Versos enmarinats

I sentir les gavines cantar

amb el so de mar enllà

mentre la lluna i la nit ens guarden

d'allò que les foscors prenen i amaguen. 

I escoltar-les cegament, 

víctima dels seus laments

mentre una lluna d'or i trena

em confessa secrets del tot serena. 

I sentir el vaivé del mar, 

acaronant la nostra llar

i acariciant amb dolçor 

aqells que foren i ja no hi són. 

I escoltar els rumors del vent 

infiltrats dins la meva ment,  

difusosos i somnolents, 

d'aquest cel-mar rogent.

I, poc discretament,

em duen sense més,

l'aroma del teus teus llavis,

llavis de carmel, 

el gust de les teves idees,

idees de flors i mel 

i les guspires del teus somnis,

d'enlairar-nos cap al cel.

Alessia Garnet

Pensamientos de una alma libre

Sienta bien desatarse, cargar solo con lo necesario, liberarse. Sienta bien poder sonreír sin preocuparte de banalidades que antes te hubieran dado horas de migraña. Sienta bien respirar el aire y sentir el olor a verano. Sienta bien abrir las ventanas y las puertas a nuevas sorpresas bonitas y alucinantes al por llegar. Sienta bien, desatarse, sienta bien volver a sentirme libre como el mar, libre como el sol y volar...!

Pensamientos de una alma perdida..

Els humans tenim una extranya tendència a mirar allà on el dit assenyala. Ens movem per una corrent invisible, del tot etèria i superficial, sense ni tan sols qüestionar-nos el perquè. Som com titelles a mans d'un titellaire malèfic. Sense més. Miro des del balcó del sisè pis del número 46 de Passeig de Gràcia els vianants anar amunt i avall. Bescambien paraules, somriures i anècdotes. Comparteixen moments però no observen. Es limiten a allò que ja coneixen. Tomben el cap en direcció a la casa Betlló i al cap de pocs segons desvien aquella buidor de mirada cap a la persona al seu costat, sense parar més atenció que un simple sospir a tota aquella bellesa, tan poc rudimentària, que els envolta a dreta i esquerra. Els extrangers pesquen els mòbils d'alta tecnologia de la butxaca, altres descarreguen el pes d'aquella increïble càmara d'última sèrie del pit i se la col·loquen sobre les mans, a l'alçada de la vista i tanmateix, no veuen res de res. Per una banda, els del mòbil, en primer lloc, responen als missatges i comproven les seves xarxes socials (veritablement imprescindible) i ja, quan han acabat la tasca, "enfoquen", amb desgana, allò que creuen que han de fotografiar. El perquè? Ni tan sols els ronda pel cap. Simplement perquè sí, pel mer fet que és el que toca i perquè és allò que fan els que els envolten. Els de la super-càmera nikon, polaroid, etc per l'altra banda, s'hi esmenen una mica més: fixen l'objectiu amb cura i amb una certa delicadesa, indigna de la seva voluntat, premen l'obturador i emmagatzemen en una targeta sd insubstancial, altra cop, allò que creuen que han de plasmar. Barcelona, veritat? I cap d'ells observa més enllà, cap d'ells pren consciència de la meva presència. Allà al balcó de dalt d'aquell edifici, una noia que els observa amb els ulls llunyans, vestint només una camisa llarga de quadres i amb un trist cigarro que va de la seva mà a la boca vagament. No tenen ni idea que, pot ser, algú repugna amb certa acceptació els seus actes de maniquí de pa sucat amb oli. I el pitjor, tampoc els importa. Perquè ens movem per un fil, una cadena que ens porta d'aquí allà i creiem que tenim vot i paraula en tot però l'error, des d'un començament, és nostre per fanatitzar el que se'ns ven. Cegament i sense cap problema ni cap remordiment.
I és que diuen que una idea és l'arma més potent. Que una idea és capaç de donar lloc a tot allò que et puguis imaginar... però que se n'ha fet de les idees pròpies? I m'incloc a mi mateixa ja que no em podria trobar en una controvèrsia major ni més significant. A vegades m'agrada pensar que sóc diferent, que gaudeixo d'una comprensió pròpia i superior a tot aquest cúmul de vides a les que critico. Però no. M'adono que no sóc més que una altra conformista. Perquè, com ja he dit, sóc aquí, en aquest pis de passadissos amples i vistes privilegiades on he estat convidada. Però enlloc de ser al llit, abraçant tendrament i compartint somnis, amb els ulls closos, al costat del noi que m'acaba de fer l'amor, sóc aquí al petit balconet observant una Barcelona entristida que demana a crits que algú la revifi i almenys, em fa feliç adonar-me que em moro de ganes de dibuixar aquest sky-line tan preciós que se'm mostra davant mentre la fresca  d'aquesta feixuga i primaverenca nit passa a través del meu cos, m'acaricia les cames, les cuixes, la cintura, el ventre, els pits, els braços, el coll i la cara, despentinant suaument els meus cabells i emportant-se amb ella un xic de la meva ànima. I m'adono que sí en part la imatge que tinc al davant m'encanta, no sóc on hauria de ser. Sento que estic atrapant la meva llibertat dins una gàbia per ocells i que m'estic condemnant a mi mateixa a una sèrie de patiments i mal de caps que ni tan sols figuren dins els meus anhels immediats. I encara, no actuo. No marxo, perquè seria mesquí, seria idiota, i perquè la consciència que aquesta societat ha instal·lat dins el meu cap em faria agenollar-me davant els actes estúpidament i lliurement comesos però, tot i així, en el fons, aquesta petita part de mi el vol, i vol la idea de tenir-lo a prop, de sentir-me'n propietària. Pura i dura ironia. Estimar? Ha arribat un punt en que ja no sé ni el que significa ni ha de significar... Construcció social o part de l'ànima? Em van dir que pensar no és dolent, que si no et planteges les coses no pots viure per tu mateix però a vegades, com més penso, més m'enfonso dins un mar fosc on les respostes cada cop es troben en zones més profundes on la llum esdevé negror i l'oxigen escasseja misteriosament...

Alessia Garnet

True as Living.

Os dejo una reflexión impresionante sobre las construcciones sociales a las que vivimos sumisos y sobre realidades a las que tenemos fobia a encarar. Espero que os guste tanto como a mi. Dejo la versión original, en inglés, disfrutadla e impregnaros de ella.

English: Have a look at this amazing reflexion about the social constructions in whiches we submissively live and realities that we are afraid to face. Hope you like it as much as I did. I leave the original version in English, enjoy it.

Alessia Garnet

Did you know, you can quit your job, you can leave university. You aren't legally required to have a degree, it's a social pressure and expectation, not the law, and no one is holding a gun to your head. You can sell your house, you can give up your apartment, you can even sell your vehicle, and your things that are mostly unnecessary. You can see the world on a minimum wage salary, despite the persisting myth, you do not need a high paying job. You can leave your friends (if they're true friends they'll forgive you, and you'll still be friends) and make new ones on the road. You can leave your family.

You can depart from your hometown, your country, your culture, and everything you know. You can sacrifice. You can give up your $5 a cup morning coffee, you can give up air conditioning, frequent consumption of new products. You can give up eating out at restaurants and prepare affordable meals at home, and eat the leftovers too, instead of throwing them away. You can give up cable TV, Internet even. This list is endless.

You can sacrifice climbing up in the hierarchy of careers. You can buck tradition and others' expectations of you. You can triumph over your fears, by conquering your mind. You can take risks. And most of all, you can travel. You just don't want it enough. You want a degree or a well-paying job or to stay in your comfort zone more. This is fine, if it's what your heart desires most, but please don't envy me and tell me you can't travel. You're not in a famine, in a desert, in a third world country, with five malnourished children to feed. You probably live in a first world country. You have a roof over your head, and food on your plate. You probably own luxuries like a cellphone and a computer.

You can afford the $3 a night guest houses of India, the $0.10 fresh baked breakfasts of Morocco, because if you can afford to live in a first world country, you can certainly afford to travel in third world countries, you can probably even afford to travel in a first world country. So please say to me, "I want to travel, but other things are more important to me and I'm putting them first", not, "I'm dying to travel, but I can't", because I have yet to have someone say they can't, who truly can't.

You can, however, only live once, and for me, the enrichment of the soul that comes from seeing the world is worth more than a degree that could bring me in a bigger paycheck, or material wealth, or pleasing society. Of course, you must choose for yourself, follow your heart's truest desires, but know that you can travel, you're only making excuses for why you can't. And if it makes any difference, I have never met anyone who has quit their job, left school, given up their life at home, to see the world, and regretted it. None. Only people who have grown old and regretted never traveling, who have regretted focusing too much on money and superficial success, who have realized too late that there is so much more to living than this.

Font: http://girlmeetsnyc.blogspot.com.es/2012/12/words-for-new-year.html

Poetry

Dear Morning Light,

bring me with you,

take me beyond the walls of your soul,
let me travel ever along,

across the edges of laws,
cause tonight I want more,

tonight I wanna kiss you all;
your holes, your wholes,
your words, your worlds.

Alessia Garnet

Alessia Garnet