A
vegades és com si la meva vida estigués tancada dins un rellotge de
sorra mal fet on els grans de sorra van caient lentament i uniformement. En
altres paraules, hi ha dies en que la sorra cau de manera fluida, sense
oscil·lacions ni sequeres, pel seu propi pes de gravetat i com si res la pogués
aturar, amb la simplesa i perfecció d'una gota d'aigua que cau acompanyada de
la pluja i s'ajunta, al terra, amb la resta de petites i eternes perletes, com
si fos l'únic sentit viable de la realitat. En canvi, altres vegades la sorra
cau en aglomeracions, com si fossin pedres feixugues, rocs ensopits de frustracions
que buiden de cop grans porcions de la meva vida. De la meva reserva de sorra,
lluny de ser infinita. Però, malgrat això, no és com si es tractés de vida sinó
més aviat de forces, d'il·lusions, de ganes i de potència. Com si a mesura que
la sorra cau i es desgasta jo mateixa m'anés convertint, de mica en mica, en un
objecte buit i inútil, en la mostra del pas del temps, en un flascó buit de
vidre que no fa més que demostrar que els minuts, les hores i els dies passen i
que el temps s'esgota, de la mateixa manera que s'esgoten els somriures i les
ganes de viure. Les ganes d'estimar.About me
- Alessia Garnet
- Todos empezamos a escribir por la misma razón: para liberar los pensamientos más profundos que tememos pronunciar en alto; para ahogar nuestras ansias de llorar y de gritar; para libar el sabor de vaciarnos un poco por dentro y llenar, de arriba abajo, una hoja en blanco que sin nuestros pedacitos de alma en vela, seguro seria del todo insustancial. Ésta es la versión más pura de mi alma. Más bien dicho: esta es mi alma en carne viva. Descubre mis palabras, saborea mis ideas insumisas, absorve un poco de mi eséncia. Dicho esto, soy Alessia Garnet: un futuro, joven y prometedor proyecto de escritora. Una pequeña alma blanca, viva, caótica y valiente.
dilluns, 27 d’octubre del 2014
Rellotge de Sorra
A
vegades és com si la meva vida estigués tancada dins un rellotge de
sorra mal fet on els grans de sorra van caient lentament i uniformement. En
altres paraules, hi ha dies en que la sorra cau de manera fluida, sense
oscil·lacions ni sequeres, pel seu propi pes de gravetat i com si res la pogués
aturar, amb la simplesa i perfecció d'una gota d'aigua que cau acompanyada de
la pluja i s'ajunta, al terra, amb la resta de petites i eternes perletes, com
si fos l'únic sentit viable de la realitat. En canvi, altres vegades la sorra
cau en aglomeracions, com si fossin pedres feixugues, rocs ensopits de frustracions
que buiden de cop grans porcions de la meva vida. De la meva reserva de sorra,
lluny de ser infinita. Però, malgrat això, no és com si es tractés de vida sinó
més aviat de forces, d'il·lusions, de ganes i de potència. Com si a mesura que
la sorra cau i es desgasta jo mateixa m'anés convertint, de mica en mica, en un
objecte buit i inútil, en la mostra del pas del temps, en un flascó buit de
vidre que no fa més que demostrar que els minuts, les hores i els dies passen i
que el temps s'esgota, de la mateixa manera que s'esgoten els somriures i les
ganes de viure. Les ganes d'estimar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada