Feia hores que es
regirava entre els llençols del llit buscant la postura perfecta que li permetés
agafar el son d'un maleït cop, però no hi havia manera. Al seu costat, en
Jordi dormia com un roure, sense immutar-se ni adonar-se de res del que se
succeïa al seu voltant. L'Aniara se'l va
mirar i un somriure va creuar els seus llavis, però va ser tant fugaç i tan ràpidament
reemplaçat per un parpelleig desaprovant, que gairebé fou inexistent. Cansada
ja de la lluita contra la son decidí llevar-se i, nua, es posà de peu. Va
trobar la roba interior al terra i se la va posar en un moment. Per la finestra
de l'habitació es filtrava la brisa marinera que portava ja aromes de l'alba.
L'Aniara es posà una samarreta ben ampla a sobre i fent un últim cop d'ull al
desordre d'habitació, s'esmunyí per la porta i abandonà a en Jordi sol en un
llit fet per a dues persones desitjoses de donar-se amor. Al menjador del petit
piset de Pallars de Mar hi regnava el silenci i el terra era fred com la nit.
Un munt de calfreds la feren tremolar però es va recuperar ràpid i va anar a la
cuina a buscar un got d'aigua amb l'esperança de que això l'asserenés. Ja no
esperava gaires resultats i l'aurora s'acostava a grans gambades, ja havia
donat per perduda aquella nit. Res de dormir o somniar, ja s'havia vençut a
ella mateixa així que decidí anar a donar un passeig a veure si l'aire carregat
d'humitat era capaç de netejar tot aquell munt de pensament empipadors que enterbolien
el capet de l'Aniara, tan jove i desmoblat. Cada moviment el feia el més
acuradament possible per tal de no despertar a la resta d'amics que dormien
dins el pis. No volia molestar-los amb la seva tonteria de somnolència. No fou
fins que ja gairebé havia tancat la porta d'entrada al piset que una mà
s'interposà entre la porta i la paret.
-Es pot saber on
vas? Són les quatre de la matinada... - va dir la veu melosa i adormida de
l'Arnau.
-Enlloc, no puc
dormir. Vaig a donar un tomb. No et preocupis. - va contestar l'Aniara
acariciant els cabells desarreglats de l'Arnau, però aquest ja estava sortint
per la porta amb ella, fent cas omís dels seus consells.
-Com vulguis. -
digué l'Aniara, tancant a porta rere seu i somrient com una nena petita.
El cel era d'uns
colors difusos que anaven del blau marí al blau cel metamorfitzant en una mena
de rosa i ajuntant-se per l'horitzó amb un gris ataronjat que tacava el paisatge
com una pinzellada maldestre en un quadre de Monet. L'aire que els acompanyava
els convidava a volar en aquella matinada tan preciosa. Se sentia el rumor dels
arbres cada cop que el vent feia ballar les seves fulles i flors. El mar venia
i anava a un ritme constant, perfecte i harmoniós. Plegats i en silenci,
vaguejant pels carrerons d'aquell poblet costaner anaren a parar a la platja on
l'espectacle era encara més bonic i impressionant. Tot en un perfecte contrast i
idíl·licament compensat. L'Arnau anava distret, mirant quelcom al telèfon mòbil,
cosa que emprenyà a l'Aniara. Aquesta, juganera i desafiant, l'hi prengué.
-Merda de vici!
Viu la vida i oblida't de la resta! Què més vols? Tot això és preciós! Deixa
estar el mòbil aquest dels ous! - va dir
rient-se ben alt mentre s'allunyava de l'Arnau corrent com una boja per la
platja, fent saltirons i saltant. Els seus cabells castanys semblava que
volessin a l'aire i adquirien una tonalitat molt més daurada del normal,
fent-la brillar sota un cel confós de si mateix. El seu cos formava part del paisatge,
fent-lo encara més bonic. A cada saltironell que feia la samarreta se li
apujava deixant gairebé al descobert tot el seu cos, només amagat sota unes
calcetes morades i uns sostenidors blancs. Quan l'Arnau aconseguí despertar
d'aquella visió tan angelical un somriure li acaronà la cara i es posà a córrer
rere la seva millor amiga.
-Aniara no corris
que vaig molt cec! Aniara, que estava parlant amb la Mariona, Anii no corris!
Vine aquí! Ja veuràs quan t'enxampi. - Cridava mentre la perseguia i reia
també, desitjant tenir-la entre els seus braços.
-Al ritme que vas
no m'atraparàs mai burro! Au, corre iaiet! - burxava ella, com sempre,
desitjant que ell no tardés gaire en atansar-la.
Al cap de pocs
segons l'Aniara ensopegà amb una banc de sorra mal ficat alhora que l'Arnau
l'atansava per fi, de manera que caigueren junts. L'Arnau a sota en un intent
de sostenir-la i ella a sobre d'ell. Els ulls d'un clavats als de l'altre. El
cos d'ella totalment a sobre el d'ell. Es podien sentir les respiracions
agitadíssimes de l'un i de l'altra i l'escalfor que desprenien les seves
galtones. Els cabells de l'Aniara fregaven el coll de l'Arnau i li feien
pessigolles. Els llavis carnosos d'ell a
poc més de deu centímetres dels de l'Aniara. Les mans de l'Arnau sobre
l'esquena d'ella, gairebé tocant-li les natges, tan perfectes i desitjables.
Només el soroll del mar, del vent i de les fulles. Una gavina. Un xapolleig. Un
sospir. El pas d'un avió. Una persiana obrint-se. Dos respiracions agitades a
l'unisó. El parpellejar d'ella. L'empassar saliva d'ell. El tacte de les mans
de l'Aniara acariciant la sorra. El somriure sincer de l'Arnau, traidor com
Judas dels seus sentiments més amagats sota pany i clau.
L'Aniara s'aixecà
de cop, sense dir res i mirà el mar, pensativa. Tot era tan confós i estrany.
Ell se la quedà mirant.
-Sempre m'he
volgut banyar despullada al mar. Diuen que no hi ha res millor. - Segons
desprès, les poques peces de roba que
duia posades descansaven sobre la sorra de la platja. Enseguida ho feren també
les de l'Arnau. Ara l'horitzó també el tacaven dues figures més apart del sol,
que ja començava a despertar-se, i les gavines empipadores i lliures de les
normes racionals. Els perfils perfectament dibuixats sobre un paradís ataronjat
i enfosquit d'un gris turquesa. Una figura separada a cinc metres de l'altre.
Fitant-se amb les mirades. L'Arnau es mogué el primer, l'esquitxà en tota la
cara i ella s'hi tornà. Durant una estona es prolongà aquella excusa per a
trencar el silenci fins que de nou els sentiments amagats tornaren a brotar,
com una flor de cirerer a les darreries de març. Tan sols es miraren, sense dir
res, sense paraules, parlant-se per les ninetes i assaborint-se a distància.
Allò els matava, els consumia, preferirien morir abans que haver de suportar
allò, però eren amics i la vida els havia fet així. No hi havia cap solució
fàcil, per més suau que fos. Al cap i a la fi era quelcom que ja havien
acceptat. No hi podien fer res. L'Aniara va ser la primera a rendir-se. Apartà
la mirada i sortí corrents de l'aigua. Es vestí més ràpid que un llamp i llançà
una última mirada cap a l'aigua, on encara podia veure al seu amic,
observant-la com un guardià. Desitjant-la infinitament. Tancà els ulls i marxà
corrents cap al pis, de nou. Faria veure que no havia passat res. Que tot anava
sobre rodes. Que el noi que jeia al seu llit era el noi a qui estimava i que el
noi al que anomenava amic era només un amic. Seguirien amb la mateixa farsa de
sempre. Era la via fàcil i covarda, però a la que s'havien avesat.