Diari d'un escriptor enamorat.

Diari d'un escriptor enamorat. I

Podia ser que tot allò que l'envoltava la fes aparentar una dona seriosa, amargada, una dona que ja no tenia més suc que treure-li a la vida. Semblava que aquelles robes grises i tristes la vestissin no només a ella, físicament, sinó a l'univers de les seves idees i pensaments. I és que les paraules que sortien de la seva boca, els actes que emanaven de la seva persona i les mirades que fugien dels seus ulls no feien sinó que empitjorar l'essència d'allò que ella insistia en despendre per tots els porus del seu ésser. Pot ser que la vida no hagués estat justa amb ella, al cap i a la fi, amb qui ho és? Segur que sempre havia sentit a parlar del "karma", sobre alguna força superpoderosa que equilibra la balança de les proeses i les malifetes per a donar a cadascú allò que es mereix. Tot i així, arribat el punt, no ho troba més que faules d'aquelles que s'expliquen per a justificar actes egoistes que comet l'ésser humà. El cinisme, per no dir el dimoni, s'havia apoderat del cor d'aquella dona que, en un bonic passat, havia cregut en tantes i tantes coses. Potser no creia en Déus, ni en llegendes ni en creences populars però, si més no, creia en la bondat de les persones, en que si es treballava per alguna cosa, les probabilitats d'obtenir resultats, d'esdevenir feliç, augmentaven proporcionalment a l'esforç esmerat en particular. En certa manera, havia cregut en aquelles idees agradables que la televisió li havia venut tantes vegades. Que Disney Channel l'hagués traït d'aquella manera, pensava ella, era quelcom indignant i imperdonable. Semblava mentida que, en menys de deu anys, la seva vida hagués esdevingut aquestes paraules tan desesperants. 

La cambrera m'ha tingut entretingut una bona estona i me n'ha distret. M'ha escrit el seu número sobre una estovalla de paper i me l'ha enxufat dissimuladament sota la tassa de cafè que m'acaba de servir. És bufona. Tot i així, massa Sol als seus ulls, pot ser que massa claror i tot. Ella, en canvi, segueix allà asseguda, mirant el rellotge mentre fulleja el diari amb total desinterès, sense ser conscient de la meva existència. La cambrera fa estona que me la té oblidada i la seva taça ja no fumeja. Du el mateix color de sempre als llavis (granat-cirera-roent) i malgrat això, els manté premuts i enfadats com si en qualsevol moment algú li pogués tirar el cafè per damunt i així tindria la oportunitat de cridar-li i deixar anar tota aquesta ràbia que l'embolcalla. Sols si sabés dels ulls amb els que tant jo com el senyor de 65 anys que seu al seu costat ens la mirem. Tan sols si sabés que porto temps observant-la... . Bé, des de ben petit que ja ho sabia, que ser escriptor no em faria ric, que no em faria gastar "tratges" de 21 botons ni rellotges que equivalen a tot allò del que disposo. Almenys, em consolo a vegades, ser escriptor em proporciona l'art d'observar i indagar a través de les paraules allò que els meus ulls capten i, des de fa un temps, la capten a ella: trista i de cristall.

La cambrera ha tornat a interrompre. M'ha preguntat sobre què escrivia i ha tornat a emplenar la taça, malgrat que seguís intacta des de la darrera vegada que ha vingut a omplir-la. Crec que se m'està fent tard però necessito saber amb quina mena d'home ha quedat avui. Em sembla mentida que malgasti el seu temps amb homes d'aquesta talla, que els preocupa més la brillantor de les seves sabates que el somriure de la dona que tenen davant. Imbècils. I jo també, per perdre el temps d'aquesta manera, suposo. Si enlloc d'escriptor fos valent, ja hauria trobat una manera de parlar-hi. Però bé, suposo que tan sols sóc un escriptor de poca traça, enamorat d'una dona trista sense nom ni il·lusions. 

És veritat, cada dia me'n vaig a dormir prometent-me a mi mateix que l'endemà tancaré la llibreta i guardaré el bolígraf, que em calçaré de valor i hi parlaré. Tinc cent i una frases preparades:

"Què fa una dona tan bonica amb una mirada tan trista?"

"Crec que la teva vida podria ser més interessant que aquestes pàgines que fulleges"

"Fa un dia massa trist per a beure cafè en solitud. Em dic Jean Pierre"

"Porto dies observant-te i tens els llavis tristos més bonics de tot el món"

"Encara que plogui sobre París, avui els teus ulls cremen com el foc"

"Avui creia que el món anava en dansa fins que t'he vist aquí, sola i tan bonica"

"Si la vida fes justícia, series la dona més feliç de tot París"
"Veus aquesta cambrera? L'altra dia em va donar el seu número, a mi, que només m'interessa saber el teu nom"

( ... )

Demà hi parlaré. No passarà ni un sol dia més sense arrancar-li un somriure a aquesta dona.

Avui plou sobre París. Aquest matí no està sola. Al seu costat hi seu un home. "Tratge" de números més llargs que el meu compte corrent i d'estalvis junts. Una dentadura de pel·lícula. Les mateixes sabates negres i brillants que la resta i un rellotge en-diamantat. Li acaricia l'esquena. El dit petit comença a baixar més al sud del que les corrents polars ho fan sobre el globus terraqui. No puc veure-ho més. La cambrera ja ve cap aquí. I la història de cada dia comença a repetir-se. Fujo.