Let Creativity be

divendres, 5 de febrer del 2021

She. Her.

Text from a while ago. 2015 I'd say. I didn't post it by then because I was afraid people would read it and I'd be ashamed. Stupid. Living is never ever anything of what to be ashamed.

Thank you girl, for insisting on me posting it. A bit late, but here it is.

Love, xoxo

Alessia Garnet

Probably, at that point of the night, I wasn't sure about almost anything in my life except that I wanted to live the moment and, at that precise momentum, I felt like everything was leading me towards her body so, with no more hesitation, I decided to let myself go. "Fuck it", I thought, I want to know how it feels. And I went for it. "Wait a second, I'll be back right now" I told her. And in her eyes something burnt immediately. And in mine, well, mine were already burning from the moment I made my decision. So there I was, walking next to this sweet Belgian lady along the streets of this magic, cute and tiny city of Brugge at 4am in the morning. Leading myself and my body to an experience I had never lived before and yet, if I had to be nervous, all I could feel was amusement and true expectance. So there we were, in her cute student room. She was lightning on some candles around the room and everything seemed to fall into place. There, I might have started to feel a little bit nervous but still, all I wanted to know is how the touch of her lips would feel on mine. How the touch of her hands would feel on my soul. I was going crazy by the only thought of all those forthcoming events. I wanted it to happen so badly but she seemed somehow reluctant to start the action. She was hoping not to force me, not to shock me but what she didn't understand is that something in me was terribly craving for her to make me go crazy as I had never been before. I was impatient but at the end, the timing was right and there she was, all over me, carefully kissing my lips. It felt soft, it felt great, it felt like something I had been waiting for. Then her hands started rushing along my body, impatient. As so did mine. I wanted to know how it felt to touch her. To kiss her neck and hear her sigh at the rhythm of my tongue, at the rhythm of my fingers, gently caressing her whole body. And that moment, when we were finally naked one aside the other, one upon the other, one above the other and only the skin was between us, everything felt like heaven and hell collapsing together. It felt smooth, it felt right, it felt warm and it made my blood boil. My breathing was surprisingly fast, she surely awoke something in me. I wanted her to revel in pleasure and I wanted her to make me scream at the same time. She kissed my neck, my breast, my nipples, she bit them and made me groan in pleasure but her trip wasn't still done so then she kept kissing, my ribs, my belly, my center hips and then, she was there. Downtown as she called it. Making me crazily suffer of delight, playing, pushing and kissing while making me moan and sigh and shout in my insights. She doesn't know but I stared at her and held her hair out of her face so I could see her blue eyes staring at me from down there and then she went on and I couldn't help but savor the moment and let my fantasies come true. I could explain and describe everything that happened but that would not be interesting at all. Just the way I felt when we were done: relaxed, comfortable, surprisingly satisfied and good. And also, that amazing feeling of giving her an orgasm. Just like a present. Something I was doing only for her. The words she would whisper amid her sighs, that was amazing. Hearing her voice broken because of the thrill and the compulsions of her body when I pressed harder or faster or when I bit her naughtily. I was glad for all of that sin. That was a terribly awesome sin that I would repeat a thousand times. That weird night on Brugge I would have never expected and yet, I would have always regretted to miss. However, I thought maybe I would feel weird when I woke up next to her, all naked, all smeared of those naughty things we did last night but instead, I wanted more and I asked for more and I utterly lived it all up. And I loved it, all of it. She made me feel something new, for sure, and that wouldn't be forgotten so easily. And that was a night I don't think is going to slip my mind any time soon. And there will she be, when I feel like sleeping is not worth and when my hands feel playful and her image will come to my mind and the game might start again.

dilluns, 26 de setembre del 2016

Versos estripats

Volaven de la mà,

les cendres

i els enamorats.

Cremaven mar enllà,

les perles

i els encants.

Mentien amb desig

i amb esquerdes

als teixits.

Estimaven en va,

sense escenes

ni descans.

Esprimien cada pas

i les cadenes,

al calaix.

La por ben a la mà,

fletxes afilades

i un tir,

perfecte al blanc.

Adéu a tot delit,

al llit,

la nit

i al per fi que allí morí.

Alessia Garnet

dimecres, 31 d’agost del 2016

Updating & Picaboo

Lately, I've been running short of inspiration. Why? Well, I've been wondering "why" for a time now but truth is I've known the answer since the very first moment that the question pumped up in my insides. I've fallen in love. Yes, I said it. I guess it's official now. I know I once wrote in this same blog that the key for being a proper writer was about knowing how to create drama even when your life wasn't one. Well, maybe the thing is I'm not really a spirit-born writer or maybe I am, whatever. I had fallen in love before, right, and that didn't take my inspiration away but there's a reason for that: as simple as guessing what happens when two fire sparkles come together. Fire and more fire. That's why my previous love fulfilled me of inspiration and drama for, by the hand of all that tenderness, all his harshness came along. In contrast, the reason why drama has abandoned me lately is because I've fallen in love with smooth water; with a calm, sweet stream of water that has healed my wounds and scarred illusions. That's the thing, you see, when you mix a drop of water together with a spark of fire, you get this warm and cristal smoke that goes up to the sky, silent and elegantly. Still, don't freak out, Alessia Garnet is far from being gone. Right now I'm working on a micro-narration project I came along with. It tells the story of three peculiar characters casually connected by their own naive and frustrated dreams, a drama placed in the very heart of my endearing bohemian Paris.

In the meanwhile, I'm also being busy with my photography and drawing learning process, which I'm lately also very interested in. I'm gonna post about it soon.

And, last but not least, I wanted to give special mention to someone I met around now, last year. To someone who I connected with in a very special way and has even taken place amid some of my verses in this same blog. Pommelien is an incredible girl I met in Brugge during my Erasmus in the Netherlands, who besides having a beautiful soul is such an amazing photographer I certainly look up to. I consider it a must for my blog content to hold some track of her work (which, proud and happily, includes some of my own works too). Thanks Pomme for being such a talented artist (and friend).

Here goes her blog:

http://picaboopictures.com
http://picaboopictures.com

http://picaboopictures.com

Don't miss the chance to have a look at her site;) (below, one of her amazing picts)

Always yours,
Alessia Garnet.

dilluns, 1 d’agost del 2016

Diari d'una cambrera frustrada.

Diari d'una cambrera frustrada. I

Un altre dia de merda. Un altre dia de merda al Cafe Avenue du Paris. Em pregunto en quin moment vaig tenir la meravellosa idea de marxar de casa i anar a Paris. M'agradava tant pintar! Creia que Paris m'oferiria un pinzell de plata i un lenç de marbre només arribar. Què estupida! No podria haver estat més equivocada. Estic farta de cada dia la mateixa història. De la cafetera a les taules, de la cuina a les taules, de la terrassa a la barra i així consecutivament sense parar fins les 18heures. Vaig prometre'm una vida de somnis complerts i enlloc d'això tinc una vida d'horaris plens d'amargura i frustració. Realment, mirant cap en rere, a "mon passé", distingeixo exactament la meva pitjor decisió i, sent del tot sincera, no és sinó ella. Sí, ella, aquí asseguda cada matí. Recordo la primera vegada que la vaig veure. Seient a la terrassa d'aquest mateix cafè. La preciosa Mademoiselle Amandine. Qui m'ho hagués dit que es destrossaria la vida a ella mateixa i, de passada, a mi també.

És ben curiós. Jo, que sempre havia estat una noia normaleta, alegre, de poble. Sempre m'havien agradat els nois, de fet, em segueixen agradant. Tot plegat, és estrany de mena, la manera com em vaig enamorar bojament de l'Amandine. Sense saber el seu nom ni conèixer el món d'on venia. Va ser veure-la amb aquella cara seriosa que sempre du posada i els llavis ben vermells i el món es va aturar. Sempre olora a flors silvestres tot i que, últimament, les flors semblen estar una mica més pansides. Pobre Amandine, sembla que la vida li hagi pres tantes coses... .

Començaré des d'un principi, ja que d'aquesta manera tot sembla massa rebuscat. He decidit escriure aquestes memòries inspirada per un client de la cafeteria. En jove Monsieur Jean Pierre. Crec que és un home com n'he vist pocs. Al final, la relació que hi mantinc, s'ha convertit en una mena de joc per mi. Ell ve, cada matí, puntual com un rellotge i jo, puntual també com un rellotge, a les 8 i 5 minuts del matí, li serveixo una taça de cafè i un plat amb 7 xurros ben ensucrats, ni més, ni menys. Normalment s'hi està, allà assegut a la taula de la cantonada, sense fer més que escriure com un possés sobre una llibreta esfilagarsada, fins les 11 i 45 minuts del matí, desprès marxa, deixant-me sempre una, tot i que trista, dolça propina. Sempre el veig absort en els seus pensaments i m'agrada acostar-m'hi, de tant en tant, perquè em resulta graciós veure com el pertorben les meves petites interrupcions. És sempre tan cordial i educat amb mi que em desperta certa dolçor. Crec que és un pèl més jove que jo i em recorda a mi, quan vaig posar els peus sobre París per primera vegada, suposo que és per això, que em desperta aquesta mena d'afecte. L'altre dia li vaig donar el meu número de telèfon, tinc curiositat per saber que en farà.

És tard, i malgrat estigui animada escrivint aquest relat, la son em pot i els ulls se'm tanquen. Demà un altre dia de feina au Cafe Avenue du Paris.

divendres, 29 de juliol del 2016

Diari d'un escriptor enamorat.

Diari d'un escriptor enamorat. I

Podia ser que tot allò que l'envoltava la fes aparentar una dona seriosa, amargada, una dona que ja no tenia més suc que treure-li a la vida. Semblava que aquelles robes grises i tristes la vestissin no només a ella, físicament, sinó a l'univers de les seves idees i pensaments. I és que les paraules que sortien de la seva boca, els actes que emanaven de la seva persona i les mirades que fugien dels seus ulls no feien sinó que empitjorar l'essència d'allò que ella insistia en despendre per tots els porus del seu ésser. Pot ser que la vida no hagués estat justa amb ella, al cap i a la fi, amb qui ho és? Segur que sempre havia sentit a parlar del "karma", sobre alguna força superpoderosa que equilibra la balança de les proeses i les malifetes per a donar a cadascú allò que es mereix. Tot i així, arribat el punt, no ho troba més que faules d'aquelles que s'expliquen per a justificar actes egoistes que comet l'ésser humà. El cinisme, per no dir el dimoni, s'havia apoderat del cor d'aquella dona que, en un bonic passat, havia cregut en tantes i tantes coses. Potser no creia en Déus, ni en llegendes ni en creences populars però, si més no, creia en la bondat de les persones, en que si es treballava per alguna cosa, les probabilitats d'obtenir resultats, d'esdevenir feliç, augmentaven proporcionalment a l'esforç esmerat en particular. En certa manera, havia cregut en aquelles idees agradables que la televisió li havia venut tantes vegades. Que Disney Channel l'hagués traït d'aquella manera, pensava ella, era quelcom indignant i imperdonable. Semblava mentida que, en menys de deu anys, la seva vida hagués esdevingut aquestes paraules tan desesperants.

La cambrera m'ha tingut entretingut una bona estona i me n'ha distret. M'ha escrit el seu número sobre una estovalla de paper i me l'ha enxufat dissimuladament sota la tassa de cafè que m'acaba de servir. És bufona. Tot i així, massa Sol als seus ulls, pot ser que massa claror i tot. Ella, en canvi, segueix allà asseguda, mirant el rellotge mentre fulleja el diari amb total desinterès, sense ser conscient de la meva existència. La cambrera fa estona que me la té oblidada i la seva taça ja no fumeja. Du el mateix color de sempre als llavis (granat-cirera-roent) i malgrat això, els manté premuts i enfadats com si en qualsevol moment algú li pogués tirar el cafè per damunt i així tindria la oportunitat de cridar-li i deixar anar tota aquesta ràbia que l'embolcalla. Sols si sabés dels ulls amb els que tant jo com el senyor de 65 anys que seu al seu costat ens la mirem. Tan sols si sabés que porto temps observant-la... . Bé, des de ben petit que ja ho sabia, que ser escriptor no em faria ric, que no em faria gastar "tratges" de 21 botons ni rellotges que equivalen a tot allò del que disposo. Almenys, em consolo a vegades, ser escriptor em proporciona l'art d'observar i indagar a través de les paraules allò que els meus ulls capten i, des de fa un temps, la capten a ella: trista i de cristall.

La cambrera ha tornat a interrompre. M'ha preguntat sobre què escrivia i ha tornat a emplenar la taça, malgrat que seguís intacta des de la darrera vegada que ha vingut a omplir-la. Crec que se m'està fent tard però necessito saber amb quina mena d'home ha quedat avui. Em sembla mentida que malgasti el seu temps amb homes d'aquesta talla, que els preocupa més la brillantor de les seves sabates que el somriure de la dona que tenen davant. Imbècils. I jo també, per perdre el temps d'aquesta manera, suposo. Si enlloc d'escriptor fos valent, ja hauria trobat una manera de parlar-hi. Però bé, suposo que tan sols sóc un escriptor de poca traça, enamorat d'una dona trista sense nom ni il·lusions.

És veritat, cada dia me'n vaig a dormir prometent-me a mi mateix que l'endemà tancaré la llibreta i guardaré el bolígraf, que em calçaré de valor i hi parlaré. Tinc cent i una frases preparades:

"Què fa una dona tan bonica amb una mirada tan trista?"

"Crec que la teva vida podria ser més interessant que aquestes pàgines que fulleges"

"Fa un dia massa trist per a beure cafè en solitud. Em dic Jean Pierre"

"Porto dies observant-te i tens els llavis tristos més bonics de tot el món"

"Encara que plogui sobre París, avui els teus ulls cremen com el foc"

"Avui creia que el món anava en dansa fins que t'he vist aquí, sola i tan bonica"

"Si la vida fes justícia, series la dona més feliç de tot París"
"Veus aquesta cambrera? L'altra dia em va donar el seu número, a mi, que només m'interessa saber el teu nom"

( ... )

Demà hi parlaré. No passarà ni un sol dia més sense arrancar-li un somriure a aquesta dona.

Avui plou sobre París. Aquest matí no està sola. Al seu costat hi seu un home. "Tratge" de números més llargs que el meu compte corrent i d'estalvis junts. Una dentadura de pel·lícula. Les mateixes sabates negres i brillants que la resta i un rellotge en-diamantat. Li acaricia l'esquena. El dit petit comença a baixar més al sud del que les corrents polars ho fan sobre el globus terraqui. No puc veure-ho més. La cambrera ja ve cap aquí. I la història de cada dia comença a repetir-se. Fujo.