I per fi..

Ciao. Volia dir-te que... La veritat és que...

No hi ha dia que no pensi en tu. És cert, no t’enganyaré. Però tanmateix, no és ni de bon tros com abans. El que abans cremava com el foc, ara només suposa una mica de coïssor. El que abans em donava un mal de cap insuportable i em suposava nits en vela ara no provoquen més que un petit tremolor de la meva consciència. Aquelles paraules que abans xocaven unes contra les altres dins el meu cap sense descans, ara resten allà, passives i oblidades malgrat la seva existència. I els batecs que un dia el meu cor t’havia dedicat única i exclusivament a tu, ara comencen a bategar per si mateix, per mi, per la meva felicitat.

En realitat era dins una cova, saps? Tot era fosc, ple de ràbia i odi, anava encegada. Tenia aquesta necessitat sufocant d’odiar-te, de voler apunyalar-te a tu i als mil records que m’hi lliguen tants cops com el meu cos em permetés. El meu desig era esborrar-te per sempre més del meu mapa. Esborrar tot allò físic i material que pogués estar relacionat amb tu, que dugués la teva essència i part de la teva ànima. Ho vaig provar de fer i poso la mà al cel quan ho dic, però en va. El desig per oblidar barrejat amb l’odi que et sentia no feia més que fer la teva presència més forta i persistent que mai. Ja podia provar de dormir, de llegir, d’escriure, de tancar els ulls i imaginar-me fantasies, ni tan sols ensordir el món amb música al màxim volum resultava una solució viable. Allà seguies tu i allà seguia la terrible pregunta.

“Com pots voler fer mal a algú a qui estimes? Com pots desitjar mal a algú que t’ho ha donat tot?”

Encara no m’he pogut respondre la pregunta. Suposo que algun dia, quan sigui capaç de mirar-te als ulls de nou t’ho demanaré i no tindràs altre que contestar. Mentrestant, deixo la pregunta amb l’interrogant i me la guardo, pel moment, ho atribuiré a una conseqüència de la teva falta de maduresa i sensibilitat.

És això, no t’he oblidat però ja no et vull. Estic aprenent a viure sense tu i per tant, em nego a tornar-te a necessitar mai més. Ara, en aquest precís moment, escriure aquestes paraules m’està fent mal. Costa acceptar les coses. El fet de que tot ha canviat i que res tornarà a ser mai com abans. Que no em diràs t’estimo a cau d’orella ni em miraràs amb aquells ulls grans, marrons i ametllats tan divertits. Que mai més em tornaràs a fer l’amor ni patinarem plegats de camí a casa meva, ni ens llençarem mirades de complicitat quan tinguem gent al voltant.

Però agafo aire i malgrat tota la bellesa que vam crear junts en destaco també allò que em va anar marcint. El buit que deixaves en mi tant sovint, la teva profunda estupidesa quan volies, la teva simplitud, les teves mancances i la teva deixadesa. Què més importa a hores d’ara? Fa ja més de mes i mig que ni et veig ni et parlo ni se res de tu, òbviament, també a la viceversa. S’ha acabat tot. No hi ha passos enrere que valguin ni paraules de perdó vàlides. És com aquell poema de J.R. Jímenez que diu: “(...) y al volver la vista atrás se ve la senda que no se debe volver a pisar (...)” I així és, ara tan sols queda mirar endavant i refer allò que s’ha vist malmès en un passat.

No sé si m’he fet més forta desprès d’això, suposo que una mica sí, però alhora la meva ànima s’ha ennegrit. Segurament sanarà però ara m’he tornat desconfiada de qualsevol home i m’he tornat pitjor que el foc. És cert, és lleig el que faig, però m’he promès que passarà molt de temps fins que torni a patir per un home que no sigui amic o família. Sé que és incorrecte i que vaig equivocada però no vull tornar a ser dèbil, vulnerable i estúpida. Sento que ja m’han fet mal masses cops, ara, que pateixin els altres. I és tot, tot el que puc dir pel moment.

No sé que és el que sentiré d’aquí un mes i mig, quan torni a Barcelona i m’acomiadi d’aquesta Itàlia que m’està desintoxicant de tu i la nostra ciutat, però sigui el que sigui i com sigui, no serè més aquella Alba que vas poder conèixer i a la que vas escollir ferir. Ja no ho sóc. I el fet que em diguis que sempre seré algú especial per tu, no canvia el fet que tu sempre seràs aquella persona que m’ha fet odiar tot quant existeix durant dies i dies. T’ho repeteixo, he deixat d’odiar-te, suposo que acabaré perdonant-te... però ja no et vull, mai més. Penso en tu, però cada vegada ets més eteri i me n’enorgulleixo amb un somriure als llavis. Estic tancant per fi aquest capítol tan pesarós i terrible, per fi, torno a veure un horitzó clar i acolorit, ple de noves esperances i aventures...