Un Peter Pan perdut al Segle XXI: Quart capítol.

Quart capítol

"Avui fa un dia massa lleig. És com si algú hagués agafat un pinzell esfilagarsat i amb pintura grisa hagués sumit el cel en una cortina de grisos persistents i impenetrables, en una capa sòlida i opaca del color de la buidor. Avui tan sols tinc ganes de fondre'm sota els llençols i llevar-me l'endemà, només quan els raigs de sol m'acaronin la pell i m'enrojolin les galtes. O potser, potser només voldria tenir-te aquí per fer un cafè i escoltar les teves fantàstiques històries mundanes carregades de boniques paraules transcendents.

La veritat és que no sé ni com, ni perquè ni el moment precís en què ha succeït però sé, amb total fermesa, el què ha passat. He caigut del núvol i et juro, pel cel i tots els seus àngels, que ha sigut com relliscar i caure a terra un dia de pluja. Tot ha passat ràpid, molt ràpid. Ni me n'he adonat que ja era allà, mig trencada, sobre el terra gèlid d'aquesta Barcelona, he sentit la coïssor a la galta i la fredor dins el cos i ho he entès tot de cop. M'he permès desitjar-te, m'he fet vulnerable. Un altre cop. Tinc tanta por que m'he quedat paralitzada."

Els dies passen, les setmanes i al final els quaranta-cinc dies transcorren en un obrir i tancar d'ulls. Pensava que trobar a faltar a algú a qui havies conegut durant tan poc temps era impossible, deixa’m advertir-te: no ho és. Ni jo m’ho creia.

L’últim Skype, te’l pots imaginar: impacient, nerviós, tímid, “tinc ganes de veure’t”, “ets de les primeres coses que vull fer en quan posi els peus sobre Barcelona”, “estaré nerviosa”, “jo no, en tinc masses ganes”, “fins d’aquí unes hores”, “promet-me que mai tornarem a fer skype”, “ens veiem aviat”. Els pip-pip de la trucada que n’anuncien el final. Vam penjar i, efectivament, va ser l’últim cop que vam parlar per videotrucada.

Bé, està clar que el meu Peter Pan ja estava de tornada. Cada fibra i petita cèl·lula del meu cos n’era conscient. Recordo el neguit, les pors, les inseguretats, els desitjos, les ganes, les ànsies, els nervis. Uns nervis terribles que se m’havien posat dins el cos i no tenia ni la més remota idea de com fer-los fora. En poques hores el seu avió aterraria a Barcelona i tota la fantasia que havíem forjat gràcies a la distància s’hauria esfumat i tocaria ensenyar-li a la realitat allò que havíem creat. Calia posar cares, noms, paraules, sons, matisos i sensacions a allò que havíem estat esperant durant quaranta-cinc dies. Ho aconseguiríem? Seria tan perfecte com ho havíem imaginat? Les nostres idees encaixarien dins la realitat imminent? Com pots veure, massa preguntes, massa incerteses, massa tot però, tot i així, estava tan contenta que ni el més petit esdeveniment me’n podria haver distret!

No cal que descrigui el salt que em va fer el cor quan em va dir que ja era a Barcelona i que es moria de ganes de veure’m. Només quedaven unes poques hores per a que allò se succeís, per a que arribés aquell moment tant esperat i desitjat. Costava de creure que, per fi, tots dos tornéssim a trepitjar el mateix sòl, a respirar el mateix aire, a contemplar el mateix horitzó. Era estrany pensar en com de diferent seria tot a partir d’aquell moment.

A vegades, quan desitgem molt, molt alguna cosa no ens adonem que l’estrenyem, la idealitzem i l’exprimim tan de pressa que ni ens en adonem. Això, en certa manera, és el que ens va passar a nosaltres: la fam que teníem l’un de l’altre ens va impedir entreveure la tempesta que s’acostava. Sempre he pensat que l’amor és bo, és tranquil i suau, en canvi, la passió és forta, immoral, capaç de tot, sense límits. D’acord, és obvi que si no hi ha una mica de passió, les coses no valen la pena però quan n’hi ha un excés, la passió pot ser pitjor que una bomba nuclear: només cal el mínim detonant per a que tot salti en l’aire i quedi resumit a un munt de brases coents i cendres punyents. Sí, amic meu, nosaltres desbordàvem passió per tot arreu i, tal i com pertoca a tot Nen Perdut, de res va servir tot allò que haguéssim pogut originar, quan es tracta de Nens Perduts no hi ha res a fer un cop la metxa ja s’ha encès i, creu-me, aquesta feia ja un temps que començava a cremar.

Perdona, com hauràs pogut comprovar tinc una forta tendència a divagar, és el que té gaudir d’una ment dispersa i peculiar com la meva però l’últim que voldria és avorrir-te així que mans a l’obra, que encara queda molt per teixir d’aquesta història.

Què em poso? I el cabell? Però a ell li agrado tal com sóc. Ja m’ha vist amb ulleres, adormida, cansada i de totes les maneres. (Potser massa skypes i tot) Si m’arreglo massa ho notarà i sinó potser no li acabo d’agradar, etz, etz, etz. Tots ens coneixem aquests dilemes mentals al moment abans de sortir de casa. D’acord, manca de tota importància possible però em fa gràcia poder recordar-ho. Pantalons “straw fit” negres, botes marrons casual amb una mica de tacó per dins per no ser gaire més baixeta que ell, samarreta de tirants i jersei gris a sobre, jaqueta “militar” beix, bufanda granat, cabell llis i maquillatge discret, llavis lleugerament acirerats (m’agrada tenir sempre una mica de color als llavis), colònia Cacharel “Forbidden Kiss” i un somriure permanent. No ens oblidem dels nervis que es claven com agulles a la pell, no em van abandonar ni un sol segon.

“Perdona, la meva mare m'havia segrestat i volia comprar-me roba però ara ja he arribat a casa. Ja puc quedar. On ets?”

“Per aquí a prop. A casa un amic, estava fent temps. Vinc?”

“Sí, vine. Quedem dalt de Rogent en deu minuts?”

“Perfecte. Estic nerviosa.”

“No ho estiguis, jo tinc ganes de veure’t”

“I jo. Fins ara.”

Txan-txan! Recordo el que em va dir feia un parell de dies:

“Quan torni i et vegi el primer que faré serà donar-te un petó. Sí, sí, no intentis convèncer-me del contrari perquè no ho aconseguiràs. El faré un petó sí o sí.”

Ja t’he comentat que és un noi molt despistat, veritat? Bé, és això o el nerviosisme el va trair.

A mesura que m’acostava al punt de trobada els batecs del meu cor anaven in crescendo i les galtes anaven enrojolant-se de mica en mica. El vaig veure, allà palplantat, segur que estava mort de vergonya, per molt que ell no m’ho hagi volgut confessar mai, n’estic completament segura. Em va mirar, crec que vaig apartar la mirada, vaig esperar a que la distància entre ambdós fos tan curta que no hi hagués altra opció que mirar-lo directament als ulls.

Sempre he tingut un problema amb les mirades. M’intimiden. Els ulls de les altres persones clavats en mi m’empetiteixen, em fan sentir menuda i indefensa, sempre m’ha passat i no sé ben bé perquè però sóc incapaç d’aguantar la mirada directa d’algú durant gaire més de pocs segons. Tinc la sensació que potser és perquè, al cap i a la fi, sóc força transparent i temo que em puguin llegir, seguir, desencriptar i despullar a través de la mirada. Potser és per això que no m’agrada que gent en la que no confio m’esguardi directament als ulls, perquè tinc por que descobreixin les coses que passen pel meu cap. Podria ser això, podria ser per un altre motiu..., però bé, més val que continuem.

Què fa? Perquè es fa el distret? S’acosta com d’amagat, com si no em conegués i em diu per sota el nas: “Perdona, vens molt sovint per aquí?” Em guinya un ull, somriu. Estic massa nerviosa com per seguir-li el joc, vull aquell petó directe que m’havia promès. L’hi robo directament, no m’agrada esperar, gens ni mica. Si una cosa no sóc és pacient. I encara més desprès de quaranta-cinc dies. I ara, si t’he de ser sincera, he de confessar que va ser un petó estrany, descoordinat en certa manera. No se l’esperava i jo no esperava la dilació d’aquell petó. Ens somriem. Que estrany i curiós! El pla era baixar a veure el mar, el mar que tant havia trobat a faltar mentre havia estat al Nord. Així doncs, comencem a baixar per Rogent: un carrer familiar, un carrer de barri, un carrer típic de poble, un carrer que sense dur-te enlloc desemboca a tot arreu, on hi veus cares conegudes, fanals que amaguen records i racons secrets que guarden històries passades. M’agrada aquest carrer, tinc intenció de forjar-hi moltes memòries, pocs no són mai suficients. Al principi una conversa tímida, amb moltes rialletes i bromes fàcils per alleugerir el pes de la pressió que sosteníem sobre els nostres caps. Seguidament, converses una mica més series, un xic més profundes, més del nostre estil. Desprès mirades dissimulades i expectants, somriures inevitables que s’escapaven enmig d’un silenci, que admetien vàries coses: alleugeriment, felicitat, agraïment, il·lusió, volença.

A cada semàfor ens quedem encarats, fitant-nos nerviosament. Tots dos tenim ganes de fer-nos algun petó però som desertors dels tòpics (tots dos) i rebutgem la idea de ser una parella més deambulant acaramel·lats i malgastant petons en cada petita ocasió que ens brinda el camí. No, nosaltres som diferents, n’estic segura. Perdona, n’estava segura.

No va ser fins que no vam arribar a baix de tot, havent passat per la Rambla del Poblenou i plantant-nos davant el mar. El cel ja havia enfosquit. Era desembre i les hores del sol ja eren curtes, mandroses i llunyanes de nou, així que una suau i freda brisa marina acariciava l’escena: tots dos recolzats sobre la barana de metall que separava l’aigua i la sorra del passeig marítim barceloní. Tots dos contemplant com les onades anaven i venien banyant la nostra terra. Per fi, la mateixa. Veig com absorbeix l’escena, com la degusta, com deixa que es desfaci al seu paladar. “M’encanta”. És com jo, no ho pot evitar. Quan ja ha empassat aquell instant em mira, em somriu i em porta cap a ell. Se’m queda mirant i el més curiós de tot: la seva mirada no em preocupa, no em fa sentir petita; m’omple. Ens mirem, parlant sense dir res, ens recordem totes les converses que hem mantingut mentre ell era fora sense pronunciar una sola paraula, ens assegurem que per fi estem junts, que potser el moment és l’esperat, el correcte, que potser no caldrà buscar més i deixem que les distàncies entre els nostres llavis deixin d’existir per complert. Ens fonem en un petó que feia temps que exigia sortir a la llum i deixem, per un moment, que el món sigui conscient de la nostra existència. Ens permetem un minut d’egocentrisme, un instant d’inexcusable justificació. Ens permetem oblidar cada ferida que la vida ens ha fet i, per un moment, decidim fruir en el moment, l’adelitem i l’exprimim fins a quedar-nos saciats. Oh Barcelona, espero que en fossis plenament conscient perquè aquell, estimada, va ser un gran petó i és l’únic que em nego a oblidar.

Te verso.

We aimed for wings

but we were wrong

we were mislead

by our naïve instincts.

I trusted you deep

but you never could

do stand the fear,

the dread that grew

inside our sin.

We made LOVE

but we forgot

that we were

nothing but

burning coal,

broken pieces

of a senseless world

simply made of

hopeless souls,

sadly cracked

and full of worms

only awaiting

for one last strike

and maybe hoping

that we might not fall

this time at all.

Alessia Garnet

Un Peter Pan perdut al Segle XXI: Tercer capítol.

Tercer capítol

Tots coneixem el famós tòpic de les relacions a distància, no cal fer-ne gran esmena. Són difícils, doloroses, acostumen a acabar malament, donen lloc a gelosies, recels, desconfiances, etc. Però la nostra mai va ser una relació a distància. Érem única i simplement dues persones que se sentien atretes l'una cap a l'altra igual que un còdol se sent atret pel terra a mesura que s'enfonsa dins l'aigua de la bassa, rodolant lentament, tentinejant, ballant. Era com si, senzillament, ens estiguéssim deixant portar pel pes de la gravetat i ens deixéssim caure, sense preocupacions, en l'abisme d'un món idealitzat, un món nostre on, malgrat els quilometres que ens separaven, tan sols hi érem ell i jo. El temps, la diferència horària, la distància eren només factors aleatoris dels quals en podíem obviar i ignorar l'existència. En realitat, durant el temps que va durar, ho vaig considerar una sort immensa: tenir l'oportunitat de conèixer una persona d'aquesta manera, sense l'obligació moral d'haver d'obrar de cap manera particular, simplement actuant de manera natural perquè, al cap i a la fi, l'únic que fèiem era parlar, conversar, preguntar, explicar. Teníem una fam insaciable per saber més i més, per fer riure, per arrencar somriures. Era bonic, molt. Era, d'alguna manera, pur i desinteressat.

Al principi tot era més formal, es clar. Però la formalitat va ser una barrera massa fàcil de trencar. No calia ser corrent ni aparentar normalitat, no calia fingir. La formalitat no tenia cabuda en les nostres converses ja que, enseguida, vam crear el nostre propi llenguatge, lliure del que pensés la resta del món, lliure de cadenes. Quan parlava amb ell, inconscientment, desconnectava la majora de filtres que la societat tan incansablement imposa i, durant una estona, era com somniar desperta. M'encantava llevar-me d'hora pels matins i encendre el mòbil tan sols obrir els ulls, descobrir que m'havia desitjat bon dia o sorprendre'm quan m'havia parlat al tornar d'alguna festa, que havia pensat en mi i m'havia enviat algun missatge bonic. M'arrancava un somriure. Molts. Tants que recordar-los em mata. Em donava forces per llevar-me del llit, vestir-me i anar a classe quan el sol ni tan sols s'havia alçat sobre Barcelona. Em donava forces per fer i carregar amb tot, absolutament tot. Potser, si me'n donessin l'oportunitat, tornaria a aquest punt on tot era tan idíl·lic, en que el simple fet de rebre un missatge seu m'il·luminava el rostre, en que les seves paraules em semblaven suficient per viure. Crec que si m'haguessin tret l'oxigen en aquell moment ni me n'hagués adonat, en canvi, sense les nostres converses m'hagués asfixiat.

D'acord, sona tot molt dramàtic però, perdona'm la ingenuïtat, mai havia conegut a ningú com ell. Ningú que encaixés en mi d'aquesta manera. Parlar amb ell era alliberar-me, era com tornar a casa després del pitjor dia de la teva vida i estirar-te al llit, assaborint l'escalfor i la comoditat d'aquest. Mai m'havia sentit compresa d'aquesta manera, mai havia compartit els meus somnis amb ningú d'una manera tan pròxima. Era com si les idees que habitaven el meu cervell existissin també dins el seu, amb les mateixes formes, els mateixos colors i les mateixes olors.

Recordo que de tant en tant ens enviàvem fragments que escrivíem en els nostres moments de reflexió individual, que els compartíem l'un amb l'altre perquè..., perquè simplement tenia sentit fer-ho. A vegades, rellegeixo les coses que ens enviàvem però prego que em perdonis, estimat lector, suposo que entendràs que no en posi cap de les seves, no voldria ofendre'l, si mai arriba a caure en el delicte de llegir la meva narració.

"A vegades, quan entro al metro pels matins, del tot atrafegada, me n'adono que es dóna un fenomen molt curiós del que poca gent és conscient.. Miro al meu voltant i veig que hi ha gent que, malgrat la pressa matinera, es passa hores arreglant-se al matí: escollint la roba que més prims i estilitzats els fa semblar, els colors que més ressalten els seus ulls, la seva pell o el seu color de cabell, les sabates que els fan les cames més maques, el maquillatge que més amaga els seus defectes, més perfectes i més "normals" els fa semblar i en si, empastifant la imatge d'allò que realment són. Ho trobo estúpid, extremadament estúpid. No s'adonen que, en realitat, un acte amable de bona fe, una paraula afectuosa o un somriure aporten mil cops més bellesa que tot el maquillatge que es puguin posar en un conjunt d'incontables minuts matiners."

Recordo aquell matí, era al metro, anava distreta mirant a la gent del vagó i em va sorprendre veure la majoria de noies curosament maquillades, amb modelets pensats expressament per a causar bona impressió, preocupades del seu aspecte i enganxades a la pantalla del seus mòbils. Recordo la sensació que em va deixar al cos. Em vaig sentir descuidada al seu costat però, tot i així, jo calçava un somrís d'orella a orella i em sentia bé, despreocupada, lliure. Anava rumiant sobre tot això quan, al passar la targeta per entrar a l'andana del tren vaig veure com a un noi se li queia la cartera al passar a prop meu. El noi anava del tot distret, segurament anava tard, anava amb les presses i ni se'n va adonar. Quedava un minut pel meu tren però no vaig poder estar-me'n d'anar corrent cap a la cartera, recollir-la i perseguir-lo fins a atansar-lo a temps. No puc descriure amb paraules la cara del noi quan va veure la seva pertinença a les meves mans però la gratitud amb la que em va mirar em va deixar parada, em va fer increïblement feliç. Tampoc cal que et digui els pensaments que va desencadenar en mi aquell insignificant instant. Pots tastar-los al paràgraf de sota. De fet, fes-ho. Impregna-te'n. Deixa'ls desfer-se al teu paladar. Quan hagis acabat, et convido a continuar. Si has arribat fins aquí deu ser per alguna raó així que no t'entretindré més. Continua però, abans, deixa'm regalar-te aquestes cursives.

"A vegades busquem la bellesa on se'ns diu que es troba: en grans obres arquitectòniques, edificis modernistes, peces d'art que valen trilions i idees contemporànies que amb prou feines arribem a comprendre i és que, la veritat, no ens en adonem que la bellesa, en realitat, es troba en petits i diminuts instants quotidians que potser a ulls d'un tresorer són tan valuosos com un gra de sorra però que, a ulls d'un cor, són tan immensos com tot l'univers i més enllà. Així mateix, com venia dient, la bellesa es troba en un somriure, en una matinada anormalment groguenca, en un monyo despentinat, en un acte d'amabilitat, en una paraula furtiva, en una broma tonta, en una nit curta, en la brillantor d'una mirada, en el badall d'un nen o en la llàgrima d'un ancià entre mil i una coses més. Al meu entendre, la bellesa no pot estar descrita..., pel que fa a mi, aquest concepte manca de tot significat possible. La bellesa és allò que t'inspiri un pensament bonic, que et doni ganes de sumar-te a una causa, que et doni forces per suportar el dolor, que t'il·lumini un dia gris, que et regali ganes d'ajudar i de ser útil i que, per sobre de tot, et faci voler viure. La bellesa resideix en allò que et faci ser millor, en allò que et sàpiga enlluernar el rostre inclús quan el dia sigui fosc com la nit."

Prosseguint amb el meu relat, el següent és dir-te que dels missatges de mòbil vam passar, ràpidament, a les notes de veu i, seguidament, a les vídeo-trucades, al famós Skype. Tan bon punt vam començar, no vam parar. Mai se'ns acabaven les coses a dir. Parlàvem sobre els nostres anhels, ens explicàvem el nostre dia-a-dia, ens queixàvem de les coses que ens succeïen (ell, principalment, del maleït temps del Nord), parlàvem de quan érem petits, de viatjar, de l'actualitat, de literatura, de menjar, d'escriure, de projectes, de somnis, de pors, parlàvem del que fos i, sempre i sense excepcions, ens hi podíem passar hores.

Al principi, les converses duraven al voltant d'una hora però, a mesura que passaven els dies, les conversacions s'allargaven i s'allargaven i no veiem mai el moment de "penjar". Tant era que fos tard, que haguéssim d'anar a sopar o a alguna festa, que a l'endemà ens haguéssim de llevar ben d'hora. Per aquell aleshores, l'únic que ens importava eren les paraules que pronunciaven els llavis de l'altre, les mirades que confessaven sentiments engabiats, els xiuxiueigs que amagaven desitjos impronunciables. He de confessar que, més d'un cop, em vaig quedar embadalida observant-lo mentre parlava, mentre revelava alguna tímida idea, em relatava alguna anècdota divertida o em parlava sobre curiositats que només ell sap. També recordo haver-nos enxampat, mútuament, somrient sense motiu aparent més d'un cop, mentre ens escoltàvem encisats, mentre ens observàvem amb fascinació. M'enrojolo només de pensar-hi, t'ho prometo. Però, si t'he de ser sincera, tornaria a fer-ho, en pots estar ben segur. Tot plegat, almenys, fins a aquest punt.

Hi havia nits en que em quedava del tot pensativa i no aconseguia adormir-me, pensava en el que em deia, en les nostres petites confessions, en el que tot allò començava a significar per mi. Rumiava sobre la seva manera de ser i parlar, sobre la seva manera de pensar i, com a bona escriptora, no me'n podia estar de provar d'ordenar el caos de lletres que nedaven dins el meu cap i intentar posar-les escrites en paraules.

"Parlava d'ell com si es conegués a la perfecció o potser era més com si en conegués la descripció de memòria i, tot i aixi, tot i la franquesa que semblava emprar en les paraules jo hi entreveia un punt de flaquesa. Veia com intercalava característiques bastant antagonistes, com si ell mateix, sense adonar-se'n, es confongués de personatges. Era clar, als meus ulls, que intentava confondre a la persona que tenia al davant. Tanta seguretat i ambigüitat alhora no podien ser i coexistir d'aquella manera. Almenys, jo, sabia amb certesa que aquelles paraules amagaven alguna cosa més enllà del que deien. Vaig decidir callar i escoltar-lo, observar les seves paraules, observar la nineta dels seus ulls i imaginar quina raó podia portar a una persona tan bonica a parlar d'aquella manera tant potent, franca i alhora mancada de quelcom invisible a la majoria de persones: un bri d'ànima malmesa. Havia decidit amagar el seu jo real rere un personatge fictici al que crec que d'alguna manera idolatra, crec que es protegeix...de mi, del món o bé d'ell mateix."

-Digues alguna cosa, si us plau.

-És que no sé que dir. M'has deixat sense paraules.

-De veritat?

-Sí, de veritat. Mai, cap noia ni ningú m'havia dit res així.

-Mh, començo a sentir-me culpable.

-No ho facis, és només que, m'acabes d'arrencar un tros important d'armadura.

-Bé i això és bo o dolent? Jo no pretenia...

-No, és bo. És increïble, mai havia conegut a cap noia com tu.

-Ni jo a cap noi com tu.

-No sé d'on t'he tret.

-Cada cop queda menys.

-Sí.

Missatge a part, mentre ens quedem en silenci, contemplant-nos, assaborint el moment. Per sota la vídeo-trucada, per missatge escrit simultani a la videoconferència:

Ell: "Ara mateix et faria un petó. En realitat, no. Te'n faria molts"

Jo: "Em deixaria. Mil vegades sí. "

Davant la càmera: els dos somrient com idiotes.

D'acord, tranquil, controla les possibles arcades que et pugen des del ventre. Mare meva, ho escric i t'entenc però si hi penso..., si hi penso em desfaig i m'enamoro. De nou. Recordo tants moments amb tanta claredat que em fa por oblidar-los algun dia.
Però ho faré. Sé que ho faré, de la mateixa manera que ara em forço a oblidar els seus petons, els seus llavis sobre els meus, sobre la meva galta, sobre les meves mans, sobre el meu coll, el meu pit, la meva ànima.

"És obvi al meu entendre que, ningú excepte els Nens Perduts pot entendre o, com a mínim, percebre aquestes connexions que, en aparença etèria, existeixen entre les nostres ànimes. Per aquesta raó, la manera en la que em perdo dins la bellesa de la seva pell resulta imperceptible per a la majoria de mirades innocentment ignorants que habiten sobre la faç de la Terra"

A vegades intentava no parlar-hi tan sovint, intentava absentar-me i desaparèixer una mica. Tenia aquella terrible sensació que, des d'algun lloc remot del meu cor, em deia que com més compartís amb ell, menys en quedaria i jo..., jo només volia disposar d'ell indeterminadament. Pot sonar egoista, infantil o, fins i tot, pretensiós però no ho era. Repeteixo: era pur, era bo. Tot i que, en realitat, vaig saber que estava jugant amb foc en el precís moment en que vaig començar a adormir-me pensant en ell i a despertar-me amb el seu nom escrit als llavis.

Pot semblar exagerat, de fet, a mesura que ho escric penso en la possibilitat que tot això resulti apegalós i ho vaig rellegint desitjant que no ho sigui però és com ho sento, és tal i com surt, curosament exprimit, dels meus pensaments, dels meus records i els meus sentiments.

Podria ser que fos perquè som joves i ho vivim tot d'aquesta manera tan intensa però, realment, crec fermament en la teoria dels Nens Perduts ja que, de cap altra manera, puc entendre l'avanç dels successos, la guerra i el tràgic final i és que si tot això només és una història més, un anècdota de la meva vida, un efímer enamorament de la joventut més val que deixi aquí la meva narració i tot el que hi té a veure.

Un Peter Pan perdut al Segle XXI: Segon capítol.

Segon capítol

M'agradaria oblidar que t'he conegut.
Sí, tant de bo ho pogués oblidar.
M'agradaria poder tornar-te a conèixer,
tornar a veure't per primera vegada.
Tornar a sorprendre'm amb tu de nou
i cometre el delicte de provar els teus llavis.
Mil vegades més i mai, mai, mai
recordar com d'increïble ets.

Bé, ara ja saps com comença tot, veritat? Potser aquest va ser el moment més àlgid. O no, potser no, preferiria deixar-te jutjar a tu mateix pels fets així que, sense ànims d'allargar-me en el mer intent de fer-te reflexionar, continuaré amb la història: despullant als personatges, despullant ànimes que s'amaguen rere disfresses teixides a mans del convencionalisme.

El més graciós de tot plegat, com he esmentat a priori, és que els dos érem monitors d'esplais diferents i al dia següent, malgrat la ressaca i la falta de son, tocava fer bona cara davant els nens i, el pitjor de tot, fer-ho davant de tots els monitors dels esplais del barri ja que, com he mencionat, eren les Festes Majors i el barri bullia amb tota mena d'activitats.

Va ser fàcil veure'l. Somreia i agafava de les mans a un parell d'infants que se'l miraven i se l'escoltaven bocabadats. Els feia ballar al ritme d'una cançó que deixava bastant a desitjar però ell la ballava com si fos la seva cançó preferida. He de reconèixer que aquella imatge em va fer riure i em vaig oblidar de la migranya post-festa que duia a sobre per uns moments. Diria que les nostres mirades es van creuar, que se'ns van dibuixar uns somriures tímids a les cares però vaig apartar la mirada tan ràpidament que no n'estic segura. Crec que, a estones, ens perseguíem visualment, atents al que feia l'altre però, davant dels nens i tothom, aquell va resultar ser un escenari bastant difícil, per no mencionar que ni tan sols sabíem que venia rere lo succeït la nit anterior. Es clar, no ho entens, tota aquesta incertesa.., m'he oblidat del detall més important: ell, ni tan sols estava vivint a Barcelona, només era aquí per tres efímers dies. Tan sols estava fent una breu visita a la seva ciutat, a la família i als amics que hi havia deixat al marxar d'Erasmus al Nord del globus terraqui. Sis mesos passant fred, sis mesos dels quals ja n'havien transcorregut quatre i mig. Suposo i espero que sàpigues fer el càlcul i arribis a la conclusió correcta però, per si es donés el cas que no, et facilito la resposta: per sort o per desgràcia, mancava un mes i mig per a que ell tornés a viure a Barcelona i deixés enrere i ben lluny aquell paradís del Nord on la gent està feta de gel i el sol de porcellana. Tres dies i adéu. Què haguessis fet tu? Et diré el que vaig fer, vaig agafar i amb els meus dos ovaris i davant de tothom, vaig anar a parlar-li quan ell i els seus companys es disposaven a marxar.

-Ei! - es gira, desconcertat. Em veu, obre els ulls, s'atura i ve cap a mi vergonyosament.7

-Ei, hola, què tal? - Diu, nerviós.

-Bé, bé! Jo.., volia dir-te que, bé que m'ho vaig passar genial ahir i res, que bon viatge! - Somric. 

-Sí, jo també però... no ens veurem aquesta nit? Hi ha aquesta festa a... -

-Ah sí, sí la festa. Bé, sí, suposo que hi aniré. -

-Perfecte doncs, ens hi veiem eh. - Somriure, somriure, rossor que puja a les galtes, la seva esquena, les passes que el separaven de mi. Un genial públic espectador observant l'escena. Vaja. "Pillats". La festa. Es clar.

Pensaràs que vaig ser molt valenta, "¡ole tú!", bé doncs, et confessaré que ni jo mateixa sé d'on va sortir aquell impuls, aquella gosadia. Jo no sóc així o almenys mai he cregut que ho fos però mira, a vegades a la vida ens sorprenem a nosaltres mateixos. Suposo que en aquell moment vaig pensar "ara o mai" i vaig decantar-me per l'ara. Ho hauríem de fer més sovint, molt més sovint això de decantar-nos per l'opció arriscada i no per la segura. Pensar menys en el "i si..." i més en el "si no ho faig, mai ho sabré". Figura't, amic meu, que si no m'hagués aixecat en aquell moment davant de tothom segurament dins seu no hagués nascut aquella veueta que li va dir "Mare meva, ho has vist? Què fort! Aquesta noia els té ben posats. Aquesta noia... d'on ha sortit?!"

No intento insinuar res. Ho dic clarament: arrisca't. De totes maneres no dic que cometre bogeries sempre doni bons resultats. També té la capacitat de desencadenar una sèrie de conseqüències inevitables i és quelcom que cal tenir present però, si més no, pensa en el que es pot perdre i en el que se'n pot treure. No crec que valgui la pena repetir-me en els meus arguments però, el no sempre el tindrem, per què no lluitar pel sí?

D'acord, no m'entretinc més, sé que vols saber com continua el relat però, t'he d'advertir, no et facis gaire il·lusions. Aquesta no és, per res del món, la típica història d'amor on "noi coneix noia i (...), i la mare que els va fer a tots." No ho és, em sap greu decepcionar-te, així que si això és el que buscaves, et convido a abandonar la lectura en aquest precís moment. Veuràs, estimat lector, preferiria deixar-te amb la curiositat i un lleu disgust al paladar que no amb la decepció del temps perdut.

Segueixes llegint? Genial. La nit, sí, la nit. Recordo que va haver de demanar el meu telèfon a un amic, ja que, la nit anterior i al migdia, amb tot, se n'havia oblidat. Aquest Peter Pan meu, com ja aniràs observant, és un personatge un pel despistat però, no t'amoïnis, la perspicàcia i la intel·ligència en resten tot el pes. Em va enviar uns missatges de disculpa (excuses per tenir en possessió el meu número) i, amb el pretext, vam anar parlant tot el vespre. Parlàvem, sobretot, a mesura que s'acostava la nit, a mesura que la fam d'aquell segon encontre anava creixent i a mesura que l'emoció de la incertesa augmentava amb el pas de les hores i l'ascens de la lluna al cel. Tenia tantes ganes de veure'l i descobrir com seria: si correspondria a les primeres sensacions que n'havia tingut, si m'hauria equivocat i només seria un noi més a afegir a una cua, ... . Un fotimer de possibles desenllaços tenien lloc al meu cap i els minuts passaven i el moment, per descomptat, s'acostava a grans gambades.

"Estem sopant, en breus baixarem".

"Genial, jo ara estic a casa un amic per aquí a prop"

"Però baixareu?"

"Sí, es clar!"

"Ja hi som"

"Jo encara sóc aquí dalt, estic insistint en baixar... No em fan gaire cas."

"Baixa, jo estic aquí."

"Ho sé, vull baixar. Mira, ja està. Ara venim."

"Perfecte, em busques?"

"Sí, ets alt, suposo que et veuré ràpid"

"Ja hi ets?"

"Sí, acabem d'arribar."

"No et veig, per on pares?"

-Hola! - es gira, sobresaltat. Somriu. Quin somriure tan bonic. Moment de silenci. Dos petons? Abraçada? Els seus llavis m'estan buscant... als llavis? Bé, merda, què fem? Dos petons estranys, forçats, una rialla nerviosa. Em mira, els seus llavis segueixen cridant-me. M'acosta per la cintura. Em besa. Gràcies a Déu. Quins llavis, es pot trobar a faltar un petó així en tan poques hores?

Sí. Sempre he pensat que els petons són quelcom màgic, bastant inexplicable. Hi ha petons que no tenen cap mena de gust, petons del tot insubstancials. D'aquells que, acte seguit, només separar-ne els llavis et fan voler donar mitja volta i anar-te'n per on has vingut. N'hi ha d'altres que són divertits, que són com una mena de joc. A veure qui aguanta més, quina llengua és més trapella, qui mossega el llavi inferior a qui, qui xucla amb més força i qui prem amb més insistència el moment d'aquell petó. En canvi, hi un últim tipus de petons que és molt difícil d'explicar. És com sadollar una set insaciable, com apagar un foc roent, com assaborir un tros de cel enmig d'un infern. Són petons que no es fan amb la boca, sinó amb tot el cos. Petons que dones des del fons del teu cor, que recorren cada part del teu ser fent-te pessigolles i et fan sentir com si alliberessis una mena de necessitat de la que ni tan sols coneixies l'existència.

Bé doncs, aquest no va pertànyer a cap d'aquests tipus. El nostre va ser un petó de comprovació, de reconeixença, de pregunta. "Ets tu? Ets la mateixa noia que ahir em va deixar sense paraules? La que vol ser escriptora i viatjar per tot el món? Ets la que, a base de paraules, em va dibuixar i arrencar somriures? " El meu deia que sí. "Sóc jo. I tu? Ets el noi que ahir em va demostrar que les meves idees no són pas tan estranyes? El noi que vol descobrir tots els racons d'aquesta Terra i escriure sobre ells? Ets tu el noi que ahir em va descobrir un últim bri d'esperança, un bri de llum que pensava que havia perdut? El noi que em va deixar sense paraules a base d'idees d'or i cotó fluix?" Els nostres llavis no paraven de dir que sí, d'afirmar el que ja sabíem. No va ser un petó curt, tampoc llarg. Està clar que tampoc va ser el darrer petó d'aquella nit. I t'avanço, malgrat t'ho puguis imaginar, que està lluny de ser l'últim petó d'aquest relat però, el que sí puc confessar és que, si bé no va ser l'últim, va ser el petó més innocent de tota aquesta història. La innocència és relativa, costa de definir. Te'n parlaré més tard, de moment m'agradaria, com a mínim, arribar fins al moment en que ell se'n torna cap al Nord i ens abandona a mi i a Barcelona un segon cop.

Vam passar la nit junts, allà voltant per les proximitats del concert, fent-nos petons (del segon tipus principalment, alguns del tercer també), parlant, coneixent-nos, indagant en les nostres vides respectives. Sembla mentida que el temps pugui passar tan ràpid quan estàs amb algú que et captiva d'aquesta manera especial. És una bogeria. Quan hi penso, de cop i volta, sóc capaç d'entendre la teoria de la relativitat d'Einstein. El que creiem que és inalterable, en realitat, no ho és. La massa desapareix en funció de la velocitat i per raó conseqüent, la velocitat no és fixa sinó dubtosament alterable. El temps passa a ser relatiu, no és el mateix un minut a la Lluna que un minut a la Terra, de la mateixa manera, no és el mateix un minut viscut al costat d'un Nen Perdut que un minut viscut banalment. Pensaràs que ho entens, que a tu també t'ha passat. Mentida. Com bé argumenta Ria Stone, les possibilitats de trobar-se amb un Nen Perdut (i més, de ser-ho) són insignificants. No et desesperis, no t'enfadis amb mi. No et conec, potser sí que ho ets, potser, d'alguna manera, al cap i a la fi tots tenim alguna cosa de Nens Perduts però t'estic parlant de Nens Perduts versió original. Et prego que et posis degudament en context. Prosseguim. Tornem al pas indignant de les hores. A la injustícia d'aquest tempus fugit. Del compte enrere. Se'ns va tornar a acabar la nit, hora de tornar, hora d'acomiadar-se. Repetim escenes però, aquest cop, escenes menys difuminades. Un senyor Carrer Rogent a altes hores de la matinada. Una brisa feixuga, un xic freda. Un noi i una noia que van agafats de la mà. Una conversa fluixa, cansada, atemorida. La incertesa. La complicitat d'allò que havíem començat. L'adéu imminent. Que tràgic, veritat? Una mica. Malgrat tot, estàvem contents, sí, n'estic segura, per la troballa, haguéssim sigut estúpids de no estar-ho. Quants cops la vida et regala moments d'aquest estil? Oportunitats d'aquest calibre?

Sóc incapaç de recordar les paraules exactes, els detalls però vam tornar a arribar a aquell punt on els nostres camins se separaven i el temps es va tornar a aturar per segon cop.

-Hola. - petita, enrojolada.

-Què?

-No ho sé. Te'n vas.

-Ho sé. No vull.

-Clar que vols!

-Bé, sí però...

-Calla - Petó. No cal especificar de quin tipus, hauria de resultar obvi.

La meva cara entre les seves mans, la meva mirada clavada als seus ulls, els meus dits jugant amb els pèls del seu clatell, el meu somriure fora de control, els seus dits acariciant-me els llavis, jugant amb ells, palpant-los delicadament. Una conversa que no vol ser conversa. Paraules que no volen ser dites.

La certesa de que la il·lusió està a les acaballes. Els fanals de carrer Freser il·luminant l'escena i el sol mandrós apuntant els primers rajos de llum per l'Est.

-Parlem. - mirada seriosa, mirada sincera.

-Sí, parlem. - un últim petó, fort, segur d'ell mateix però insegur del futur. Llarg, bonic, trist, esperançat i preocupat alhora. Una passa enrere, les mans que s'allunyen dubtoses i vacil·lants, llavis tremolosos, ulls clavats al terra. "Si et miro no podré marxar" Mitja volta. No el vull mirar. Adéu.

Què et sembla? Ara què? Adéu, de veritat? Tant ràpid et rendeixes? Jo no. Vaig despertar-me contenta, feliç, amb fam de vida. Vaig despertar-me forta amb els ulls brillants i amb una idea al cap. Se'n anava, sí. Lo nostre havia estat efímer, segurament no podia continuar, ell al Nord i jo aquí, un mes i mig, dues vides del tot diferents. Cert, si més no, volia donar-li alguna cosa meva, fer-li un regal. Sona ridícul, de fet va ser una tonteria però se'm va acudir regalar-li unes paraules. Res en especial, no t'imaginis cap carta d'amor ni cap "cursilada". Només quatre paraules escrites amb amor, per a que, en algun moment, sense voler, hi topés i se li escapés una petita rialla, un sospir fugaç, un somriure... el que fos. Em va fer gràcia i vaig tirar pel dret. Perquè no? Aquest noi havia despertat alguna cosa maca en mi, ja et dic, una força que feia temps que no utilitzava i perquè desaprofitar-la? No, de cap manera. Ho vaig escriure, ràpid, feia estona que les paraules havien cobrat vida dins el meu cap. Ho vaig escriure tres vegades, en un post-it. Volia que quedés bé. Era una tonteria, repeteixo, ho sé però em va fer il·lusió, no saps quanta. De totes les coses que es poden regalar jo li vaig regalar, concretament quaranta-quatre paraules. Dues o onze vegades quatre, depenent de com t'ho miris. Li ho vaig dir.

"Tinc una cosa per tu. És una tonteria però, abans que marxis demà al matí, m'agradaria donar-t'ho."

"De veritat? Quina il·lusió! Doncs vull que m'ho donis."

"Sí! Tens algun moment lliure aquesta tarda?"

"Sí, ens veiem sobre les sis?"

"Perfecte"

Va ser breu, cap dels dos disposava de gaire temps, però va ser suficient. Conversa vergonyosa al principi, sentint el pes de l'adéu definitiu. La noteta guardada a la meva butxaca. No sabíem si fer-nos un petó o no. Els dos estàvem nerviosos, es notava, però no podíem parar de somriure. Era divertit.

-A veure. - riure trapella. Em poso vermella. Riu.

-Ja t'he dit que era una tonteria, no sé què esperes...

-Res, no espero res però ho vull tenir, sigui el que sigui.

-Sí, per això ho he fet. Espero que no et riguis. Promet-m'ho.

-T'ho prometo - riu per sota el nas, somriure sincer.

-Dolent! Bé, a veure... - començo a buscar-ho i trec la noteta plegada en dos del meu moneder. Se la mira, es posa una mica vermellet i riu.

-Escolta, espera. No és cap carta d'amor ni res "cursi", de veritat. Són quatre paraules tontes perquè pensis en mi algun dia quan siguis al Nord i no t'oblidis de mi tan fàcilment. - riure trapella, nerviós, tímid.

-D'acord. Saps que faré? Me la guardaré i no ho llegiré fins que no sigui dalt l'avió i planejant. - Me'l pren de les mans i se'l guarda ràpidament dins la cartera, com si es tractés d'un petit tresor que no volgués que ningú veiés.

-No. Déu meu. No fem d'això una pel·lícula! - Esclat de riures. Hola complicitat. -Bé, fes el que vulguis, ara és teu. Ets lliure de fer-ne el que vulguis.

-Ho sé.

Mirades segrestades per ambdues parts. S'acosta, la seva mà m'acarona. Em fa un petó lleuger, sincer, ple d'agraïment, ple de fascinació.

-Gràcies.

No penso narrar més aquesta escena. Va ser bonica, simple. Va ser un comiat.

El nostre petit comiat.

La nota:

I malgrat els dies esdevinguin freds i les nits llargues, la llum escassa i el sol no hi sigui per les tardes recorda que, tot i la foscor, sempre existiran petits bris de claror, nous miratges per descobrir i mil somnis per teixir.

No va esperar fins a l'avió. Ja saps el que diuen, la curiositat mata i el que no mata, engreixa. Em sembla bé, jo tampoc ho hagués fet. I sí, el seu avió va aixecar vol al matí següent i ell, junt amb la seva essència, van abandonar Barcelona. Un mes i mig. Quaranta-cinc dies aproximadament. Una mica més.

"Crec amb total fermesa que existeixen moments, melodies, persones i llocs que existeixen tan sols per petits moments eteris i del tot efímers. Sí, sona estrany i impossible però pensa-hi: hi ha records, llocs de la nostra infància que recordem d'una certa manera però que quan hi tornem al cap d'uns anys, ja no són els mateixos. Les olors, les ànimes, els sorolls i les emocions que antany vam tastar amb golafreria han canviat, han virat uns quants graus que, per pocs i insignificants que semblin, són suficients com per fer que aquell moment sigui del tot irreconeixible i irrepetible. M'encantaria creure que existeix una certa eternitat en les coses, un bri d'innocència que es manté al llarg del temps, infinitament inalterable... però la crua realitat és que el "semper semper" sols que existeix dins les nostres idees i, malgrat no ens en adonem, aquestes evolucionen paral·lelament al cap dels anys: les tonalitats s'enfosqueixen, les olors minven, les intensitats perden color i els sorolls potència... Tan mateix són moments que ens marquen, que ens fan ser cada cop una mica més nosaltres i una mica menys impersonals. Veuràs, som com una fulla en blanc, com un tros de fang recent desempaquetat, com un munt d'ingredients sense tallar, com una guitarra sense tocar i són, sinó els moments especials, aquests que mai duren prou i mai tornarem a viure, els que ens donen forma i ens fan ser qui som, ja sigui per les coses bones o per les dolentes.
Tot i així, si he de ser sincera, dubto que existeixin eleccions equivocades, moments inoportuns, persones indesitjables o desitjos erronis. Tot passa per un raó i tot té un digne motiu de ser. Mai ens enamorarem de la persona equivocada ni mai direm allò que no havíem de dir. Mai desafinarem en un nota ni mai errarem la forma d'actuar perquè, sí una cosa és segura, és que tots els camins ens porten a Roma i qui diu Roma diu Istanbul, el Pol Nord o el cor de l'Àfrica Central perquè aquest món és immens, té una oferta increïble de persones, ciutats, paradisos i moments a oferir i l'única frontera que ens en separa sempre serem nosaltres mateixos."

Se'n va anar. Sí, estimat lector. Se'n va anar. No hi va haver cap escena típica d'aeroport ni cap tonteria d'aquestes però, no hi ha dubte, aquest noi va deixar escrita alguna cosa en mi. Alguna cosa que em va donar unes noves ganes de viure, almenys fins que tornés. Segur que estàs pensant que un Erasmus és un Erasmus. Correcte: gent que no et coneix, molta festa, encara més alcohol, noies, oportunitats, bogeries, descontrol, sexe, la manca de preocupacions, la manca de responsabilitats, la manca de lligams. No t'ho negaré. Ningú ho farà. Però hi ha coses que, sense voler-ho, van més enllà. No et confonguis, no dic que des del moment en que em va conèixer ja no volgués a ningú més però, igual que ell havia fet en mi, el fruit de la llavor que havia amagat dins seu també va començar a créixer. De mica en mica, lenta i meticulosament. Inclús al Nord i sense sol! Qui ho hauria dit. Qui m'ho hauria dit. Qui li ho hauria dit.

Un Peter Pan Perdut al Segle XXI: Primer capítol

Primer capítol
Sóc una persona reservada. Contràriament, des de fora semblo extremadament extravertida però, senyor lector, l’he d’avisar que només és una màscara: tant com se’m pot conèixer per fora, de ben segur que ni s’acosta a conèixer-me per dintre. El cas és que, sense fer-ho intencionadament, m’envolto únicament de personetes especials que gaudeixen de particularitats tan peculiars com les meves. I és una sort, t’ho ben asseguro. De fet, és gràcies a una d’aquestes persones, la meva companya de pensaments i afició, Ria Stone, que vaig aconseguir creure en l’amor una darrera vegada. Veuràs, ella té aquesta curiosa teoria sobre els “Nens perduts” i per posar-te en context, et demanaré que em permetis citar-la, a veure si així aconsegueixo fer-te entendre part de les meves idees.

"Puede que no les haya sucedido nunca, también es posible que no sean de esos que se fijan en estas cosas, pero más de una mirada se ha cruzado en mi camino reflejando sueños que me han envuelto cual redes, de algunas he podido salir sana y salva, de otras con más de un rasguño y de un conjunto minoritario y por consiguiente privilegiado, nunca podré deshacerme, porque lo que hacen es justamente esto mismo, deshacerme y derretirme cada vez que intento escapar. Dichas miradas tienen un motivo de ser, son por excelencia el mecanismo de detección de niños perdidos, su signo distintivo. Los niños perdidos poseen y están dotados de esas miradas que describo, las que atrapan y persisten, eso sí, cuando dos niños perdidos se encuentran, es entonces y solo entonces cuando sucede lo inevitable, se reconocen, y quedan magnetizados. Hay que destacar el hecho de que los niños perdidos no saben que pertenecen y forman parte de este grupo privilegiado de miradas felinas y desgarradoras por lo que solo se pueden dar cuenta encontrándose con otro niño perdido. Parece bonito, pero no, ya que solo puede terminar de dos formas posibles, y una de ellas bastante trágica y desoladora.
(…) aclarar que los niños perdidos no son como la gente de a pie, no son corrientes, por lo que podemos deducir que por lo tanto proceden de otro lugar, no muy lejano, quizá parecido. Verán, un niño perdido “nace” cuando una estrella fugaz cruza el cielo, para que me entiendan, de hecho la propia estrella fugaz ciertamente, es ese niño que llega al mundo con un poco más de prisa de lo habitual haciendo arder todo lo que se encuentra a su paso y desprendiendo una luz tan hermosa que hipnotiza hasta al más insensato. Es esta luz con la que convive hasta el fin de sus días y deja que parte de ella huya a través de sus ojos iluminando su alrededor y jugando de una manera peculiar con su entorno, adoptando un comportamiento inusual que transforma aquello que se cruza en su camino a su antojo. Y ellos estaban hechos de esta pasta, más bien dicho de esta luz, que se convertía en fuego con la más insignificante chispa, y con cierta osadía diría que eran más niños perdidos de lo que les hubiera gustado. La luz brilla pero el fuego descontrolado…abrasa." Ria Stone

D’aquesta manera, ara que ja saps que són els nens perduts, no cal que et digui que és el que em va lligar al noi del que parla la història, quan m’hi vaig veure reflectida a la mirada. A la mirada d’un desconegut però a la mirada d’algú que feia temps que esperava.

Així doncs, tots posats en context, puc seguir relatant aquesta breu història. I dic breu perquè, si més no, per ara s'ha acabat. Igual que un drama. I el futur? El futur queda en la imaginació, estimat lector. Més val pecar d'ignorància que de vanitat.

Com ja he dit, era un vespre tardorenc, una tarda de novembre en un local perdut per entre mig d'un carreró prop de Sant Pau Dos de Maig. Cal dir que jo era l'estranya, tots es coneixien entre tots, excepte jo, la nova monitora de l’Esplai Doble X. A més a més, com sempre, vaig arribar tard i les salutacions ja havien estat fetes. (Mea culpa, m’havia quedat escrivint a casa quelcom que tenia en ment en aquell precís moment. Òbviament, no podia deixar perdre aquelles idees, coses d'escriptors). Quan vaig arribar em van “mig” presentar i, ràpidament, vaig intentar integrar-me en les converses que em rodejaven. Em mirava les cares de la gent amb un bri de desconfiança, igual que ells a mi. Les noies, sobretot. Si no ets monitor d’esplai, no ho entendràs, però el simple fet de ser monitor amaga tota una xarxa social divertidíssima i les connexions que s'estableixen entre monitors i monitores dels diferents esplais de la zona involucren secrets, vivències i anècdotes de tota mena, com per avorrir-se i tot. Vindria a ser com una màfia hippie. Sí, crec que no ho podria haver resumit millor: una màfia de hippies i educador socials.

Però això no és el més important, si érem monitors d'esplai o no. Aquesta coincidència tan sols va ser el mínim comú múltiple, el factor 0, el que realment sempre ens va unir ha sigut la Divergència, les nostres mirades de Nens Perduts. El que passa és que anava una mica equivocada... ell no era un nen perdut, no. Ell era un Peter Pan atrapat dins les parets de la nostra Barcelona, estimat lector, algú que havia perdut les ales i les buscava desesperadament en un mar infinit d'ales encadenades.

No m'entretindré relatant moment a moment el desenvolupament d'aquella vesprada de novembre. No cal. Érem joves, 19 i 20 anys, unes quantes cerveses, un cerca-tasques pel barri del Clot en motiu de les Festes Majors, alcohol, gent divertida, un cert grau d'alcoholisme generalitzat, música, ganes de riure, ganes d'enamorar-se, ganes de viure. Era qüestió de poques hores, clar, encara que tot estava fet des del primer moment. Una frase cutre de lligar com "Tens parella? No? De veritat? No ho entenc. De veritat? Perquè jo, si ho fos, no t'hagués deixat aquí sola!" Un somriure sincer, un de trapella, una rialla tímida, un apropament indecent, una conversa estimulant (poc sòbria), interessos comuns, les mirades, les distàncies minvants, la distorsió de les paraules, el desenfocament de les imatges, els llavis. Aquells llavis que et criden, que et reclamen. La nit que s'escapa. El silenci que se sent quan t'adones que t'has separat del grup de gent i festa i que t'has quedat només amb aquella persona. Les pessigolles a la panxa. Els batecs del cor intensificats. Aquella suor freda. Aquella mena de por al rebuig i, alhora, aquella sensació de poder. La sang que bull. No cal que digui més, n'estic segura, tu també t'hi has trobat. El que passa és que, tot i fer no més que poques hores que el coneixia, sabia que no era quelcom que fes per diversió, ni per inèrcia. No era res que fes perquè és el que fan els joves de la meva edat. Era perquè sentia que l'havia trobat. Sí. -Estúpida!- Tranquil, no paro de repetir-m'ho. "Tens 19 any, què coi t'has pensat? Que trobes la teva "mitja taronja" així, tan fàcilment? No, burra inconscient, nena innocent, no. Es clar que no." Bé, no et preocupis. Ja que la resposta encara no te la puc donar. Si ho és o no. Si és passatger o no. En realitat, aquestes coses no les sabem. Inclús diria que només hi ha un moment en el que en podem arribar a estar segurs. L'instant just abans de morir, en aquell precís moment que diuen que et passa tota la vida sencera per davant, com una pel·lícula. Allà mateix és quan te n'adones i, tal com ho dic, no ho trobo de gaire utilitat però potser, malgrat no tenir-ne la completa certesa, podem tenir-hi fe. Al cap i a la fi, la fe és l'únic que està a les nostres mans quan la resta de coses no depenen de nosaltres.

Sí, ens vam fer un petó i dos, i tres. De fet, no recordo quants van ser. Molts, segur. I n'hi hagués fet més. Però tots sabem que la nit no és pas eterna, que les hores passen, el sol surt i toca tornar a casa i dir adéu. Potser en aquell precís moment ningú ho sabia però, del tot inconscientment, ell ja havia plantat la seva llavor dins el caos del meu món. I tot, completament tot, començava a girar, a vibrar i a anunciar el principi de tota aquesta història. Que em mirés, es tapés els ulls i comencés a caminar d'esquenes cap a casa seva mentre jo, contenta i petita, me'l mirava rient i ell digués: "Es que si et miro, no me'n podré anar", acte seguit, obrís els ulls i em mirés i tornés cap a mi, com si es tractés d'un imant, com si únicament s'estigués deixant portar per les forces físiques de la Terra, com si cada petita fibra del seu ser el portés cap a mi. M'acaronés, em mirés als ulls i em fes un últim petó. No, les coses no es fan involuntàriament, tots dos, en el fons de les nostres ments, sabíem que estàvem encenent un foc que no teníem ni idea de com controlar. Cada una d'aquestes paraules crema, cada lletra no és sinó una petita espurna d'aquesta història, cada paràgraf esdevé més pesat i cada punt i a part més coent. Així que, estimat lector, espero que sàpigues apreciar l'esforç que deixo anar en aquest relat i que assaboreixis cada moment d'aquesta lectura desemparada.

Un Peter Pan perdut al Segle XXI: Introducció

UN PETER PAN PERDUT AL SEGLE XXI

Nota de l’autora: En primer moment, em disposava a inculcar dins el meu relat el factor de la fantasia, l’inventiva i l’anonimat. Malgrat es tractés d’una història personal preferia deixar, a mans del lector, discernir el que era veritat del que era ficció. En una segona pensada, me n’he desdit. El que tenen de bo les històries d’amor o, més aviat, els drames és que són reals. Així doncs, estimat lector, em despullaré i deixaré nua la meva tímida crònica per tal de satisfer els teus gustos exquisits de fera devoradora. De totes maneres, la tardor i l’hivern ja han passat i ara els bulbs exploten brillants sota el sol primaverenc.

Atentament: Alessia Garnet

Introducció

Bé, per començar, et posaré en situació…

Ell era d'aquella manera. No hi havia més a afegir. Podia semblar perfecte des de fora, malgrat tenir petits i insignificants defectes (és clar) però en pots estar ben segur, era d'aquelles persones que fa goig mirar. El que passa és que ell, precisament ell, tenia alguna cosa del tot especial. Ho vaig notar tan sols parlar-hi per primera vegada. Tenia aquella mena d'arrogància que tant bé conec i sé identificar en les persones (més per manca que per abundància). No es una arrogància qualsevol, no. De fet està ben lluny de ser prepotència o falta d'humilitat. És el coneixement de saber que s’és diferent. Perdona, no, diferent no és la paraula. Divergent. Sí, diguem-ne divergent. És un tipus de divergència que atorga una freda superioritat alhora de parlar. És com una segona veu que s'escapa i flueix paral·lelament amb les paraules que ens surten dels llavis. S'escapa sense que hi puguem fer res. Sí, vindria a ser això. Doncs el que deia, si bé no va ser al descobrir la seva existència immediatament, va ser al identificar i sentir aquell indici de divergència sorgir de les seves paraules. Me'l vaig mirar de dalt a baix i vaig pensar, d'amagat i per dintre, que estàvem predestinats a conèixer-nos. El que no sabia, però, és que la casualitat només havia reservat tres dies per a la tasca. La vida mai és justa, és veritat: a vegades dóna tant i a vegades tant poc... És a les nostres mans decidir quan acceptem les coses que ens dóna i quan prenem el que no se'ns dóna però ens pertoca, però bé, això són figues d’un altre perer i, malgrat tingui molt a veure amb el que em disposo a explicar, no ve al cas. Per ara.

En aparença, era una persona normal. Un noi estudiós, amb una clara ambició per la vida i uns arguments prou vàlids sobre el món. En realitat, era un noi exemplar, d'aquells que costa pescar. Em va agradar descobrir-lo a ell d'entre totes les persones que, fins a aquell moment de la meva vida, amb 19 anys, havia conegut i em va agradar, sobretot, descobrir que ell també m'havia descobert a mi. Pensaràs que és una manera exagerada de fer ús de la paraula "descobrir" però és que no se m'acut cap manera millor de descriure el que vaig sentir aquell dia. En realitat, a vegades, em fa por pensar en la plenitud i exactitud dels meus records sobre aquell dia. La memòria és ben estranya. Recordo que era novembre i, malgrat no feia massa fred (la fredor encara estava per arribar), Barcelona ja estava banyada d'aquella olor de mar llunyà, d'aquella sensació a sol minvant i aquell aroma a estiu recent marcit. La vida rutinària s'havia tornat a posar en marxa des de feia ben poc i les bogeries lligades al bon temps començaven a quedar enrere. Jo era allà, bastant per casualitats de la vida, sense esperar gaire d'una tarda gris i boirosa de novembre i, per suposat, ell també era allà. Desconec les seves expectatives sobre aquell vespre però el que és important és que ell, definitivament, era allà. Al igual que jo. I aquí, senyors i senyores, és on comença la història del meu petit Peter Pan perdut al segle XXI.

Lo que somos, las guerras que libramos.

A veces, sin quererlo, nos adentramos en rincones oscuros y profundos de nuestras mentes, sitios donde viven en controversia nuestros errores e ideas del pasado, nuestros deseos y sueños del presente y la incertidumbre e ilusión del futuro. Quienes hemos sido, quienes queremos ser y como debemos acabar siendo. Nos encaprichamos de los conceptos y nos complicamos buscando una respuesta y una justificación clara de todos nuestros actos.

Tenemos, a menudo, una extraña sensación que nos lleva a cuestionarnos las razones de nuestro modo de obrar cómo si no pudiéramos, simplemente, dejarnos llevar por lo que somos. De verdad, nos encaprichamos de los conceptos: los sociales, los éticos, las modas,... Y es en el proceso de analizar nuestra situación respecto a ellos que a veces nos perdemos a nosotros mismos en la búsqueda de esa brizna de comprensión extraoficial. Somos frutos de nosotros mismos aunque, claro está, debemos crearnos una opinión propia sobre todo aquello que nos rodea pero debemos comprender primero que es inútilmente inútil luchar contra tu naturaleza solo porque creas que es mala. 

La felicidad no nace de aquello que la sociedad implica que conlleva felicidad sino de aquello que, contra todo pronóstico, sea capaz de hacernos feliz. Incluso si va en contra de las leyes naturales del universo, no deberíamos cuestionarnos el porqué, deberíamos, simple y únicamente, disfrutar de ese diminuto fragmento de surrealista e imperfecta felicidad. Verás, las personas, por lo general, podemos ser cuatro cosas: agua, aire, fuego o tierra. Aunque es común que tengamos también un poco de todo, es lo que denominaríamos equilibrio. Si piensas un poco más allá, los primeros en filosofar sobre la naturaleza del humano nos describieron así: estábamos hechos por los cuatro elementos y, según mi parecer, quizás no fuera una reflexión con mucho trasfondo científico pero algo de certidumbre sí contenía.

El agua es cambiante, no tiene una forma fija pero siempre tiene un rumbo determinado y siempre encuentra el modo de llegar a él, buscando caminos complicados y subterráneos si es necesario. Es fuerte, aunque no lo parezca, pero suave y completamente adaptable.

El fuego, al contrario, no tiene nada de suave. Raramente tiene destinos fijos y se deja llevar por las circunstancias, ardiendo sin darse ni siquiera cuenta. El fuego abrasa y a la vez, hiela en su ausencia, es eso que quieres tanto pero a la vez sabes que no puedes poseer porque, no es constante, ni siquiera sabe a dónde va.

El aire goza de la delicadeza y la calma. Sabe esperar y sabe romper. Es ese que siempre está pero a veces no percibimos ya que aguarda siempre el momento idóneo. Nunca se pierde, solo espera y se maravilla viendo como el resto juegan a ritmo incesante.

Por último, tierra. Es tan fuerte que sin ella nada más existiría. Es ese punto de apoyo, eso capaz de mantenernos firmes y fieles, de algún modo, a lo que somos el resto. La tierra es fuerte pero, a la vez, testaruda y terriblemente inalterable. Es aquella que nunca te va a fallar pero tampoco te va a acompañar en caso que debas cruzar océanos para encontrar un poco de luz.

Todos estamos hechos de porcentajes determinados de cada tipo, algunos más puros, otros más equilibrados. Somos una mezcla pero somos como somos y no podemos no estar en acuerdo con ello ya que, sin duda alguna, el primer paso hacia esa "paz interior" de la que tanto se habla es aceptar como somos, sin intentar alterar los cristales de los minerales que nos configuran como almas, como personas vagantes de este mundo infame.



Alguien me contó, hace poco, que el querer ser distinta le removía las tripas hasta el punto de rozar la inestabilidad, creí que debía decirle algo al respeto y pensé sobre lo que todas esas ideas que zumbaban por su cabecita despertaban dentro de la mía y, gracias a ello, me di cuenta de algo. 

Somos almas exhaustas, estamos terriblemente cansados de tanto luchar y, aun así, no tenemos porqué luchar tanta guerras porque, cuantas más, menos venceremos.

Déjame explicarme, la primera guerra siempre es inevitable: es la guerra contra el destino, contra la vida, esa en la que caes y debes levantarte, esa en la que constantemente debemos aprender a levantarnos una y otra vez siempre y aunque todo parezca perdido. La segunda es esa en la que vas a luchar para sobrevivir y adaptarte a las ideas cambiantes de tu alrededor, no siempre es dura, no siempre requiere luchar pero, aun así, es una guerra. La tercera será esa que lucharás para convencerte de que la segunda debe ganar, esa en la que te forzarás a traicionar tu verdadera naturaleza solo por el hecho de que creas que puede ser incorrecta. Es una guerra sin sentido que te va degradar los adentros sin que ni siquiera te des cuenta. 

Así mismo, olvídate de la tercera, eres perfecta tal como eres. No la vas a ganar. Nunca. Tu belleza inconscientemente intrínseca tiene demasiadas armas. Despéjate de la segunda, fluye sin más. Céntrate en ser tu mejor versión y usa tus mejores cartas en la primera y, solo así, verás que puedes ser vencedora, que puedes ser feliz, que puedes ser tu misma.

Alessia Garnet