Un Peter Pan Perdut al Segle XXI: Primer capítol

Primer capítol
Sóc una persona reservada. Contràriament, des de fora semblo extremadament extravertida però, senyor lector, l’he d’avisar que només és una màscara: tant com se’m pot conèixer per fora, de ben segur que ni s’acosta a conèixer-me per dintre. El cas és que, sense fer-ho intencionadament, m’envolto únicament de personetes especials que gaudeixen de particularitats tan peculiars com les meves. I és una sort, t’ho ben asseguro. De fet, és gràcies a una d’aquestes persones, la meva companya de pensaments i afició, Ria Stone, que vaig aconseguir creure en l’amor una darrera vegada. Veuràs, ella té aquesta curiosa teoria sobre els “Nens perduts” i per posar-te en context, et demanaré que em permetis citar-la, a veure si així aconsegueixo fer-te entendre part de les meves idees.

"Puede que no les haya sucedido nunca, también es posible que no sean de esos que se fijan en estas cosas, pero más de una mirada se ha cruzado en mi camino reflejando sueños que me han envuelto cual redes, de algunas he podido salir sana y salva, de otras con más de un rasguño y de un conjunto minoritario y por consiguiente privilegiado, nunca podré deshacerme, porque lo que hacen es justamente esto mismo, deshacerme y derretirme cada vez que intento escapar. Dichas miradas tienen un motivo de ser, son por excelencia el mecanismo de detección de niños perdidos, su signo distintivo. Los niños perdidos poseen y están dotados de esas miradas que describo, las que atrapan y persisten, eso sí, cuando dos niños perdidos se encuentran, es entonces y solo entonces cuando sucede lo inevitable, se reconocen, y quedan magnetizados. Hay que destacar el hecho de que los niños perdidos no saben que pertenecen y forman parte de este grupo privilegiado de miradas felinas y desgarradoras por lo que solo se pueden dar cuenta encontrándose con otro niño perdido. Parece bonito, pero no, ya que solo puede terminar de dos formas posibles, y una de ellas bastante trágica y desoladora.
(…) aclarar que los niños perdidos no son como la gente de a pie, no son corrientes, por lo que podemos deducir que por lo tanto proceden de otro lugar, no muy lejano, quizá parecido. Verán, un niño perdido “nace” cuando una estrella fugaz cruza el cielo, para que me entiendan, de hecho la propia estrella fugaz ciertamente, es ese niño que llega al mundo con un poco más de prisa de lo habitual haciendo arder todo lo que se encuentra a su paso y desprendiendo una luz tan hermosa que hipnotiza hasta al más insensato. Es esta luz con la que convive hasta el fin de sus días y deja que parte de ella huya a través de sus ojos iluminando su alrededor y jugando de una manera peculiar con su entorno, adoptando un comportamiento inusual que transforma aquello que se cruza en su camino a su antojo. Y ellos estaban hechos de esta pasta, más bien dicho de esta luz, que se convertía en fuego con la más insignificante chispa, y con cierta osadía diría que eran más niños perdidos de lo que les hubiera gustado. La luz brilla pero el fuego descontrolado…abrasa." Ria Stone

D’aquesta manera, ara que ja saps que són els nens perduts, no cal que et digui que és el que em va lligar al noi del que parla la història, quan m’hi vaig veure reflectida a la mirada. A la mirada d’un desconegut però a la mirada d’algú que feia temps que esperava.

Així doncs, tots posats en context, puc seguir relatant aquesta breu història. I dic breu perquè, si més no, per ara s'ha acabat. Igual que un drama. I el futur? El futur queda en la imaginació, estimat lector. Més val pecar d'ignorància que de vanitat.

Com ja he dit, era un vespre tardorenc, una tarda de novembre en un local perdut per entre mig d'un carreró prop de Sant Pau Dos de Maig. Cal dir que jo era l'estranya, tots es coneixien entre tots, excepte jo, la nova monitora de l’Esplai Doble X. A més a més, com sempre, vaig arribar tard i les salutacions ja havien estat fetes. (Mea culpa, m’havia quedat escrivint a casa quelcom que tenia en ment en aquell precís moment. Òbviament, no podia deixar perdre aquelles idees, coses d'escriptors). Quan vaig arribar em van “mig” presentar i, ràpidament, vaig intentar integrar-me en les converses que em rodejaven. Em mirava les cares de la gent amb un bri de desconfiança, igual que ells a mi. Les noies, sobretot. Si no ets monitor d’esplai, no ho entendràs, però el simple fet de ser monitor amaga tota una xarxa social divertidíssima i les connexions que s'estableixen entre monitors i monitores dels diferents esplais de la zona involucren secrets, vivències i anècdotes de tota mena, com per avorrir-se i tot. Vindria a ser com una màfia hippie. Sí, crec que no ho podria haver resumit millor: una màfia de hippies i educador socials.

Però això no és el més important, si érem monitors d'esplai o no. Aquesta coincidència tan sols va ser el mínim comú múltiple, el factor 0, el que realment sempre ens va unir ha sigut la Divergència, les nostres mirades de Nens Perduts. El que passa és que anava una mica equivocada... ell no era un nen perdut, no. Ell era un Peter Pan atrapat dins les parets de la nostra Barcelona, estimat lector, algú que havia perdut les ales i les buscava desesperadament en un mar infinit d'ales encadenades.

No m'entretindré relatant moment a moment el desenvolupament d'aquella vesprada de novembre. No cal. Érem joves, 19 i 20 anys, unes quantes cerveses, un cerca-tasques pel barri del Clot en motiu de les Festes Majors, alcohol, gent divertida, un cert grau d'alcoholisme generalitzat, música, ganes de riure, ganes d'enamorar-se, ganes de viure. Era qüestió de poques hores, clar, encara que tot estava fet des del primer moment. Una frase cutre de lligar com "Tens parella? No? De veritat? No ho entenc. De veritat? Perquè jo, si ho fos, no t'hagués deixat aquí sola!" Un somriure sincer, un de trapella, una rialla tímida, un apropament indecent, una conversa estimulant (poc sòbria), interessos comuns, les mirades, les distàncies minvants, la distorsió de les paraules, el desenfocament de les imatges, els llavis. Aquells llavis que et criden, que et reclamen. La nit que s'escapa. El silenci que se sent quan t'adones que t'has separat del grup de gent i festa i que t'has quedat només amb aquella persona. Les pessigolles a la panxa. Els batecs del cor intensificats. Aquella suor freda. Aquella mena de por al rebuig i, alhora, aquella sensació de poder. La sang que bull. No cal que digui més, n'estic segura, tu també t'hi has trobat. El que passa és que, tot i fer no més que poques hores que el coneixia, sabia que no era quelcom que fes per diversió, ni per inèrcia. No era res que fes perquè és el que fan els joves de la meva edat. Era perquè sentia que l'havia trobat. Sí. -Estúpida!- Tranquil, no paro de repetir-m'ho. "Tens 19 any, què coi t'has pensat? Que trobes la teva "mitja taronja" així, tan fàcilment? No, burra inconscient, nena innocent, no. Es clar que no." Bé, no et preocupis. Ja que la resposta encara no te la puc donar. Si ho és o no. Si és passatger o no. En realitat, aquestes coses no les sabem. Inclús diria que només hi ha un moment en el que en podem arribar a estar segurs. L'instant just abans de morir, en aquell precís moment que diuen que et passa tota la vida sencera per davant, com una pel·lícula. Allà mateix és quan te n'adones i, tal com ho dic, no ho trobo de gaire utilitat però potser, malgrat no tenir-ne la completa certesa, podem tenir-hi fe. Al cap i a la fi, la fe és l'únic que està a les nostres mans quan la resta de coses no depenen de nosaltres.

Sí, ens vam fer un petó i dos, i tres. De fet, no recordo quants van ser. Molts, segur. I n'hi hagués fet més. Però tots sabem que la nit no és pas eterna, que les hores passen, el sol surt i toca tornar a casa i dir adéu. Potser en aquell precís moment ningú ho sabia però, del tot inconscientment, ell ja havia plantat la seva llavor dins el caos del meu món. I tot, completament tot, començava a girar, a vibrar i a anunciar el principi de tota aquesta història. Que em mirés, es tapés els ulls i comencés a caminar d'esquenes cap a casa seva mentre jo, contenta i petita, me'l mirava rient i ell digués: "Es que si et miro, no me'n podré anar", acte seguit, obrís els ulls i em mirés i tornés cap a mi, com si es tractés d'un imant, com si únicament s'estigués deixant portar per les forces físiques de la Terra, com si cada petita fibra del seu ser el portés cap a mi. M'acaronés, em mirés als ulls i em fes un últim petó. No, les coses no es fan involuntàriament, tots dos, en el fons de les nostres ments, sabíem que estàvem encenent un foc que no teníem ni idea de com controlar. Cada una d'aquestes paraules crema, cada lletra no és sinó una petita espurna d'aquesta història, cada paràgraf esdevé més pesat i cada punt i a part més coent. Així que, estimat lector, espero que sàpigues apreciar l'esforç que deixo anar en aquest relat i que assaboreixis cada moment d'aquesta lectura desemparada.