M'agradaria oblidar que t'he conegut.
Sí, tant de bo ho pogués oblidar.
M'agradaria poder tornar-te a conèixer,
tornar a veure't per primera vegada.
Tornar a sorprendre'm amb tu de nou
i cometre el delicte de provar els teus llavis.
Mil vegades més i mai, mai, mai
recordar com d'increïble ets.
Bé, ara ja saps com comença tot, veritat? Potser aquest va ser el moment més àlgid. O no, potser no, preferiria deixar-te jutjar a tu mateix pels fets així que, sense ànims d'allargar-me en el mer intent de fer-te reflexionar, continuaré amb la història: despullant als personatges, despullant ànimes que s'amaguen rere disfresses teixides a mans del convencionalisme.
El més graciós de tot plegat, com he esmentat a priori, és que els dos érem monitors d'esplais diferents i al dia següent, malgrat la ressaca i la falta de son, tocava fer bona cara davant els nens i, el pitjor de tot, fer-ho davant de tots els monitors dels esplais del barri ja que, com he mencionat, eren les Festes Majors i el barri bullia amb tota mena d'activitats.
Va ser fàcil veure'l. Somreia i agafava de les mans a un parell d'infants que se'l miraven i se l'escoltaven bocabadats. Els feia ballar al ritme d'una cançó que deixava bastant a desitjar però ell la ballava com si fos la seva cançó preferida. He de reconèixer que aquella imatge em va fer riure i em vaig oblidar de la migranya post-festa que duia a sobre per uns moments. Diria que les nostres mirades es van creuar, que se'ns van dibuixar uns somriures tímids a les cares però vaig apartar la mirada tan ràpidament que no n'estic segura. Crec que, a estones, ens perseguíem visualment, atents al que feia l'altre però, davant dels nens i tothom, aquell va resultar ser un escenari bastant difícil, per no mencionar que ni tan sols sabíem que venia rere lo succeït la nit anterior. Es clar, no ho entens, tota aquesta incertesa.., m'he oblidat del detall més important: ell, ni tan sols estava vivint a Barcelona, només era aquí per tres efímers dies. Tan sols estava fent una breu visita a la seva ciutat, a la família i als amics que hi havia deixat al marxar d'Erasmus al Nord del globus terraqui. Sis mesos passant fred, sis mesos dels quals ja n'havien transcorregut quatre i mig. Suposo i espero que sàpigues fer el càlcul i arribis a la conclusió correcta però, per si es donés el cas que no, et facilito la resposta: per sort o per desgràcia, mancava un mes i mig per a que ell tornés a viure a Barcelona i deixés enrere i ben lluny aquell paradís del Nord on la gent està feta de gel i el sol de porcellana. Tres dies i adéu. Què haguessis fet tu? Et diré el que vaig fer, vaig agafar i amb els meus dos ovaris i davant de tothom, vaig anar a parlar-li quan ell i els seus companys es disposaven a marxar.
-Ei! - es gira, desconcertat. Em veu, obre els ulls, s'atura i ve cap a mi vergonyosament.7
-Ei, hola, què tal? - Diu, nerviós.
-Bé, bé! Jo.., volia dir-te que, bé que m'ho vaig passar genial ahir i res, que bon viatge! - Somric.
-Sí, jo també però... no ens veurem aquesta nit? Hi ha aquesta festa a... -
-Ah sí, sí la festa. Bé, sí, suposo que hi aniré. -
-Perfecte doncs, ens hi veiem eh. - Somriure, somriure, rossor que puja a les galtes, la seva esquena, les passes que el separaven de mi. Un genial públic espectador observant l'escena. Vaja. "Pillats". La festa. Es clar.
Pensaràs que vaig ser molt valenta, "¡ole tú!", bé doncs, et confessaré que ni jo mateixa sé d'on va sortir aquell impuls, aquella gosadia. Jo no sóc així o almenys mai he cregut que ho fos però mira, a vegades a la vida ens sorprenem a nosaltres mateixos. Suposo que en aquell moment vaig pensar "ara o mai" i vaig decantar-me per l'ara. Ho hauríem de fer més sovint, molt més sovint això de decantar-nos per l'opció arriscada i no per la segura. Pensar menys en el "i si..." i més en el "si no ho faig, mai ho sabré". Figura't, amic meu, que si no m'hagués aixecat en aquell moment davant de tothom segurament dins seu no hagués nascut aquella veueta que li va dir "Mare meva, ho has vist? Què fort! Aquesta noia els té ben posats. Aquesta noia... d'on ha sortit?!"
No intento insinuar res. Ho dic clarament: arrisca't. De totes maneres no dic que cometre bogeries sempre doni bons resultats. També té la capacitat de desencadenar una sèrie de conseqüències inevitables i és quelcom que cal tenir present però, si més no, pensa en el que es pot perdre i en el que se'n pot treure. No crec que valgui la pena repetir-me en els meus arguments però, el no sempre el tindrem, per què no lluitar pel sí?
D'acord, no m'entretinc més, sé que vols saber com continua el relat però, t'he d'advertir, no et facis gaire il·lusions. Aquesta no és, per res del món, la típica història d'amor on "noi coneix noia i (...), i la mare que els va fer a tots." No ho és, em sap greu decepcionar-te, així que si això és el que buscaves, et convido a abandonar la lectura en aquest precís moment. Veuràs, estimat lector, preferiria deixar-te amb la curiositat i un lleu disgust al paladar que no amb la decepció del temps perdut.
Segueixes llegint? Genial. La nit, sí, la nit. Recordo que va haver de demanar el meu telèfon a un amic, ja que, la nit anterior i al migdia, amb tot, se n'havia oblidat. Aquest Peter Pan meu, com ja aniràs observant, és un personatge un pel despistat però, no t'amoïnis, la perspicàcia i la intel·ligència en resten tot el pes. Em va enviar uns missatges de disculpa (excuses per tenir en possessió el meu número) i, amb el pretext, vam anar parlant tot el vespre. Parlàvem, sobretot, a mesura que s'acostava la nit, a mesura que la fam d'aquell segon encontre anava creixent i a mesura que l'emoció de la incertesa augmentava amb el pas de les hores i l'ascens de la lluna al cel. Tenia tantes ganes de veure'l i descobrir com seria: si correspondria a les primeres sensacions que n'havia tingut, si m'hauria equivocat i només seria un noi més a afegir a una cua, ... . Un fotimer de possibles desenllaços tenien lloc al meu cap i els minuts passaven i el moment, per descomptat, s'acostava a grans gambades.
"Estem sopant, en breus baixarem".
"Genial, jo ara estic a casa un amic per aquí a prop"
"Però baixareu?"
"Sí, es clar!"
"Ja hi som"
"Jo encara sóc aquí dalt, estic insistint en baixar... No em fan gaire cas."
"Baixa, jo estic aquí."
"Ho sé, vull baixar. Mira, ja està. Ara venim."
"Perfecte, em busques?"
"Sí, ets alt, suposo que et veuré ràpid"
"Ja hi ets?"
"Sí, acabem d'arribar."
"No et veig, per on pares?"
-Hola! - es gira, sobresaltat. Somriu. Quin somriure tan bonic. Moment de silenci. Dos petons? Abraçada? Els seus llavis m'estan buscant... als llavis? Bé, merda, què fem? Dos petons estranys, forçats, una rialla nerviosa. Em mira, els seus llavis segueixen cridant-me. M'acosta per la cintura. Em besa. Gràcies a Déu. Quins llavis, es pot trobar a faltar un petó així en tan poques hores?
Sí. Sempre he pensat que els petons són quelcom màgic, bastant inexplicable. Hi ha petons que no tenen cap mena de gust, petons del tot insubstancials. D'aquells que, acte seguit, només separar-ne els llavis et fan voler donar mitja volta i anar-te'n per on has vingut. N'hi ha d'altres que són divertits, que són com una mena de joc. A veure qui aguanta més, quina llengua és més trapella, qui mossega el llavi inferior a qui, qui xucla amb més força i qui prem amb més insistència el moment d'aquell petó. En canvi, hi un últim tipus de petons que és molt difícil d'explicar. És com sadollar una set insaciable, com apagar un foc roent, com assaborir un tros de cel enmig d'un infern. Són petons que no es fan amb la boca, sinó amb tot el cos. Petons que dones des del fons del teu cor, que recorren cada part del teu ser fent-te pessigolles i et fan sentir com si alliberessis una mena de necessitat de la que ni tan sols coneixies l'existència.
Bé doncs, aquest no va pertànyer a cap d'aquests tipus. El nostre va ser un petó de comprovació, de reconeixença, de pregunta. "Ets tu? Ets la mateixa noia que ahir em va deixar sense paraules? La que vol ser escriptora i viatjar per tot el món? Ets la que, a base de paraules, em va dibuixar i arrencar somriures? " El meu deia que sí. "Sóc jo. I tu? Ets el noi que ahir em va demostrar que les meves idees no són pas tan estranyes? El noi que vol descobrir tots els racons d'aquesta Terra i escriure sobre ells? Ets tu el noi que ahir em va descobrir un últim bri d'esperança, un bri de llum que pensava que havia perdut? El noi que em va deixar sense paraules a base d'idees d'or i cotó fluix?" Els nostres llavis no paraven de dir que sí, d'afirmar el que ja sabíem. No va ser un petó curt, tampoc llarg. Està clar que tampoc va ser el darrer petó d'aquella nit. I t'avanço, malgrat t'ho puguis imaginar, que està lluny de ser l'últim petó d'aquest relat però, el que sí puc confessar és que, si bé no va ser l'últim, va ser el petó més innocent de tota aquesta història. La innocència és relativa, costa de definir. Te'n parlaré més tard, de moment m'agradaria, com a mínim, arribar fins al moment en que ell se'n torna cap al Nord i ens abandona a mi i a Barcelona un segon cop.
Vam passar la nit junts, allà voltant per les proximitats del concert, fent-nos petons (del segon tipus principalment, alguns del tercer també), parlant, coneixent-nos, indagant en les nostres vides respectives. Sembla mentida que el temps pugui passar tan ràpid quan estàs amb algú que et captiva d'aquesta manera especial. És una bogeria. Quan hi penso, de cop i volta, sóc capaç d'entendre la teoria de la relativitat d'Einstein. El que creiem que és inalterable, en realitat, no ho és. La massa desapareix en funció de la velocitat i per raó conseqüent, la velocitat no és fixa sinó dubtosament alterable. El temps passa a ser relatiu, no és el mateix un minut a la Lluna que un minut a la Terra, de la mateixa manera, no és el mateix un minut viscut al costat d'un Nen Perdut que un minut viscut banalment. Pensaràs que ho entens, que a tu també t'ha passat. Mentida. Com bé argumenta Ria Stone, les possibilitats de trobar-se amb un Nen Perdut (i més, de ser-ho) són insignificants. No et desesperis, no t'enfadis amb mi. No et conec, potser sí que ho ets, potser, d'alguna manera, al cap i a la fi tots tenim alguna cosa de Nens Perduts però t'estic parlant de Nens Perduts versió original. Et prego que et posis degudament en context. Prosseguim. Tornem al pas indignant de les hores. A la injustícia d'aquest tempus fugit. Del compte enrere. Se'ns va tornar a acabar la nit, hora de tornar, hora d'acomiadar-se. Repetim escenes però, aquest cop, escenes menys difuminades. Un senyor Carrer Rogent a altes hores de la matinada. Una brisa feixuga, un xic freda. Un noi i una noia que van agafats de la mà. Una conversa fluixa, cansada, atemorida. La incertesa. La complicitat d'allò que havíem començat. L'adéu imminent. Que tràgic, veritat? Una mica. Malgrat tot, estàvem contents, sí, n'estic segura, per la troballa, haguéssim sigut estúpids de no estar-ho. Quants cops la vida et regala moments d'aquest estil? Oportunitats d'aquest calibre?
Sóc incapaç de recordar les paraules exactes, els detalls però vam tornar a arribar a aquell punt on els nostres camins se separaven i el temps es va tornar a aturar per segon cop.
-Hola. - petita, enrojolada.
-Què?
-No ho sé. Te'n vas.
-Ho sé. No vull.
-Clar que vols!
-Bé, sí però...
-Calla - Petó. No cal especificar de quin tipus, hauria de resultar obvi.
La meva cara entre les seves mans, la meva mirada clavada als seus ulls, els meus dits jugant amb els pèls del seu clatell, el meu somriure fora de control, els seus dits acariciant-me els llavis, jugant amb ells, palpant-los delicadament. Una conversa que no vol ser conversa. Paraules que no volen ser dites.
La certesa de que la il·lusió està a les acaballes. Els fanals de carrer Freser il·luminant l'escena i el sol mandrós apuntant els primers rajos de llum per l'Est.
-Parlem. - mirada seriosa, mirada sincera.
-Sí, parlem. - un últim petó, fort, segur d'ell mateix però insegur del futur. Llarg, bonic, trist, esperançat i preocupat alhora. Una passa enrere, les mans que s'allunyen dubtoses i vacil·lants, llavis tremolosos, ulls clavats al terra. "Si et miro no podré marxar" Mitja volta. No el vull mirar. Adéu.
Què et sembla? Ara què? Adéu, de veritat? Tant ràpid et rendeixes? Jo no. Vaig despertar-me contenta, feliç, amb fam de vida. Vaig despertar-me forta amb els ulls brillants i amb una idea al cap. Se'n anava, sí. Lo nostre havia estat efímer, segurament no podia continuar, ell al Nord i jo aquí, un mes i mig, dues vides del tot diferents. Cert, si més no, volia donar-li alguna cosa meva, fer-li un regal. Sona ridícul, de fet va ser una tonteria però se'm va acudir regalar-li unes paraules. Res en especial, no t'imaginis cap carta d'amor ni cap "cursilada". Només quatre paraules escrites amb amor, per a que, en algun moment, sense voler, hi topés i se li escapés una petita rialla, un sospir fugaç, un somriure... el que fos. Em va fer gràcia i vaig tirar pel dret. Perquè no? Aquest noi havia despertat alguna cosa maca en mi, ja et dic, una força que feia temps que no utilitzava i perquè desaprofitar-la? No, de cap manera. Ho vaig escriure, ràpid, feia estona que les paraules havien cobrat vida dins el meu cap. Ho vaig escriure tres vegades, en un post-it. Volia que quedés bé. Era una tonteria, repeteixo, ho sé però em va fer il·lusió, no saps quanta. De totes les coses que es poden regalar jo li vaig regalar, concretament quaranta-quatre paraules. Dues o onze vegades quatre, depenent de com t'ho miris. Li ho vaig dir.
"Tinc una cosa per tu. És una tonteria però, abans que marxis demà al matí, m'agradaria donar-t'ho."
"De veritat? Quina il·lusió! Doncs vull que m'ho donis."
"Sí! Tens algun moment lliure aquesta tarda?"
"Sí, ens veiem sobre les sis?"
"Perfecte"
Va ser breu, cap dels dos disposava de gaire temps, però va ser suficient. Conversa vergonyosa al principi, sentint el pes de l'adéu definitiu. La noteta guardada a la meva butxaca. No sabíem si fer-nos un petó o no. Els dos estàvem nerviosos, es notava, però no podíem parar de somriure. Era divertit.
-A veure. - riure trapella. Em poso vermella. Riu.
-Ja t'he dit que era una tonteria, no sé què esperes...
-Res, no espero res però ho vull tenir, sigui el que sigui.
-Sí, per això ho he fet. Espero que no et riguis. Promet-m'ho.
-T'ho prometo - riu per sota el nas, somriure sincer.
-Dolent! Bé, a veure... - començo a buscar-ho i trec la noteta plegada en dos del meu moneder. Se la mira, es posa una mica vermellet i riu.
-Escolta, espera. No és cap carta d'amor ni res "cursi", de veritat. Són quatre paraules tontes perquè pensis en mi algun dia quan siguis al Nord i no t'oblidis de mi tan fàcilment. - riure trapella, nerviós, tímid.
-D'acord. Saps que faré? Me la guardaré i no ho llegiré fins que no sigui dalt l'avió i planejant. - Me'l pren de les mans i se'l guarda ràpidament dins la cartera, com si es tractés d'un petit tresor que no volgués que ningú veiés.
-No. Déu meu. No fem d'això una pel·lícula! - Esclat de riures. Hola complicitat. -Bé, fes el que vulguis, ara és teu. Ets lliure de fer-ne el que vulguis.
-Ho sé.
Mirades segrestades per ambdues parts. S'acosta, la seva mà m'acarona. Em fa un petó lleuger, sincer, ple d'agraïment, ple de fascinació.
-Gràcies.
No penso narrar més aquesta escena. Va ser bonica, simple. Va ser un comiat.
El nostre petit comiat.
La nota:
I malgrat els dies esdevinguin freds i les nits llargues, la llum escassa i el sol no hi sigui per les tardes recorda que, tot i la foscor, sempre existiran petits bris de claror, nous miratges per descobrir i mil somnis per teixir.
No va esperar fins a l'avió. Ja saps el que diuen, la curiositat mata i el que no mata, engreixa. Em sembla bé, jo tampoc ho hagués fet. I sí, el seu avió va aixecar vol al matí següent i ell, junt amb la seva essència, van abandonar Barcelona. Un mes i mig. Quaranta-cinc dies aproximadament. Una mica més.
Tot i així, si he de ser sincera, dubto que existeixin eleccions equivocades, moments inoportuns, persones indesitjables o desitjos erronis. Tot passa per un raó i tot té un digne motiu de ser. Mai ens enamorarem de la persona equivocada ni mai direm allò que no havíem de dir. Mai desafinarem en un nota ni mai errarem la forma d'actuar perquè, sí una cosa és segura, és que tots els camins ens porten a Roma i qui diu Roma diu Istanbul, el Pol Nord o el cor de l'Àfrica Central perquè aquest món és immens, té una oferta increïble de persones, ciutats, paradisos i moments a oferir i l'única frontera que ens en separa sempre serem nosaltres mateixos."
Se'n va anar. Sí, estimat lector. Se'n va anar. No hi va haver cap escena típica d'aeroport ni cap tonteria d'aquestes però, no hi ha dubte, aquest noi va deixar escrita alguna cosa en mi. Alguna cosa que em va donar unes noves ganes de viure, almenys fins que tornés. Segur que estàs pensant que un Erasmus és un Erasmus. Correcte: gent que no et coneix, molta festa, encara més alcohol, noies, oportunitats, bogeries, descontrol, sexe, la manca de preocupacions, la manca de responsabilitats, la manca de lligams. No t'ho negaré. Ningú ho farà. Però hi ha coses que, sense voler-ho, van més enllà. No et confonguis, no dic que des del moment en que em va conèixer ja no volgués a ningú més però, igual que ell havia fet en mi, el fruit de la llavor que havia amagat dins seu també va començar a créixer. De mica en mica, lenta i meticulosament. Inclús al Nord i sense sol! Qui ho hauria dit. Qui m'ho hauria dit. Qui li ho hauria dit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada