Ces jours je pense...

Ces jours je pense à vous plus que jamais. Vous êtes tout le temps et pour toujours dans mon coeur. tT&I

" On me dit que le destin se moque bien de nous
Qu'il ne nous donne rien et qu'il nous promet tout
Parais qu'le bonheur est à portée de main,
Alors on tend la main et on se retrouve fou
On me dit que nos vies ne valent pas grand chose,
Elles passent en un instant comme fanent les roses
On me dit que le temps qui glisse est un salaud
Que de nos tristesses il s'en fait des manteaux,
Pourtant quelqu'un m'a dit que... "

Sembla mentida que el temps passi d'aquesta manera. Les fulles s'esgrogueixen fins que s'assequen per dins i cauen pel seu propi pes. El sol sorgeix i marxa en un tancar i obrir d'ulls i les persones venen i van abraçades de l'inevitable pas del temps i el que queda, com sempre dic, és tan efímer... Els records, les essències, aquells petits detalls i les boniques peculiaritats capaces de fer un individu únic i irreemplaçable. Els xiuxiuegs en idiomes desconeguts, els gests de complicitat secrets i les carícies fortuïtes. L'amore che alza il sole e le altre stelle. La voglia di fermare il tempo oppure ritornare ad altri tempi. Allò del que vivim i formem part d'una manera indefugible i terriblement certa. Res del que tenir por i, alhora, allò que més tenim tendència a témer, com si fossim cristall, una capa fina de gel formada sobra la superfície d'un pètal de rosa; puresa perfecta i terrible vulnerabilitat agafades de la mà. I és, sinó en aquest fil d'incertesa sobre el qual les nostres petites i fràgils vides es sostenen perquè, com es diu, "Life is precious because it ends" i no hi ha cap altre veritat més verdadera que el fet que allò que no som capaços de controlar sigui allò que ens empenti a caminar endavant sempre i sinequanum. Per això, precisa i exactament per això, som navegants sense camins i estem fets de matèria etèria i invisible, capaç de moure oceans i muntanyes, sempre amb uns iris pampalluguejants i brillants, sempre amb aquesta fulgor que ens enlluerna els rostres i ens impulsa a viure malgrat els monstres d'antany.

Alessia Garnet.

rêves

Sempre havia estat com una taca de negre al mig d'un full del tot blanc. Com una poma vermella en mig d'un arbre de pomes grogues. Com un esternut enmig d'una classe silenciosa. Com una rialla enmig d'una esbroncada. Com una tos soca enmig d'una reunió. Com una nota desafinada enmig d'un concert. Com un pèl despentinat enmig d'un pentinat seriós. Com un gra de sorra enmig d'una rajola de marbre. Ella sempre havia estat aquella peça desentonant, aquell indici de divergència, aquell bri de singularitat. I qui, sinó ella, tenia el dret de decidir sobre la seva vida?  Qui, sinó ella, podia arribar a entendre tot allò al que s'enfrontava com calia? El vestit s'aferrava al seu cos com si l'asfixiés i l'engabiés. El pentinat de bona nena li tensava les arrels del cabell i no la deixaven pensar i el rebombori de la sala la feia posar nerviosa. Tothom somrient i xerrant pels descosits com si s'estimessin tant entre ells. Ella sabia que tan bon punt desfilessin per la porta de casa no trigarien a criticar i malparlar de tot. Escòria, pensava. I tanmateix es tractava de la gent de la que havia estat envoltada des que era una nena. Tants cops s'havia promès que marxaria i mai ho havia fet. Però aquell era el dia. Les bosses eren llestes, les cartes de comiat al seu lloc i el cor entrenat per suportar aquell adéu. Tenia la terrible sensació que la seva vida havia estat robada. Que des del dia que havia posat un peu en aquell món la seva vida havia estat manipulada per la seva família: els amics que tindria, l'escola a la que aniria, les extraescolars que faria, l'instrument que tocaria, el pentinat, els xicots, la universitat, la feina, el marit, ...  només de pensar-hi es posava negra. No suportava la idea de pensar que fes el que fes, si no era el que la família esperava d'ella, no seria acceptat. Tant se val si era el seu somni o la seva passió, o la feia feliç. Només importava complir un únic objectiu: ser la persona que tots esperaven que esdevingués. El bitllet de tren sense retorn cremava sota les mitges on l'havia guardat, ben a prop de la seva pell. L'endemà, quan es despertés, París, avec toute sa splendeure, es mostraria als seus ulls. París, avec toute sa vie boheme, seria un nou lloc on començar.