Un Peter Pan perdut al Segle XXI: Tercer capítol.

Tercer capítol

Tots coneixem el famós tòpic de les relacions a distància, no cal fer-ne gran esmena. Són difícils, doloroses, acostumen a acabar malament, donen lloc a gelosies, recels, desconfiances, etc. Però la nostra mai va ser una relació a distància. Érem única i simplement dues persones que se sentien atretes l'una cap a l'altra igual que un còdol se sent atret pel terra a mesura que s'enfonsa dins l'aigua de la bassa, rodolant lentament, tentinejant, ballant. Era com si, senzillament, ens estiguéssim deixant portar pel pes de la gravetat i ens deixéssim caure, sense preocupacions, en l'abisme d'un món idealitzat, un món nostre on, malgrat els quilometres que ens separaven, tan sols hi érem ell i jo. El temps, la diferència horària, la distància eren només factors aleatoris dels quals en podíem obviar i ignorar l'existència. En realitat, durant el temps que va durar, ho vaig considerar una sort immensa: tenir l'oportunitat de conèixer una persona d'aquesta manera, sense l'obligació moral d'haver d'obrar de cap manera particular, simplement actuant de manera natural perquè, al cap i a la fi, l'únic que fèiem era parlar, conversar, preguntar, explicar. Teníem una fam insaciable per saber més i més, per fer riure, per arrencar somriures. Era bonic, molt. Era, d'alguna manera, pur i desinteressat.

Al principi tot era més formal, es clar. Però la formalitat va ser una barrera massa fàcil de trencar. No calia ser corrent ni aparentar normalitat, no calia fingir. La formalitat no tenia cabuda en les nostres converses ja que, enseguida, vam crear el nostre propi llenguatge, lliure del que pensés la resta del món, lliure de cadenes. Quan parlava amb ell, inconscientment, desconnectava la majora de filtres que la societat tan incansablement imposa i, durant una estona, era com somniar desperta. M'encantava llevar-me d'hora pels matins i encendre el mòbil tan sols obrir els ulls, descobrir que m'havia desitjat bon dia o sorprendre'm quan m'havia parlat al tornar d'alguna festa, que havia pensat en mi i m'havia enviat algun missatge bonic. M'arrancava un somriure. Molts. Tants que recordar-los em mata. Em donava forces per llevar-me del llit, vestir-me i anar a classe quan el sol ni tan sols s'havia alçat sobre Barcelona. Em donava forces per fer i carregar amb tot, absolutament tot. Potser, si me'n donessin l'oportunitat, tornaria a aquest punt on tot era tan idíl·lic, en que el simple fet de rebre un missatge seu m'il·luminava el rostre, en que les seves paraules em semblaven suficient per viure. Crec que si m'haguessin tret l'oxigen en aquell moment ni me n'hagués adonat, en canvi, sense les nostres converses m'hagués asfixiat.

D'acord, sona tot molt dramàtic però, perdona'm la ingenuïtat, mai havia conegut a ningú com ell. Ningú que encaixés en mi d'aquesta manera. Parlar amb ell era alliberar-me, era com tornar a casa després del pitjor dia de la teva vida i estirar-te al llit, assaborint l'escalfor i la comoditat d'aquest. Mai m'havia sentit compresa d'aquesta manera, mai havia compartit els meus somnis amb ningú d'una manera tan pròxima. Era com si les idees que habitaven el meu cervell existissin també dins el seu, amb les mateixes formes, els mateixos colors i les mateixes olors.

Recordo que de tant en tant ens enviàvem fragments que escrivíem en els nostres moments de reflexió individual, que els compartíem l'un amb l'altre perquè..., perquè simplement tenia sentit fer-ho. A vegades, rellegeixo les coses que ens enviàvem però prego que em perdonis, estimat lector, suposo que entendràs que no en posi cap de les seves, no voldria ofendre'l, si mai arriba a caure en el delicte de llegir la meva narració.

"A vegades, quan entro al metro pels matins, del tot atrafegada, me n'adono que es dóna un fenomen molt curiós del que poca gent és conscient.. Miro al meu voltant i veig que hi ha gent que, malgrat la pressa matinera, es passa hores arreglant-se al matí: escollint la roba que més prims i estilitzats els fa semblar, els colors que més ressalten els seus ulls, la seva pell o el seu color de cabell, les sabates que els fan les cames més maques, el maquillatge que més amaga els seus defectes, més perfectes i més "normals" els fa semblar i en si, empastifant la imatge d'allò que realment són. Ho trobo estúpid, extremadament estúpid. No s'adonen que, en realitat, un acte amable de bona fe, una paraula afectuosa o un somriure aporten mil cops més bellesa que tot el maquillatge que es puguin posar en un conjunt d'incontables minuts matiners."

Recordo aquell matí, era al metro, anava distreta mirant a la gent del vagó i em va sorprendre veure la majoria de noies curosament maquillades, amb modelets pensats expressament per a causar bona impressió, preocupades del seu aspecte i enganxades a la pantalla del seus mòbils. Recordo la sensació que em va deixar al cos. Em vaig sentir descuidada al seu costat però, tot i així, jo calçava un somrís d'orella a orella i em sentia bé, despreocupada, lliure. Anava rumiant sobre tot això quan, al passar la targeta per entrar a l'andana del tren vaig veure com a un noi se li queia la cartera al passar a prop meu. El noi anava del tot distret, segurament anava tard, anava amb les presses i ni se'n va adonar. Quedava un minut pel meu tren però no vaig poder estar-me'n d'anar corrent cap a la cartera, recollir-la i perseguir-lo fins a atansar-lo a temps. No puc descriure amb paraules la cara del noi quan va veure la seva pertinença a les meves mans però la gratitud amb la que em va mirar em va deixar parada, em va fer increïblement feliç. Tampoc cal que et digui els pensaments que va desencadenar en mi aquell insignificant instant. Pots tastar-los al paràgraf de sota. De fet, fes-ho. Impregna-te'n. Deixa'ls desfer-se al teu paladar. Quan hagis acabat, et convido a continuar. Si has arribat fins aquí deu ser per alguna raó així que no t'entretindré més. Continua però, abans, deixa'm regalar-te aquestes cursives.

"A vegades busquem la bellesa on se'ns diu que es troba: en grans obres arquitectòniques, edificis modernistes, peces d'art que valen trilions i idees contemporànies que amb prou feines arribem a comprendre i és que, la veritat, no ens en adonem que la bellesa, en realitat, es troba en petits i diminuts instants quotidians que potser a ulls d'un tresorer són tan valuosos com un gra de sorra però que, a ulls d'un cor, són tan immensos com tot l'univers i més enllà. Així mateix, com venia dient, la bellesa es troba en un somriure, en una matinada anormalment groguenca, en un monyo despentinat, en un acte d'amabilitat, en una paraula furtiva, en una broma tonta, en una nit curta, en la brillantor d'una mirada, en el badall d'un nen o en la llàgrima d'un ancià entre mil i una coses més. Al meu entendre, la bellesa no pot estar descrita..., pel que fa a mi, aquest concepte manca de tot significat possible. La bellesa és allò que t'inspiri un pensament bonic, que et doni ganes de sumar-te a una causa, que et doni forces per suportar el dolor, que t'il·lumini un dia gris, que et regali ganes d'ajudar i de ser útil i que, per sobre de tot, et faci voler viure. La bellesa resideix en allò que et faci ser millor, en allò que et sàpiga enlluernar el rostre inclús quan el dia sigui fosc com la nit."

Prosseguint amb el meu relat, el següent és dir-te que dels missatges de mòbil vam passar, ràpidament, a les notes de veu i, seguidament, a les vídeo-trucades, al famós Skype. Tan bon punt vam començar, no vam parar. Mai se'ns acabaven les coses a dir. Parlàvem sobre els nostres anhels, ens explicàvem el nostre dia-a-dia, ens queixàvem de les coses que ens succeïen (ell, principalment, del maleït temps del Nord), parlàvem de quan érem petits, de viatjar, de l'actualitat, de literatura, de menjar, d'escriure, de projectes, de somnis, de pors, parlàvem del que fos i, sempre i sense excepcions, ens hi podíem passar hores.

Al principi, les converses duraven al voltant d'una hora però, a mesura que passaven els dies, les conversacions s'allargaven i s'allargaven i no veiem mai el moment de "penjar". Tant era que fos tard, que haguéssim d'anar a sopar o a alguna festa, que a l'endemà ens haguéssim de llevar ben d'hora. Per aquell aleshores, l'únic que ens importava eren les paraules que pronunciaven els llavis de l'altre, les mirades que confessaven sentiments engabiats, els xiuxiueigs que amagaven desitjos impronunciables. He de confessar que, més d'un cop, em vaig quedar embadalida observant-lo mentre parlava, mentre revelava alguna tímida idea, em relatava alguna anècdota divertida o em parlava sobre curiositats que només ell sap. També recordo haver-nos enxampat, mútuament, somrient sense motiu aparent més d'un cop, mentre ens escoltàvem encisats, mentre ens observàvem amb fascinació. M'enrojolo només de pensar-hi, t'ho prometo. Però, si t'he de ser sincera, tornaria a fer-ho, en pots estar ben segur. Tot plegat, almenys, fins a aquest punt.

Hi havia nits en que em quedava del tot pensativa i no aconseguia adormir-me, pensava en el que em deia, en les nostres petites confessions, en el que tot allò començava a significar per mi. Rumiava sobre la seva manera de ser i parlar, sobre la seva manera de pensar i, com a bona escriptora, no me'n podia estar de provar d'ordenar el caos de lletres que nedaven dins el meu cap i intentar posar-les escrites en paraules.

"Parlava d'ell com si es conegués a la perfecció o potser era més com si en conegués la descripció de memòria i, tot i aixi, tot i la franquesa que semblava emprar en les paraules jo hi entreveia un punt de flaquesa. Veia com intercalava característiques bastant antagonistes, com si ell mateix, sense adonar-se'n, es confongués de personatges. Era clar, als meus ulls, que intentava confondre a la persona que tenia al davant. Tanta seguretat i ambigüitat alhora no podien ser i coexistir d'aquella manera. Almenys, jo, sabia amb certesa que aquelles paraules amagaven alguna cosa més enllà del que deien. Vaig decidir callar i escoltar-lo, observar les seves paraules, observar la nineta dels seus ulls i imaginar quina raó podia portar a una persona tan bonica a parlar d'aquella manera tant potent, franca i alhora mancada de quelcom invisible a la majoria de persones: un bri d'ànima malmesa. Havia decidit amagar el seu jo real rere un personatge fictici al que crec que d'alguna manera idolatra, crec que es protegeix...de mi, del món o bé d'ell mateix."

-Digues alguna cosa, si us plau.

-És que no sé que dir. M'has deixat sense paraules.

-De veritat?

-Sí, de veritat. Mai, cap noia ni ningú m'havia dit res així.

-Mh, començo a sentir-me culpable.

-No ho facis, és només que, m'acabes d'arrencar un tros important d'armadura.

-Bé i això és bo o dolent? Jo no pretenia...

-No, és bo. És increïble, mai havia conegut a cap noia com tu.

-Ni jo a cap noi com tu.

-No sé d'on t'he tret.

-Cada cop queda menys.

-Sí.

Missatge a part, mentre ens quedem en silenci, contemplant-nos, assaborint el moment. Per sota la vídeo-trucada, per missatge escrit simultani a la videoconferència:

Ell: "Ara mateix et faria un petó. En realitat, no. Te'n faria molts"

Jo: "Em deixaria. Mil vegades sí. "

Davant la càmera: els dos somrient com idiotes.

D'acord, tranquil, controla les possibles arcades que et pugen des del ventre. Mare meva, ho escric i t'entenc però si hi penso..., si hi penso em desfaig i m'enamoro. De nou. Recordo tants moments amb tanta claredat que em fa por oblidar-los algun dia.
Però ho faré. Sé que ho faré, de la mateixa manera que ara em forço a oblidar els seus petons, els seus llavis sobre els meus, sobre la meva galta, sobre les meves mans, sobre el meu coll, el meu pit, la meva ànima.

"És obvi al meu entendre que, ningú excepte els Nens Perduts pot entendre o, com a mínim, percebre aquestes connexions que, en aparença etèria, existeixen entre les nostres ànimes. Per aquesta raó, la manera en la que em perdo dins la bellesa de la seva pell resulta imperceptible per a la majoria de mirades innocentment ignorants que habiten sobre la faç de la Terra"

A vegades intentava no parlar-hi tan sovint, intentava absentar-me i desaparèixer una mica. Tenia aquella terrible sensació que, des d'algun lloc remot del meu cor, em deia que com més compartís amb ell, menys en quedaria i jo..., jo només volia disposar d'ell indeterminadament. Pot sonar egoista, infantil o, fins i tot, pretensiós però no ho era. Repeteixo: era pur, era bo. Tot i que, en realitat, vaig saber que estava jugant amb foc en el precís moment en que vaig començar a adormir-me pensant en ell i a despertar-me amb el seu nom escrit als llavis.

Pot semblar exagerat, de fet, a mesura que ho escric penso en la possibilitat que tot això resulti apegalós i ho vaig rellegint desitjant que no ho sigui però és com ho sento, és tal i com surt, curosament exprimit, dels meus pensaments, dels meus records i els meus sentiments.

Podria ser que fos perquè som joves i ho vivim tot d'aquesta manera tan intensa però, realment, crec fermament en la teoria dels Nens Perduts ja que, de cap altra manera, puc entendre l'avanç dels successos, la guerra i el tràgic final i és que si tot això només és una història més, un anècdota de la meva vida, un efímer enamorament de la joventut més val que deixi aquí la meva narració i tot el que hi té a veure.