About me

La meva foto
Todos empezamos a escribir por la misma razón: para liberar los pensamientos más profundos que tememos pronunciar en alto; para ahogar nuestras ansias de llorar y de gritar; para libar el sabor de vaciarnos un poco por dentro y llenar, de arriba abajo, una hoja en blanco que sin nuestros pedacitos de alma en vela, seguro seria del todo insustancial. Ésta es la versión más pura de mi alma. Más bien dicho: esta es mi alma en carne viva. Descubre mis palabras, saborea mis ideas insumisas, absorve un poco de mi eséncia. Dicho esto, soy Alessia Garnet: un futuro, joven y prometedor proyecto de escritora. Una pequeña alma blanca, viva, caótica y valiente.

dimarts, 31 de desembre del 2013

Mi vida, mis derechos. Siglo XXI por favor.

Aloha bloggers, al habla Alessia:) Hacía tiempo que quería escribir algo sobre este tema que nos ataca a todas las mujeres en el hondo de nuestra humanidad pero no encontraba el tiempo ni las palabras adecuadas para expresar toda mi frustración hasta que encontré a Diana Lopez, de quien he decidido dejaros la opinión con la cual estoy de acuerdo a más no poder, obviamente, referente a la ley contra el aborto. Espero que lo disfrutéis y os saque, al menos, una sonrisa ya que todo este tema es para ponerse a llorar.


Una manifestante porta una pancarta durante una manifestación contra la nueva reforma de ley del aborto, en Madrid.


MI COÑO 

Es bastante probable que a simple vista parezca que tengo un coño normal: tiene sus labios (internos y externos), su clítoris justo encima, su vagina en medio, su vello púbico (más del que me gustaría)… absolutamente nada con lo que sorprender al personal (con el gustazo que tiene que dar ser hermafrodita). Pero, desde mi punto de vista, mi coño tiene una particularidad bestial: es mío, y yo decido lo que entra y lo que sale de él.

Cuando una mujer es consciente de su sexualidad y de su cuerpo, que no es ni más ni menos que una parte importantísima de su vida, sabrá qué tiene que hacer con su coño. Del mismo modo en que aprendimos a no meter los dedos en los enchufes (sinceramente, no conozco ningún caso de muerte por choque eléctrico) o a no echar las piernas a la vía del tren, sabemos lo que hacer con nuestros órganos sexuales. Cualquier mujer inteligente, que sepa utilizar sus manos y sus piernas y alimentarse solita sabrá cómo utilizar su coño. Las mujeres, señor Ministro, no somos deficientes por defecto. Puede que usted haya tenido malas experiencias, pero le advierto que abusar de una persona deficiente no está bien visto. Ni siquiera en España.

Dicho esto, yo me considero una mujer competente, autónoma y lo suficientemente adulta como para saber si quiero procrear o no. Del mismo modo, considero que absolutamente todas las mujeres que conozco y con las que tengo relación: mis amigas, mis compañeras de trabajo, la dependienta del Zara, la de la gasolinera, la contable de mi padre, mi madre o mis cuñadas, están sobradamente capacitadas para saber qué hacer con sus respectivos coños. Lo cual, además, no deja de ser una decisión personal que de ninguna manera me afecta a mí. Bastante trabajo me da el mío (depilaciones, citologías, menstruaciones…) cómo para preocuparme del de la vecina.

Pero partiendo cómo partimos del principio de que la inmensa mayoría de la población española es medianamente inteligente me pregunto yo qué coño –con perdón- le importará a usted señor Ministro, a la Iglesia y a la panda de fachas que pasean carteles asquerosos mientras defienden guerras que matan a niños (de los carne y hueso), lo que sale de MI COÑO.

Porque yo follo con quien quiero, Alberto. Y cómo quiero. Como soy una mujer inteligente, utilizo métodos de anticoncepción que, dicho sea de paso, son una barrera contra las indeseables enfermedades de trasmisión sexual. Sepa también, que prácticamente ningún hombre –inteligente, a mi entender- con el que me he acostado se negaría a tener sexo sin protección la primera noche. Y que algunos hombres –inteligentes, por supuesto-, lo pidieron expresamente. Si yo, nublada por el calentamiento o por el amor que sentía hacia esa persona, hubiese cedido y hubiese aceptado mantener relaciones sin preservativo quizá me hubiese quedado embarazada. Quizá también me podría haber quedado embarazada con mi pareja, por haber jugado algún día más de la cuenta –las relaciones son un juego de dos, a mí la masturbación no suele embarazarme-, porque falló el método anticonceptivo –fallan, se lo aseguro- o porque esa persona me obligó a hacerlo. Afortunadamente, a mí no me ha pasado. Pero si me hubiese pasado, yo, mujer inteligente, hubiese querido abortar.

¿Sabe por qué? Tengo 27 años, he estudiado, soy profesional y NO quiero ser madre en estos momentos. Además, creo que tengo derecho a equivocarme como usted y como alguno de sus cuatro hijos, que, seguro, alguna vez debieron de haber practicado sexo sin haber convertido ese polvo en un ser humano.

Tengo derecho a abortar sin ser estigmatizada por ello y a hacerlo en las condiciones médico-sanitarias que se esperan de un país europeo en el año 2014. Tengo derecho a no joderme la vida porque un día algo salió mal y ni usted, ni mis padres, ni un cura, ni un psiquiatra ni el mismísimo Dios aparecido en la Tierra pueden negarme mi derecho a decidir lo que sale de MI coño.

Porque entonces, cuando yo y otras mujeres demos a luz, y en el hipotético caso de que todo saliese bien, tendrían usted y su gobierno que hacerse cargo de todos los hijos no deseados que llevan mala vida porque sus padres simplemente, no estaban preparados. O no podían darle un hogar. O no se conocían casi entre ellos. O no podían alimentarlos correctamente, o comprarles sus medicinas. Cosa, que, como bien sabrá, pasa cada día en España. Una nación que tiene el vergonzoso honor de tener a casi un 30 por ciento de la población infantil viviendo bajo el umbral de la pobreza, sólo por detrás de Bulgaria y Rumanía en el conjunto de los 27 países de la Unión Europea.

¿Sabe usted, señor Ministro, cuántos niños hay tirados ahora mismo en las calles de España? ¿O sin calefacción? ¿Y sabe los que comen todos los días lo mismo? ¿Se ha preocupado de conocer a aquellos que llevan los zapatos rotos al colegio? ¿Y a los que no han podido comprar un abrigo este año? ¿No le dan pena? A mí, sí. Lo que no me da pena es un embrión de pocas semanas que, sintiéndolo mucho señor Ministro, ni siente ni padece y que, efectivamente, podría convertirse en algo mucho más importante y entonces sí –y no antes- merecería toda su atención y la de su gobierno. Mientras tanto, amantes como son de la vida, deberían de preocuparse de que yo y el resto de las mujeres de este país tengamos una vida digna, estemos sanas y traigamos hijos deseados al mundo que tendremos que cuidar, inteligentemente, el resto de nuestras vidas.

dilluns, 30 de desembre del 2013

New new splendid year.


D'alguna manera, al sonar la darrera campanada que anunciava la fi del 2012 i donava la benvinguda al 2013 sabia que aquells nous dígits portarien desgràcies, amb certes alegries, sí, però sabia que aquell 2013 que just començava vindria replet de llàgrimes. Com ho sabia? D'això no en tinc ni idea però tot i que esperava, per sobre de tot, estar equivocada, aquest 2013 m'ha anat foradant com una màquina de fer forats. Sé que no hauria de ser tan negativa però els fets són els fets i si bé he passat un dels millors estius de la meva vida, la veritat és que aquest estiu tan sols ha sigut la desintoxicació de tot pel que havia passat fins al moment d'agafar aquell vol cap a Itàlia. Aquest 2013, si més no, m'ha servit per fer-me, d'alguna manera, més forta i valenta però a quin preu? Al preu de fer-me gran i major d'edat el dia que la meva Teresina se n'anava al cel i ens deixava per sempre més..., al preu de ser abandonada i ferida per la persona que més m'havia estimat en molt de temps..., al preu d'equivocar-me cop rere cop i donar l'esquena a aquells que només volien ajudar-me..., al preu de fer allò que sabia que no havia de fer, de trair, conscientment, a aquells que estimava, de trair directament al meu cor i al preu de no saber lidiar amb les conseqüències dels meus errors i infligir encara més dolor als que m'estimen. Al preu de perdre el meu avi, que havia llençat la tovallola i perdut les ganes de seguir endavant feia ja temps, al preu de no voler acceptar-ho, de no voler acceptar la mort d'algú que feia temps que s'havia pansit per dins. Ho vaig pagar al preu de fer-me mal, a completa voluntat, mentre els altres em veien agonitzar dins el meu silenci. De convertir-me en un glaçó de gel per fora i cremar per dins sense demanar ajut a aquells que l'únic que volien era veure'm feliç. Felicitat. Estranya paraula. Durant un temps vaig oblidar el que significava. Durant un temps vaig viure entre dolor i odi constantment debatent-me entre unes ganes de viure sufocades per un dolor malcurat i persistent. Sort del sol, em deia, sort que amb el sol les tristeses se'n van amb més facilitat i sort de la calor, que et recorda que no cal refugiar-te sota capes i capes per poder caminar a la intempèrie. Sort de no ser a Barcelona on tot em recorda a llàgrimes i sang. Sort de ser aquí, caminant entre canals i mansions venecianes, on ningú em coneix, on ningú pot jutjar-me pel meu passat: on ningú sap que no sóc tan forta com aparento. On ningú em tornarà a fer mal perquè, si quelcom vaig decidir desprès de tantes nits en vela, vesant llàgrimes sense pausa, va ser que no deixaria que em tornessin a fer mal, que no tornaria a ser com un estel que vola enlaire al gust del seu capità. No. A partir d'aquell estiu seria una Alba segura de les seves accions, forta i valenta. Inclús vaig decidir perdonar, quan n'estigués preparada, a tots aquells que havien contribuït a fer-me caure i, encara que a vegades tot aquell rancor em remou la panxa, he après a fer-ho, a perdonar a qui tant he odiat desprès d'haver-lo estimat desmesuradament. No sóc perfecta ni d'allò més madura ni sensata però he après a decidir per mi mateixa pensant en tot el que les meves accions poden desencadenar. He après a tancar els ulls quan la pell em crema de ràbia i a agafar aire quan tot el que vull es deixar-me caure des dels núvols de la meva consciència. He après a ser millor del que era abans de marxar i he après a acceptar allò que forma part de mi, allò que sóc. Passat-present-futur. He après a distingir i entendre com he de separar i viure els moments i les oportunitats que aquesta vida em brinda a cada pas que faig, perquè si més no, jo sóc la capitana de la meva ànima i sóc jo, i ningú més, qui sap per tot el que he passat i per tot el que sóc capaç de passar. Per sort, aquest 2013 també m'ha obert portes: somnis, vocacions, amistats, aspiracions, projectes, reptes, ... . El 2014 no em fa venir un calfred a la nuca com ho feia el pensament del 2013. Esperem que sigui tan maco com el terra post-tardorenc, tenyit dels colors de les patates, els moniatos i la vella natura. Que el sol sigui fort i càlid a l'estiu i la brisa porti sempre aromes de mar i frescor. Que l'hivern ens cegui amb la seva puresa blanquinosa i la primavera ens enamori a base de pètals dels colors "pastel".


Bon final de 2013 i feliç entrada a un esplèndid 2014!



Alessia Garnet & Fitch.

dimarts, 17 de desembre del 2013

Lost thoughts

¿Sabes? Me equivoqué. Creía que podía encerrar a todos mis fantasmas bajo paño y llave y que nunca volverían a molestarme. Pensaba que una vez les diera la espalda se irían para no volver jamás. Pensé que tras todo un verano, tras tres preciosos meses ya no quedaría ni rastro de esa versión ingenua de mi, simple, inocente y frágil pero, ¡Que estúpida soy! "mala hierba nunca muera" dicen... Puedo, al menos, decir que no he roto mis promesas y que no he recaído; no por falta de ganas pero por fuerza y valor. Soy humana y no puedo evitar que se me pongan los ojos llorosos cuando veo a mi abuela solita, hablando de las cosas que le gustaban a mi abuelo o pensar en la gente que perdí esta mierda de año en un abrir y cerrar de ojos...todo ha pasado de un modo que, aunque haya querido quitarle peso, me ha cambiado..., dos adioses, un desamor, heridas, heridas por todos lados.. Y es que hay esos pequeños momentos, esos diminutos instantes en que me dejaría ir, me quitaría esa coraza que llevo encima y lo enviaría todo a la mierda. Jodeos. ¿Queríais verme caer? Ahí lo tenéis, ya está, tan fácil. Y aun así, cuando lo daría todo por perdido recuerdo esas promesas que me hice de sueños y aventuras que son la alegría de mi vida. No se trata de agarrarte a las cosas si no de ir a por ellas, supongo. De mirar a otro lado cuando las cosas se ponen feas y saber volver después para aclararlas, mirándolas desde otra perspectiva, desde otra distancia y desde otro punto. A veces más vale ser fuerte que ser valiente, oí a alguien decir..



dimarts, 10 de desembre del 2013

The 5 holly regrets.

Hola, os dejo aquí un artículo que he leído y me ha impactado muchísimo. Me encanta y creo que es algo que todos deberíamos tener presente y en consideración en el día a día.
La fuente no es mía pero espero que la disfrutéis igual que si yo la hubiera escrito. La encuentro fascinante e inspiradora.  A. Garnet


"ENFERMERA REVELA LAS CINCO COSAS QUE LA GENTE MÁS LAMENTA EN SU LECHO DE MUERTE" 

"...Durante muchos años he trabajado en cuidados paliativos. Mis pacientes eran los que habían ido a casa a morir. Algunos momentos increíblemente especiales fueron compartidos. Estuve con ellos durante las últimas tres a doce semanas de sus vidas.

La gente madura mucho cuando se enfrentan a su propia mortalidad. Aprendí a nunca subestimar la capacidad de una persona para crecer. Algunos cambios fueron fenomenales. Cada uno de ellos experimentó una variedad de emociones, como es de esperarse, la negación, el miedo, el enojo, remordimiento, más negación y finalmente la aceptación. Sin embargo, cada paciente encontró su paz antes de partir, cada uno de ellos.

Cuando se le preguntó acerca de los arrepentimientos que tenían o cualquier cosa que haría de manera diferente, los temas comunes surgieron una y otra vez . Éstos son los cinco más comunes:

1. Ojalá hubiera tenido el coraje de vivir una vida fiel a mí mismo, no la vida que otros esperaban de mí.
Este fue el lamento más común de todos. Cuando las personas se dan cuenta de que su vida está a punto de terminar y miran hacia atrás con claridad, es fácil ver cuántos sueños no se han cumplido. La mayoría de la gente no había cumplido aún la mitad de sus sueños y tenía que morir sabiendo que era debido a las elecciones que habían hecho, o que no hicieron.

Es muy importante tratar de honrar al menos algunos de sus sueños en el camino. Desde el momento en que se pierde la salud , ya es demasiado tarde. La salud conlleva una libertad de la que muy pocos se dan cuenta, hasta que ya no la tienen.

2. Ojalá no hubiera trabajado tan duro.
Esto salió de cada paciente de sexo masculino que cuidé. Se perdieron la juventud de sus hijos y la compañía de su pareja. Las mujeres también hablaron de este pesar. Pero como la mayoría eran de una generación anterior, muchos de los pacientes de sexo femenino no había sido el sostén de su familia. Todos los hombres que cuidé lamentaron profundamente el haber gastado tanto sus vidas en la cinta de una existencia de trabajo.

Al simplificar su estilo de vida y tomar decisiones conscientes en el camino, es posible que no necesite los ingresos que usted cree. Y mediante la creación de más espacio en su vida, usted será más feliz y más abierto a nuevas oportunidades, otras más se compatibles a su nuevo estilo de vida.

3. Ojalá hubiera tenido el coraje para expresar mis sentimientos.
Muchas personas suprimieron sus sentimientos con el fin de mantener la paz con los demás. Como resultado, se conformaron con una existencia mediocre y nunca llegaron a ser lo que eran realmente capaces de llegar a ser. Muchas enfermedades se desarrollan como un resultado relacionado con la amargura y el resentimiento que cargan.

No podemos controlar las reacciones de los demás. Sin embargo, aunque las personas pueden reaccionar inicialmente al cambiar la forma en que están hablando honestamente, al final se plantea la relación a un nivel completamente nuevo y más saludable. O eso, o soltar las relaciones poco saludable de su vida. De cualquier manera, usted gana.

4. Me hubiera gustado haber estado en contacto con mis amigos.
A menudo no se dan cuenta realmente de los beneficios de los viejos amigos hasta después de semanas de convalecencia, y no siempre fue posible localizarlos. Muchos de ellos habían llegado a estar tan atrapados en sus propias vidas que habían dejado que amistades de oro se desvanecieran por el paso de los años. Pese a los lamentos profundos acerca de no dar a las amistades el tiempo y el esfuerzo que se merecían. Todo el mundo pierde a sus amigos cuando está muriendo .

Es común para cualquier persona en un estilo de vida ocupado, dejar que las amistades desaparezcan. Pero cuando usted se enfrenta con su muerte de cerca, los detalles físicos de la vida desaparecen. La gente quiere tener sus asuntos financieros en orden si es posible. Pero no es el dinero o el estatus lo que tiene una verdadera importancia para ellos. Quieren poner las cosas en orden más para el beneficio de aquellos a quienes aman. Por lo general, sin embargo, están demasiado enfermos y cansados para manejar esa tarea. Al final todo se reduce al amor y las relaciones. Eso es todo lo que queda en las últimas semanas, el amor y las relaciones.

5 . Me hubiese gustado permitirme a mí mismo ser más feliz.
Esta es una sorprendentemente común. Muchos no se dieron cuenta hasta el final de que la felicidad es una elección. Se habían quedado atrapados en patrones y hábitos antiguos. El llamado “confort” de la familiaridad desbordado en sus emociones, así como su vida física. El miedo al cambio les había hecho vivir fingiendo a los demás, y para su yo, que estaban contenidos. Cuando muy adentro, anhelaban reír de verdad y tener esa estupidez en su vida de nuevo.

Cuando uno está en su lecho de muerte, lo que los demás piensan de ti está muy lejos de tu mente. ¡Qué maravilloso es ser capaz de sonreír otra vez , mucho antes de que te estés muriendo!..."


La vida es una elección. Es su vida. Elija conscientemente, elija sabiamente, elija honestamente. Elija felicidad.

dimecres, 6 de novembre del 2013

soundless scream

Cridar al cel que necessites ajuda i que ningú et senti.
And how to fight against the past demons? How to make them turn arround and go back to where they belong, those bloodsucker ghosts.
Seems like stepping on and forwards doesn't suppose a huge effort but how to make it when you cannot see a reason to go on? To wake up in the morning, to get dressed and eat something to stand the whole day?
I know it's momentanious but it hurts as holding hell on my shoulders.
-And, knowing that, maybe a hug, a kiss and a sweet word from that special person would be enough to heal-

dilluns, 28 d’octubre del 2013

Versos sin destinatario

Bonita Felicidad

Sentirte sollozar
y a la mañana despertar,
desayunarte a besos
de miradas y bostezos.

Por tu risa de infante
mi pasión regalarte,
cantarte algo con color
amarte con todo mi corazón.

Librarte de tus pesos,
desde ahora ya inmersos
en el portal de antiguos sueños,
bajo llave y mi sello.

Mariposas centinelas,
te guardan de malas telas.
Rayos de cereza,
que vigilan todas tu promesas.

Invierno y primavera,
verano y otoño,
tanto pase, cuanto quiera,
contigo siempre, 
alegría verdadera.

A base de ternura,
a base de dulzura,
llenarme de tus vientos,
bonita felicidad,
perderme entre tus velos
de vida y complicidad.


Alessia Garnet & F.



dilluns, 21 d’octubre del 2013

Young and Free.

 We are young, we run free
 Stay up late, we don't sleep
 Got our friends, got the night
 We'll be alright
 Tonight you won't be by your self
 Just leave your problems on the shelf
 You won't wanna be nowhere else
You won't wanna be nowhere else
 So let's go, so let's go
and all the girls sayin'

 the whole world sayin'

yeah, yeah, come on let's

Get drunk, toast it up, we don't give a fuck


We are young, we run free

Stay up late, we don't sleep

Got our friends, got the night

We'll be alright

____________________________


Models: Maria Copquin & Myself
Càmera: Myself
Maquillatge (makeup) i estil (style): Myself.
Edició (edition): Myself.





dimarts, 15 d’octubre del 2013

Heal the world.

A vegades ens preguntem que és allò que fa la felicitat. D'on ve? Que s'ha de fer per ser feliç?
Pel que he viscut, vist, sentit i après, la felicitat no s'aconsegueix amb diners ni amb promeses, no s'aconsegueix amb bones intencions ni amb nits de festa, ni tan sols s'aconsegueix fent l'amor o fent un petó. Ni tenint un bon currículum, ni un alt càrrec ni sent popular ni,...
La felicitat és quelcom molt més complex i alhora molt més simple. 
Felicitat és fer somriure a algú que ho necessita. Donar la a algú que s'ha caigut. Atansar una ampolla d'aigua a aquell que té la gola seca. Donar una alegria a algú que ho ha perdut tot. Lluitar i suar per una causa justa. Sentir-te útil. Sentir que has ajudat en alguna cosa de bo. Fer feliç a algú és recompensat amb felicitat de tornada. Vivim en un món on ho tenim tot, absolutament tot. Aigua corrent i calenta, electrodomèstics per donar i per vendre, tantes tecnologies com ens ve de gust, roba a dojo, menjar en bones condicions i de sobres, automòbils i mitjans de transports, calefacció i aire condicionat, instal·lacions i serveis de primera categoria, medicines a l'abast, ..., etc. La veritat és que som un petit percentatge mundial.  Només per posar un exemple:


In this huge country:
  • 69 out of 1,000 children die before their fifth birthday
  • Half of all child deaths occur during the first month of life
  • One woman in every 70 is likely, over her lifetime, to die during or shortly after pregnancy.

Segur que ningú ha pensat que això es tracta de casa seva. Segur que ni tan sols ho hem sentit com una cosa propera ni comuna i tanmateix... és tan real i passa no més que a uns quants milers de quilòmetres de casa nostra. Tanquem els ulls. Ignorem-ho. Jo ja n'he tingut prou. Cadascú és lliure però, a fora de la nostra perfecta vida moderna hi ha un mon que demana a crits una mica d'ajuda i felicitat compartida. Està en les nostres mans. L'exemple és la Índia, un país tan ric com pobre alhora, i com he dit, només es tracta d'un exemple i una petita fracció de la situació real. 
Tenim l'oportunitat de fer un món millor. Jo hi penso fer alguna cosa. I tu? 
No puc parlar amb coneixement però estic segura que l'esforç serà només una mil·lèsima part de la recompensa.
HEAL THE WORLD.


Fonts i pàgines d'interès:
i tantes més que estan al nostre abast... (...) .

dilluns, 14 d’octubre del 2013

Come cogliere l'attimo.

Itàlia era un món. Un cel i una llar. Itàlia ara comença a quedar enrere. Comença a fer-se petita, a perdre rellevància i, si he de ser sincera, m'entristeix. Però no puc estancar-me, no puc quedar-me atrapada en un somni que ja s'ha acabat. Ara sóc a Barcelona, la meva bonica Barcelona. El cor que vaig deixar en préstec comença a ser-me retornat malgrat que sempre se n'hi quedi aquell petit bri a Trieste, amb ell. Aquells amics que em van omplir de felicitat comencen a ser substituïts per aquelles noves videtes que apareixen pel meu camí i aquelles postes de sol a la platja, amb el so del mar i les gavines, ara queden en segon pla i en primer pla s'hi mostren unes birres universitàries, un sopar amb vells amics, una sortida del sol vist des de la muntanya de la ciutat, anar a córrer pel parc del Guinardó amb el gos, nits de festa i somriures familiars acompanyats d'una brisa marinera i una Barcelona plena de vida.
No tanco una porta, tan sols obro la següent o, almenys, això és el que em dic a mi. No dic adéu, dic arreveure- qui sap si EL tornaré a veure, si tornaré a caminar per les Calle Veneziane o estirar-me al peu del mar a Barcola o seure al molo de Trieste amb gent de totes les nacionalitats possibles. Potser sí, potser no. Sigui el que sigui: mirada ferma, passa endavant i somriure alçat.
Em vaig repetir que aquest estiu marcaria una diferència. És el moment de demostrar-ho. És el moment de viure bé, sense pors i amb coneixement, amb més força i més amor; amb més vida.
 [Cogli l'attimo, sempre sempre sempre]

dijous, 26 de setembre del 2013

Persa in questo mare, quanto mi manchi cara Italia.

Sai, sono qui d'appena due settimane e già mi sento persa. Non so cos'è sucesa ma non mi sento più a casa a Barcellona. Sento che, senza rendermi conto, abbia dimenticato il mio cuore in Italia ed abbia lasciato un amore a Trieste. Mi chiedo cosa farò adesso e non mi so proprio rispondere. Nel fratempo vi lascio qualche foto dal mio estate in Italia. Mi manca tantissimo... tutto e tutti... mi piacerebbe.., vorrei che le cose fossero più facili.

 Venezia, posto secreto
Trieste, sul canale
 venezia, vicino a piazzale Roma
 Venezia, I Giardini

 Venezia, vicino al museo d'historia naturale
 Venezia, piazza San Marco
 Venezia, casa nostra
 Venezia, bellissima.
 Croatia, Pula, il circo romano
 Trieste, Barcola
  Venezia, vicino a Campo Santa Margherita
 Venezia, il ponte della ferrovia.
secondo me: "la salita al cielo"
 Eslovenia, Ljubljana
Trieste, Barcola, il tramonto





Chi ritornarebbe...

dimecres, 25 de setembre del 2013

Quan era petita...

Quan era petita, somiava amb enamorar-me. Amb trobar aquella persona especial i enamorar-me'n bojament. Pensava en mil escenes romàntiques, petons, declaracions i t'estimos. Creia que l'amor era simple i bonic, pur i brillant, únicament capaç de portar dolçor a les vides d'aquells que en gaudien. Creia en les mitges taronges, els prínceps blaus i les belles encantades. Imaginava que un cop trobés al propietari del meu cor, ja no hi hauria res a témer a la meva vida, que l'amor m'inundaria i faria de mi una persona feliç i complerta, satisfeta de joia i d'encant.
Quan era petita no en sabia res, de la vida. No sabia que era tan fàcil que em trenquessin el cor i no sabia que pagaria per duplicat aquells somnis de nena innocent. Quan era petita, acostumava a pensar que em menjaria el món i ara mantinc una lluita dia a dia contra ell, per demostrar que, malgrat tot, sempre tindré una raó per somriure, si més no, somnis de nena petita.

dimarts, 20 d’agost del 2013

Pioggia Triestina

Oggi ho visto la pioggia cadere sulla città di Trieste. Le gocce cadevano sopra il mare e si incontravano con l'acqua sulla sua superfizie. Non so perchè, non posso smettere di pensare quanto bella è. Oggi ho parlato con lei nel fratempo che la nerezza della notte era intorno a me. Ma non proprio ho parlato con la pioggia ma con lui. <<Questa belleza mi fascina, è troppo bella e ancora non posso smettere di pensare a te. Perchè sei l’unico a chi veramente ho voluto, e sei anche chi non mi ha saputo amare come deveva, quando ci sono tanti altri che so, certamente, che mi avrebbero datto tutto quello che tu non mi hai mai datto. Non è giusto. Ti odio tanto che non riesco a spiegarlo ma, ancora, così con questa bella notte nella compagnia della luna, penso: non ti voglio più, mi hai perso per sempre e lo sai. Adesso mi hai fatto diventare quello che sempre ho voluto, adesso non posso amare nè volere e quando vedo la testa dei sentimenti avicinarsi, me ne vado via. >> Adesso sono così. Non ascolto, non sento, non penso più di oggi, dell’attimo. Adesso ho diventato “emotionless”. E mi dispiace tantissimo a lo stesso tempo che mi piace. Quelli che mi amaranno, sofferanno e quelli che non, seranno butati via. Niente importa adesso. Nulla. Solo ho voglia della mia “vie boheme” nei mieu documenti word sul computer e di la diverzione nella vita. Niente di più, niente di meno.

dilluns, 5 d’agost del 2013

Érase una vez.. Aigua i Terra (Conte)

Hi havia una vegada, fa anys i panys, quan tot era harmoniós i bonic, Aigua i Terra. Aigua era àgil, forta, intel·ligent, bonica i a vegades, inestable com el foc. Al seu torn, Terra era fort com un roure, sincer, acostumat i tossut com un ase. Aigua i Terra, des de sempre acostumats a viure ben a prop l'un de l'altre, un dia descobriren als ulls de l'altre quelcom invisible per ells fins al moment. De mica en mica començaren a sentir, recíprocament, un sentiment tant fort que era capaç d'unir mars i oceans amb continents i muntanyes. Aquella força els uní i entre ambdós creixé un amor com no se n'havia vist mai cap. Terra adorava a Aigua així com nosaltres adorem als nostres Déus i Aigua s'apreciava a Terra igual que Eva adorava a Adan. L'un era part i res sense l'altre. Com foc i oxigen, com arbre i aigua. Tot semblava perfecte, com un conte de fades d'aquells tan dolços, fins que les diferències començaren a créixer entre ambdós. La tossuderia de l'un xocava sovint amb la fluïdesa de l'altra i aquelles arrels tan fortes i gruixudes s'oposaven al pas d'aquella aigua tan invisible i difusa. Els problemes començaren i tot allò que junts havien creat començà a podrir-se de mica en mica. Tan Aigua com Terra ho veieren i, resignats, malgrat aquell amor que se sentien, van decidir que no podien seguir junts, prolongant aquella relació tan dependent i closa. Decidiren separar-se parcialment sense desaparèixer l'un de l'altre però sense estar units com aquella passió els ho manava. Aleshores, una mena de pau, una mica més harmoniosa que la d'antany però no tant com la d'un inici tornà a regnar sobre el planeta. I així fins un bon dia en que Aigua, enyoradissa i impulsiva, volgué fer-li un present al seu antic amant Terra. Li envià cinc-centes de les seves perles més precioses i dues nimfes de mar, per a enriquir-lo i recordar-li la seva bondat i bonança. Quan Terra ho veié la seva primera impressió fou bona i d'honorat, però ràpidament un gest de disgust rentà el seu rostre i aquell somriure fou reemplaçat per una ganyota d'odi. És que Aigua pretenia fer-lo sentir miserable per allò que no podia tenir? Es que se'n reia a base de regals carregats de sarcasme? Aquells pensaments l'enfurismaren tant que llençà totes i cada una d'aquelles perles precioses al fons del volcà més gran i violent del seu regne i a les dues nimfes, un cop castigades, per Terra i els seus súbdits, sense haver comès cap pecat real, les envià de tornada amb Aigua, portadores d'un clar missatge: "aquell que ofengués a Terra seria tractat amb igual despreci o pitjor." Així, l'amor que algun dia Terra havia sentit per Aigua semblava haver-se esvaït del tot. Si més no, no en quedava cap senyal visible... Aigua, en veure les terribles atrocitats comeses per Terra se sentí tan insultada i maltractada, sota tanta injustícia, que retirà de sobre Terra la seva entranyable abraçada i la substituí per la seva gran còlera, transformada en aigua traïdora que, de tant en tant, era capaç d'ocasionar terribles catàstrofes quan els seus dies es tornaven negres i insuportables. Així Terra quedà castigada per un temps, qui sap si infinit, i ni tan sols quan s'adonà del seu error pogué posar-hi remei. Aigua se n'havia anat, per sempre més. I és per aquesta raó, desprès de segles i mil·lennis, que la terra escup foc i es remou de tant en tant. Les guspires no són més que les seves llàgrimes castigades i els tremolors, els seus terribles mal de caps. De la mateixa manera que el mar ens porta onades gegants, crits ofegats d'Aigua i pluges torrencials com a resultat de les seves llargues nits en vela, plorant per aquell amor que la traí tant temps ha.


Alessia Garnet & Fitch.

diumenge, 4 d’agost del 2013

I per fi..


Ciao. Volia dir-te que... La veritat és que...
No hi ha dia que no pensi en tu. És cert, no t’enganyaré. Però tanmateix, no és ni de bon tros com abans. El que abans cremava com el foc, ara només suposa una mica de coïssor. El que abans em donava un mal de cap insuportable i em suposava nits en vela ara no provoquen més que un petit tremolor de la meva consciència. Aquelles paraules que abans xocaven unes contra les altres dins el meu cap sense descans, ara resten allà, passives i oblidades malgrat la seva existència. I els batecs que un dia el meu cor t’havia dedicat única i exclusivament a tu, ara comencen a bategar per si mateix, per mi, per la meva felicitat.
En realitat era dins una cova, saps? Tot era fosc, ple de ràbia i odi, anava encegada. Tenia aquesta necessitat sufocant d’odiar-te, de voler apunyalar-te a tu i als mil records que m’hi lliguen tants cops com el meu cos em permetés. El meu desig era esborrar-te per sempre més del meu mapa. Esborrar tot allò físic i material que pogués estar relacionat amb tu, que dugués la teva essència i part de la teva ànima. Ho vaig provar de fer i poso la mà al cel quan ho dic, però en va. El desig per oblidar barrejat amb l’odi que et sentia no feia més que fer la teva presència més forta i persistent que mai. Ja podia provar de dormir, de llegir, d’escriure, de tancar els ulls i imaginar-me fantasies, ni tan sols ensordir el món amb música al màxim volum resultava una solució viable. Allà seguies tu i allà seguia la terrible pregunta.
“Com pots voler fer mal a algú a qui estimes? Com pots desitjar mal a algú que t’ho ha donat tot?”
Encara no m’he pogut respondre la pregunta. Suposo que algun dia, quan sigui capaç de mirar-te als ulls de nou t’ho demanaré i no tindràs altre que contestar. Mentrestant, deixo la pregunta amb l’interrogant i me la guardo, pel moment, ho atribuiré a una conseqüència de la teva falta de maduresa i sensibilitat.
És això, no t’he oblidat però ja no et vull. Estic aprenent a viure sense tu i per tant, em nego a tornar-te a necessitar mai més. Ara, en aquest precís moment, escriure aquestes paraules m’està fent mal. Costa acceptar les coses. El fet de que tot ha canviat i que res tornarà a ser mai com abans. Que no em diràs t’estimo a cau d’orella ni em miraràs amb aquells ulls grans, marrons i ametllats tan divertits. Que mai més em tornaràs a fer l’amor ni patinarem plegats de camí a casa meva, ni ens llençarem mirades de complicitat quan tinguem gent al voltant.
Però agafo aire i malgrat tota la bellesa que vam crear junts en destaco també allò que em va anar marcint. El buit que deixaves en mi tant sovint, la teva profunda estupidesa quan volies, la teva simplitud, les teves mancances i la teva deixadesa. Què més importa a hores d’ara? Fa ja més de mes i mig que ni et veig ni et parlo ni se res de tu, òbviament, també a la viceversa. S’ha acabat tot. No hi ha passos enrere que valguin ni paraules de perdó vàlides. És com aquell poema de J.R. Jímenez que diu: “(...) y al volver la vista atrás se ve la senda que no se debe volver a pisar (...)” I així és, ara tan sols queda mirar endavant i refer allò que s’ha vist malmès en un passat.
No sé si m’he fet més forta desprès d’això, suposo que una mica sí, però alhora la meva ànima s’ha ennegrit. Segurament sanarà però ara m’he tornat desconfiada de qualsevol home i m’he tornat pitjor que el foc. És cert, és lleig el que faig, però m’he promès que passarà molt de temps fins que torni a patir per un home que no sigui amic o família. Sé que és incorrecte i que vaig equivocada però no vull tornar a ser dèbil, vulnerable i estúpida. Sento que ja m’han fet mal masses cops, ara, que pateixin els altres. I és tot, tot el que puc dir pel moment.
No sé que és el que sentiré d’aquí un mes i mig, quan torni a Barcelona i m’acomiadi d’aquesta Itàlia que m’està desintoxicant de tu i la nostra ciutat, però sigui el que sigui i com sigui, no serè més aquella Alba que vas poder conèixer i a la que vas escollir ferir. Ja no ho sóc. I el fet que em diguis que sempre seré algú especial per tu, no canvia el fet que tu sempre seràs aquella persona que m’ha fet odiar tot quant existeix durant dies i dies. T’ho repeteixo, he deixat d’odiar-te, suposo que acabaré perdonant-te... però ja no et vull, mai més. Penso en tu, però cada vegada ets més eteri i me n’enorgulleixo amb un somriure als llavis. Estic tancant per fi aquest capítol tan pesarós i terrible, per fi, torno a veure un horitzó clar i acolorit, ple de noves esperances i aventures...

dissabte, 8 de juny del 2013

And after all, I refuse to sink.


Sometimes I think I was born backwards... you know, come out of my mum the wrong way. I hear words go past me backwards. The people I should love, I hate, and the people I hate...

       
  And
   AFTER ALL
 I 
  REFUSE 
   TO SINK



     Alessia Garnet & Fitch.



      

dimecres, 5 de juny del 2013

Carta al cel.

Estimat Iaio,
He de confessar que de primeres, no m'ho creia. El teu pas a la inexistència semblava massa irreal. Aquests darrers mesos la teva presència havia esdevingut tan opaca que a penes sabia que sentir al respecte. Però aleshores he recordat els teus riures muts i infinits que treien un somriure a qualsevol; les teves bromes innocents acompanyades d'un copet de mà a l'espatlla, d'aquells tan afectuosos; la teva manera d'obsequiar-nos amb dolços com a ofrena del teu amor, tan pur i honest. 
Recordo quan era petitona i ens venies a buscar, al vespre, a l'acadèmia d'anglès: sempre esperava amb tantes ganes que s'acabés la classe per veure't, esperant-nos a la porta, amb les llaminadures, ben embolicades en paper de cuina dins la butxaca de l'abric, i el teu posat tan entendridor. 
Qui tornés enrere per poder gaudir de la teva companyia de nou! 
És cert el que diu la Iaia, t'has anat apagant com una flameta, sense oscil·lacions empipadores ni males espurnes, simplement t'has anat consumint. 
Has estat una espelma preciosa, des dels inicis fins a la fi. Ens has il·luminat a tots amb la teva llum, tan plena de bondat i saviesa. Ens has escalfat quan ho hem necessitat i ens has aclarit la realitat quan tot semblava massa fosc. I ara que la teva llum s'ha extingit, ens queda el fum, que oneja cel amunt; però una part d'aquest, el guardem als nostres cors, per sempre més.
Sé que ara des d'on sigui, tornes a somriure, i has recuperat aquella vivor teva tan característica. Per aquest motiu no ploraré, i us demano que no ho feu vosaltres tampoc. Guardeu els records més bonics sota pany i clau i viviu com ell ho desitjaria.
Descansa en Pau, iaiete.

Speechless

When everything becomes so weird you have nothing to say.
I'm afraid of starting thinking and realising the things that are really going on in my life.
There's a death that I have to accept, cry, shout and understand but I just can't. I'm unable to feel a thing. I'm
just as if everything was normal and changeless. I don't know if I'm more afraid of not waking up from this state or of continuing in this state for much more time. I guess the longer this unconscious state takes, the worse the fall will be... but who knows? I am just so fucking lost...
He's dead. I already know that. But I know the sentence; not what it means to me.
I'm sorry grandpa, I know I'm being an idiot, but I don't think I really wanna let you go...
Just, wait, I suppose I'll be able to say bye in a moment or another, it's just too soon for it now.

Meanwhile, I'll keep myself busy with other things so all this matter doesn't come to my head.
One of them is watching my favourite serie Skins, I just love the way trouble is all their entire life. Have a look at it:
I fucking recomend Skins if you feel lost, incomplete, missunderstood, ... whatever.


diumenge, 2 de juny del 2013

Happy B·Day sweetheart!

Mireia bonica(: Et vaig dir que encara et faltava un regal meu pel cumple, i encara que amb retard, aquí està. Ja saps que m'encanta el tema d'escriure i que sóc capaç de fer-te una biblia en poc més de cinc minuts però seré bona i no et donaré el conyazo (accentuo, que ganes ni motius no me'n falten! haha) 
Aviam senyoreta, lo típic és lo de uuh fa 7278107928 anys que ens coneixem i estem juntes i bla bla bla (...). I know. Però no. Encara que et conegui en realitat des de que érem bastant petitones (princess)  no es pot dir que faci tant que et conegui perquè a penes em sabia el teu nom i realment no recordo ni si parlàvem, amés el princess és una secta i...(...) bueno que ja saps! hahah
No no, realment, fa dos anyets i mig que ens coneixem de veritat, però diuen que a vegades el temps passa desmesuradament i que en pocs dies un amic pot passar a ser un desconegut i un desconegut pot passar a ser algú irreemplaçable... però el nostre no és cap dels dos casos amiga mia hahaha nop, tu vas passar de ser algú a qui coneixia a algú que vull guardar dins la meva vida per sempre més. De veritat, potser ha estat poc temps, però en aquest poc temps m'has demostrat bastant més del que molta gent et demostra en tota una vida. Ets genial senyoreta i encara que a vegades no m'hagi deixat ajudar, hagi estat distant com una mala cosa o no t'hagi sabut apropar quan ho necessitava, no canvia el fet de que sempre hagis estat la meva amiga. I que sempre hagis estat allà, disposada a escoltar els meus rollos o donar-me una abraçada o fotre'm la bronca (perquè me n'has fotut algunes eh, guapita de cara!? haha)
I totes les nits de festa passades juntes en que tu t'has caigut al terra i no t'has pogut aixecar, jo m'he ficat dins una caixa i tu m'has tirat, jo m'he caigut al terra al sentar-me a la cadira, ens haguem emborratxat amb mojito, haguem ballat, ens haguem inventat noms falsos per als homes que venien a seduir-nos (xddddddddd), haguem anat a la platja, haguem cantat pel carrer, etc etc etc etc etc... telita eh senyora hahahahha vaya nits hem passat juntes! No, doncs això, que són brutals els records que tinc amb tu, i vull seguir contruint-ne més i més i més. 
Que me'n vaig a Itàlia, però quan torni, seguiré allà persistiendo com la pesada que sóc ^^
I que per res del món canviaria cap dels moments passats amb tu. Que malgrat que ni tu i jo hem passat la millor temporada de la nostra vida últimament, m'alegro d'haver-te tingut al costat. En cas contrari, tots els dies grisos s'haguessin tornat en dies negres, sense remei i horribles. Així que, com et vaig dir abans d'ahir a la nit, de part meva, li dones les gràcies a te mare per haver-te donat a llum, i a qui sigui que hi ha allà dalt, per fer-te existir. Ets com un regalet caigut del cel, i vaya pechotes te dieron nenaaaa! hahhaha (s'havia de dir alguna porcada/parida, ja em coneixes) hihi!
Enfi Mireporquins, millor ho deixo aquí...
T'estimo un bon cacho mireporquins, espero que aquests divuit et sentin perfectes i que moltes coses precioses et passin. També espero poder compartir-les amb tu(:
Saps que em tens pel que calgui i més (consells, abraçades, risas, compres, depilació, sexe, dutxa, xerrades, voltes, cafetitos, estudiar, ... remarco lo de SEXE, ... etc.) Pa to nena, soy multiusos! 

Hoho, m'he passat, sorry, esque tot es queda curt amb tu miamol. Per molts anys guapa!
Your (always) Albita <3

diumenge, 26 de maig del 2013

ALEA 2

MÁS DE MI ARTE SUBJUNTIVO. ESPERO QUE OS GUSTE.
Al brillar un relámpago nacemos, 

y aún dura su fulgor cuando morimos; 
¡tan corto es el vivir!
La Gloria y el Amor tras que corremos 

sombras de un sueño son que perseguimos; 
¡despertar es morir!


G. A. Bécquer.

dissabte, 25 de maig del 2013

My life story..

Creo que mi vida sentimental se puede resumir a través de mi twitter..
@albaseerna

Quiero ir a Nunca Jamás! Odio tener tantas putas responsabilidades. Que les den a todos, quiero ser feliz.
Fuck history, fuck chemistry, fuck high school, fuck exams, fuck idiot teachers.. #WelcomeToMyLife
I wanna be heartless.
Still wanna be heartless.
Fuck love. Not worth. Live regretless.
El amor puede calmar sus temores, convirtiendo todas sus lágrimas en sonrisas.
It's about being you, only you. Do not pretend. Grans consells @LaiaSerna
My head's a mess! #SOS
Si tiramos la toalla será pa ducharnos juntos!
Buenos dias mundo!
Purple-pink feel like i am bubblized!
Shiiiiiiiiiiiiiiiiii ((:
Vaaaaaa cooony marcelino pan y vinoo
Cuando nada más importa y solo quieres estar ahi con el, mirandole a los ojos y viendole sonreir. Me gusta mi mecánico sexy :$
"Todos empezamos siendo unos desconocidos, lo que importa es como terminamos." Four Rooms
Luces tan frágil hoy..mezclada entre la gente, pareciera q estas bien, pero te veo diferente.
-Te está haciendo daño, dejale. -No puedo.. -¿Porqué? -Porqué me he enamprado de él como una idiota..
Pues no hay minuto en mi cabeza en que no piense en sus besos.
I've just realised there is no more painfull way off suffering in the world..
Fuck anyone who doesn't make you feel happy as hell. Simple screw them.
Here's my advice: don't let yourself fall in love with anyone untill you haven't learnt to love yourself in first place.
¡Qué bonito es el amor!
Oh yeah. I'm in love with LIFE.
Hormonas up & down non stop. Welcome to my life.
És estrany però des del meu trosset de Bcn es veuen un munt d'estels. I la lluna està preciosa.
Life is only precious because it ends.
Everyone is fighting their own battle. To be free from the past. To live in their present. And to create their future. So HAVE HEART.
Bsmskdubkjvjsksjs nyam <3
Si tiramos la toalla será pa ducharnos juntos!
#LaVidaEsEsoQuePasaMientras Te mueres de asco en clases de biologia y no puedes parar de pensar en las ganas que tienes de verle..
Days like this I want to go away..
-Ets meu.. + Ho se, i m'encanta ser-ho. <3 (m'encanta el meu nen..)
-Sempre que et veig em quedo amb ganes de tu. + Jo, no hi ha dia que no em quedi amb ganes de tu <3
She is just like the poem I always wanted to write.
Que buida em sento sense ell a prop meu.. que asco.
Ni concentrar-me ni descentrar-me.. estic en un altre món.. uu'
-Quien necesita comer cuando tiene amor? - Y quien necesita amor cuando tiene surf?
Quiereme si te atreves
We were once happy, right before you burnt all my tears and turned me into a sad and fearless robot.
GOD MADE US HUMAN. WE CHOOSE TO BE SOMEONE.
Every minute without him is a precious lapse of time lost. Every night without him is one wonderfull world less discovered.
I would give anything, just to be one day, in those shoes.
People keep moving, people keep saying, people keep talking and all I care about is how far his heart is from mine.
The reason why I never say lovely things face to face is because I'm afraid of being left down, cause I'd never be able to handle it.
Dias en que no harías nada de nada excepto mirarle, abrazarle, dormir a su lado..
Hoy estoy en otro mundo.. no me importa nada, nada material.
Ese momento incómodo cuando no sabes cómo responder cuando te escriben algo muy dulce
People keeps deceiving me.. so sick of it, so sick of him.
@CarlesCastella1 He's my best therapy.
Vaya dia de merda m'espera.. avui és dia de refugiar-me i amagar-me a casa i no sortir-ne fins demà...
L'únic obstacle entre tu i la teva felicitat ets tu mateixa.
#15factsaboutme I need my boyfriend inside my bed right now (naked).
Hablamos del amor como quien habla del agua.
I love sunny days more than anything in my life.
Pf enfados y peleas tontas seguidas de unas ganas de abrazarle insoportables.
Odio haver-me adonat de que l'estimo a rabiar uu'
Malditas noches en que pareces otra, totalmente irreconocible..
Seize the fucking day.
Shitty days that make you feel like rubbish..
Nadie te va a enseñar como vivir la vida y lidiar con los problemas asi que ve con optimismo y carpediem.
It's snowing and I'm in love.
I malgrat que ara el cel ens manté allunyats, sé que tornaré a respirar el teu aroma de ginesta i somriures.
Snowflakes are falling while my heart beats nonstop for him. Love him till the end, love since the first.
Sempre havia pensat que no ho diria però.... no vull que això s'acabi mai. #FridayImInLove
Feel so fucking caged, need my freedom.
Forever is the word we should be never taught.
Sentir-te com una merda i no saber per què..
I've just realised why I was so afraid of falling in love. I'm so freaky scared of how dependent of him I am becoming..
Sucks. If I ever met you, I dont remember.
Cada lluna és diferent i cada estrella brilla a la seva manera, no hi ha alba igual ni moment idèntic. Carpe diem.
No hi ha res millor que la primavera. No saps quant t'he arribat a enyorar!
Avui és el primer dia de la resta de la meva vida. 18 per fi(:
Le premier jour du reste de ma vie.
Descansa en Pau Tieta Teresina.
Y venirte abajo cada noche, odiar tu puta vida con todas las fuerzas, queriendo desaparecer y sentir como puro egoismo hierve por tu venas.
Asco de dia, si mi vida fuera un domino, las fichas se estarian cayendo una tras otra ahora mismo, sin frenos ni aliento.
A veces pienso q mi alma se agota, qu con cada lagrima llorada un pedacito de ella se evapora y q un vacío de tristeza va llenando el hueco.
S'ha de ser feliç, sempre ho dic i ara em sento com una hipòcrita de collons perquè sóc incapaç de pensar em coses boniques ara mateix..
Ponerte los cascos y enchufarte via intravenosa volumen máximo Radioactive-Imagine Dragons.
How broken can I be? I'm only a human, there's no metal under my skin...
I must have offended Gods so deeply because they are destroying every little part of me.
Pasar de tenerlo todo a sentirte una puta desgraciada.
Estelas en la mar
No sabia que es poguès arribar a plorar tant...
Fuck everyone.
When the night's so dark, the sun's about to raise!
I will never get used to your silence.
I desprès d'un aiguat sempre brillen les flors.
Hi ha dies millors i n'hi ha de pitjors.. Avui aniria fins a la lluna per tenir-te al meu costat...
Siempre eres tan etéreo como el viento y los suspiros y aun asi si no te tengo entristezco.
Everything's senseless without him... i just don't wanna live like this.. i fucking need him..
Hate is terrible, but the worst if it's against yourself... save me or kill me, but don't leave me this way..
If I could turn all of my blood into roses I'd do it; at least this way something pretty would come out of me..
And now he's got me speechless..
We accept the love we think we deserve.
Matí de surfing estrenant la meva pentax (camera aquàtica) amb la gran companyia de la pluja i la #thelma. Fucking needed this!!!
There are people determined to be together, sometimes it is difficult but they'll always find the way.
Keep falling over and over again..
Maybe I'll get over it, in a hundred or thousand years. I'll repeat it once again: do NEVER FALL IN LOVE.
And now I'm here alone, laying on the banch where you told me you loved me, watching how the smoke of my cigar flies away, just as you did.
It's over, I'm over you. I won't fall again, not this time!
And now I got rid of you, and I am free at last, and I can breath alright. Feels great to be back myself.
Sweet dreams my love, I hope you'll be able to forgive me.
Sunny days taste so sweet...!
Night is upon. Sweet dreams to you, my love.
And now that my conscious has decided to let you go, my subconscious is still holding on you every night.
finales tristes que te dejan con una mancha en el corazón.. http://letcreativitybe.blogspot.com/2013/05/como-demonios-puedo-soportar-que-seas.html …
Les parets de Barcelona m'estan asfixiant. Necessito sortir d'aquesta ciutat tan aviat com pugui.
a vegades els records que t'hi lliguen i les persones que hi ha et fan odiar-la..
No reason to stay is a good reason to go.
Y pensar que en un mes y pocos días ya me habré graduado, examinado de las PAU y viviendo en Venecia.. *__*
1 day left of school, 2 exams left, PROM, Selectivity Exams, Italian summer in Venice and UNIVERSITY! God I need this breath of fresh air!
Trying to let you go but it's not that easy.....
Diuen que la millor manera de superar un amor és convertint-lo en literatura, però com més l'escric, més l'anyoro.
Y lo que queda es tan efímero..
Be true to who you are.
Give me a goodbye scene and I'll show you how deep is what I sense.
Why the ones that love you are out of your interest and the ones you love are not interested in you anymore?
And what if I don't ever wanna wake up tomorrow????????????
Why is reality such a big lie?!

And when everything you want is all you can't have, what do you do?