Fragment d'una escena trencada.

-Però saps què passa? - digué Liz sense obtenir resposta - que, al cap i a la fi, mira'ns: som aquí, els dos, fets merda i ofegant les penes en l'alcohol. - va declarar ella amb una veu pesarosa i, alhora, lleugerament divertida mentre alçava la copa recent servida de Gintonic i en feia un bon glop.

-Sí..., semblem trets d'una pel·lícula americana. Que trist. Ben mirat, quina història, eh? Seria bon material per a un melodrama. - va deixar anar Joseph, mig rient, mig decebut.

-I tot, tot això, per a què? - va preguntar retòricament Liz - Per evitar un casament inevitable. Patètic.

Va haver-hi un silenci, mentre ell s'aixecava per anar a buscar una ampolla de Whisky escocès que feia estona que el cridava des de darrera la barra.

-Ja ho pots ben dir, ja. - va respondre, mentre tornava al seu tamboret i olorava amb delació l'aroma que desprenia aquella ampolla de whisky recent destapada, amb la intenció de servir-se'n una ració ben generosa - Però, saps què és el pitjor de tot, Liz? - va dir ell aixecant la mirada del got i fitant-la directament als ulls.

-És que hi ha res pitjor que intentar arruïnar la boda de la meva germana bessona, faltar al respecte a la família del nuvi i donar-li un espant com aquest a la meva pròpia família? - va acabar la frase amb certa espurna d'auto-repugnància però, tot i així, dins el seu cap s'hi amagava una idea ben diferent, un secret del tot confidencial.

-Sí - Joseph va fer una pausa incòmoda i va deixar de fitar-la als ulls - i és molt pitjor que això.

-Doncs va, tu diràs, no em deixaràs ara amb la intriga. - va dir Liz, mentre abaixava la mirada i resseguia el contorn de la copa amb els dits.

-Que me n'acabo d'adonar... - va dir ell pensatiu, mentre es bevia el whisky d'un sol glop. Seguidament, va clavar la mirada en algun punt llunyà d'aquell hall desèrtic. Liz va mirar-lo amb cara interrogant, esperant a que posés fi a aquell maleït silenci. Joseph va tornar a servir-se beguda i, altra vegada, tota cap a dins d'un sol glop, va assecar-se els llavis amb la màniga de la camisa, ara ja arrugada i, per fi, va parlar. - Que m'estimes, Liz.

Aleshores sí, va dirigir la seva mirada d'ulls maragda, amb tota la seva força, cap a Liz, que va desviar-ne la seva d'immediat i mentre s'aixecava del tamboret, va beures fins a l'última gota del gintonic que tenia al seu davant. Va estirar-se la faldilla de tub amb tota la dignitat que va ser capaç de reunir, sense mirar-se'l i, finalment, va atrevir-se a parlar.

-I quina importància té això ara? - Liz no volia però no va poder evitar caure en els seus ulls.

-Que jo volia aturar el casament perquè pensava que estimava a la teva germana i, fins ara, estava convençut que tu ho havies fet perquè no t'agradava el nuvi. - va declarar Joseph, adonant-se per fi de la mentida en la que havia caigut pres.

-És que no m'agrada. Gens ni mica. És un imbècil. -

-Però digues que m'equivoco si dic que, ni de ben lluny, aquest era el teu objectiu principal. Digues que m'equivoco, Liz. - va dir, amb cert to de súplica o pot ser, més aviat, de desesperació.

-T'ho repeteixo un cop més, per l'amor de Déu, Joseph, això ja no té cap importància arribats a aquest punt. - va contestar, prement els llavis i desitjant tornar a cinc minuts enrere per a canviar el rumb de la conversa.

-I tant, es clar que en té! Ho vulguis admetre o no, tot ho has fet per a que m'adonés que estaven enamorats i que no hi havia res a fer... Sabies perfectament el que passaria. - es va dur les mans al cap, indignat- Com has pogut...? - la rèplica haguès continuat però ella el va tallar en sec. No estava disposada a suportar una altra reprimenda en el que quedava d'aquell maleït dia.

-D'acord, ja n'he tingut prou. Para el carro, Joseph! En primer lloc, em sap greu però encara no tinc la capacitat de predir el futur, no coneixia el transcorregut dels esdeveniments del dia d'avui i tampoc crec que ningú els hagués pogués arribat a imaginar. Segon, en Louis és imbècil i, pel que fa a mi, tan de bo no s'haguessin arribat a conèixer mai. Fossis tu o no, en qualsevol altra situació també hagués intentat dissuadir-la de casar-s'hi. Tercer i últim, si ara t'adones de fins a quin punt tu l'has cagat - va dir Liz posant èmfasi en el tu mentre notava com la veu començava a tremolar-li - no me'n fotis a mi les culpes. Ets tu sol qui s'ha posat en tot aquest merder i, per si no ho recordes, sóc jo qui s'ha ficat en tot aquest embolic només per tu. És la meva família, recordes? I ho fet per tu, maleït siguis... - va acabar, amb la mà al pit, mentre l'esguardava amb un parell de llàgrimes de retret que lluitaven per escapar-se-li dels ulls.

Joseph va aixecar-se i va llençar el tamboret al terra amb ràbia, va despentinar-se els cabells engominats i va obrir-se el coll de la camisa blanca, buscant l'aire que li faltava.

-Merda! Merda, Liz. Què hem fet? - va dir amb una deixadesa impròpia d'ell, amb una veu trencada i profundament cansada.

-Prou. Jo no en tinc la culpa. No tinc la culpa que ella se n'adonés abans que jo de que ets un fracassat - va dir-li ella, encarant-lo de ben a prop. Ell va empassar saliva i una ombra el va començar a recórrer de cap a peus però, aleshores, va veure en la mirada de Liz un bri d'inseguretat, el rastre d'una mentida i va notar com tensava els llavis, evitant que la veritat li escapés de la llengua.

-Això penses de mi? - va preguntar-li, fent una passa endavant.

-No. No ho sé. Ja no sé què penso de tu...ni de res. - Liz va girar-se i es disposava a agafar la jaqueta, per abandonar i deixar enrere tot el que tenia a veure amb aquell dia tan desafortunat. Començava a sentir el riu de llàgrimes acumular-se-li als ulls i volia ser lluny d'aquell lloc quan decidís desbordar.

-Espera! No te'n vagis. - va dir-li ell, estirant-la dolçament del braç. - Tenim tot un bar i un "buffet" per a nosaltres sols. Seria una pena desaprofitar-lo. - va dir mostrant el seu somriure més càlid i trapella.

Alessia Garnet