Pioggia Triestina

Oggi ho visto la pioggia cadere sulla città di Trieste. Le gocce cadevano sopra il mare e si incontravano con l'acqua sulla sua superfizie. Non so perchè, non posso smettere di pensare quanto bella è. Oggi ho parlato con lei nel fratempo che la nerezza della notte era intorno a me. Ma non proprio ho parlato con la pioggia ma con lui. <<Questa belleza mi fascina, è troppo bella e ancora non posso smettere di pensare a te. Perchè sei l’unico a chi veramente ho voluto, e sei anche chi non mi ha saputo amare come deveva, quando ci sono tanti altri che so, certamente, che mi avrebbero datto tutto quello che tu non mi hai mai datto. Non è giusto. Ti odio tanto che non riesco a spiegarlo ma, ancora, così con questa bella notte nella compagnia della luna, penso: non ti voglio più, mi hai perso per sempre e lo sai. Adesso mi hai fatto diventare quello che sempre ho voluto, adesso non posso amare nè volere e quando vedo la testa dei sentimenti avicinarsi, me ne vado via. >> Adesso sono così. Non ascolto, non sento, non penso più di oggi, dell’attimo. Adesso ho diventato “emotionless”. E mi dispiace tantissimo a lo stesso tempo che mi piace. Quelli che mi amaranno, sofferanno e quelli che non, seranno butati via. Niente importa adesso. Nulla. Solo ho voglia della mia “vie boheme” nei mieu documenti word sul computer e di la diverzione nella vita. Niente di più, niente di meno.

Érase una vez.. Aigua i Terra (Conte)

Hi havia una vegada, fa anys i panys, quan tot era harmoniós i bonic, Aigua i Terra. Aigua era àgil, forta, intel·ligent, bonica i a vegades, inestable com el foc. Al seu torn, Terra era fort com un roure, sincer, acostumat i tossut com un ase. Aigua i Terra, des de sempre acostumats a viure ben a prop l'un de l'altre, un dia descobriren als ulls de l'altre quelcom invisible per ells fins al moment. De mica en mica començaren a sentir, recíprocament, un sentiment tant fort que era capaç d'unir mars i oceans amb continents i muntanyes. Aquella força els uní i entre ambdós creixé un amor com no se n'havia vist mai cap. Terra adorava a Aigua així com nosaltres adorem als nostres Déus i Aigua s'apreciava a Terra igual que Eva adorava a Adan. L'un era part i res sense l'altre. Com foc i oxigen, com arbre i aigua. Tot semblava perfecte, com un conte de fades d'aquells tan dolços, fins que les diferències començaren a créixer entre ambdós. La tossuderia de l'un xocava sovint amb la fluïdesa de l'altra i aquelles arrels tan fortes i gruixudes s'oposaven al pas d'aquella aigua tan invisible i difusa. Els problemes començaren i tot allò que junts havien creat començà a podrir-se de mica en mica. Tan Aigua com Terra ho veieren i, resignats, malgrat aquell amor que se sentien, van decidir que no podien seguir junts, prolongant aquella relació tan dependent i closa. Decidiren separar-se parcialment sense desaparèixer l'un de l'altre però sense estar units com aquella passió els ho manava. Aleshores, una mena de pau, una mica més harmoniosa que la d'antany però no tant com la d'un inici tornà a regnar sobre el planeta. I així fins un bon dia en que Aigua, enyoradissa i impulsiva, volgué fer-li un present al seu antic amant Terra. Li envià cinc-centes de les seves perles més precioses i dues nimfes de mar, per a enriquir-lo i recordar-li la seva bondat i bonança. Quan Terra ho veié la seva primera impressió fou bona i d'honorat, però ràpidament un gest de disgust rentà el seu rostre i aquell somriure fou reemplaçat per una ganyota d'odi. És que Aigua pretenia fer-lo sentir miserable per allò que no podia tenir? Es que se'n reia a base de regals carregats de sarcasme? Aquells pensaments l'enfurismaren tant que llençà totes i cada una d'aquelles perles precioses al fons del volcà més gran i violent del seu regne i a les dues nimfes, un cop castigades, per Terra i els seus súbdits, sense haver comès cap pecat real, les envià de tornada amb Aigua, portadores d'un clar missatge: "aquell que ofengués a Terra seria tractat amb igual despreci o pitjor." Així, l'amor que algun dia Terra havia sentit per Aigua semblava haver-se esvaït del tot. Si més no, no en quedava cap senyal visible... Aigua, en veure les terribles atrocitats comeses per Terra se sentí tan insultada i maltractada, sota tanta injustícia, que retirà de sobre Terra la seva entranyable abraçada i la substituí per la seva gran còlera, transformada en aigua traïdora que, de tant en tant, era capaç d'ocasionar terribles catàstrofes quan els seus dies es tornaven negres i insuportables. Així Terra quedà castigada per un temps, qui sap si infinit, i ni tan sols quan s'adonà del seu error pogué posar-hi remei. Aigua se n'havia anat, per sempre més. I és per aquesta raó, desprès de segles i mil·lennis, que la terra escup foc i es remou de tant en tant. Les guspires no són més que les seves llàgrimes castigades i els tremolors, els seus terribles mal de caps. De la mateixa manera que el mar ens porta onades gegants, crits ofegats d'Aigua i pluges torrencials com a resultat de les seves llargues nits en vela, plorant per aquell amor que la traí tant temps ha.

Alessia Garnet & Fitch.

I per fi..

Ciao. Volia dir-te que... La veritat és que...

No hi ha dia que no pensi en tu. És cert, no t’enganyaré. Però tanmateix, no és ni de bon tros com abans. El que abans cremava com el foc, ara només suposa una mica de coïssor. El que abans em donava un mal de cap insuportable i em suposava nits en vela ara no provoquen més que un petit tremolor de la meva consciència. Aquelles paraules que abans xocaven unes contra les altres dins el meu cap sense descans, ara resten allà, passives i oblidades malgrat la seva existència. I els batecs que un dia el meu cor t’havia dedicat única i exclusivament a tu, ara comencen a bategar per si mateix, per mi, per la meva felicitat.

En realitat era dins una cova, saps? Tot era fosc, ple de ràbia i odi, anava encegada. Tenia aquesta necessitat sufocant d’odiar-te, de voler apunyalar-te a tu i als mil records que m’hi lliguen tants cops com el meu cos em permetés. El meu desig era esborrar-te per sempre més del meu mapa. Esborrar tot allò físic i material que pogués estar relacionat amb tu, que dugués la teva essència i part de la teva ànima. Ho vaig provar de fer i poso la mà al cel quan ho dic, però en va. El desig per oblidar barrejat amb l’odi que et sentia no feia més que fer la teva presència més forta i persistent que mai. Ja podia provar de dormir, de llegir, d’escriure, de tancar els ulls i imaginar-me fantasies, ni tan sols ensordir el món amb música al màxim volum resultava una solució viable. Allà seguies tu i allà seguia la terrible pregunta.

“Com pots voler fer mal a algú a qui estimes? Com pots desitjar mal a algú que t’ho ha donat tot?”

Encara no m’he pogut respondre la pregunta. Suposo que algun dia, quan sigui capaç de mirar-te als ulls de nou t’ho demanaré i no tindràs altre que contestar. Mentrestant, deixo la pregunta amb l’interrogant i me la guardo, pel moment, ho atribuiré a una conseqüència de la teva falta de maduresa i sensibilitat.

És això, no t’he oblidat però ja no et vull. Estic aprenent a viure sense tu i per tant, em nego a tornar-te a necessitar mai més. Ara, en aquest precís moment, escriure aquestes paraules m’està fent mal. Costa acceptar les coses. El fet de que tot ha canviat i que res tornarà a ser mai com abans. Que no em diràs t’estimo a cau d’orella ni em miraràs amb aquells ulls grans, marrons i ametllats tan divertits. Que mai més em tornaràs a fer l’amor ni patinarem plegats de camí a casa meva, ni ens llençarem mirades de complicitat quan tinguem gent al voltant.

Però agafo aire i malgrat tota la bellesa que vam crear junts en destaco també allò que em va anar marcint. El buit que deixaves en mi tant sovint, la teva profunda estupidesa quan volies, la teva simplitud, les teves mancances i la teva deixadesa. Què més importa a hores d’ara? Fa ja més de mes i mig que ni et veig ni et parlo ni se res de tu, òbviament, també a la viceversa. S’ha acabat tot. No hi ha passos enrere que valguin ni paraules de perdó vàlides. És com aquell poema de J.R. Jímenez que diu: “(...) y al volver la vista atrás se ve la senda que no se debe volver a pisar (...)” I així és, ara tan sols queda mirar endavant i refer allò que s’ha vist malmès en un passat.

No sé si m’he fet més forta desprès d’això, suposo que una mica sí, però alhora la meva ànima s’ha ennegrit. Segurament sanarà però ara m’he tornat desconfiada de qualsevol home i m’he tornat pitjor que el foc. És cert, és lleig el que faig, però m’he promès que passarà molt de temps fins que torni a patir per un home que no sigui amic o família. Sé que és incorrecte i que vaig equivocada però no vull tornar a ser dèbil, vulnerable i estúpida. Sento que ja m’han fet mal masses cops, ara, que pateixin els altres. I és tot, tot el que puc dir pel moment.

No sé que és el que sentiré d’aquí un mes i mig, quan torni a Barcelona i m’acomiadi d’aquesta Itàlia que m’està desintoxicant de tu i la nostra ciutat, però sigui el que sigui i com sigui, no serè més aquella Alba que vas poder conèixer i a la que vas escollir ferir. Ja no ho sóc. I el fet que em diguis que sempre seré algú especial per tu, no canvia el fet que tu sempre seràs aquella persona que m’ha fet odiar tot quant existeix durant dies i dies. T’ho repeteixo, he deixat d’odiar-te, suposo que acabaré perdonant-te... però ja no et vull, mai més. Penso en tu, però cada vegada ets més eteri i me n’enorgulleixo amb un somriure als llavis. Estic tancant per fi aquest capítol tan pesarós i terrible, per fi, torno a veure un horitzó clar i acolorit, ple de noves esperances i aventures...