Jamás se regresa

"No te enamores de una mujer que lee, 

de una mujer que siente demasiado, 

de una mujer que escribe.

No te enamores de una mujer culta, maga, delirante, loca. 

No te enamores de una mujer que piensa, 

que sabe lo que sabe y además sabe volar; 

una mujer segura de sí misma.

No te enamores de una mujer que se ríe o llora haciendo el amor, 

que sabe convertir en espíritu su carne; 

y mucho menos de una que ame la poesía, 

o que se quede media hora contemplando una pintura 

y que no sepa vivir sin la música.

No te enamores de una mujer a la que le interese la política 

y que sea rebelde y sienta un inmenso horror por las injusticias. 

Una que no le guste para nada ver la televisión. 

Ni de una mujer que es bella

sin importar las características de su cara y de su cuerpo.

No te enamores de una mujer intensa, lúdica, lúcida e irreverente. 

No quieras enamorarte de una mujer así. 

Porque cuando te enamoras de una mujer como esa, 

se quede ella contigo o no, 

te ame ella o no, 

de ella, 

de una mujer así, 

jamás se regresa..."

Martha Rivera Garrido, poeta dominicana.

Llegar para partir.

Puede que, al fin y al cabo, yo sea esa clase de chica. La que siempre está y, a la vez y con todo su sinsentido, no está. Esa que siempre tiene un hueco guardado en algún lugar del mundo, o a la que siempre esperan en alguna parte pero que, del mismo modo, nunca asegura que vaya a durar mucho o no vaya a abandonarlo en algún momento dado. Ese tipo de chica que aparece un día de la nada y te muestra su más sincera sonrisa: "¡Hola, esta soy yo!", esa chica a la que cuesta pillar el truquillo y es un tanto difícil de entender pero a la que, pasado un poco tiempo, no quieres dejar ir. Puede que sea el estilo de chica que sabe robar un corazón pero, con gran pesar, se que también soy esa clase de chica a la que acaba siendo fácil decir adiós. Supongo que el principal motivo es mi salvaje y despreocupado modo de ser: siempre arriba y abajo, a izquierda o derecha indiferentemente, haciendo y deshaciendo sin inquietarme mucho por las consecuencias. Soy esa peculiaridad de persona que se preocupa más por vivir que no por equivocarse y, aunque no lo quiera, se nota. Se nota en mis palabras, en mis idas y venidas y en el rastro de mis ideas. Quizás haya nacido para ser una nómada del siglo XXI, para seguir al viento y acechar la luna. Puede que mi lugar esté en ninguna parte y, a la vez, en todas partes. Que el mundo entero sea mi hogar. Cada ciudad, cada calle, cada paraje y cada océano sean un pequeñito trozo para mi de lo que todos llamamos casa. Es verdad, tengo esa inquietud en el hondo de mi estómago que me grita a toda voz que ya es hora de partir. Partir y decir adiós para luego descubrir y encontrar, sentar y reposar y luego, cuando esas ansias me lo vuelvan a pedir, volver a recoger y marcharme otra vez.

Alessia Garnet

Un Peter Pan perdut al Segle XXI: Cinquè capítol

Cinquè capítol

Estimats lectors del meu cor, permeteu-me, en primer lloc, disculpar-me per la tardança en l'entrega d'aquesta darrera part del meu relat.
En segon lloc, us prego que prengueu per vàlida la següent justificació del retard.
Imagineu, fil per randa, cada paraula de la descripció que us ofereixo a continuació i poseu-vos, un per un, al lloc de la protagonista d'aquesta.
Havent dit això, eus aquí...
El sol cansat del capvespre es deixa veure, tímidament, per entremig de les cortines de color granat que amaguen la petita habitació del món que es mostra a la intempèrie. La temperatura és caldejada i l'ambient és dens. Fa hores que el sol ha anat escalfant l'essència existent dins aquelles quatre parets. Una noia entra atrafegada i amb presses a l'interior. Es coneix aquell espai millor que el palmell de la seva pròpia mà. Cada cantonada, cada moble, cada ombra i cada petit detall que el constitueix. Entra pràcticament a ulls cecs, cercant, des de fa estona aquella maleïda carpeta amb les fotos de carnet. Està nerviosa, el temps corre i la paciència s'esgota. Comença a rebuscar entre la paperassa que ocupa el centre de la seva taula, desprès busca desesperadament entre els separadors de carpetes i desprès en els calaixos que s'amaguen de manera misteriosa sota la teula i els armaris, va rebufant i deixa anar comentaris poc elegants mentre el nerviosisme va bullint per cada una de les venes que la recorren. Res. No hi ha manera. Comença a regirar les estanteries amb un neguit incansable. Comencen a caure llibres i records portats des d'altres racons del món quan, de sobte, cau un objecte amb el que feia temps que no pensava. Cau aquell diari oblidat de mesos enrere, aquell bloc de fulls confidencials al que de tant en tant dedica una estoneta, un sospir, un instant d'enyorança, records, somnis i remordiments. Aquell diari que va començar a escriure tant temps enrere, quan tenia el cap ple de somnis i buit de decepcions. Se'l mira. N'aparta la vista ràpidament i, en una segona pensada, el torna a guaitar. De cop i volta s'oblida del propòsit que l'havia dut a regirar la seva habitació sencera i el pren amb força, amb totes dues mans, i se'l porta al pit, prement-lo contra el seu ser més profundament oblidat. De cop, la recerca del tresor pren un altre rumb. Les claus del diari. On són? Li porta pocs segons de passejar la mirada per les estanteries per reconèixer l'amagatall d'aquell petit secret tan ben guardat. Atansa la caixeta daurada, aquella petita antigalla de color or que va adquirir quan no era més que una nena innocent, i recupera aquella petita clau que obre la porta de les paraules que des de ben petita ha decidit amagar. Amb mans tremoloses i molta cura, com sempre fa, obre la petita ferradura del diari i deixa que les pàgines llisquin suaument entre els seus dits mentre l'olor a llar i confidencialitat l'impregnen de cap a peus. El gust a paraules prohibides, a tinta mai pronunciada la fa somriure. Una sensació de dolça reconeixença envaeix tots els seus sentits i, per uns instants, ella torna a ser la nena que va escollir aquell diari d'entre un munt d'altres llibretes i blocs de notes amb dissenys i formes elegants. De cop i volta, les pàgines deixen de lliscar entre els seus dits i es troba plantada, amb la mirada perduda, en la darrera pàgina entintada de tota la llibreta. Obre els ulls i fixa la vista. Un bri d'emoció li recorre l'espina mentre es disposa a llegir aquelles lletres escrites alguns mesos enrere, escrites amb pressa i secretisme de més segur.

"(...) Per últim i, per res del món, menys important voldria dir que he conegut un noi. Què dic? El noi. És increïble. Amb totes les seves lletres i en tota la seva plenitud. Ara mateix no tinc temps per explicar-ho tot, estimat diari, però prometo que tinc intenció de fer-ho en un futur. Només vull que quedi en constància que, per primera vegada a la vida, puc respondre la següent pregunta: PER A QUI? i no em fa por. Que quedi per a la posteritat: Si el deixo perdre, seré la noia més estúpida que existeix sobre la faç de la terra.  Firmat: (...)"

Ja ho has llegit. He decidit seguir amb el relat però espero entenguis el perquè cada dia costa més. Tant se val les estacions que madurin i es podreixin al seu torn, els dies i minuts que passin i les persones que se'm creuen per davant. El que tingui a veure amb aquest petit Peter Pan, no deixa mai de ser dolorós.