Quan les paraules cremen.

Feia temps que volia escriure alguna cosa. Quelcom que despertés un bri de dolor dins meu, que despertés la bestia autodestructiva que porto dins. Sembla mentida que recorri a llegir-te per tal d'aconseguir-ho, que recorri a buscar-me en les teves paraules, a trobar-me amagada cautelosament entre un parell de comes, un punt i a part o una majúscula fora de lloc. Fa tant temps que em sento buida que no recordo la sensació d'emplenar-me de tu. Li vaig agafar tanta por que ni me'n vull recordar. I ara, ara que per fi he acceptat que potser no eres la persona que pensava, ara que entenc que, a vegades i sense voler-ho, definim coses malgrat la seva aparença real, fent-ho amb el cor enlloc de la raó. Ara que ho veig tot des d'una altra perspectiva, sembla com si tot hagués estat un somni, una fantasia d'aquestes que ambdós escrivim en els moments de solitud. Es possible que tan sols juguéssim a ser els personatges de les nostres històries. Al cap i a la fi, així és com som els escriptors, veritat? Tenim dificultats per discernir entre allò que vivim i allò que relatem dins el caos dels nostres pensaments. Quina pena, de veritat, podria haver sigut tan i tan bonic. De totes maneres, com ja he mencionat, no és com si res del que vam viure gaudís d'un gran transcendentalisme, m'equivoco? En realitat, tot plegat no va ser altra cosa que un esbós més d'una narració abandonada a mig camí. Sí, d'aquestes que comences amb ganes i il·lusió però que es perden pel camí mentre t'omples d'altres distraccions. De fet, millor així, millor que tot es reduís a un final tràgic abans que pogués arribar a descobrir el fantasma o, més ben dit, el rostre insuls que s'amagava sota la teva careta, sota la teva escriptura digna de cels i inferns. No et trobo a faltar, no et vull recuperar però no puc evitar enyorar aquells petits moments de complicitat, que ningú podria entendre, que tots dos junts vam compartir. Per alguna estranya raó, el record d'aquests, encara em remou lleugerament la panxa i em revifa un somriure trapella de mil crims.

Alessia Garnet