Un Peter Pan perdut al Segle XXI: Introducció

UN PETER PAN PERDUT AL SEGLE XXI

Nota de l’autora: En primer moment, em disposava a inculcar dins el meu relat el factor de la fantasia, l’inventiva i l’anonimat. Malgrat es tractés d’una història personal preferia deixar, a mans del lector, discernir el que era veritat del que era ficció. En una segona pensada, me n’he desdit. El que tenen de bo les històries d’amor o, més aviat, els drames és que són reals. Així doncs, estimat lector, em despullaré i deixaré nua la meva tímida crònica per tal de satisfer els teus gustos exquisits de fera devoradora. De totes maneres, la tardor i l’hivern ja han passat i ara els bulbs exploten brillants sota el sol primaverenc.

Atentament: Alessia Garnet

Introducció

Bé, per començar, et posaré en situació…

Ell era d'aquella manera. No hi havia més a afegir. Podia semblar perfecte des de fora, malgrat tenir petits i insignificants defectes (és clar) però en pots estar ben segur, era d'aquelles persones que fa goig mirar. El que passa és que ell, precisament ell, tenia alguna cosa del tot especial. Ho vaig notar tan sols parlar-hi per primera vegada. Tenia aquella mena d'arrogància que tant bé conec i sé identificar en les persones (més per manca que per abundància). No es una arrogància qualsevol, no. De fet està ben lluny de ser prepotència o falta d'humilitat. És el coneixement de saber que s’és diferent. Perdona, no, diferent no és la paraula. Divergent. Sí, diguem-ne divergent. És un tipus de divergència que atorga una freda superioritat alhora de parlar. És com una segona veu que s'escapa i flueix paral·lelament amb les paraules que ens surten dels llavis. S'escapa sense que hi puguem fer res. Sí, vindria a ser això. Doncs el que deia, si bé no va ser al descobrir la seva existència immediatament, va ser al identificar i sentir aquell indici de divergència sorgir de les seves paraules. Me'l vaig mirar de dalt a baix i vaig pensar, d'amagat i per dintre, que estàvem predestinats a conèixer-nos. El que no sabia, però, és que la casualitat només havia reservat tres dies per a la tasca. La vida mai és justa, és veritat: a vegades dóna tant i a vegades tant poc... És a les nostres mans decidir quan acceptem les coses que ens dóna i quan prenem el que no se'ns dóna però ens pertoca, però bé, això són figues d’un altre perer i, malgrat tingui molt a veure amb el que em disposo a explicar, no ve al cas. Per ara.

En aparença, era una persona normal. Un noi estudiós, amb una clara ambició per la vida i uns arguments prou vàlids sobre el món. En realitat, era un noi exemplar, d'aquells que costa pescar. Em va agradar descobrir-lo a ell d'entre totes les persones que, fins a aquell moment de la meva vida, amb 19 anys, havia conegut i em va agradar, sobretot, descobrir que ell també m'havia descobert a mi. Pensaràs que és una manera exagerada de fer ús de la paraula "descobrir" però és que no se m'acut cap manera millor de descriure el que vaig sentir aquell dia. En realitat, a vegades, em fa por pensar en la plenitud i exactitud dels meus records sobre aquell dia. La memòria és ben estranya. Recordo que era novembre i, malgrat no feia massa fred (la fredor encara estava per arribar), Barcelona ja estava banyada d'aquella olor de mar llunyà, d'aquella sensació a sol minvant i aquell aroma a estiu recent marcit. La vida rutinària s'havia tornat a posar en marxa des de feia ben poc i les bogeries lligades al bon temps començaven a quedar enrere. Jo era allà, bastant per casualitats de la vida, sense esperar gaire d'una tarda gris i boirosa de novembre i, per suposat, ell també era allà. Desconec les seves expectatives sobre aquell vespre però el que és important és que ell, definitivament, era allà. Al igual que jo. I aquí, senyors i senyores, és on comença la història del meu petit Peter Pan perdut al segle XXI.