Fitxes del dominó..

Sempre he sabut que hi són. Els he vist pels carrers, amb famílies, rient, jugant, vivint a la seva manera. Sempre me'ls he mirat amb certa indiferència, he intentat no compadir-me'n, no sentir pena. És un fet real, existeixen i viuen al dia a dia al meu costat, però mai m'havia sentit com en aquest moment. Jo era a l'autobús  anant cap al zoològic a fer uns estudis sobre un grup de primats. Tan tranquil·la, essent tot tan rutinari, tan natural. De sobte uns sons infantils però grotescos m'han cridat l'atenció. Un d'ells devia tenir uns vint anys aproximadament, l'altre uns divuit, desprès n'hi havia un de quinze i un d'encara més petit. Les seves cares eren diferents, mantenien expressions tan infantils i a l'hora faccions tan adultes! La desacordança en persona. El cor se m'estremeix al mirar-los, sense saber per què. Riuen, fan bromes entre ells, com les que farien nens menuts... Tenrn aquest joc en que cada cop que transcorre un minut ho fan saber a la noia que els acompanyava. Aquesta es limita a somriure i tanca els ulls, com per traslladar-se a alguna altra realitat més bonica. La gent de l'autobús fa veure com si no hi fossin, els seus ulls no es creuen en cap moment, mai, amb els nois que fan el rebombori. S'abstenen d'allò que succeeix a pocs metres d'ells. Com si no hi fossin. Per uns moments m'he preguntat la raó per la que ho feien. Aleshores m'he adonat que un dels nois havia callat i m'observava amb la boca oberta. Una expressió tant innocent i alhora tant incomodant  Li dedico un somriure i ell es posa vermell. I em sento terriblement malament. No entenen res. Són nens que no han crescut ni creixeran mai, que probablement la mort els espera al final de l'autopista, però és una carretera molt més curta, plena d'esbarzers, boira i pluja que ells veuen més aviat com un caminet ple de flors i gira-sols  Se'm remou tot l'estómac. La seva veu desfigurada, anormal; les seves mirades penetrants; els seus moviments maldestres, poc agraciats, desconcertantd... La imatge em trenca el cor i una pena horrorosa m'inunda. Aparto la mirada però tinc la imatge gravada al cap i se'm va repetint. Vull treure'ls aquest patiment, vull veure'ls sans. Perquè ells? Podria ser qualsevol, podria ser jo, i m'odiaria, suposo que per la ignorància. Una fiblada de dolor em recorre la medul·la. Em sento massa cruel i, tanmateix,  arribo a compadir-me de mi mateixa. Sento que tinc ganes de plorar. I per uns moments, m'adono de que somriuen, que són feliços, mentre jo m'estic retorçant de dolor per dins. Començo a sentir nàusees. I premo el botó per demanar parada. A la fi, l'autobús s'atura i surto disparada al carrer, buscant un racó de solitud. Respiro. Un cop, dos, tres.
Crec, em sembla que... pocs cops el món, la vida, m'havia arribat a semblar tan injusta. Alguns sí, altres no... Però el que em mata, és que no és a les nostres mans, que només som fitxes, fitxes de dominó.