Updating & Picaboo

Lately, I've been running short of inspiration. Why? Well, I've been wondering "why" for a time now but truth is I've known the answer since the very first moment that the question pumped up in my insides. I've fallen in love. Yes, I said it. I guess it's official now. I know I once wrote in this same blog that the key for being a proper writer was about knowing how to create drama even when your life wasn't one. Well, maybe the thing is I'm not really a spirit-born writer or maybe I am, whatever. I had fallen in love before, right, and that didn't take my inspiration away but there's a reason for that: as simple as guessing what happens when two fire sparkles come together. Fire and more fire. That's why my previous love fulfilled me of inspiration and drama for, by the hand of all that tenderness, all his harshness came along. In contrast, the reason why drama has abandoned me lately is because I've fallen in love with smooth water; with a calm, sweet stream of water that has healed my wounds and scarred illusions. That's the thing, you see, when you mix a drop of water together with a spark of fire, you get this warm and cristal smoke that goes up to the sky, silent and elegantly. Still, don't freak out, Alessia Garnet is far from being gone. Right now I'm working on a micro-narration project I came along with. It tells the story of three peculiar characters casually connected by their own naive and frustrated dreams, a drama placed in the very heart of my endearing bohemian Paris.

In the meanwhile, I'm also being busy with my photography and drawing learning process, which I'm lately also very interested in. I'm gonna post about it soon.

And, last but not least, I wanted to give special mention to someone I met around now, last year. To someone who I connected with in a very special way and has even taken place amid some of my verses in this same blog. Pommelien is an incredible girl I met in Brugge during my Erasmus in the Netherlands, who besides having a beautiful soul is such an amazing photographer I certainly look up to. I consider it a must for my blog content to hold some track of her work (which, proud and happily, includes some of my own works too). Thanks Pomme for being such a talented artist (and friend).

Here goes her blog:

http://picaboopictures.com
http://picaboopictures.com

http://picaboopictures.com

http://picaboopictures.com

http://picaboopictures.com

Don't miss the chance to have a look at her site;) (below, one of her amazing picts)

Always yours,
Alessia Garnet.

Diari d'una cambrera frustrada.

Diari d'una cambrera frustrada. I

Un altre dia de merda. Un altre dia de merda al Cafe Avenue du Paris. Em pregunto en quin moment vaig tenir la meravellosa idea de marxar de casa i anar a Paris. M'agradava tant pintar! Creia que Paris m'oferiria un pinzell de plata i un lenç de marbre només arribar. Què estupida! No podria haver estat més equivocada. Estic farta de cada dia la mateixa història. De la cafetera a les taules, de la cuina a les taules, de la terrassa a la barra i així consecutivament sense parar fins les 18heures. Vaig prometre'm una vida de somnis complerts i enlloc d'això tinc una vida d'horaris plens d'amargura i frustració. Realment, mirant cap en rere, a "mon passé", distingeixo exactament la meva pitjor decisió i, sent del tot sincera, no és sinó ella. Sí, ella, aquí asseguda cada matí. Recordo la primera vegada que la vaig veure. Seient a la terrassa d'aquest mateix cafè. La preciosa Mademoiselle Amandine. Qui m'ho hagués dit que es destrossaria la vida a ella mateixa i, de passada, a mi també.

És ben curiós. Jo, que sempre havia estat una noia normaleta, alegre, de poble. Sempre m'havien agradat els nois, de fet, em segueixen agradant. Tot plegat, és estrany de mena, la manera com em vaig enamorar bojament de l'Amandine. Sense saber el seu nom ni conèixer el món d'on venia. Va ser veure-la amb aquella cara seriosa que sempre du posada i els llavis ben vermells i el món es va aturar. Sempre olora a flors silvestres tot i que, últimament, les flors semblen estar una mica més pansides. Pobre Amandine, sembla que la vida li hagi pres tantes coses... . 

Començaré des d'un principi, ja que d'aquesta manera tot sembla massa rebuscat. He decidit escriure aquestes memòries inspirada per un client de la cafeteria. En jove Monsieur Jean Pierre. Crec que és un home com n'he vist pocs. Al final, la relació que hi mantinc, s'ha convertit en una mena de joc per mi. Ell ve, cada matí, puntual com un rellotge i jo, puntual també com un rellotge, a les 8 i 5 minuts del matí, li serveixo una taça de cafè i un plat amb 7 xurros ben ensucrats, ni més, ni menys. Normalment s'hi està, allà assegut a la taula de la cantonada, sense fer més que escriure com un possés sobre una llibreta esfilagarsada, fins les 11 i 45 minuts del matí, desprès marxa, deixant-me sempre una, tot i que trista, dolça propina. Sempre el veig absort en els seus pensaments i m'agrada acostar-m'hi, de tant en tant, perquè em resulta graciós veure com el pertorben les meves petites interrupcions. És sempre tan cordial i educat amb mi que em desperta certa dolçor. Crec que és un pèl més jove que jo i em recorda a mi, quan vaig posar els peus sobre París per primera vegada, suposo que és per això, que em desperta aquesta mena d'afecte. L'altre dia li vaig donar el meu número de telèfon, tinc curiositat per saber que en farà. 

És tard, i malgrat estigui animada escrivint aquest relat, la son em pot i els ulls se'm tanquen. Demà un altre dia de feina au Cafe Avenue du Paris.