EL SO DEL DEURE
El sol començava a amagar-se rere la muntanya
del Tibidabo i uns núvols tristos i grisos amenaçaven de pluja aquella nit
primaverenca. Eros, Déu de l'Amor, sota l'aparença d'un noi qualsevol, entrà
dins la parada de metro d'Horta un cop finida la seva ronda diària. Esgotat de
regalar amor i felicitat se sentia solitari dins aquell rebombori d'hormones,
abraçades i petons que es bullia dins el vagó. Envejà, per un moment, a totes
les parelles que el rodejaven. Envejà aquells somriures, aquelles carícies,
aquelles mirades de complicitat, ... . Per què Déu no l'havia fet víctima
del seu propi do? Per què, justament ell, havia quedat isolat d'aquell tipus de
felicitat? Perquè havia quedat exempt d'allò capaç de donar lloc a incomptables
guerres i, alhora, a llargues i boniques treves? Perquè, precisament ell, era
l'únic exclòs d'aquell tipus de joia que no coneix ni límits ni fronteres?
Malauradament, mai trobava resposta alguna a les seves preguntes desesperades
i, malgrat això complia, sense excepció, les seves obligacions amb una
perfecció digna de Déus.
Fou aleshores, per primer cop, que caigué en
la seva pròpia trampa. La veié entrar al mateix vagó, freda i càlida alhora,
tan perfecta i preciosa com una gemma: ulls de maragda, pell de diamant i
llavis de robí; era l'harmonia en persona, la flor més perfecta del roser que
Eros hagués mai vist. Se li il·luminaren els ulls i un somriure creuà, per
primer cop en molt de temps, el seu rostre habitualment inexpressiu. Se li
ennuvolà la ment per uns instants mentre que les imatges s'aturaven, les olors
es congelaven i el temps s'alentia. Per unes mil·lèsimes de segon només existia
el rostre d'aquella noia dins el món d'Eros, un món on es trobava tancat i
sumit en un desesperat anhel de canvis i nous bris d'emocions.
Tot semblava idíl·lic i fantàstic fins que el
plor d'una noia ressonà dins la seva ment. El plor d'una jove en dificultats
sentimentals. El bram d'aquell qui busca amor entre una visió plena de negror.
El tipus de plor que Eros havia estat destinat a sentir des que no era més que
un nadó de quatre pams i, sense poder evitar-ho, el deure de proporcionar amor
als desafortunats el despertà de la seva fantasia. Ell no havia nascut per a
estimar. Potser en una altra vida en tindria la oportunitat, potser no, però
abandonà els seus somnis fugaços i fugí del vagó, com si l'hi anés la vida,
abans que aquella terrible temptació esdevingués massa insuportable. De nou, el
cartell d'Horta es mostrà davant seu i una capa fina de pluja el banyà de cap a
peus.
CRÈIXER
Les perles de diamant vessaven lentament sobre
el vidre, traçant nous recorreguts cadascuna com si de rius es tractessin.
Humitejaven suaument la finestra i el fred s'escolava subtilment a través del
gèlid material transparent, no trigaria a arribar a ella, en poc temps
aconseguiria penetrar dins la seva ànima i tot. No obstant, res semblava
preocupar-la, la seva mirada restava tan buida i distant que podria haver-se
estat morint per dins i ningú se n'hauria adonat.
Observava sense veure-hi la Barcelona que
s'empetitia sota aquell enorme núvol grisenc. Les imatges de la ciutat passaven
pel seu cap com si d'una pel·lícula antiga, en blanc i negre, es tractés.
Malgrat que coneixia i recordava perfectament cada petita cantonada i carreró
d'aquell paradís d'edificis moderns i contrastants la seva boca restava amb un
sabor indiferent, depriment. Sabia que es tractava de la seva vida però només
se sentia com una simple i irrellevant observadora de tots aquells successos;
com una tercera persona en comptes de la veritable protagonista.
Aquell hivern traïdor amenaçava Barcelona i
així ho feien també les seves pors i els seus temors més ocults mentre el cotxe
avançava per la entristida ciutat, traient fum sense cap mena de treva. Res
tornaria a ser igual, si acceptava aquell anell, per molts quirats de pur
diamant que portés. Si accedia a lluir aquella preciositat a la mà mai tornaria
a ser aquella noia tan il·lusa i incrèdula, infantil, somiadora i fantasiosa de
dies més joves i més dolços. Es veuria terriblement obligada a tancar aquella
finestra, amb clau si era degut. No tornaria a somiar amb aquell noi que venia
a buscar-la per les nits i que s'esmunyia d'amagat per la finestra. Mai
tornaria a mirar dins aquells ulls de mel tan desitjables per jugar a ser nens,
per jugar a ser feliços. Si acceptava aquella gràcil joia mai tornaria a volar
al país de les fantasies on tot, tot el que et puguis imaginar, formava part
d'alguna realitat. Altra vegada, la idea de tancar aquella finestra per sempre més
l'aterrava profundament i, aleshores, sense ni tan sols voler-ho, va recordar
aquelles paraules...
"Vine amb mi, vine amb mi al país de Mai
Més . "
"Però mai més és molt de temps... "
I les imatges del seu somriure infantil, tan
real com el plor d'un infant, es manifestaren al rerefons dels seus pensaments
i és que créixer mai li va semblar ni tan dur ni tan amarg ni tan cruel. Va
tancar els ulls mentre una llàgrima lliscava per la seva galta .
"He de créixer." I les portes a
aquella il·lusió, tan fictícia com real, es clogueren per a l'eternitat mentre
una nova vida plena de flamants tonalitats s'obria i es dignificava al seu
encontre.
LA BELLESA A LA VELLESA
Anys i panys feia que la Quimeta havia deixat
de ser jove. Les arrugues s'havien congregat una rere l'altra sota els seus
ulls, cansats de tant mirar i observar; als laterals dels llavis, cansats de
tant parlar i somriure; al front, cansat de tant pensar i rumiar; al cos, tot
cansat de tant vagar. La Quimeta vivia a l'habitació 215 de la segona planta de
la residència d'ancians Gira-sol. Feia ja tants anys que hi vivia que havia
arribat a oblidar què era no ser dins la residència. Els seus dies i les seves
rutines es limitaven als àpats, a dormir, llegir i poca cosa més a part de
l'eventualitat d'algunes visites dels seus nebots, qui venien més per obligació
que per sentiment.
Al cap
i a la fi, i ella ho sabia, la seva vida mai havia estat una vida de massa
plenitud, ni tan sols quan era jove. S'havia casat per conveniència amb un jove
del poble. Les famílies eren amigues i ja se sap com eren les coses en aquells
temps. El noi no li havia semblat mai ni lleig ni guapo, ni prim ni gras,
simplement no li havia semblat de cap manera. Sempre l'havia vist avorrit, com
si hi hagués alguna cosa que li faltava en ell, algun detall, quelcom
especial...fos com fos, el temps no trigà en apartar-lo de la seva vida i quan
la dura guerra se l'emportà, a ell entre tants altres, tornà a quedar sola,
sense fills, i sense expectatives de tornar-se a casar. La vida passà per davant
dels seus nassos a grans gambades sense mostrar cap mena de senyal ni marcar
cap mena de diferència en la Quimeta a excepció d'aquell inevitable desgast
físic. I sense remei, allà era ella, sense més que dos nebots poc eixerits i
una residència pagada per la seva assegurança de vida de viuda. De totes
maneres, ella no se'n compadia mai. De fet, no odiava ni una mica la seva vida.
Li agradava seure davant la finestra i observar el pas de les hores, la gent
passar pel carrer, els ocellets saltant de branca en branca, els petits
familiars de residents que jugaven al pati de baix i el moviment del sol que
arribava per un costat i marxava per l'altre dia rere dia. Amés, cada matí veia
passar a una dona que tindria la seva mateix edat pel carrer, malgrat que al
contrari que ella, gaudia d'una envejable agilitat i agudesa. Se la veia inclús
maca. Cada matí, passava per davant i li dedicava un somriure a la Quimeta, que
tímidament se sentia humiliada per la seva situació i no trigava en fer córrer
les cortines. I així era que cada matí la Quimeta esperava veure-la passar i
rebre el seu encantador somrís, fins que un dia la saludà i la seva veu la
sorprengué: a diferència del que pensava, la veu d'aquella dona sonava tan
cansada i trista com la seva pròpia, però la vivor amb la que l'emprava la feia
sentir ben petita.
Des d'ençà, que cada matí es repetia aquella
nova rutina. La Quimeta es llevava i l'esperava fins que la senyora apareixia,
se saludaven i xerraven una estona. Un altre matí la Quimeta va voler veure-la
més de prop per comprovar si realment es conservava tan bé. "Pugi, Senyora
Rosa, pugi!" li cridava. Però ella sempre deia que no, que no la deixaven
els cuidadors i que amés no disposava de temps, fins quan la Quimeta tingué una
idea: es deixaria anar la seva llarga cabellera
per a que la Senyora Rosa pogués pujar, i així pujava, per la porta del darrera
i entrant pel balcó de la finestra. Xerraven durant llargues hores, xerraven i
xerraven i mai en tenien suficient, les dues àvies, ja que els anys que sumaven
eren llargs i desbordants de vivències i creences. I cada matí la Quimeta es
deixava anar la cabellera per a gaudir durant unes poques hores de la companyia
de la Senyora Rosa fins al moment en que un ensopit dia aquelles visites
fortuïtes s'aturaren i la Senyora Rosa deixà d'aparèixer cada matí per aquell
carrer de passes vacil·lants. Els dies de la Quimeta esdevingueren buits de
nou, irrellevants i fatigosos. De cop, se li escaparen les ganes de viure, se
li escapà aquella simplicitat amb la que observava la seva vida i aquella
desesperació de la gent gran començà a prendre control dels seus pensaments. Un
bon dia però, sense previ avís, les infermeres li digueren que hauria de
començar a compartir habitació i a despit de les seves queixes instal·laren un
altre llit i li portaren a la nova companya. Per la porta entrà una vella
eixerida i riallera. -He esperat una vida per trobar-te, no podia perdre un sol
dia més.- I allò que sempre li havia mancat en la seva vida fou obtingut pel
raig de sol més inesperat que mai s'hagués pogut imaginar.
Alessia Garnet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada