Els
forats negres del nostre sistema energètic
En ecologia, la sostenibilitat descriu com els
sistemes biològics es mantenen diversos i productius amb el transcurs del
temps. Es refereix a l'equilibri d'una espècie amb els recursos del seu entorn.
El problema és que el nostre sistema energètic no acompleix aquest estat
d'equilibri ni de lluny: la nostra espècie (la humanitat) està destruint
contínuament el medi que l'envolta a una velocitat que excedeix els límits de
la Terra. Aquí és on entren els límits biofísics del creixement econòmic: la
Terra té una capacitat de suport, no és infinitament plena de recursos
(renovables o no) i no és capaç de mantenir, energèticament, de la manera que
ho fa en aquest moment de la història, a tota la població que ho requereix.
Això es veu reflectit en les desigualtats socials i ambientals mundials que
existeixen al dia a dia, només cal veure com de variable és aquesta capacitat
de suport: de 2 bilions de persones de classe mitja a 40 bilions de persones de
classes inferiors. Durant un temps s'ha cregut que el creixement econòmic del
passat mig segle era sostenible però l'afirmació no podia ser més incorrecta ja
què aquesta bonança econòmica ha aconseguit produir un canvi climàtic: els
recursos cada cop són més escassos i de teories sobre l'esgotament de recursos,
com per exemple el petroli, en sobren. Malgrat això, el pitjor de l'assumpte és
que, alhora, tota aquesta sobreexplotació ha influenciat greument en la
conservació dels recursos naturals: els sòls, els boscos, l'aire, etc. Vivim en
un món on l'obtenció d'energies té una relació directa amb la contaminació i
degradació de la biosfera i malgrat que el creixement econòmic comporti un
continu desenvolupament cientifico-tecnològic sobre nous mètodes per a
superar-ne l'escassetat, estem en un punt crític on no existeix pràcticament
cap solució no perjudicial pel medi natural. És més, ni tan sols existeixen
solucions que no signifiquin un pes en el món de les injustícies socials.
Estem en un punt on tot té una triple
conseqüència, és el que anomenem com a triple injustícia, on la trista realitat
és que els principals perjudicats són els menys afortunats: els pobres, els
primers i més vulnerables a patir-ne les conseqüències. Són les vides del
tercer món, principalment de l'Àsia i d'Àfrica, les que es veuen més exposades i
en reben els efectes més durament, condemnats per la seva mancança de recursos
per fer cara als impactes mediambientals i a la crisis econòmica. La segona
injustícia és que les víctimes del canvi climàtic no en són pas les causants.
El canvi climàtic és majoritàriament culpa de les nacions industrialitzades que
han estat fent un consum abusiu d'energia i produint nivells elevadíssims de
contaminació. Aquests són els que menys en pateixen els efectes, en canvi, els
que menys energia
consumeixen són els que paguen pels actes dels
contaminadors amb morts i misèria causades per catàstrofes naturals (sequeres,
inundacions, contaminacions d'aigües, de sòls, etc) induïdes pel canvi
climàtic. En tercer lloc, tot i les nombroses conferències i els diversos acords
signats per evitar i reduir aquest efecte d'escalfament global, les nacions
capdavanteres i contaminants sempre han trobat maneres per defugir-les i seguir
contaminant sense tenir en compte els efectes perjudicials globals que
deslliguen, fent així un cicle d'injustícies sense fi.
Els fets són els fets però quin és l'origen
d'aquest sistema tan desigual? La veritat és que el desencadenant de totes
aquestes realitats és tan simple com parlar dels interessos d'unes minories
econòmicament poderoses que des de principis van inculcar un capitalisme guiat
per el que coneixem com el consumisme creixent o bé el productivisme. És el que
molts volem negar però sabem que és la base i el propòsit de l'organització
econòmica d'aquesta societat, la creació de mercats, la implantació successiva
de noves necessitats dins la societat. Involucra la idea de que com més produïm
i consumim, millor i es que és una idea recolzada per la majoria de mitjans de
comunicació que la societat d'avui en dia té interioritzada al fons de les
seves ments. Per això, qualsevol altre idea diferent al consumisme costa tant
d'assimilar, però això no vol dir que el consumisme sigui correcte, justament
és el causant d'aquesta gran crisis mundial, en tots els sentits ja que els
recursos són tan finits com la vida de les persones i ha sigut la indiferència
a l'hora de plantejar si realment eren tan infinits com s'havia volgut fer
creure en un principi que ens ha portat a aquesta davallada dels recursos
energètics, tal com ara els entenem.
Aquesta ja no és més l'era de la Terra sinó
que ja fa més de dos segles que vam entrar a l'"Antropocè", o com
altres diuen, l'"era dels estúpids" on és més important consumir que
preservar. No només consumir sinó que abusar dels recursos sense tenir en
compte els ecosistemes que en surten modificats o, més aviat, perjudicats. És
el moment geològic del planeta en que l'equilibri natural ha sigut alterat en
mans de l'activitat humana i hem canviat el seu propi sistema de suport. Com és
d'esperar, l'antropocè comença amb la revolució industrial, que suposa,
inicialment, un estalvi d'esforç físic per l'home i les bèsties i acaba
esdevenint una infecció que s'estén per tot el planeta, com una plaga
imparable. És el moment en que l'energia esdevé la força més poderosa de la humanitat:
esdevé l'escalfor que manté les nostres llars acollidores, que il·lumina les
nostres vides, que dóna força a les nostres activitats i que és el motor de la
societat. Sembla idíl·lic, però a quin preu es paga tota aquesta claror?
És aquí, en el resultat de tota aquesta
super-industrialització mundial que neix tota la polèmica respecte al
deteriorament ambiental produït per l'obtenció d'energies coneguda com la conflictivitat
socioambiental. Engloba el tipus de conflictes socials en que almenys dues
vessants socials xoquen, normalment es tracta d'una disputa entre el
funcionalisme (que per sobre de tot intenta promoure l'ordre, el consens i
l'estabilitat) i el conflictivisme (que és un potencial per al canvi social i
és vist com una patologia social pel funcionalisme). En el cas del conflicte
socioambiental serien el productivisme contra l'ecologisme. Aquest tipus de
conflictes desencadenen una sèrie d'accions reivindicatives per part dels
ecologistes que defensen amb cor i ànima la conservació de la salut del medi
ambient potenciant-ne la preservació, la restauració i/o la seva millora,
intentant evitar i controlant les contaminacions per protegir la diversitat
tant vegetal com animal del planeta. Aquest tipus de protesta, en el cas de les
energies, crea grans polèmiques que arriben a nivell nacional la major part de
les vegades, com per exemple el tema de les petroquímiques a Tarragona: al
2010, a la província de Tarragona es van produir una successió de fugues
d'hidrocarburs i àcids nítrics que van posar en alerta les autoritats i les
associacions ecologistes de la zona. Les fuites representaven un greu perill
per la salut tant de les persones com de la fauna i flora marina de la zona i
van fer que tots els dits apuntessin cap a la indústria petroquímica. Els
ecologistes reclamaven explicacions i sancions, el govern va obrir un expedient
informatiu i la petroquímica lluitava per lliurar-se de la culpa. Amb tot això,
Greenpeace, una de les associacions o moviments ecologistes més importants, va
criticar el fet que les empreses energètiques no invertissin en seguretat ni en
gestió de residus per dèria a no obtenir beneficis, posant el cas de Tarragona
com a ínfim exemple del que passa globalment. És per això, que cada cop
sorgeixen més conflictes i més moviments amb l'objectiu d'aturar aquest tipus
d'esdeveniments tan ambientalment catastròfics. Al llarg de la historia, degut
a tots aquests tipus d'altercats, han anat naixent un munt de grups,
associacions i moviments ecologistes que es preocupen per els efectes de les
indústries de l'energia en el medi i que lluiten per evitar-los. Entre aquests
podríem parlar de Climate Camp, Friends of the Earth, UNEnvironment Programme,
la WWF d'entre tants altres que mitjançant campanyes públiques, redacció
d'informes, desenvolupament d'accions col·lectives i de xarxes socials,
ocupació de terres, edificis o espais públics, activisme judicial, queixes i
peticions oficials i organització d'activitats educatives de la població,
sabotatges, etc, mantenen una batalla diària amb el món del capitalisme, sempre
de manera organitzada i ecològica.
Malgrat que tot el tema pugui semblar obvi a
moments actuals, existeixen certs sectors que consideren el canvi climàtic
absurd i que mitjançant mecanismes de negació en neguen la seva autenticitat.
Aquests mecanismes es basen en la invisibilitat del procés, la desinformació i
ignorància sobre el seu origen i final precís i la complexitat de les seves
causes. Una raó també n'és la negació de la responsabilitat de la humanitat
sobre canvi climàtic. Aquest refús ve acompanyat del silenciament d'estudis, de
la pressió sobre els medis de comunicació més la manipulació d'informació.
Proven de distanciar el problema, de treure-li importància, distreure'n la
població i ridiculitzar-lo mitjançant el conservacionisme i l'escepticisme i,
malgrat que certa part de la població visqui parcialment enganyada, cada cop
més gent s'adona de les mentides i decideix desembenar-se els ulls.
Així doncs, encara que sigui una lluita
difícil i dura i el nostre sistema energètic estigui ple de forats negres, el
futur dels nostres fills i nets depèn de com gestionem la producció i l'ús de
les energies que donen llum a aquest món.
Alessia Garnet & Fitch.
