És Nadal.

És Nadal, sí; sembla mentida que els dies passin a una velocitat tan exageradament vertiginosa que fa por perquè, si hi penso, fa dos dies encara era estiu i pensàvem en tot el que encara ens quedava de sol i bogeries, de nits de festa i dies de ressaca, d'amors efímers i platges paradisíaques i, sobretot, en el munt de dies que mancaven per començar la universitat de nou i, així perquè sí i sense previ avís, ja estem de vacances de Nadal, amb no més que deu tristos dies contats per estudiar tots els tediosos exàmens que ens esperen al tornar de vacances (o si més no, almenys a mi). Si hi penso més enllà, es tracten de deu dies que vull compartir amb molta gent i deu dies que sé, del cert, que ni de ben lluny donen per tant com voldria perquè, en realitat, les hores i els minuts, quan els comparteixes amb gent que t'importa passen volant i ni te n'adones que en qüestió del que trigues en obrir i tancar els ulls ja han passat i el carrer que fa tan sols un moment era il·luminat per les llums de Nadal i omplert amb la olor d'una xurreria ara està il·luminat per la tímida i lleugera llum de l'alba i la olor de la matinada, acompanyada d'un fred malaltís, ple de mar, que et cala els ossos. I és que em fa gràcia pensar que et passes hores i dies pensant en els regals que compraràs a la gent, et preguntes què serà el millor, quina utilitat tindrà i si li agradarà a la persona en qüestió, trencant-te el cap un i un altre cop i tot perquè desprès, en poc més de cinc segons, tot quedi reduït a un esclat de riures al descobrir algun regal trapella; a un somriure sincer al descobrir un marc amb aquella foto especial o un àlbum d'aquell viatge que et va enamorar; a un sospir al desembolicar un llibre que feia temps que et volies llegir o a una abraçada en descobrir una manualitat feta amb tot el cor. Però, malgrat la historia dels regals, els àpats nadalencs i els finals/començaments d'anys, val a dir que el millor són els petits moments de complicitat que comparteixes amb la gent que t'envolta: un missatge fortuït de mòbil, per sota la taula, d'aquella persona especial just abans de les dotze de la nit del 31 de desembre; una mirada tendre dels teus avis que recorden el pas dels anys; un gra de raïm que s'atrapa a la boca i et fa escopir-ho tot mentre convulsiones dins un atac de riure; el record d'alguna persona que el Nadal passat compartia taula amb tu i que ara ja no hi és; el pensament d'algú que brinda amb tu des de ben a munt, a quilòmetres de distància per sobre els núvols; una cançó que sona i un pèl que s'eriça recordant un ball o un petó; un petit familiar que llegeix un poema a dalt de la cadira i et fa pensar quan eres tu qui s'alçava, del tot enrojolat, per recitar-ne algun; un arbre de Nadal que fa pampallugues incansable i un munt de garlandes que encenen el fulgor d'una llar. I és que crec que mai arribaré a entendre la gent a la que no li agrada el Nadal perquè, malgrat pugui estar d'acord en que és una festa que involucra consumisme i hipocresia familiar, també crec que és una festa que ens recorda a tots qui som, d'on venim i on volem anar, i que, a més a més, no només regala objectes materials sinó que ens regala coses immaterials, desitjos i il·lusions que valen més que qualsevol objecte ben embolicat i agraciadament guarnit que ens pugui caure sobre les mans. No em mal interpreteu, no sóc una d'aquestes obsessionades del Nadal que enfolleixen decorant la casa, emmalalteixen comprant regals i s'emocionen amb qualsevol banalitat d'aquestes festes però és que, quan veig els rostres il·luminats de la gent a la que estimo, ja sigui per un fanal, una llum de Nadal o un somriure, se m'afluixen les cames i m'enamoro d'aquestes petites guspires de felicitat Nadalenca.

Pd; Bon Nadal.

Alessia Garnet o, en aquest cas, Alba Serna F

Barcelona.

Inside the night

Recordo quan em vas dir que, a vegades, el cel et feia sentir minúscul i insignificant, que l'univers, amb la seva immensitat, era capaç de reduir-te al tamany d'una formiga. A tu, sí, a tu. En el seu moment ho vaig entendre i, d'alguna manera, hi vaig estar d'acord. Tot i així, pensar en la indiferència que la meva vida ocasiona al tempus fugit és quelcom que sempre m'ha fet venir nàusees enlloc de meravella. Avui, mentre mirava bocabadada el firmament i les petites però precioses estrelles que el constituïen m'he sentit una persona privilegiada, una ànima que, en una nit que potser no gaudia de res especial, s'ha sentit aclaparada i hipnotitzada per alguna cosa bonica, per un besllum de transcendentalisme i, per uns instants, m'he sentit com si, en el destí, aquell moment sempre hagués existit, com si realment el cel m'estigués mirant i somrient únicament a mi en aquell precís moment. I m'ha arrencat un pensament alegre, ha despertat una petita il·lusió dins l'alè que respirava i ha accelerat certs batecs del meu cor que de tant en tant oblido que existeixen. Perquè crec que a vegades les coses no són o grans o petites, o blanques o negres, o bones o dolentes... Simplement, i en això resideix la seva bellesa, són coses que ens atrapen i ens fan sentir-nos únics.

Alessia Garnet

By the time he'll come, leaves might be gone...

How ironic for a writer to be left speechless. How ironic from life to leave me speechless this way.

Above

A vegades busquem la bellesa on se'ns diu que es troba: en grans obres arquitectòniques, edificis modernistes, peces d'art que valen trilions i idees contemporànies que amb prou feines arribem a comprendre i és que, la veritat, no ens en adonem que la bellesa, en realitat, es troba en petits i diminuts instants quotidians que potser a ulls d'un tresorer són tan valuosos com un gra de sorra però que, a ulls d'un cor, són tan immensos com tot l'univers i més enllà. Així mateix, com venia dient, la bellesa es troba en un somriure, en una matinada anormalment groguenca, en un monyo despentinat, en un acte d'amabilitat, en una paraula furtiva, en una broma tonta, en una nit curta, en la brillantor d'una mirada, en el badall d'un nen o en la llàgrima d'un ancià entre mil i una coses més. Al meu entendre, la bellesa no pot estar descrita..., pel que fa a mi, aquest concepte manca de tot significat possible. La bellesa és allò que t'inspiri un pensament bonic, que et doni ganes de sumar-te a una causa, que et doni forces per suportar el dolor, que t'il·lumini un dia gris, que et regali ganes d'ajudar i de ser útil i que, per sobre de tot, et faci voler viure. La bellesa resideix en allò que et faci ser millor, en allò que et sàpiga enlluernar el rostre inclús quan el dia sigui fosc com la nit.

Alessia Garnet.

English version:

Sometimes we seek beauty where we are told to look for it: in great architectural works, modernist buildings, works of art that are worth trillions of dollars and contemporary projects that we barely get to understand when, reality is, we don't realize that beauty actually is found in these small and tiny quotidian moments that perhaps, for a treasurer, are as valuable as a grain of sand but in the eyes of a heart are as vast as the universe and beyond. As I was saying, beauty resides in a smile, in an abnormally yellow sunrise, in a messy bun, in an act of kindness, in a furtive word, in a silly joke, in a short night, in the brightness of a gaze, in the yawn of a child or in an elderly teardrop among a thousand more things. As far as I'm concerned, beauty can not be described as, from my point of view, such a concept lacks of any possible meaning. Beauty is something that inspires a nice thought, that impulses you toward a cause, that gives you strength to bear the pain, that puts light in a gray day, that makes you want to help and be useful but, above all, it is something that makes you want to live. As for that, beauty relies in what makes you better and in what lights up your face when the night is the darkest.

Versión en castellano:

A veces buscamos la belleza donde se nos dice que se encuentra: en grandes obras arquitectónicas, edificios modernistas, piezas de arte que valen trillones e ideas contemporáneas que a duras penas llegamos a comprender y es que, la verdad, no nos damos cuenta que la belleza, en realidad, se encuentra en pequeños y diminutos instantes cuotidianos que quizás a ojos de un tesorero son tan valiosas como un grano de arena pero que a ojos de un corazón son tan inmensas como todo el universo y más allá. Así mismo, como venía diciendo, la belleza se encuentra en una sonrisa, en un amanecer anormalmente amarillento, en un moño despeinado, en un acto de amabilidad, en una palabra furtiva, en una broma tonta, en una noche corta, en el brillo de una mirada, en el bostezo de un niño o en la lágrima de un anciano entre mil y una cosas más. En mi opinión, la belleza no puede estar descrita ya que, para mí, tal concepto carece de todo significado posible. La belleza es aquello que te inspire un pensamiento bonito, que te de ganas de sumarte a una cause, que te de fuerzas para soportar el dolor, que te alumbre un día lluvioso, que te de ganas de ayudar y ser útil, que, por encima de todo, te empuje a vivir . La belleza reside en aquello que te haga ser mejor, en aquello que te sepa iluminar el rostro cuando la noche esté en su punto más oscuro.

Alessia Garnet

Shitty gray day. Not much to say...

Avui fa un dia massa lleig. És com si algú hagués agafat un pinzell esfilagarsat i amb pintura grisa hagués sumit el cel en una cortina de grisos incessants i impenetrables, en una capa sòlida i opaca del color de la buidor. Avui tan sols tinc ganes de fondre'm sota els llençols i llevar-me l'endemà només quan els raigs de sol m'acaronin la pell i m'enrojolin les galtes. O potser, potser només voldria tenir-te aquí per fer un cafè i escoltar les teves fantàstiques històries mundanes carregades de boniques paraules transcendents.


Alessia Garnet.

Yearning the old days

Recordo quan em desvetllava la olor a suc de taronja, natural i recent exprimit barrejada amb la de pa "bimbo" passat per la torradora, melmelada i mantega. Recordo aquells dissabtes i diumenges que oloraven a llar, a dolçor i a innocència. Recordo aquells matins impregnats d'infància. Aquells matins en que el pare entrava als volts de les nou a la meva habitació i em despertava amb els seus tendres atacs de pessigolles i entremaliadures malgrat els meus intents de negació i tossuderia.
Recordo aquells esmorzars rics en vitamines, calories i papallones de felicitat a la taula de la cuina, recordo aquells esmorzars acompanyats per la música de la radio i el començament d'un nou bonic dia a les mans. Els pares, les germanes i jo. Tots formant un conjunt perfecte i harmoniós, un conjunt unificat i unidireccional. Impenetrable i inalterable. Recordo ser petita, enyoro aquells dies.

-És una pena que ni el temps ni la vida ens donin un sol moment de treva.

Alessia Garnet

_________________English version:

I remember waking up with that smell of freshly-squeezed-orange-juice mixed up with the essence of toasted bread, jam and butter in the morning. I can well remember those Saturdays and Sundays that smelled like home, sweetness and innocence. I can perfectly recall those childhood-coloured mornings when father would wake me up by tickling and teasing me all despite my untiring and lovely refusals. Also do I remember those rich breakfasts in vitamins, calories and happiness butterflies flying all around the kitchen table. Moreover, I can exactly remember how the radio music would fill the kitchen along with our tender conversations and the feeling of having the beginning of a brand new day dancing on the palm of my hands. My parents, my sisters and me. All together in a perfect harmony, utterly unified and unidirectional. Impenetrable and immutable. I remember being a child and ,sometimes, I do strongly long for those days.

-But neither time nor life do give a moment of truce to anyone.

Alessia Garnet

Rellotge de Sorra

A  vegades és com si la meva vida estigués tancada dins un rellotge de sorra mal fet on els grans de sorra van caient lentament i uniformement. En altres paraules, hi ha dies en que la sorra cau de manera fluida, sense oscil·lacions ni sequeres, pel seu propi pes de gravetat i com si res la pogués aturar, amb la simplesa i perfecció d'una gota d'aigua que cau acompanyada de la pluja i s'ajunta, al terra, amb la resta de petites i eternes perletes, com si fos l'únic sentit viable de la realitat. En canvi, altres vegades la sorra cau en aglomeracions, com si fossin pedres feixugues, rocs ensopits de frustracions que buiden de cop grans porcions de la meva vida. De la meva reserva de sorra, lluny de ser infinita. Però, malgrat això, no és com si es tractés de vida sinó més aviat de forces, d'il·lusions, de ganes i de potència. Com si a mesura que la sorra cau i es desgasta jo mateixa m'anés convertint, de mica en mica, en un objecte buit i inútil, en la mostra del pas del temps, en un flascó buit de vidre que no fa més que demostrar que els minuts, les hores i els dies passen i que el temps s'esgota, de la mateixa manera que s'esgoten els somriures i les ganes de viure. Les ganes d'estimar.

Some stupid thoughts

Lately I've been thinking of what allows us to be in peace with ouserlves. Equilibrium. But the problem with equilibrium is you don't just accomplish it and keep it forever. You just don't. You loose it and refind it again. Once and again and again and again.

She was pretty enough to simply die for her bones but she always carried with her this dark kind of sadness, regardless of how bad she tried to hide it, always noticeable in all of her soul whatever her words, her steps and her moves.

Alessia Garnet

Dear Mr Destiny.

Dear Mr Destiny,

Happiness is like drugs: it takes you to heaven in matter of seconds and then, when the dopamine is low, it drags you down and drops you hard against the toughness of floor as if you were nothing but an insignificant piece of nothingness. A broken piece of absolutely nothing at all. And then, when you're already lying on the floor, hopelessly and lost, it comes down to remind you of how good and pleasant it was to be up and high, to remind you of the mere, crazy and magnificent taste of happiness, the taste of what you had been dreaming for a good while and of what you will sadly keep dreaming for a pretty long and painful lapse of coming time. 

-Fuck you. Screw you. -

Afterwards, if it isn't yet bad enough, there it goes, straight into your mouth, the harsh and bitter savour of wilt fulfilling your soul with the regret of having tried this bit of happiness and, still even worse, the strange and deep desire of never wanting to try it again. By the way, my dear Mr Destiny, I can well recall having expressed, once upon a time, my mournful desire of becoming emotionless, instead, I can't understand why I keep falling and stumbling over the same rock once after another. May I have offended the gods or might my karma be terribly wicked but now, I warn you, hopes and illusions are no limitless and, most terrible: wounds do not always heal.

-Stepping on the right way in the wrong timing. - 

Destiny is a great piece of an asshole and cupid is a fucking drug-addict.

Mr Sarcasm: 1. Me: 0.

Alessia Garnet

(in a very very blue mood)

La materia de los sueños.

Creo que estamos hechos de la materia de los sueños. ¿Qué porqué lo pienso? Porque si no, las cosas que hacemos día tras día carecerían de sentido alguno. Porque si no, seriamos incapaces de acostarnos cada noche y liberar nuestras mentes a mundos desconocidos. Porque si no, enamorarnos una vez tras otra sería imposible. Ya, el amor. Se lo que piensas. Pero dale la vuelta. ¿Cómo, si no, conseguiría alguien hacerte sonreír cuando tus labios siguen aun sellados a los suyos? Piénsalo, dale la vuelta y déjate soñar.

________________English version:

I believe we're made of dreams fabric. Why do I think so? Because, otherwise, the things we do day after day would lack total sense. Because, otherwise, we would be utterly unable of going to bed every night and free our minds to totally unknown worlds. Because, otherwise, falling in love once and again would never be possible. Sure, love. I know what you are thinking. But turn it over. How, otherwise, would someone be able to make you smile when your lips are still sealed to his/hers? Think about it, turn it over and let yourself dream.

Alessia Garnet.

Some stupid thoughts.

A veces tengo mil y una cosas que decir y otras veces es simplemente como si me hubieran robado el abedecedario entero. A veces creo que se lo que quiero y otras es como si no fuera más que un río que deambula pendiente abajo al gusto de la corriente. ¿Entiendes lo que quiero decir? Es como si nunca llegara a tener del todo las correas de mi vida en mis manos, como si las elecciones se escaparan de mis labios al igual que los suspiros. Como si los días se desprendieran de mi al igual que lo hacen las hojas en otoño al despedirse de las copas de sus árboles. Es como si sintiera que la vida ralentiza su ritmo para decirme que algo va mal, como para avisarme de que algo se avecina y aun asi, no ser cierto, no ser más que un colapso de emociones incomprendidas, algo que escapa mi razón y revuelve las ideas de mi cabeza como si de asustadizas mariposas se tratase.
Alessia Garnet.

________________________________________English version:

Sometimes I have plenty of things to say and other times it's as if I had simply been stolen the whole ABC. Sometimes I believe I know what I aim but then it is as if I was nothing but a river that flows down the slope in accordance with the stream. Do you know what I mean? It is as if I never achieved to ride my own life, as if decisions escaped out between my lips as if they were sighs. As if days went wasted from me in the same way that leaves fall from trees when autumn comes. It is as if I could feel how life slows its rhythm to tell me something is going wrong, as if to advice me of something which is approaching and still, all of these being just a terrible collapse of misunderstood emotions, something out of reach from my reasoning, something that stirs up and down the ideas in my head as if they were nothing but frightened butterflies.
Alessia Garnet.

Piensa

Crec amb total fermesa que existeixen moments, melodies, persones i llocs que existeixen tan sols per petits moments eteris i del tot efímers. Sí, sona estrany i impossible però pensa-hi: hi ha records, llocs de la nostra infància que recordem d'una certa manera però que quan hi tornem al cap d'uns anys, ja no són els mateixos. Les olors, les ànimes, els sorolls i les emocions que antany vam tastar amb golafreria han canviat, han virat uns quants graus que, per pocs i insignificants que semblin, són suficients com per fer que aquell moment sigui del tot irreconeixible i irrepetible. M'encantaria creure que existeix una certa eternitat en les coses, un bri d'innocència que es manté al llarg del temps, infinitament inalterable... però la crua realitat és que el "semper semper" sols que existeix dins les nostres idees i, malgrat no ens en adonem, aquestes evolucionen paral·lelament al cap dels anys: les tonalitats s'enfosqueixen, les olors minven, les intensitats perden color i els sorolls potència... Tan mateix són moments que ens marquen, que ens fan ser cada cop una mica més nosaltres i una mica menys impersonals. Veuràs, som com una fulla en blanc, com un tros de fang recent desempaquetat, com un munt d'ingredients sense tallar, com una guitarra sense tocar i són, sinó els moments especials, aquests que mai duren prou i mai tornarem a viure, els que ens donen forma i ens fan ser qui som, ja sigui per les coses bones o per les dolentes.
Tot i així, si he de ser sincera, dubto que existeixin eleccions equivocades, moments inoportuns, persones indesitjables o desitjos erronis. Tot passa per un raó i tot té un digne motiu de ser. Mai ens enamorarem de la persona equivocada ni mai direm allò que no havíem de dir. Mai desafinarem en un nota ni mai errarem la forma d'actuar perquè, sí una cosa és segura, és que tots els camins ens porten a Roma i qui diu Roma diu Istanbul, el Pol Nord o el cor de l'Àfrica Central perquè aquest món és immens, té una oferta increïble de persones, ciutats, paradisos i moments a oferir i l'única frontera que ens en separa sempre serem nosaltres mateixos. Per tant, a que esperem?

I per això, tal i com va dir una petita ànima d'allò més especial...

"es tracta de fluir en equilibri constant en qualsevol desequilibri momentani."
              -Biel (Raz SURFCAMP)

Per aquests moments amb gent especial que mai vas pensar que viuries i, no obstant això, alteren el sentit de la teva existència. Camp 8'2014.

Alessia Garnet

________________________________________________________________________________
en castellano:

Creo con total firmeza que existen momentos, melodías, personas y lugares que existen sólo por pequeños momentos etéreos y del todo efímeros. Sí, suena extraño e imposible pero piensa en ello: hay recuerdos, lugares de nuestra infancia que recordamos de un cierto modo pero que cuando volvemos al cabo de unos años, ya no son los mismos. Los olores, las almas, los ruidos y las emociones que antaño probamos con glotonería han cambiado, han virado varios grados que, por pocos e insignificantes que parezcan, son suficientes como para hacer que ese momento sea del todo irreconocible e irrepetible. Me encantaría creer que existe una cierta eternidad en las cosas, una brizna de inocencia que se mantiene a lo largo del tiempo, infinitamente inalterable... pero la cruda realidad es que el "semper semper" sólo existe dentro de nuestras ideas y, a pesar de que no nos damos cuenta, estas evolucionan paralelamente al cabo de los años: las tonalidades se oscurecen, los olores disminuyen, las intensidades pierden color y los ruidos potencia ... Así mismo son momentos que nos marcan, que nos hacen ser cada vez una poco más nosotros y algo menos impersonales. Verás, somos como una hoja en blanco, como un trozo de barro recien desempaquetado, como un montón de ingredientes sin cortar, como una guitarra sin tocar y son, sino los momentos especiales, esos que nunca duran lo suficiente y nunca volveremos a vivir, los que nos dan forma y nos hacen ser quienes somos, ya sea por lo bueno o por lo malo.
Aún así, si debo ser sincera, dudo que existan elecciones equivocadas, momentos inoportunos, personas indeseables o deseos erróneos. Todo pasa por un razón y todo tiene un digno motivo de ser. Nunca nos enamoraremos de la persona equivocada ni nunca diremos lo que no debiamos decir. Nunca desafinaremos en un nota ni nunca yerraremos la forma de actuar porque, si una cosa es segura es que todos los caminos nos llevan a Roma y quien dice Roma dice Estambul, el Polo Norte o el corazón de África Central porque éste mundo es inmenso, tiene una oferta increíble de personas, ciudades, paraísos y momentos a ofrecer y la única frontera que nos separa de ellos siempre seremos nosotros mismos. Por tanto, a que esperamos?

Y por eso, tal y como dijo una pequeña alma de lo más peculiar ...

"se trata de fluir en equilibrio constante en cualquier desequilibrio momentáneo."
               -Biel (Raz SURFCAMP)


Por estos momentos con gente especial que nunca pensaste que vivirías y, sin embargo, alteran el sentido de tu existencia. Camp8'2014.

Alessia Garnet

Ria

Ella era esa chica.
De caramelo por fuera y de tormenta por dentro. La de los ojos acusadores y, a la vez, encantadores, de los que, sin sospecha alguna, te envuelven en locura.
Ella era esa chica, una chica de pastel, a base de miel y pestañas de pincel, siempre hecha al parecer.
Ella era esa chica, la que siempre desfilaba cual la lluvia; mirada por las nubes y risa de lujuria.
Ella era esa chica, la de fuego en la mirada; la que sin decir nada, lo decía todo y a la vez lo escondía tras su apodo.
Ella era esa chica, la de la boquita de cristal y los labios carmesí y pues sin darte cuenta te enamoraba a base de sueños e ideas sin frenesí.
Ella era esa chica; Ria la llamaban. La del flequillo algunos decían; la de las palabras de poeta. La que pintaba con la mente y cantaba con los ojos y, sin más, ella era esa chica; esa a la que no vas a cruzarte dos veces ni por fortuna ni por tortura. Pues tanto importa cuantas vidas llegues a vivir; ella era esa chica y no hay más que decir.

Alessia Garnet

Fragmento de un bonito drama.

Pensamos que la vida se olvidaría de nosotros. Que la fuerza incalculable del deber y de las obligaciones haría una excepción con nosotros. Creímos con todo nuestro ser y toda nuestra ilusión que, a pesar de todo, existiría un abismo en el que podríamos vivir exentos de todo ese dolor que la vida conlleva. Pero no podríamos habernos equivocada más. No podríamos haber metido la pata más al fondo pues la vida es tan rastrera como nosotros mismos y allá donde vayamos siempre nos perseguirán nuestros pasos pasados, nuestros demonios y nuestros mas temidos fantasmas. Fuimos estúpidos al pensar que podríamos construirnos un universo paralelo. Un oasis de riquezas en medio de un desierto de tormentas de arena. Aun así, no fue culpa nuestra, no fue nuestra culpa pensar que podíamos soñar sin pagar facturas o intereses a la banca del corazón. Sin embargo, ahí estábamos, delante de lo que antaño habíamos llamado hogar y ahora no eran más que pedazos de un sueño roto, fragmentos de una idea a medio construir. Aquello por lo que nuestras vidas acabaron corrompidas. Aquello por lo que el agua de nuestros cuerpos terminó por correr como el barro por en medio de sucias callejuelas. La verdad es que, si debo ser sincero, fuimos advertidos sobre los peligros que aquello que anhelábamos nos iba a proporcionar pero, como ya se sabe, la juventud da sordera y el amor da ceguera. Así que, sin darnos ni siquiera cuenta, cuando abrimos los ojos descubrimos con asombro que ya habíamos cavado nuestras propias tumbas y que todo era tarde para poner solución a ese montón de inocentes y estúpidas elecciones. Y finalmente llegó ese momento en que, tras todo aquel dolor, ni el mismo AMOR en mayúsculas pudo acallar los gritos, las lágrimas y el terrible chillido de la desesperación. (...)

Alessia Garnet

"como si de una tragédia griega se tratara..." El Laberint d'Horta, own picture.

Agua pura

Me gusta el agua porque es pura. Porque es transparente. Porque es inalterable. Me gusta el agua porque no esconde nada. Porque es fría. Porque me puedo envolver en ella y perderme en el océano de mis sueños. Me gusta el agua porque aun parecer cristal nunca se rompe. Porque sabe aclarar mis ideas. Porque sabe calmar mis miedos. Me gusta el agua porque acalla los gritos. Porque ralentiza los momentos. Porque absorbe la brisa y me arranca una sonrisa.
Me gusta el agua porque, al contrario que las personas, es incorruptible. No se rompe, o quizás si...
quizás estoy equivocada y todo eso son solo ilusiones, fantasías, estúpidas fantasías en las que me gusta creer. Porque ahora mismo me gustaría ser agua, azulada y cristalina, de esa en la que da gusto hundirse dado que la verdad es que últimamente, por dentro, soy más bien una mezcla de barro y agua, sucia y turbia, llena de cosas malas, llena de basura de la que me gustaría deshacerme, Me siento perdida, estancada, encerrada en un cuarto agobiante y espeluznante y se que necesito seguir bajando río abajo o explotaré, necesito sentir que puedo llegar a desembocar en el mar o donde sea que pueda ser libre, libre de todo lo que me retiene, libre de las manos que me agarran a esta locura de mundo.
Have you ever felt like there is something wrong, really wrong, in you?
like the ones you should love, you refuse and the ones you should hate, you crave...
Life's a big fucked up bitch, you know, and there's no helping it but keeping on and strong. (That's what I used to tell myself but as days go past, words go weak.)

Alessia Garnet

The 3-Nerved Nut

Hi bloggers, here I leave you with an essay I recently wrote for my English academy. I guess that day I was really inspired as not only is the story true but also is it beautiful. Hope you like it!
Alessia Garnet.

The 3-Nerved Nut
  My grandfather, in peace he may rest, was definitely a peculiar one. On the overall I would say he was a serious and humble man who carried on a whole family during harsh social and politic times though still, this is not at all who I see when I recall his image in my mind. It is, instead, an endearing "grandpa" who had a terribly amazing contagious laugh, someone who would never leave without first giving you a sweet and meaningful kiss. That, precisely that one, is the man who my grandfather was and who gave me which is probably one of my most lovely-kept possessions: my 3-Nerved Nut.

   Just so you know, nuts do usually have only two nerves, joined as a circle, around the nut shell. Nevertheless, this one hides an incredible aberration: it holds three nerves on its surface, unalike any you might have ever seen. That day, in which it was inherited by me, he confessed in a mild voice that he had been trying to find more of them several times but had ended up being unsuccessful in all his attempts: for sake of the destiny this oddity resulted to be the only and singular one he got to ever possess. I soaked up every single word he said and when he was done with his story I handled the nut back to him but, much for my surprise, he grinned and refused: "It is yours now to keep" and he enclosed his fist around mines, gently smiling.

  In all, this nut owns no economic value, is far from being flawless and might probably wilt some day and yet, by now, it is my legacy in the sense that it is a priceless memory I will always keep and that I would surely like to pass to my descendants so one day, while holding this nut, they'll realize what my grandfather meant to tell me with it a few years ago: some things, like the 3-Nerved Nut or life itself, for instance, are preciously unique and irreplaceable, so it is of crucial and great importance you acknowledge its significance and share it with those who are worth it.
Honestly, to me this is the most beautiful bequest I could have ever been given as words and goods can easily get lost but lessons and stories do last forever.

Alessia Garnet

Contes de Realitats Subjectives

EL SO DEL DEURE

El sol començava a amagar-se rere la muntanya del Tibidabo i uns núvols tristos i grisos amenaçaven de pluja aquella nit primaverenca. Eros, Déu de l'Amor, sota l'aparença d'un noi qualsevol, entrà dins la parada de metro d'Horta un cop finida la seva ronda diària. Esgotat de regalar amor i felicitat se sentia solitari dins aquell rebombori d'hormones, abraçades i petons que es bullia dins el vagó. Envejà, per un moment, a totes les parelles que el rodejaven. Envejà aquells somriures, aquelles carícies, aquelles mirades de complicitat, ... . Per què Déu  no l'havia fet víctima del seu propi do? Per què, justament ell, havia quedat isolat d'aquell tipus de felicitat? Perquè havia quedat exempt d'allò capaç de donar lloc a incomptables guerres i, alhora, a llargues i boniques treves? Perquè, precisament ell, era l'únic exclòs d'aquell tipus de joia que no coneix ni límits ni fronteres? Malauradament, mai trobava resposta alguna a les seves preguntes desesperades i, malgrat això complia, sense excepció, les seves obligacions amb una perfecció digna de Déus.

Fou aleshores, per primer cop, que caigué en la seva pròpia trampa. La veié entrar al mateix vagó, freda i càlida alhora, tan perfecta i preciosa com una gemma: ulls de maragda, pell de diamant i llavis de robí; era l'harmonia en persona, la flor més perfecta del roser que Eros hagués mai vist. Se li il·luminaren els ulls i un somriure creuà, per primer cop en molt de temps, el seu rostre habitualment inexpressiu. Se li ennuvolà la ment per uns instants mentre que les imatges s'aturaven, les olors es congelaven i el temps s'alentia. Per unes mil·lèsimes de segon només existia el rostre d'aquella noia dins el món d'Eros, un món on es trobava tancat i sumit en un desesperat anhel de canvis i nous bris d'emocions.

Tot semblava idíl·lic i fantàstic fins que el plor d'una noia ressonà dins la seva ment. El plor d'una jove en dificultats sentimentals. El bram d'aquell qui busca amor entre una visió plena de negror. El tipus de plor que Eros havia estat destinat a sentir des que no era més que un nadó de quatre pams i, sense poder evitar-ho, el deure de proporcionar amor als desafortunats el despertà de la seva fantasia. Ell no havia nascut per a estimar. Potser en una altra vida en tindria la oportunitat, potser no, però abandonà els seus somnis fugaços i fugí del vagó, com si l'hi anés la vida, abans que aquella terrible temptació esdevingués massa insuportable. De nou, el cartell d'Horta es mostrà davant seu i una capa fina de pluja el banyà de cap a peus.

CRÈIXER

Les perles de diamant vessaven lentament sobre el vidre, traçant nous recorreguts cadascuna com si de rius es tractessin. Humitejaven suaument la finestra i el fred s'escolava subtilment a través del gèlid material transparent, no trigaria a arribar a ella, en poc temps aconseguiria penetrar dins la seva ànima i tot. No obstant, res semblava preocupar-la, la seva mirada restava tan buida i distant que podria haver-se estat morint per dins i ningú se n'hauria adonat.

Observava sense veure-hi la Barcelona que s'empetitia sota aquell enorme núvol grisenc. Les imatges de la ciutat passaven pel seu cap com si d'una pel·lícula antiga, en blanc i negre, es tractés. Malgrat que coneixia i recordava perfectament cada petita cantonada i carreró d'aquell paradís d'edificis moderns i contrastants la seva boca restava amb un sabor indiferent, depriment. Sabia que es tractava de la seva vida però només se sentia com una simple i irrellevant observadora de tots aquells successos; com una tercera persona en comptes de la veritable protagonista.

Aquell hivern traïdor amenaçava Barcelona i així ho feien també les seves pors i els seus temors més ocults mentre el cotxe avançava per la entristida ciutat, traient fum sense cap mena de treva. Res tornaria a ser igual, si acceptava aquell anell, per molts quirats de pur diamant que portés. Si accedia a lluir aquella preciositat a la mà mai tornaria a ser aquella noia tan il·lusa i incrèdula, infantil, somiadora i fantasiosa de dies més joves i més dolços. Es veuria terriblement obligada a tancar aquella finestra, amb clau si era degut. No tornaria a somiar amb aquell noi que venia a buscar-la per les nits i que s'esmunyia d'amagat per la finestra. Mai tornaria a mirar dins aquells ulls de mel tan desitjables per jugar a ser nens, per jugar a ser feliços. Si acceptava aquella gràcil joia mai tornaria a volar al país de les fantasies on tot, tot el que et puguis imaginar, formava part d'alguna realitat. Altra vegada, la idea de tancar aquella finestra per sempre més l'aterrava profundament i, aleshores, sense ni tan sols voler-ho, va recordar aquelles paraules...

"Vine amb mi, vine amb mi al país de Mai Més . "

"Però mai més és molt de temps... "

I les imatges del seu somriure infantil, tan real com el plor d'un infant, es manifestaren al rerefons dels seus pensaments i és que créixer mai li va semblar ni tan dur ni tan amarg ni tan cruel. Va tancar els ulls mentre una llàgrima lliscava per la seva galta .

"He de créixer." I les portes a aquella il·lusió, tan fictícia com real, es clogueren per a l'eternitat mentre una nova vida plena de flamants tonalitats s'obria i es dignificava al seu encontre.

 LA BELLESA A LA VELLESA

Anys i panys feia que la Quimeta havia deixat de ser jove. Les arrugues s'havien congregat una rere l'altra sota els seus ulls, cansats de tant mirar i observar; als laterals dels llavis, cansats de tant parlar i somriure; al front, cansat de tant pensar i rumiar; al cos, tot cansat de tant vagar. La Quimeta vivia a l'habitació 215 de la segona planta de la residència d'ancians Gira-sol. Feia ja tants anys que hi vivia que havia arribat a oblidar què era no ser dins la residència. Els seus dies i les seves rutines es limitaven als àpats, a dormir, llegir i poca cosa més a part de l'eventualitat d'algunes visites dels seus nebots, qui venien més per obligació que per sentiment.

 Al cap i a la fi, i ella ho sabia, la seva vida mai havia estat una vida de massa plenitud, ni tan sols quan era jove. S'havia casat per conveniència amb un jove del poble. Les famílies eren amigues i ja se sap com eren les coses en aquells temps. El noi no li havia semblat mai ni lleig ni guapo, ni prim ni gras, simplement no li havia semblat de cap manera. Sempre l'havia vist avorrit, com si hi hagués alguna cosa que li faltava en ell, algun detall, quelcom especial...fos com fos, el temps no trigà en apartar-lo de la seva vida i quan la dura guerra se l'emportà, a ell entre tants altres, tornà a quedar sola, sense fills, i sense expectatives de tornar-se a casar. La vida passà per davant dels seus nassos a grans gambades sense mostrar cap mena de senyal ni marcar cap mena de diferència en la Quimeta a excepció d'aquell inevitable desgast físic. I sense remei, allà era ella, sense més que dos nebots poc eixerits i una residència pagada per la seva assegurança de vida de viuda. De totes maneres, ella no se'n compadia mai. De fet, no odiava ni una mica la seva vida. Li agradava seure davant la finestra i observar el pas de les hores, la gent passar pel carrer, els ocellets saltant de branca en branca, els petits familiars de residents que jugaven al pati de baix i el moviment del sol que arribava per un costat i marxava per l'altre dia rere dia. Amés, cada matí veia passar a una dona que tindria la seva mateix edat pel carrer, malgrat que al contrari que ella, gaudia d'una envejable agilitat i agudesa. Se la veia inclús maca. Cada matí, passava per davant i li dedicava un somriure a la Quimeta, que tímidament se sentia humiliada per la seva situació i no trigava en fer córrer les cortines. I així era que cada matí la Quimeta esperava veure-la passar i rebre el seu encantador somrís, fins que un dia la saludà i la seva veu la sorprengué: a diferència del que pensava, la veu d'aquella dona sonava tan cansada i trista com la seva pròpia, però la vivor amb la que l'emprava la feia sentir ben petita.

Des d'ençà, que cada matí es repetia aquella nova rutina. La Quimeta es llevava i l'esperava fins que la senyora apareixia, se saludaven i xerraven una estona. Un altre matí la Quimeta va voler veure-la més de prop per comprovar si realment es conservava tan bé. "Pugi, Senyora Rosa, pugi!" li cridava. Però ella sempre deia que no, que no la deixaven els cuidadors i que amés no disposava de temps, fins quan la Quimeta tingué una idea: es deixaria anar la seva  llarga cabellera per a que la Senyora Rosa pogués pujar, i així pujava, per la porta del darrera i entrant pel balcó de la finestra. Xerraven durant llargues hores, xerraven i xerraven i mai en tenien suficient, les dues àvies, ja que els anys que sumaven eren llargs i desbordants de vivències i creences. I cada matí la Quimeta es deixava anar la cabellera per a gaudir durant unes poques hores de la companyia de la Senyora Rosa fins al moment en que un ensopit dia aquelles visites fortuïtes s'aturaren i la Senyora Rosa deixà d'aparèixer cada matí per aquell carrer de passes vacil·lants. Els dies de la Quimeta esdevingueren buits de nou, irrellevants i fatigosos. De cop, se li escaparen les ganes de viure, se li escapà aquella simplicitat amb la que observava la seva vida i aquella desesperació de la gent gran començà a prendre control dels seus pensaments. Un bon dia però, sense previ avís, les infermeres li digueren que hauria de començar a compartir habitació i a despit de les seves queixes instal·laren un altre llit i li portaren a la nova companya. Per la porta entrà una vella eixerida i riallera. -He esperat una vida per trobar-te, no podia perdre un sol dia més.- I allò que sempre li havia mancat en la seva vida fou obtingut pel raig de sol més inesperat que mai s'hagués pogut imaginar.

Alessia Garnet

Bienvenidas consecuencias!

Ése maldito rayo de sol, ése maldito, ese m.. ¡Dios! ¡Maldito rayo de sol! Ojalá no apuntara directamente a mis ojos de ese modo. Me doy la vuelta, me restriego el brazo con los ojos para deshacerme de esas molestas pestañas que se me han quedado pegadas mientras dormía y separo los parpados para abrir los ojos. Mis pupilas tardan aún un poco en dilatarse a su correcta envergadura y por fin vislumbro ese panorama que me es tan conocido. La paredes rosadas a tonos tan llenas de postales, pósters, recuerdos y curiosos objetos que la inocencia de ese color pasa del todo desapercibida. Respiro el aire de la habitación llenándome los pulmones al tope y noto un aire entrecortado y cerrado que hace ya horas que necesita una buena ventilación. Aun así, me siento segura en ese pequeño espacio reducido que puedo considerar mío y solo mío. El refugio de mi alma, mi querida habitación. Cuando mis ojos ya funcionan con normalidad aparto un poco las cortinas de las ventanas, aun del todo reclinada y encogida dentro de la cama, y observo que el sol ya está alto en el cielo y que brilla con una fuerza propia de junio y verano. Debe de ser ya mediodía. Huele a verano. Bostezo mientras dejo escapar un hilo de voz agudo por mi boquita, que se escapa más fortuitamente que voluntariamente. Me destapo, mi cuerpo hace ya un buen rato que me pide aire también. Me gusta demasiado dormir bajo sabanas y edredón, supongo que es porque de ese modo me siento resguardada del mundo, pero las temperaturas empiezan a requerir la partida de mi querido compañero edredón. Decido que es un asunto en el que ya tomaré mi tiempo más adelante. Decido levantarme y hacer algo con mi vida y justo cuando empiezo a incorporarme una ola de recuerdos me inunda. Recuerdos de la noche pasada que me golpean como una bofetada. Los acontecimientos de una noche de la que no se si arrepentirme, aparentar neutralidad o alegrarme. Esa soy yo, siempre actuando sin pensar en las consecuencias, un fuerte aplauso para mí, por favor. En fin, una leve idea crece en mi cabeza, "quizás solo lo has soñado", no te precipites. Así que sigo con la tarea de levantarme y activarme un poco. La cama es alta, para subirte tienes que dar un pequeño salto y para bajar también, ya que sentada sobre la cama, mis pies aun quedan a unos 15 centímetros de distancia del suelo. La verdad es que es algo que jamás me ha molestado, más bien es un rasgo de mi habitación que la hace especial, a diferencia de a tanta otra gente, a mi me gusta mi cama alta. Cuando mis pies por fin tocan el suelo me doy cuenta de que me he levantado demasiado deprisa ya que el peso de mi cuerpo se vuelve terriblemente pesado y me veo obligada a apoyarme sobre la cama mientras la visión se me vuelve vaga y blanca. Al cabo de unos pocos segundos esa sensación de mareo desaparece de mi cuerpo y la normalidad física, pasando por alto lo agotada que estoy, vuelve a mí. De repente me doy cuenta de que esto no es un sueño: los sueños son demasiado simples para poder contemplar sensaciones tan humanas y banales y simples como la del mareo al levantarte de un sitio. Por desgracia, esto no es un sueño... Por lo tanto, todos estos recuerdos difusos y escalofriantes que me golpearon un par de minutos antes son reales. Entonces,... bienvenidas consecuencias, ¡Bienvenidas a mi vida!

Alessia Garnet

Anhels

I mirar a través de la finestra dels somnis una Barcelona de terra i cims, anhelar ciutats amb aromes llunyanes d'estels i cent plugims.

A vegades em pregunto fins a quin punt visc el món que vull viure. A vegades dubto sobre si sóc qui realment vull ser. A vegades m'agradaria poder estripar la pàgina i començar a escriure la següent al meu gust i sense més,

Alessia Garnet

Versos enmarinats

I sentir les gavines cantar

amb el so de mar enllà

mentre la lluna i la nit ens guarden

d'allò que les foscors prenen i amaguen. 

I escoltar-les cegament, 

víctima dels seus laments

mentre una lluna d'or i trena

em confessa secrets del tot serena. 

I sentir el vaivé del mar, 

acaronant la nostra llar

i acariciant amb dolçor 

aqells que foren i ja no hi són. 

I escoltar els rumors del vent 

infiltrats dins la meva ment,  

difusosos i somnolents, 

d'aquest cel-mar rogent.

I, poc discretament,

em duen sense més,

l'aroma del teus teus llavis,

llavis de carmel, 

el gust de les teves idees,

idees de flors i mel 

i les guspires del teus somnis,

d'enlairar-nos cap al cel.

Alessia Garnet

Pensamientos de una alma libre

Sienta bien desatarse, cargar solo con lo necesario, liberarse. Sienta bien poder sonreír sin preocuparte de banalidades que antes te hubieran dado horas de migraña. Sienta bien respirar el aire y sentir el olor a verano. Sienta bien abrir las ventanas y las puertas a nuevas sorpresas bonitas y alucinantes al por llegar. Sienta bien, desatarse, sienta bien volver a sentirme libre como el mar, libre como el sol y volar...!

Pensamientos de una alma perdida..

Els humans tenim una extranya tendència a mirar allà on el dit assenyala. Ens movem per una corrent invisible, del tot etèria i superficial, sense ni tan sols qüestionar-nos el perquè. Som com titelles a mans d'un titellaire malèfic. Sense més. Miro des del balcó del sisè pis del número 46 de Passeig de Gràcia els vianants anar amunt i avall. Bescambien paraules, somriures i anècdotes. Comparteixen moments però no observen. Es limiten a allò que ja coneixen. Tomben el cap en direcció a la casa Betlló i al cap de pocs segons desvien aquella buidor de mirada cap a la persona al seu costat, sense parar més atenció que un simple sospir a tota aquella bellesa, tan poc rudimentària, que els envolta a dreta i esquerra. Els extrangers pesquen els mòbils d'alta tecnologia de la butxaca, altres descarreguen el pes d'aquella increïble càmara d'última sèrie del pit i se la col·loquen sobre les mans, a l'alçada de la vista i tanmateix, no veuen res de res. Per una banda, els del mòbil, en primer lloc, responen als missatges i comproven les seves xarxes socials (veritablement imprescindible) i ja, quan han acabat la tasca, "enfoquen", amb desgana, allò que creuen que han de fotografiar. El perquè? Ni tan sols els ronda pel cap. Simplement perquè sí, pel mer fet que és el que toca i perquè és allò que fan els que els envolten. Els de la super-càmera nikon, polaroid, etc per l'altra banda, s'hi esmenen una mica més: fixen l'objectiu amb cura i amb una certa delicadesa, indigna de la seva voluntat, premen l'obturador i emmagatzemen en una targeta sd insubstancial, altra cop, allò que creuen que han de plasmar. Barcelona, veritat? I cap d'ells observa més enllà, cap d'ells pren consciència de la meva presència. Allà al balcó de dalt d'aquell edifici, una noia que els observa amb els ulls llunyans, vestint només una camisa llarga de quadres i amb un trist cigarro que va de la seva mà a la boca vagament. No tenen ni idea que, pot ser, algú repugna amb certa acceptació els seus actes de maniquí de pa sucat amb oli. I el pitjor, tampoc els importa. Perquè ens movem per un fil, una cadena que ens porta d'aquí allà i creiem que tenim vot i paraula en tot però l'error, des d'un començament, és nostre per fanatitzar el que se'ns ven. Cegament i sense cap problema ni cap remordiment.
I és que diuen que una idea és l'arma més potent. Que una idea és capaç de donar lloc a tot allò que et puguis imaginar... però que se n'ha fet de les idees pròpies? I m'incloc a mi mateixa ja que no em podria trobar en una controvèrsia major ni més significant. A vegades m'agrada pensar que sóc diferent, que gaudeixo d'una comprensió pròpia i superior a tot aquest cúmul de vides a les que critico. Però no. M'adono que no sóc més que una altra conformista. Perquè, com ja he dit, sóc aquí, en aquest pis de passadissos amples i vistes privilegiades on he estat convidada. Però enlloc de ser al llit, abraçant tendrament i compartint somnis, amb els ulls closos, al costat del noi que m'acaba de fer l'amor, sóc aquí al petit balconet observant una Barcelona entristida que demana a crits que algú la revifi i almenys, em fa feliç adonar-me que em moro de ganes de dibuixar aquest sky-line tan preciós que se'm mostra davant mentre la fresca  d'aquesta feixuga i primaverenca nit passa a través del meu cos, m'acaricia les cames, les cuixes, la cintura, el ventre, els pits, els braços, el coll i la cara, despentinant suaument els meus cabells i emportant-se amb ella un xic de la meva ànima. I m'adono que sí en part la imatge que tinc al davant m'encanta, no sóc on hauria de ser. Sento que estic atrapant la meva llibertat dins una gàbia per ocells i que m'estic condemnant a mi mateixa a una sèrie de patiments i mal de caps que ni tan sols figuren dins els meus anhels immediats. I encara, no actuo. No marxo, perquè seria mesquí, seria idiota, i perquè la consciència que aquesta societat ha instal·lat dins el meu cap em faria agenollar-me davant els actes estúpidament i lliurement comesos però, tot i així, en el fons, aquesta petita part de mi el vol, i vol la idea de tenir-lo a prop, de sentir-me'n propietària. Pura i dura ironia. Estimar? Ha arribat un punt en que ja no sé ni el que significa ni ha de significar... Construcció social o part de l'ànima? Em van dir que pensar no és dolent, que si no et planteges les coses no pots viure per tu mateix però a vegades, com més penso, més m'enfonso dins un mar fosc on les respostes cada cop es troben en zones més profundes on la llum esdevé negror i l'oxigen escasseja misteriosament...

Alessia Garnet

True as Living.

Os dejo una reflexión impresionante sobre las construcciones sociales a las que vivimos sumisos y sobre realidades a las que tenemos fobia a encarar. Espero que os guste tanto como a mi. Dejo la versión original, en inglés, disfrutadla e impregnaros de ella.

English: Have a look at this amazing reflexion about the social constructions in whiches we submissively live and realities that we are afraid to face. Hope you like it as much as I did. I leave the original version in English, enjoy it.

Alessia Garnet

Did you know, you can quit your job, you can leave university. You aren't legally required to have a degree, it's a social pressure and expectation, not the law, and no one is holding a gun to your head. You can sell your house, you can give up your apartment, you can even sell your vehicle, and your things that are mostly unnecessary. You can see the world on a minimum wage salary, despite the persisting myth, you do not need a high paying job. You can leave your friends (if they're true friends they'll forgive you, and you'll still be friends) and make new ones on the road. You can leave your family.

You can depart from your hometown, your country, your culture, and everything you know. You can sacrifice. You can give up your $5 a cup morning coffee, you can give up air conditioning, frequent consumption of new products. You can give up eating out at restaurants and prepare affordable meals at home, and eat the leftovers too, instead of throwing them away. You can give up cable TV, Internet even. This list is endless.

You can sacrifice climbing up in the hierarchy of careers. You can buck tradition and others' expectations of you. You can triumph over your fears, by conquering your mind. You can take risks. And most of all, you can travel. You just don't want it enough. You want a degree or a well-paying job or to stay in your comfort zone more. This is fine, if it's what your heart desires most, but please don't envy me and tell me you can't travel. You're not in a famine, in a desert, in a third world country, with five malnourished children to feed. You probably live in a first world country. You have a roof over your head, and food on your plate. You probably own luxuries like a cellphone and a computer.

You can afford the $3 a night guest houses of India, the $0.10 fresh baked breakfasts of Morocco, because if you can afford to live in a first world country, you can certainly afford to travel in third world countries, you can probably even afford to travel in a first world country. So please say to me, "I want to travel, but other things are more important to me and I'm putting them first", not, "I'm dying to travel, but I can't", because I have yet to have someone say they can't, who truly can't.

You can, however, only live once, and for me, the enrichment of the soul that comes from seeing the world is worth more than a degree that could bring me in a bigger paycheck, or material wealth, or pleasing society. Of course, you must choose for yourself, follow your heart's truest desires, but know that you can travel, you're only making excuses for why you can't. And if it makes any difference, I have never met anyone who has quit their job, left school, given up their life at home, to see the world, and regretted it. None. Only people who have grown old and regretted never traveling, who have regretted focusing too much on money and superficial success, who have realized too late that there is so much more to living than this.

Font: http://girlmeetsnyc.blogspot.com.es/2012/12/words-for-new-year.html

Poetry

Dear Morning Light,

bring me with you,

take me beyond the walls of your soul,
let me travel ever along,

across the edges of laws,
cause tonight I want more,

tonight I wanna kiss you all;
your holes, your wholes,
your words, your worlds.

Alessia Garnet

Alessia Garnet

Ces jours je pense...

Ces jours je pense à vous plus que jamais. Vous êtes tout le temps et pour toujours dans mon coeur. tT&I

" On me dit que le destin se moque bien de nous
Qu'il ne nous donne rien et qu'il nous promet tout
Parais qu'le bonheur est à portée de main,
Alors on tend la main et on se retrouve fou
On me dit que nos vies ne valent pas grand chose,
Elles passent en un instant comme fanent les roses
On me dit que le temps qui glisse est un salaud
Que de nos tristesses il s'en fait des manteaux,
Pourtant quelqu'un m'a dit que... "

Sembla mentida que el temps passi d'aquesta manera. Les fulles s'esgrogueixen fins que s'assequen per dins i cauen pel seu propi pes. El sol sorgeix i marxa en un tancar i obrir d'ulls i les persones venen i van abraçades de l'inevitable pas del temps i el que queda, com sempre dic, és tan efímer... Els records, les essències, aquells petits detalls i les boniques peculiaritats capaces de fer un individu únic i irreemplaçable. Els xiuxiuegs en idiomes desconeguts, els gests de complicitat secrets i les carícies fortuïtes. L'amore che alza il sole e le altre stelle. La voglia di fermare il tempo oppure ritornare ad altri tempi. Allò del que vivim i formem part d'una manera indefugible i terriblement certa. Res del que tenir por i, alhora, allò que més tenim tendència a témer, com si fossim cristall, una capa fina de gel formada sobra la superfície d'un pètal de rosa; puresa perfecta i terrible vulnerabilitat agafades de la mà. I és, sinó en aquest fil d'incertesa sobre el qual les nostres petites i fràgils vides es sostenen perquè, com es diu, "Life is precious because it ends" i no hi ha cap altre veritat més verdadera que el fet que allò que no som capaços de controlar sigui allò que ens empenti a caminar endavant sempre i sinequanum. Per això, precisa i exactament per això, som navegants sense camins i estem fets de matèria etèria i invisible, capaç de moure oceans i muntanyes, sempre amb uns iris pampalluguejants i brillants, sempre amb aquesta fulgor que ens enlluerna els rostres i ens impulsa a viure malgrat els monstres d'antany.

Alessia Garnet.

rêves

Sempre havia estat com una taca de negre al mig d'un full del tot blanc. Com una poma vermella en mig d'un arbre de pomes grogues. Com un esternut enmig d'una classe silenciosa. Com una rialla enmig d'una esbroncada. Com una tos soca enmig d'una reunió. Com una nota desafinada enmig d'un concert. Com un pèl despentinat enmig d'un pentinat seriós. Com un gra de sorra enmig d'una rajola de marbre. Ella sempre havia estat aquella peça desentonant, aquell indici de divergència, aquell bri de singularitat. I qui, sinó ella, tenia el dret de decidir sobre la seva vida?  Qui, sinó ella, podia arribar a entendre tot allò al que s'enfrontava com calia? El vestit s'aferrava al seu cos com si l'asfixiés i l'engabiés. El pentinat de bona nena li tensava les arrels del cabell i no la deixaven pensar i el rebombori de la sala la feia posar nerviosa. Tothom somrient i xerrant pels descosits com si s'estimessin tant entre ells. Ella sabia que tan bon punt desfilessin per la porta de casa no trigarien a criticar i malparlar de tot. Escòria, pensava. I tanmateix es tractava de la gent de la que havia estat envoltada des que era una nena. Tants cops s'havia promès que marxaria i mai ho havia fet. Però aquell era el dia. Les bosses eren llestes, les cartes de comiat al seu lloc i el cor entrenat per suportar aquell adéu. Tenia la terrible sensació que la seva vida havia estat robada. Que des del dia que havia posat un peu en aquell món la seva vida havia estat manipulada per la seva família: els amics que tindria, l'escola a la que aniria, les extraescolars que faria, l'instrument que tocaria, el pentinat, els xicots, la universitat, la feina, el marit, ...  només de pensar-hi es posava negra. No suportava la idea de pensar que fes el que fes, si no era el que la família esperava d'ella, no seria acceptat. Tant se val si era el seu somni o la seva passió, o la feia feliç. Només importava complir un únic objectiu: ser la persona que tots esperaven que esdevingués. El bitllet de tren sense retorn cremava sota les mitges on l'havia guardat, ben a prop de la seva pell. L'endemà, quan es despertés, París, avec toute sa splendeure, es mostraria als seus ulls. París, avec toute sa vie boheme, seria un nou lloc on començar.

Nunca te enamores de una chica que viaja..

Ciao bloggers! Ésta vez os dejo un texto (no es propio, sino de un foro) del que estoy tan enamorada como de viajar. Identificación al 100%. Espero que os apasione tanto como a mi(:

Alessia Garnet.

"Es esa que va despeinada y que tiene el pelo un poco quemado por el sol. Su piel no está como al principio. Pero tampoco bronceada. Su piel tiene marcas de quemaduras, de heridas y picaduras. Pero cada una de esas cicatrices tiene detrás una interesante historia que contar.

No salgas con una chica que viaja. No es fácil tenerla contenta. Las típicas noches de cena y peli en un centro comercial la ponen de los nervios. Lo que busca su alma son nuevas experiencias y aventuras. No le impresionará tu coche nuevo ni tu reloj caro. Preferiría estar escalando o saltando de un paracaídas antes que escuchar cómo presumes de tus nuevas adquisiciones.

No salgas con una chica que viaje porque no te dejará tranquilo hasta que no reservéis ese vuelo que está en oferta. No se irá de fiesta a las mejores discotecas. Y nunca pagará más de 100 euros por un concierto de Avicii, porque sabe que un fin de semana de fiesta equivale a una semana mucho más emocionante en cualquier lugar lejano.

Existe la posibilidad de que no consiga un trabajo estable. O puede que esté todo el día pensando en dejarlo. No quiere seguir matándose por algo que no es su sueño, sino el de otra persona. Ella tiene el suyo propio, y ya está trabajando en ello. Es autónoma. Gana dinero dibujando, escribiendo, haciendo fotos o cualquier otra cosa que requiera creatividad e imaginación. No pierde el tiempo quejándose de su aburrido trabajo.

No salgas con una chica que viaja.Probablemente haya malgastado su tiempo en la universidad y haya probado diferentes carreras. Ahora trabaja de monitora de submarinismo o de yoga. No está segura de cuándo volverá a cobrar, pero al menos no trabaja como un robot cada día, sino que va y viene, aprovecha lo que la vida le ofrece, y te reta a que tú hagas lo mismo.

No salgas con una chica que viaje, porque ha elegido una vida de incertidumbre. No tiene un plan seguro ni una dirección permanente. Se deja llevar, y sigue el instinto de su corazón. Baila al ritmo de su propia música. No lleva reloj. Sus días los marca el sol y la luna. Cuando hay olas, la vida se detiene y ella deja todo lo demás para otro momento. Pero sabe que lo más importante en la vida no es el surf.

No salgas con una chica que viaje, porque suele decir lo que piensa. Nunca intentará impresionar a sus padres ni a sus amigos. Sabe lo que es el respeto, pero no tiene miedo a lanzar un debate sobre cuestiones globales o responsabilidad social.

Nunca te necesita. Sabe cómo montar una tienda de campaña y cómo poner un tornillo sin tu ayuda. Cocina bien y no necesita que tú le pagues la cena. Es demasiado independiente y no le preocupará que viajes o no con ella. Se olvidará de esperarte en el aeropuerto para hacer el check-in juntos. Vive el presente con ajetreo. Habla con desconocidos. Va a conocer a mucha gente interesante de todo el mundo, gente que piensa igual que ella y que comparte su pasión y sus sueños. Contigo se aburrirá.

Por tanto, nunca salgas con una chica que viaje a menos que puedas seguirle el ritmo. Y si, involuntariamente, te enamoras de una de ellas, no intentes retenerla."

Garnet around the world. Munchen, Germany - Nov 2015.

Els forats negres del nostre sistema energètic

Els forats negres del nostre sistema energètic

En ecologia, la sostenibilitat descriu com els sistemes biològics es mantenen diversos i productius amb el transcurs del temps. Es refereix a l'equilibri d'una espècie amb els recursos del seu entorn. El problema és que el nostre sistema energètic no acompleix aquest estat d'equilibri ni de lluny: la nostra espècie (la humanitat) està destruint contínuament el medi que l'envolta a una velocitat que excedeix els límits de la Terra. Aquí és on entren els límits biofísics del creixement econòmic: la Terra té una capacitat de suport, no és infinitament plena de recursos (renovables o no) i no és capaç de mantenir, energèticament, de la manera que ho fa en aquest moment de la història, a tota la població que ho requereix. Això es veu reflectit en les desigualtats socials i ambientals mundials que existeixen al dia a dia, només cal veure com de variable és aquesta capacitat de suport: de 2 bilions de persones de classe mitja a 40 bilions de persones de classes inferiors. Durant un temps s'ha cregut que el creixement econòmic del passat mig segle era sostenible però l'afirmació no podia ser més incorrecta ja què aquesta bonança econòmica ha aconseguit produir un canvi climàtic: els recursos cada cop són més escassos i de teories sobre l'esgotament de recursos, com per exemple el petroli, en sobren. Malgrat això, el pitjor de l'assumpte és que, alhora, tota aquesta sobreexplotació ha influenciat greument en la conservació dels recursos naturals: els sòls, els boscos, l'aire, etc. Vivim en un món on l'obtenció d'energies té una relació directa amb la contaminació i degradació de la biosfera i malgrat que el creixement econòmic comporti un continu desenvolupament cientifico-tecnològic sobre nous mètodes per a superar-ne l'escassetat, estem en un punt crític on no existeix pràcticament cap solució no perjudicial pel medi natural. És més, ni tan sols existeixen solucions que no signifiquin un pes en el món de les injustícies socials.

Estem en un punt on tot té una triple conseqüència, és el que anomenem com a triple injustícia, on la trista realitat és que els principals perjudicats són els menys afortunats: els pobres, els primers i més vulnerables a patir-ne les conseqüències. Són les vides del tercer món, principalment de l'Àsia i d'Àfrica, les que es veuen més exposades i en reben els efectes més durament, condemnats per la seva mancança de recursos per fer cara als impactes mediambientals i a la crisis econòmica. La segona injustícia és que les víctimes del canvi climàtic no en són pas les causants. El canvi climàtic és majoritàriament culpa de les nacions industrialitzades que han estat fent un consum abusiu d'energia i produint nivells elevadíssims de contaminació. Aquests són els que menys en pateixen els efectes, en canvi, els que menys energia

consumeixen són els que paguen pels actes dels contaminadors amb morts i misèria causades per catàstrofes naturals (sequeres, inundacions, contaminacions d'aigües, de sòls, etc) induïdes pel canvi climàtic. En tercer lloc, tot i les nombroses conferències i els diversos acords signats per evitar i reduir aquest efecte d'escalfament global, les nacions capdavanteres i contaminants sempre han trobat maneres per defugir-les i seguir contaminant sense tenir en compte els efectes perjudicials globals que deslliguen, fent així un cicle d'injustícies sense fi.

Els fets són els fets però quin és l'origen d'aquest sistema tan desigual? La veritat és que el desencadenant de totes aquestes realitats és tan simple com parlar dels interessos d'unes minories econòmicament poderoses que des de principis van inculcar un capitalisme guiat per el que coneixem com el consumisme creixent o bé el productivisme. És el que molts volem negar però sabem que és la base i el propòsit de l'organització econòmica d'aquesta societat, la creació de mercats, la implantació successiva de noves necessitats dins la societat. Involucra la idea de que com més produïm i consumim, millor i es que és una idea recolzada per la majoria de mitjans de comunicació que la societat d'avui en dia té interioritzada al fons de les seves ments. Per això, qualsevol altre idea diferent al consumisme costa tant d'assimilar, però això no vol dir que el consumisme sigui correcte, justament és el causant d'aquesta gran crisis mundial, en tots els sentits ja que els recursos són tan finits com la vida de les persones i ha sigut la indiferència a l'hora de plantejar si realment eren tan infinits com s'havia volgut fer creure en un principi que ens ha portat a aquesta davallada dels recursos energètics, tal com ara els entenem.

Aquesta ja no és més l'era de la Terra sinó que ja fa més de dos segles que vam entrar a l'"Antropocè", o com altres diuen, l'"era dels estúpids" on és més important consumir que preservar. No només consumir sinó que abusar dels recursos sense tenir en compte els ecosistemes que en surten modificats o, més aviat, perjudicats. És el moment geològic del planeta en que l'equilibri natural ha sigut alterat en mans de l'activitat humana i hem canviat el seu propi sistema de suport. Com és d'esperar, l'antropocè comença amb la revolució industrial, que suposa, inicialment, un estalvi d'esforç físic per l'home i les bèsties i acaba esdevenint una infecció que s'estén per tot el planeta, com una plaga imparable. És el moment en que l'energia esdevé la força més poderosa de la humanitat: esdevé l'escalfor que manté les nostres llars acollidores, que il·lumina les nostres vides, que dóna força a les nostres activitats i que és el motor de la societat. Sembla idíl·lic, però a quin preu es paga tota aquesta claror?

És aquí, en el resultat de tota aquesta super-industrialització mundial que neix tota la polèmica respecte al deteriorament ambiental produït per l'obtenció d'energies coneguda com la conflictivitat socioambiental. Engloba el tipus de conflictes socials en que almenys dues vessants socials xoquen, normalment es tracta d'una disputa entre el funcionalisme (que per sobre de tot intenta promoure l'ordre, el consens i l'estabilitat) i el conflictivisme (que és un potencial per al canvi social i és vist com una patologia social pel funcionalisme). En el cas del conflicte socioambiental serien el productivisme contra l'ecologisme. Aquest tipus de conflictes desencadenen una sèrie d'accions reivindicatives per part dels ecologistes que defensen amb cor i ànima la conservació de la salut del medi ambient potenciant-ne la preservació, la restauració i/o la seva millora, intentant evitar i controlant les contaminacions per protegir la diversitat tant vegetal com animal del planeta. Aquest tipus de protesta, en el cas de les energies, crea grans polèmiques que arriben a nivell nacional la major part de les vegades, com per exemple el tema de les petroquímiques a Tarragona: al 2010, a la província de Tarragona es van produir una successió de fugues d'hidrocarburs i àcids nítrics que van posar en alerta les autoritats i les associacions ecologistes de la zona. Les fuites representaven un greu perill per la salut tant de les persones com de la fauna i flora marina de la zona i van fer que tots els dits apuntessin cap a la indústria petroquímica. Els ecologistes reclamaven explicacions i sancions, el govern va obrir un expedient informatiu i la petroquímica lluitava per lliurar-se de la culpa. Amb tot això, Greenpeace, una de les associacions o moviments ecologistes més importants, va criticar el fet que les empreses energètiques no invertissin en seguretat ni en gestió de residus per dèria a no obtenir beneficis, posant el cas de Tarragona com a ínfim exemple del que passa globalment. És per això, que cada cop sorgeixen més conflictes i més moviments amb l'objectiu d'aturar aquest tipus d'esdeveniments tan ambientalment catastròfics. Al llarg de la historia, degut a tots aquests tipus d'altercats, han anat naixent un munt de grups, associacions i moviments ecologistes que es preocupen per els efectes de les indústries de l'energia en el medi i que lluiten per evitar-los. Entre aquests podríem parlar de Climate Camp, Friends of the Earth, UNEnvironment Programme, la WWF d'entre tants altres que mitjançant campanyes públiques, redacció d'informes, desenvolupament d'accions col·lectives i de xarxes socials, ocupació de terres, edificis o espais públics, activisme judicial, queixes i peticions oficials i organització d'activitats educatives de la població, sabotatges, etc, mantenen una batalla diària amb el món del capitalisme, sempre de manera organitzada i ecològica.

Malgrat que tot el tema pugui semblar obvi a moments actuals, existeixen certs sectors que consideren el canvi climàtic absurd i que mitjançant mecanismes de negació en neguen la seva autenticitat. Aquests mecanismes es basen en la invisibilitat del procés, la desinformació i ignorància sobre el seu origen i final precís i la complexitat de les seves causes. Una raó també n'és la negació de la responsabilitat de la humanitat sobre canvi climàtic. Aquest refús ve acompanyat del silenciament d'estudis, de la pressió sobre els medis de comunicació més la manipulació d'informació. Proven de distanciar el problema, de treure-li importància, distreure'n la població i ridiculitzar-lo mitjançant el conservacionisme i l'escepticisme i, malgrat que certa part de la població visqui parcialment enganyada, cada cop més gent s'adona de les mentides i decideix desembenar-se els ulls.

Així doncs, encara que sigui una lluita difícil i dura i el nostre sistema energètic estigui ple de forats negres, el futur dels nostres fills i nets depèn de com gestionem la producció i l'ús de les energies que donen llum a aquest món.

Alessia Garnet & Fitch.