Un Peter Pan perdut al Segle XXI: Sisè capítol

Sisè capítol

A vegades les coses en les que creiem deixen d'existir o bé, potser som nosaltres que deixem d'existir d'aquella manera determinada. Canviem, creixem, aprenem i aconseguim visualitzar els esdeveniments passats de maneres distintes, maneres que ens permeten desfer-nos del vel que ens cobreix els ulls i no ens deixa veure més enllà dels nostres somnis i esperances.

Doncs bé, em disposo a fer una confessió. Vull que entengueu per què aquest relat rep el nom d'Un Peter Pan perdut al Segle XXI i no qualsevol altre. Veureu, estimats lectors, quan era petita i, (si he de ser sincera, encara ara) la meva pel·lícula preferida era Peter Pan i la Gran Aventura, no sé si l'haureu vista però és aquella en que els personatges són actors de carn i óssos i no dibuixos animats, on el famós Peter Pan se n'adona que no pot estimar perquè es veu incapaç de créixer i que, alhora, l'invencible poder d'estimar és allò que el fa reviure quan tot sembla perdut. És una antilogia que posa al personatge entre l'espasa i la paret. Deixar enrere les seves fantàstiques aventures per esdevenir un individu capaç d'estimar i tocar de peus a terra. Deixar enrere la màgia que envolta la infància per a ser al costat de la seva estimada Wendy. Tots sabem el desenllaç de la història. Ell ho entén, rep el petó màgic i venç al seu temut antagonista gràcies a la força de l'"amor". És bonic, és tendre i sembla versemblant però, al cap i a la fi, quan ja ha obert els ulls i veu tot allò que haurà de deixar enrere per deixar de ser en Peter Pan, decideix quedar-se, fer una passa enrere i quedar-se estancat a la illa de Mai Més, on tot és possible i les pors són purament surrealistes. Així doncs, en Peter Pan, per molt valent que pugui semblar, és un covard. Un covard de cap a peus que deixa marxar la propietària d'aquell petó màgic, que li dóna la vida quan tot és fosc, per seguir sent un nen. Un nen. I res més. I aquesta és la gran similitud que sempre he vist en aquesta història. Tot ha quedat resumit a una sèrie d'actes totalment guiats per la covardia. I no dic que tot fos perfecte ni fàcil ni bonic. No dic que la protagonista no s'equivoqués i clavés la primera estaca dins el relat. És cert, la por la va vèncer i, per una nit, va permetre que la seva flama s'encengués i cremés ponts que tant curosament havia construït. Però tot i així, va voler lluitar per reconstruir-los i per reforçar-los. Ningú podria dir que no ho va intentar perquè s'hi va deixar el cor i l'ànima i mai li van ser retornats. I per això va marxar sola, perquè ell no va ser capaç de lluitar, perquè la por a enfrontar-se a noves pors, nous sentiments i nous riscs el van acovardir massa. I va deixar que tot es trenqués. Tant se val les promeses que hagués fet, les paraules que hagués pronunciat des del més profund del seu ser. Al final, per al meu Peter Pan, tot va ser tant fàcil com fer un parell de passes enrere i enviar-ho tot a prendre pel cul. I deixar que ella es consumís dins el seu lament i la seva infundada culpabilitat. Malgrat això, ella ho recorda tot: cada petó; cada adéu; cada carícia; cada sopar; cada pel·lícula que van veure junts; cada moment de complicitat; cada sorpresa i cada repte. Ho recorda tot amb massa amor i, alhora, amb massa recel i, per això, voldria oblidar-ho. Per això ha decidit posar fi a aquest relat. Ha decidit que no val la pena explicar una història si un dels protagonistes ni tan sols hi creu. Si un dels personatges ho considera una mentida. Una estúpida i irrellevant mentida.

Així doncs, jo, Alessia Garnet, poso fi a aquest relat i entrego el sisè i darrer capítol del que havia de ser un bonic drama. Perdoneu la decepció, perdoneu la tardança i perdoneu les il·lusions frustrades però és el que té haver-se enamorat d'un Peter Pan perdut al Segle XXI i no hi ha més a dir o fer. Només desitjo que algun dia, decideixi créixer, decideixi ensenyar al món el munt de coses bones i precioses que té a oferir i que es tregui, d'una maleïda vegada, aquest trist complexe de Peter Pan.

Alessia Garnet.