Pensamientos de una alma perdida..

Els humans tenim una extranya tendència a mirar allà on el dit assenyala. Ens movem per una corrent invisible, del tot etèria i superficial, sense ni tan sols qüestionar-nos el perquè. Som com titelles a mans d'un titellaire malèfic. Sense més. Miro des del balcó del sisè pis del número 46 de Passeig de Gràcia els vianants anar amunt i avall. Bescambien paraules, somriures i anècdotes. Comparteixen moments però no observen. Es limiten a allò que ja coneixen. Tomben el cap en direcció a la casa Betlló i al cap de pocs segons desvien aquella buidor de mirada cap a la persona al seu costat, sense parar més atenció que un simple sospir a tota aquella bellesa, tan poc rudimentària, que els envolta a dreta i esquerra. Els extrangers pesquen els mòbils d'alta tecnologia de la butxaca, altres descarreguen el pes d'aquella increïble càmara d'última sèrie del pit i se la col·loquen sobre les mans, a l'alçada de la vista i tanmateix, no veuen res de res. Per una banda, els del mòbil, en primer lloc, responen als missatges i comproven les seves xarxes socials (veritablement imprescindible) i ja, quan han acabat la tasca, "enfoquen", amb desgana, allò que creuen que han de fotografiar. El perquè? Ni tan sols els ronda pel cap. Simplement perquè sí, pel mer fet que és el que toca i perquè és allò que fan els que els envolten. Els de la super-càmera nikon, polaroid, etc per l'altra banda, s'hi esmenen una mica més: fixen l'objectiu amb cura i amb una certa delicadesa, indigna de la seva voluntat, premen l'obturador i emmagatzemen en una targeta sd insubstancial, altra cop, allò que creuen que han de plasmar. Barcelona, veritat? I cap d'ells observa més enllà, cap d'ells pren consciència de la meva presència. Allà al balcó de dalt d'aquell edifici, una noia que els observa amb els ulls llunyans, vestint només una camisa llarga de quadres i amb un trist cigarro que va de la seva mà a la boca vagament. No tenen ni idea que, pot ser, algú repugna amb certa acceptació els seus actes de maniquí de pa sucat amb oli. I el pitjor, tampoc els importa. Perquè ens movem per un fil, una cadena que ens porta d'aquí allà i creiem que tenim vot i paraula en tot però l'error, des d'un començament, és nostre per fanatitzar el que se'ns ven. Cegament i sense cap problema ni cap remordiment.
I és que diuen que una idea és l'arma més potent. Que una idea és capaç de donar lloc a tot allò que et puguis imaginar... però que se n'ha fet de les idees pròpies? I m'incloc a mi mateixa ja que no em podria trobar en una controvèrsia major ni més significant. A vegades m'agrada pensar que sóc diferent, que gaudeixo d'una comprensió pròpia i superior a tot aquest cúmul de vides a les que critico. Però no. M'adono que no sóc més que una altra conformista. Perquè, com ja he dit, sóc aquí, en aquest pis de passadissos amples i vistes privilegiades on he estat convidada. Però enlloc de ser al llit, abraçant tendrament i compartint somnis, amb els ulls closos, al costat del noi que m'acaba de fer l'amor, sóc aquí al petit balconet observant una Barcelona entristida que demana a crits que algú la revifi i almenys, em fa feliç adonar-me que em moro de ganes de dibuixar aquest sky-line tan preciós que se'm mostra davant mentre la fresca  d'aquesta feixuga i primaverenca nit passa a través del meu cos, m'acaricia les cames, les cuixes, la cintura, el ventre, els pits, els braços, el coll i la cara, despentinant suaument els meus cabells i emportant-se amb ella un xic de la meva ànima. I m'adono que sí en part la imatge que tinc al davant m'encanta, no sóc on hauria de ser. Sento que estic atrapant la meva llibertat dins una gàbia per ocells i que m'estic condemnant a mi mateixa a una sèrie de patiments i mal de caps que ni tan sols figuren dins els meus anhels immediats. I encara, no actuo. No marxo, perquè seria mesquí, seria idiota, i perquè la consciència que aquesta societat ha instal·lat dins el meu cap em faria agenollar-me davant els actes estúpidament i lliurement comesos però, tot i així, en el fons, aquesta petita part de mi el vol, i vol la idea de tenir-lo a prop, de sentir-me'n propietària. Pura i dura ironia. Estimar? Ha arribat un punt en que ja no sé ni el que significa ni ha de significar... Construcció social o part de l'ànima? Em van dir que pensar no és dolent, que si no et planteges les coses no pots viure per tu mateix però a vegades, com més penso, més m'enfonso dins un mar fosc on les respostes cada cop es troben en zones més profundes on la llum esdevé negror i l'oxigen escasseja misteriosament...

Alessia Garnet