No m'espanta el dolor, tampoc la sang ni l'odi.
Només hi ha una cosa en aquest món que em fa por i m'impedeix dormir per les nits. Tan sols existeix un motiu per a la meva fòbia a desaparèixer, a desintegrar-me i deixar de formar part d'aquest món, físicament almenys.
Quan aquests pensaments m'envaeixin penso en les teves mans: magallades, fortes i marcades pel treball, que em toquen i malgrat saber que són aspres, em semblen la cosa més suau del món. També penso en el teu cos: els teus pectorals, els teus abdominals.. tan perfectes, esculpits en marbre preciós i els pocs pèls que te'ls cobreixen per recordar-me que ets real i no pas una imaginació. Penso també en els teus ulls, suaument "axinats" i amb pestanyes llargues i delicades. Els teus ulls marró fosc, que m'observen com un felí a la seva presa. Els teus llavis, terriblement atractius i carnosos, tan dolços i melosos. La manera en que se te n'aixequen les comissures i em beses... i per uns instants, mentre aquestes imatges i sensacions m'anestesien com si de morfina es tractés, crec que perdo la por i sóc capaç de volar... fins que les meves inseguretats sorgeixen de nou i les idees fantasioses sobre tu es desvaneixen i desapareixen en l'aire com el fum d'un llumí.
Tinc por a morir i que no hi siguis per acariciar-me un últim cop, per menjar-me sencera i regalar-me el teu amor. Tinc por d'anar-me'n sense sentir la teva veu a cau d'orella un cop més. Sense tastar els teus llavis per una darrera vegada, encara que només sigui una mil·lèsima de segon, vull veure'm reflectida als teus ulls i sentir el teu alè sobre el meu coll i estar en contacte amb el teu cos, sentir la teva escalfor i cada part del teu ésser el bategar del teu cor, el pujar i baixar del teu diafragma, els vaivé que s'escapa dels teu cos, les teves paraules endormiscades... Perquè crec de debò que de totes les morts possibles, aquesta és la única que podria arribar a tolerar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada