punt t’he arribat a necessitar,
Maane. Cada dia, cada minut que passava em preguntava on eres i perquè no em
venies a buscar. Per quin motiu tu estaves a Silverhall i jo a Kindy Grows, no
hi ha hagut segon en que no desitgés ser amb tu on fos que estiguessis. – va
dir Gisselle, i a mesura que parlava les paraules s’anaven tornant més fredes i
distants i s’anava allunyant d’ella, cada cop mirant-la des de més lluny. – No
hi eres... – va repetir amb una veu dura i carregada de dolor que va acabar de
trencar en dos el cor de Mary Anne.
Tot s’havia esdevingut d’una manera tan
complicada. Feia tan sols unes semanes, Mary Anne feliç com un gínjol,
preparant una boda i gaudint de petits però cars luxes, i ara, es trobava enmig
de la seva antiga família, que havien patit d’una manera que ni s’imaginava i
que estaven allà mateix, a pocs quilòmetres de casa seva, preparant una
revolució contra el que ella anomenava la seva família. I es trobava allà,
enmig de dos bàndols plens de gent que estimava amb tota la seva ànima. I no
tenia ni una pista de com solucionar-ho i estar bé amb ambdós cantons. La
mirada freda de Gisselle seguia clavada en Mary Anne, que estava paralitzada,
intentant pensar en quelcom a dir, quelcom que no resultés inútil. Ja que els
temps i la situació necessitaven de tot menys diàlegs buits i moments
desaprofitats. Va agafar coratge i va parlar:
-Ho sé, perdona’m, m’odio a mi mateixa amb
tota l’ànima per no haver estat al teu costat. Tant de bo pogués tornar enrere
i ser allà amb tu. Tant de bo pogués canviar els fets. Però el passat, passat
és. No puc fer res més que disculpar-me i intentar arreglar tot aquest embolic,
si és que té solució alguna. Però no ho puc fer sola, ni ho vull fer sola. Ara
que t’he trobat, no et penso deixar. Aleshores, Gisselle, digues-me,
m’ajudaràs? – va dir, mentre s’anava apropant lentament i cautelosament cap a
Gisselle. Va estendre la mà cap a ella, convidant-la a que l’agafés. La petita
va dubtar, els ulls vacil·laven de tornar a trencar en plors, però el desitj i
l’anhel d’una vida millor la vencien. I ara que havia trobat a Mary Anne, un
nou marc de possibilitats s’obria al seu davant. Va dubtar encara uns segons
més però a la fi, va entomar la mà de Mary Anna i la va mirar els ulls.
-Són promeses molt grans, Mary Anne. – va dir
Gisselle.
-Ho sé, però tot és possible ara que t’he
trobat. Al cap i a la fi, ets la meva germaneta, ets part de mi. Ara ho veig,
estava incomplerta. – va dir Mary Anne en resposta, i un somriure sincer i
afectuós es va esmunyir d’entre els seus llavis vermells com la sang. Gisselle
també va somriure, i van segellar aquell pacte. “Per sempre més juntes”.
Van enraonar una estona sobre coses no gaire
rellevants, no van tocar temes delicats com la prostitució de Gisselle o coses
dures que poguessin espatllar el moment. Simplement es van informar una mica
sobre les seves vides. En acabat, quan el sol apuntava les hores més intenses
de sol, al migdia, Mary Anne es va adonar de que no podia ser allà, que la
trobaria en falta a casa i que estava en perill de ser castigada. Amés havia de
pensar en alguna excusa. Havia d’abandonar el campament i tornar a casa, encara
que això li fes mal. Va decidir que havia arribat el moment de acomiadar-se, no
per sempre, però per un espai molt curt de temps, tal i com li havia promès.
