Inside the night

Recordo quan em vas dir que, a vegades, el cel et feia sentir minúscul i insignificant, que l'univers, amb la seva immensitat, era capaç de reduir-te al tamany d'una formiga. A tu, sí, a tu. En el seu moment ho vaig entendre i, d'alguna manera, hi vaig estar d'acord. Tot i així, pensar en la indiferència que la meva vida ocasiona al tempus fugit és quelcom que sempre m'ha fet venir nàusees enlloc de meravella. Avui, mentre mirava bocabadada el firmament i les petites però precioses estrelles que el constituïen m'he sentit una persona privilegiada, una ànima que, en una nit que potser no gaudia de res especial, s'ha sentit aclaparada i hipnotitzada per alguna cosa bonica, per un besllum de transcendentalisme i, per uns instants, m'he sentit com si, en el destí, aquell moment sempre hagués existit, com si realment el cel m'estigués mirant i somrient únicament a mi en aquell precís moment. I m'ha arrencat un pensament alegre, ha despertat una petita il·lusió dins l'alè que respirava i ha accelerat certs batecs del meu cor que de tant en tant oblido que existeixen. Perquè crec que a vegades les coses no són o grans o petites, o blanques o negres, o bones o dolentes... Simplement, i en això resideix la seva bellesa, són coses que ens atrapen i ens fan sentir-nos únics.

Alessia Garnet