" On me dit que le destin se moque bien de nousSembla mentida que el temps passi d'aquesta manera. Les fulles s'esgrogueixen fins que s'assequen per dins i cauen pel seu propi pes. El sol sorgeix i marxa en un tancar i obrir d'ulls i les persones venen i van abraçades de l'inevitable pas del temps i el que queda, com sempre dic, és tan efímer... Els records, les essències, aquells petits detalls i les boniques peculiaritats capaces de fer un individu únic i irreemplaçable. Els xiuxiuegs en idiomes desconeguts, els gests de complicitat secrets i les carícies fortuïtes. L'amore che alza il sole e le altre stelle. La voglia di fermare il tempo oppure ritornare ad altri tempi. Allò del que vivim i formem part d'una manera indefugible i terriblement certa. Res del que tenir por i, alhora, allò que més tenim tendència a témer, com si fossim cristall, una capa fina de gel formada sobra la superfície d'un pètal de rosa; puresa perfecta i terrible vulnerabilitat agafades de la mà. I és, sinó en aquest fil d'incertesa sobre el qual les nostres petites i fràgils vides es sostenen perquè, com es diu, "Life is precious because it ends" i no hi ha cap altre veritat més verdadera que el fet que allò que no som capaços de controlar sigui allò que ens empenti a caminar endavant sempre i sinequanum. Per això, precisa i exactament per això, som navegants sense camins i estem fets de matèria etèria i invisible, capaç de moure oceans i muntanyes, sempre amb uns iris pampalluguejants i brillants, sempre amb aquesta fulgor que ens enlluerna els rostres i ens impulsa a viure malgrat els monstres d'antany.
Qu'il ne nous donne rien et qu'il nous promet tout
Parais qu'le bonheur est à portée de main,
Alors on tend la main et on se retrouve fou
On me dit que nos vies ne valent pas grand chose,
Elles passent en un instant comme fanent les roses
On me dit que le temps qui glisse est un salaud
Que de nos tristesses il s'en fait des manteaux,
Pourtant quelqu'un m'a dit que... "
Alessia Garnet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada