Versos estripats

Volaven de la mà,

les cendres

i els enamorats.

Cremaven mar enllà,

les perles

i els encants.

Mentien amb desig

i amb esquerdes

als teixits.

Estimaven en va,

sense escenes

ni descans.

Esprimien cada pas

i les cadenes,

al calaix.

La por ben a la mà,

fletxes afilades

i un tir, 

perfecte al blanc.

Adéu a tot delit,

al llit,

la nit 

i al per fi que allí morí.

Alessia Garnet

Updating & Picaboo

Lately, I've been running short of inspiration. Why? Well, I've been wondering "why" for a time now but truth is I've known the answer since the very first moment that the question pumped up in my insides. I've fallen in love. Yes, I said it. I guess it's official now. I know I once wrote in this same blog that the key for being a proper writer was about knowing how to create drama even when your life wasn't one. Well, maybe the thing is I'm not really a spirit-born writer or maybe I am, whatever. I had fallen in love before, right, and that didn't take my inspiration away but there's a reason for that: as simple as guessing what happens when two fire sparkles come together. Fire and more fire. That's why my previous love fulfilled me of inspiration and drama for, by the hand of all that tenderness, all his harshness came along. In contrast, the reason why drama has abandoned me lately is because I've fallen in love with smooth water; with a calm, sweet stream of water that has healed my wounds and scarred illusions. That's the thing, you see, when you mix a drop of water together with a spark of fire, you get this warm and cristal smoke that goes up to the sky, silent and elegantly. Still, don't freak out, Alessia Garnet is far from being gone. Right now I'm working on a micro-narration project I came along with. It tells the story of three peculiar characters casually connected by their own naive and frustrated dreams, a drama placed in the very heart of my endearing bohemian Paris.

In the meanwhile, I'm also being busy with my photography and drawing learning process, which I'm lately also very interested in. I'm gonna post about it soon.

And, last but not least, I wanted to give special mention to someone I met around now, last year. To someone who I connected with in a very special way and has even taken place amid some of my verses in this same blog. Pommelien is an incredible girl I met in Brugge during my Erasmus in the Netherlands, who besides having a beautiful soul is such an amazing photographer I certainly look up to. I consider it a must for my blog content to hold some track of her work (which, proud and happily, includes some of my own works too). Thanks Pomme for being such a talented artist (and friend).

Here goes her blog:

http://picaboopictures.com
http://picaboopictures.com

http://picaboopictures.com

http://picaboopictures.com

http://picaboopictures.com

Don't miss the chance to have a look at her site;) (below, one of her amazing picts)

Always yours,
Alessia Garnet.

Diari d'una cambrera frustrada.

Diari d'una cambrera frustrada. I

Un altre dia de merda. Un altre dia de merda al Cafe Avenue du Paris. Em pregunto en quin moment vaig tenir la meravellosa idea de marxar de casa i anar a Paris. M'agradava tant pintar! Creia que Paris m'oferiria un pinzell de plata i un lenç de marbre només arribar. Què estupida! No podria haver estat més equivocada. Estic farta de cada dia la mateixa història. De la cafetera a les taules, de la cuina a les taules, de la terrassa a la barra i així consecutivament sense parar fins les 18heures. Vaig prometre'm una vida de somnis complerts i enlloc d'això tinc una vida d'horaris plens d'amargura i frustració. Realment, mirant cap en rere, a "mon passé", distingeixo exactament la meva pitjor decisió i, sent del tot sincera, no és sinó ella. Sí, ella, aquí asseguda cada matí. Recordo la primera vegada que la vaig veure. Seient a la terrassa d'aquest mateix cafè. La preciosa Mademoiselle Amandine. Qui m'ho hagués dit que es destrossaria la vida a ella mateixa i, de passada, a mi també.

És ben curiós. Jo, que sempre havia estat una noia normaleta, alegre, de poble. Sempre m'havien agradat els nois, de fet, em segueixen agradant. Tot plegat, és estrany de mena, la manera com em vaig enamorar bojament de l'Amandine. Sense saber el seu nom ni conèixer el món d'on venia. Va ser veure-la amb aquella cara seriosa que sempre du posada i els llavis ben vermells i el món es va aturar. Sempre olora a flors silvestres tot i que, últimament, les flors semblen estar una mica més pansides. Pobre Amandine, sembla que la vida li hagi pres tantes coses... . 

Començaré des d'un principi, ja que d'aquesta manera tot sembla massa rebuscat. He decidit escriure aquestes memòries inspirada per un client de la cafeteria. En jove Monsieur Jean Pierre. Crec que és un home com n'he vist pocs. Al final, la relació que hi mantinc, s'ha convertit en una mena de joc per mi. Ell ve, cada matí, puntual com un rellotge i jo, puntual també com un rellotge, a les 8 i 5 minuts del matí, li serveixo una taça de cafè i un plat amb 7 xurros ben ensucrats, ni més, ni menys. Normalment s'hi està, allà assegut a la taula de la cantonada, sense fer més que escriure com un possés sobre una llibreta esfilagarsada, fins les 11 i 45 minuts del matí, desprès marxa, deixant-me sempre una, tot i que trista, dolça propina. Sempre el veig absort en els seus pensaments i m'agrada acostar-m'hi, de tant en tant, perquè em resulta graciós veure com el pertorben les meves petites interrupcions. És sempre tan cordial i educat amb mi que em desperta certa dolçor. Crec que és un pèl més jove que jo i em recorda a mi, quan vaig posar els peus sobre París per primera vegada, suposo que és per això, que em desperta aquesta mena d'afecte. L'altre dia li vaig donar el meu número de telèfon, tinc curiositat per saber que en farà. 

És tard, i malgrat estigui animada escrivint aquest relat, la son em pot i els ulls se'm tanquen. Demà un altre dia de feina au Cafe Avenue du Paris.

Diari d'un escriptor enamorat.

Diari d'un escriptor enamorat. I

Podia ser que tot allò que l'envoltava la fes aparentar una dona seriosa, amargada, una dona que ja no tenia més suc que treure-li a la vida. Semblava que aquelles robes grises i tristes la vestissin no només a ella, físicament, sinó a l'univers de les seves idees i pensaments. I és que les paraules que sortien de la seva boca, els actes que emanaven de la seva persona i les mirades que fugien dels seus ulls no feien sinó que empitjorar l'essència d'allò que ella insistia en despendre per tots els porus del seu ésser. Pot ser que la vida no hagués estat justa amb ella, al cap i a la fi, amb qui ho és? Segur que sempre havia sentit a parlar del "karma", sobre alguna força superpoderosa que equilibra la balança de les proeses i les malifetes per a donar a cadascú allò que es mereix. Tot i així, arribat el punt, no ho troba més que faules d'aquelles que s'expliquen per a justificar actes egoistes que comet l'ésser humà. El cinisme, per no dir el dimoni, s'havia apoderat del cor d'aquella dona que, en un bonic passat, havia cregut en tantes i tantes coses. Potser no creia en Déus, ni en llegendes ni en creences populars però, si més no, creia en la bondat de les persones, en que si es treballava per alguna cosa, les probabilitats d'obtenir resultats, d'esdevenir feliç, augmentaven proporcionalment a l'esforç esmerat en particular. En certa manera, havia cregut en aquelles idees agradables que la televisió li havia venut tantes vegades. Que Disney Channel l'hagués traït d'aquella manera, pensava ella, era quelcom indignant i imperdonable. Semblava mentida que, en menys de deu anys, la seva vida hagués esdevingut aquestes paraules tan desesperants. 

La cambrera m'ha tingut entretingut una bona estona i me n'ha distret. M'ha escrit el seu número sobre una estovalla de paper i me l'ha enxufat dissimuladament sota la tassa de cafè que m'acaba de servir. És bufona. Tot i així, massa Sol als seus ulls, pot ser que massa claror i tot. Ella, en canvi, segueix allà asseguda, mirant el rellotge mentre fulleja el diari amb total desinterès, sense ser conscient de la meva existència. La cambrera fa estona que me la té oblidada i la seva taça ja no fumeja. Du el mateix color de sempre als llavis (granat-cirera-roent) i malgrat això, els manté premuts i enfadats com si en qualsevol moment algú li pogués tirar el cafè per damunt i així tindria la oportunitat de cridar-li i deixar anar tota aquesta ràbia que l'embolcalla. Sols si sabés dels ulls amb els que tant jo com el senyor de 65 anys que seu al seu costat ens la mirem. Tan sols si sabés que porto temps observant-la... . Bé, des de ben petit que ja ho sabia, que ser escriptor no em faria ric, que no em faria gastar "tratges" de 21 botons ni rellotges que equivalen a tot allò del que disposo. Almenys, em consolo a vegades, ser escriptor em proporciona l'art d'observar i indagar a través de les paraules allò que els meus ulls capten i, des de fa un temps, la capten a ella: trista i de cristall.

La cambrera ha tornat a interrompre. M'ha preguntat sobre què escrivia i ha tornat a emplenar la taça, malgrat que seguís intacta des de la darrera vegada que ha vingut a omplir-la. Crec que se m'està fent tard però necessito saber amb quina mena d'home ha quedat avui. Em sembla mentida que malgasti el seu temps amb homes d'aquesta talla, que els preocupa més la brillantor de les seves sabates que el somriure de la dona que tenen davant. Imbècils. I jo també, per perdre el temps d'aquesta manera, suposo. Si enlloc d'escriptor fos valent, ja hauria trobat una manera de parlar-hi. Però bé, suposo que tan sols sóc un escriptor de poca traça, enamorat d'una dona trista sense nom ni il·lusions. 

És veritat, cada dia me'n vaig a dormir prometent-me a mi mateix que l'endemà tancaré la llibreta i guardaré el bolígraf, que em calçaré de valor i hi parlaré. Tinc cent i una frases preparades:

"Què fa una dona tan bonica amb una mirada tan trista?"

"Crec que la teva vida podria ser més interessant que aquestes pàgines que fulleges"

"Fa un dia massa trist per a beure cafè en solitud. Em dic Jean Pierre"

"Porto dies observant-te i tens els llavis tristos més bonics de tot el món"

"Encara que plogui sobre París, avui els teus ulls cremen com el foc"

"Avui creia que el món anava en dansa fins que t'he vist aquí, sola i tan bonica"

"Si la vida fes justícia, series la dona més feliç de tot París"
"Veus aquesta cambrera? L'altra dia em va donar el seu número, a mi, que només m'interessa saber el teu nom"

( ... )

Demà hi parlaré. No passarà ni un sol dia més sense arrancar-li un somriure a aquesta dona.

Avui plou sobre París. Aquest matí no està sola. Al seu costat hi seu un home. "Tratge" de números més llargs que el meu compte corrent i d'estalvis junts. Una dentadura de pel·lícula. Les mateixes sabates negres i brillants que la resta i un rellotge en-diamantat. Li acaricia l'esquena. El dit petit comença a baixar més al sud del que les corrents polars ho fan sobre el globus terraqui. No puc veure-ho més. La cambrera ja ve cap aquí. I la història de cada dia comença a repetir-se. Fujo.

Mil veces sí

Voy a reclamarte ese beso

(cuando te vea al regreso),

regalarte mis palabras

(de promesas y mañanas),

sacarte esa pestaña

(llorada de nostalgia)

  y miraré por la ventana

(hacia tu cara más cercana).

Voy a cruzarte las distancias

(a impulsos de quemarlas),

quedémonos juntos, en silencio

(aunque alto sea el precio),

consumamos el minuto, el segundo
(haciendo el amor o el desayuno),

que mañana ya nos vamos

(y el mar se pone en medio).

Que no lo entiendan me da igual, 

(aquí y ahora),

no quiero nada más 

(si sé que tú estás).

Respondo sí.

Mil veces sí.

Garnet A

Every bone screaming (...)

Y que, al fin y al cabo, todo se reduce a perspectivas (...)

A dangerous plan, just this time

A stranger's hand clutched in mine

I'll take this chance, so call me blind

I've been waiting all my life

Please don't scar this young heart

Just take my hand

I was made for loving you

Even though we may be hopeless hearts

just passing through

every bone screaming

what we should do

all I know is, darling,

I was made for loving you

Hold me close through the night

Don't let me go, we'll be alright

Touch my soul and hold it tight

I've been waiting all my life

I won't scar your young heart

Just take my hand

'Cause I was made for loving you

Even though we may be hopeless hearts

just passing through

Every bone screaming

I don't know what we should do

All I know is, darling,

I was made for loving you

Please don't go,

I've been waiting so long

Oh, you don't even know me at all

but I was made for loving you.

I was made for loving you

Even though we may be hopeless hearts

just passing through.

Alessia Garnet

(Fotografías propias tomadas en London, UK, durante la semana del 23 al 27 de abril)

Que le den a las dudas

Y es que a veces no me apetece que me hiervan, ni que me congelen ni que me rompan, por mucho que eso me de el gas, la chispa y la fuerza para prender cual cohete espacial y dar la vuelta al mundo en un atisbo de surrealidad. Hay veces en que, simplemente, me apetece sonreir, ver el sol, la calma en la mañana y un beso por la noche. Justo ahora y aquí eso es lo que quiero: tú me apeteces. Tú, estúpido listillo, sonrisa escondida, bonita sorpresa, por fortuna o desfortuna, eso es lo que quiero, aquí y ahora. De hecho, pensándolo bien, ¿quién diablos te crees tú, viniendo y poniendo mi vida del revés? De todo lo que debería hacer contigo, lo único que quiero es arrancarte carcajadas a montones y estropearlas con besos traicioneros, que lo que quiero es darte mil abrazos y corromperlos con un mordisquito en el cuello, de esos que te estremecen el cuerpo entero, que me mires embobado y ponerme un poco roja, apartarte de mi vista como si pudiera hacerlo también de mi cabeza. Qué estupidez todo esto y, en realidad, qué perfecta estupidez haberte conocido y por ti perder mi sensatez. Que me riman solas las palabras y las sonrisas se me escapan cual asustadizas mariposas en el arroyo de tu risa. Que te odio, con cada fibra de mi ser y los sueños por perder, y aun asi deseote tras cada noche y al amanecer.  No sé que nos espera, no sé que estoy haciendo, voto por vivir el día a día, otra vez, aquí  y ahora, tu día a día entrelazado con el mío a la distancia y en la intimidad, a fuego lento y al vapor,  a presión y sin perdón cuando te tengo alrededor. Quiero pensar, por muchas nubes que vea al por llegar en los vientos que se acercan, que si te sé a mi lado, si te conozco el respirar en la sombra de mi nuca y tus palabras en los besos de mi alma, que le den a las dudas, me quedo con tu momento a momento y ese sismo tuyo, que me recorre todo el cuerpo sin pedir permiso alguno.

A Garnet.

Aunque ya sea tarde.

Pregúntame por qué estoy rota,
que no lo sé aunque bien lo sepa.
Arráncame del sueño absorta,
que no estoy viva sino ausente.
Aráñame mi piel idiota,
que ya no sano y todo llora.
Pídeme pasión devota
si ya no sé de donde brota.

No me llores

si te quemas

que ya te he dicho

que soy desdicha

No te quejes

cuando ardas

que ya conoces

mi infiel constancia.

Y luego al rato,

cuando marchites,

y te me vayas.

Cuando amanezcas

ya bien al alba,

márchate,

más sin mirarme

y bésame

aunque ya sea tarde.

Alessia Garnet

Amid the distance.

Momoirs Verse

She missed amid the distance, 

partly loved despite the glitter.

Boiling hopes of lost directions, 

burning bridges of common senses.

Moored her heart in 10 new worlds, 

kissed a girl and moaned as well.

Lots of languages fought her speech 

though there's just one she sweared in with.

She did waste no single tear, 

not one as months slipped in.

Indeed she grew as strong as wind, 

there's no child behind her view.

Ain't nothing to regret 

but the things she never did, 

still a future lies in front, 

every path she will confront.

Crossing frontiers through the world, 

eyes wide open, 

soul free broken,

going big each brand new day, 

with her gaze stuck up in hell,

(as dad would mostly say).

Surely it wasn't a good girl, 

not as if you did ever care,

as for desire I'm a slave, 

there's nothing I would change.

Alessia Garnet

- Venezia, 2013-2016 -

y en castellano...

Versando mis memorias

He extrañado a distancia

y amado a medias.

He hervido esperanzas

y quemado estereotipos.

He besado a una chica

y amarrado en 10 naciones.

He gemido en 5 idiomas,

maldecido sólo en uno.

No he llorado en 5 meses,

pues he crecido cual cerezo.

Me arrepiento de nada en absoluto,

más lo que pude dejar sin haber hecho.

Viajando por el mundo

he abierto bien los ojos,

acariciando nuevos días,

con las palmas hacia arriba.

Alessia Garnet

Quan les paraules cremen.

Feia temps que volia escriure alguna cosa. Quelcom que despertés un bri de dolor dins meu, que despertés la bestia autodestructiva que porto dins. Sembla mentida que recorri a llegir-te per tal d'aconseguir-ho, que recorri a buscar-me en les teves paraules, a trobar-me amagada cautelosament entre un parell de comes, un punt i a part o una majúscula fora de lloc. Fa tant temps que em sento buida que no recordo la sensació d'emplenar-me de tu. Li vaig agafar tanta por que ni me'n vull recordar. I ara, ara que per fi he acceptat que potser no eres la persona que pensava, ara que entenc que, a vegades i sense voler-ho, definim coses malgrat la seva aparença real, fent-ho amb el cor enlloc de la raó. Ara que ho veig tot des d'una altra perspectiva, sembla com si tot hagués estat un somni, una fantasia d'aquestes que ambdós escrivim en els moments de solitud. Es possible que tan sols juguéssim a ser els personatges de les nostres històries. Al cap i a la fi, així és com som els escriptors, veritat? Tenim dificultats per discernir entre allò que vivim i allò que relatem dins el caos dels nostres pensaments. Quina pena, de veritat, podria haver sigut tan i tan bonic. De totes maneres, com ja he mencionat, no és com si res del que vam viure gaudís d'un gran transcendentalisme, m'equivoco? En realitat, tot plegat no va ser altra cosa que un esbós més d'una narració abandonada a mig camí. Sí, d'aquestes que comences amb ganes i il·lusió però que es perden pel camí mentre t'omples d'altres distraccions. De fet, millor així, millor que tot es reduís a un final tràgic abans que pogués arribar a descobrir el fantasma o, més ben dit, el rostre insuls que s'amagava sota la teva careta, sota la teva escriptura digna de cels i inferns. No et trobo a faltar, no et vull recuperar però no puc evitar enyorar aquells petits moments de complicitat, que ningú podria entendre, que tots dos junts vam compartir. Per alguna estranya raó, el record d'aquests, encara em remou lleugerament la panxa i em revifa un somriure trapella de mil crims.

Alessia Garnet

Rebel in your own lonesomeness.

It might be that, after all, all we want is to be alone so we can feel the emptiness, so we can breath the freedom, so we can accept our loneliness and so we can rebel in it, in the silence of our soul, in the calm of the sea of our thoughts, in the peace of our own controversial emotions. We need these people that tie us strong to let loose, to let us go, to force us to leave before it becomes too late, so we can get lost, found, save and sound at the same time. And despite everything we might believe there is only one way we can achieve such a thing: alone. Alone for that is  how we are born and that is how we will leave this world after all. Yet is nothing but beautiful, when you find peace in this kind of lonesomeness which only you decide who to share with. I've read many times in books that for every and each one of us there is just and only one true love. Well, dear life, call me naive, call me ignorant but I must strongly disapprove such an assumption for I want to love as much as I can, unconditionally and passionately, and against the wind if necessary but I refuse to ever get stuck in something that is supposed to be forever for there are many things that last forever and, at the same time, don't.

Alessia Garnet (in a much better mood)

Random

Cobardes. Si, así es como son. Unos estúpidos y jodidos cobardes, no pueden remediarlo. De acuerdo, puede que no todos, puede que sólo un 99'99 por ciento. Gusanitos que entran todos en la manzana, madura y deliciosa, jodidamemte deseable. No pueden evitarlo. Cada milésima parte de su piel les grita que se adentren en ella, que muerdan el anzuelo y caigan en la tentación. Y ahí están, abriéndose paso lentamente hacia el corazón, atravesando cada milímetro de sus adentros y, cuanto más cerca están, a la que se encuentran con el mínimo obstáculo, una semillita, un granito, ahí dan marcha atrás, 180 grados de giro puro y duro para darse la vuelta y volver por donde han venido. Dejando un agujero feo y triste allí por donde han pasado. Y así, obligando a la manzana a darse la vuelta, a esconder la parte mordida, a esconder la cobardía de aquellos que la han deseado. Malditos gusanos, siempre puteando las manzanas más brillantes. Putas manzanas dejándose, a si mismas, vulnerables e inocentes, expuestas a seres tan indeseablemente detestables. Qué mierdas le pasa a la naturaleza, joder. No tiene puto sentido y aún así, venga, dejemos que nos rompan otra vez más, que nos rompan, di que si hostias, como si nos sobraran caras o ilusiones. Qué maldita estupidez.

Alessia Garnet (hasta los ovarios)

________________________________________________

Ahora sabe donde ir.
Sabe dónde esconderse, resguardarse del odio.
¿Puede confesasrse a sí misma que se siente artista?
Artista.
Repite esa palabra.
Sin ser realmente capaz de definirla.
Da lo mismo.
Las palabras no siempre necesitan un destino.
Se les permite detenerse en las fronteras de las sensaciones.
Vagando sin cabeza por el ámbito de lo impreciso.
Y tal es, en efecto, el privilegio de los artistas: vivir en la confusión.

"Charlotte", David Foenkinos.

Que no parezca amor.

No podría haber encontrado palabras mejores para el primer post de 2016. Lamentablemente, no son mías pero ni fuerza ni verdad les faltan. Gracias por escribirlas, Roy Galán. De verdad, gracias por escupir la verdad que nadie se atreve a mencionar. Alessia Garnet

HAZ LO QUE SEA PARA QUE NO PAREZCA AMOR

Haz que no parezca Amor.

Que es lo que se lleva ahora.

Duelen tantas tripas en nombre de la libertad.

Tú dices libre y yo digo cobarde.

Cobarde todo aquel que no es capaz de comprometerse con el instante.

Cobarde todo aquel que no esté presente cuando el otro está desnudo y vulnerable.

Cobarde todo aquel que puso un límite desde el principio.

Yo es que no quiero nada serio.

Como si no fuera lo suficientemente serio estar dentro físicamente de otro ser humano.

Yo es que no creo en las etiquetas.

Como si ponerle nombre a las cosas fuera algo malo.

Yo es que busco pasar el rato.

Como si la vida fuera para siempre.

Hay algo tan neurótico en nuestra manera actual de relacionarnos.

Tan irrespetuoso con la vida. Tan impaciente.

Y queremos más: más picante, más gorda, más grandes, más altos,
más guapas, más fuertes, más delgadas.

Nos aburrimos porque no nos soportamos a nosotros mismos.

Porque no queremos que nadie nos conozca.

Porque es más sencillo empezar de nuevo cada poco vendiendo nuestra mejor cara.

Porque es mucho más sencillo follar que limpiar lo follado.

Porque tenemos miedo a que en el fondo seamos un auténtico fraude.

A que cuando el otro arañe un poco vea que no hay nada.

Nada serio.

Y aquí seguimos rascando, cambiando cromos repetidos,
poniéndonos ropa interior cara para que otros se limpien los pies al entrar.

Haciendo del Amor una servidumbre de paso.

¿No sientes a veces que tú vales más que todo eso que haces?

Que tú eres un jodido milagro.

Con tus ojos que todavía pueden ver.Con tu pies moviéndose para llevarte al lugar que quieras.

Con tu boca capaz de dar las gracias.

Con tu piel ocupando una plaza en el mundo.

¿No sientes a veces que tú te mereces más que lo poco que te dan?

Dos besos mal pegados.

Tres minutos entre las piernas.

Cinco embestidas.

Y un WhatsApp: No me agobies.

Lo más triste es que esta sociedad ha conseguido invertir los papeles.

Ahora si dices que sientes algo, estás loco.

Es muy pronto. Muy arriesgado. Poco inteligente.

Dime tú, cómo lo haces para no sentir algo cuando lo haces.

¿Cómo se finge la vida?

Cómo se hace para que nunca parezca Amor.

Y que simplemente parezca un accidente.

Roy Galán