Érase una vez.. Aigua i Terra (Conte)

Hi havia una vegada, fa anys i panys, quan tot era harmoniós i bonic, Aigua i Terra. Aigua era àgil, forta, intel·ligent, bonica i a vegades, inestable com el foc. Al seu torn, Terra era fort com un roure, sincer, acostumat i tossut com un ase. Aigua i Terra, des de sempre acostumats a viure ben a prop l'un de l'altre, un dia descobriren als ulls de l'altre quelcom invisible per ells fins al moment. De mica en mica començaren a sentir, recíprocament, un sentiment tant fort que era capaç d'unir mars i oceans amb continents i muntanyes. Aquella força els uní i entre ambdós creixé un amor com no se n'havia vist mai cap. Terra adorava a Aigua així com nosaltres adorem als nostres Déus i Aigua s'apreciava a Terra igual que Eva adorava a Adan. L'un era part i res sense l'altre. Com foc i oxigen, com arbre i aigua. Tot semblava perfecte, com un conte de fades d'aquells tan dolços, fins que les diferències començaren a créixer entre ambdós. La tossuderia de l'un xocava sovint amb la fluïdesa de l'altra i aquelles arrels tan fortes i gruixudes s'oposaven al pas d'aquella aigua tan invisible i difusa. Els problemes començaren i tot allò que junts havien creat començà a podrir-se de mica en mica. Tan Aigua com Terra ho veieren i, resignats, malgrat aquell amor que se sentien, van decidir que no podien seguir junts, prolongant aquella relació tan dependent i closa. Decidiren separar-se parcialment sense desaparèixer l'un de l'altre però sense estar units com aquella passió els ho manava. Aleshores, una mena de pau, una mica més harmoniosa que la d'antany però no tant com la d'un inici tornà a regnar sobre el planeta. I així fins un bon dia en que Aigua, enyoradissa i impulsiva, volgué fer-li un present al seu antic amant Terra. Li envià cinc-centes de les seves perles més precioses i dues nimfes de mar, per a enriquir-lo i recordar-li la seva bondat i bonança. Quan Terra ho veié la seva primera impressió fou bona i d'honorat, però ràpidament un gest de disgust rentà el seu rostre i aquell somriure fou reemplaçat per una ganyota d'odi. És que Aigua pretenia fer-lo sentir miserable per allò que no podia tenir? Es que se'n reia a base de regals carregats de sarcasme? Aquells pensaments l'enfurismaren tant que llençà totes i cada una d'aquelles perles precioses al fons del volcà més gran i violent del seu regne i a les dues nimfes, un cop castigades, per Terra i els seus súbdits, sense haver comès cap pecat real, les envià de tornada amb Aigua, portadores d'un clar missatge: "aquell que ofengués a Terra seria tractat amb igual despreci o pitjor." Així, l'amor que algun dia Terra havia sentit per Aigua semblava haver-se esvaït del tot. Si més no, no en quedava cap senyal visible... Aigua, en veure les terribles atrocitats comeses per Terra se sentí tan insultada i maltractada, sota tanta injustícia, que retirà de sobre Terra la seva entranyable abraçada i la substituí per la seva gran còlera, transformada en aigua traïdora que, de tant en tant, era capaç d'ocasionar terribles catàstrofes quan els seus dies es tornaven negres i insuportables. Així Terra quedà castigada per un temps, qui sap si infinit, i ni tan sols quan s'adonà del seu error pogué posar-hi remei. Aigua se n'havia anat, per sempre més. I és per aquesta raó, desprès de segles i mil·lennis, que la terra escup foc i es remou de tant en tant. Les guspires no són més que les seves llàgrimes castigades i els tremolors, els seus terribles mal de caps. De la mateixa manera que el mar ens porta onades gegants, crits ofegats d'Aigua i pluges torrencials com a resultat de les seves llargues nits en vela, plorant per aquell amor que la traí tant temps ha.

Alessia Garnet & Fitch.