Ella, brillant, esplèndida, sencera i viva es
passeja elegant per la seva catifa negra, estrellada i preciosa mentre jo
l’envejo des del llit, apagada, vençuda, mig desfeta i amb el cor a bocins.
Sempre havia pensat que ens assemblàvem o bé teníem coses en comú; ella apareix
radiant per la nit i jo sóc una filla de la nit i la festa, ella exerceix una
força d’atracció sobre el mar i jo sento aqueta mateixa atracció cap al mar,
ella només es mostra quan ningú més il·lumina el cel a part de les seves fidels
seguidores, les estrelles, jo només mostro el meu interior quan sóc amb
aquelles persones que realment m’importen, ... Però ara, ara que m’ho miro des d’aquí, no tenim res en
comú. Ella surt i dóna la cara cada nit, passi el que passi. Jo em refugio aquí,
esperant que el meu destrossat cor curi, pobret. Sempre havia pensat que ells
eren pur entreteniment, que no tenien cap importància. Mai m’hagués imaginat a
mi mateixa en aquesta penosa situació, jugant a tristos jocs del mòbil amb la
fi de no pensar en ell, agafar son i quedar-me dormida finalment, i encara
menys, hagués pensat que això no funcionaria i que el seu nom, el seu rostre i
els records que em tenen lligada a ell m’embruixarien i em torturarien tota la
nit sense descans.
M’havia repetit un fotimer de cops que mai m’enamoraria.
I vaig sucumbir als seus encants com una papallona queda atrapada a la
teranyina d’una aranya.
Mai més; no t’enamoris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada